De la Regla de sant Benet
Capítol 28
1 Si un germà corregit sovint per qualsevol falta, fins i tot excomunicat,
no s’esmenava, se li aplicarà una correcció més aspra, això és, el sotmetran al
càstig dels assots. 2 I si ni així es corregia, o si tal vegada —Déu no ho
permeti— , endut per l’orgull, fins volia defensar la seva conducta, que l’abat
faci aleshores com un bon metge: 3 si ha aplicat els lenitius, els ungüents de
les exhortacions, els medicaments de les Escriptures divines i, a la fi, el
cauteri de l’excomunió o dels cops dels assots, 4 si veia que ja no hi pot res
la seva traça, que recorri també al millor remei: la seva pregària i la de tots
els germans per ell 5 a fi que el Senyor, que tot ho pot, doni la salut al
germà malalt. 6 I si ni d’aquesta manera no es guaria, aleshores que l’abat
faci ús ja del ferro de l’amputació, tal com diu l’Apòstol: «Traieu el dolent
d’entre vosaltres»; 7 i encara: «Si l’infidel se’n va, que se’n vagi»; no fos
cas que una ovella malalta contagiés tot el ramat.
Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Ni la Regla, ni l’abat, ni ningú pot dir que he obrat malament. Jo estic per
damunt de tot. Jo suro com l’oli sempre.
Aquesta podria ser l’actitud d’aquell monjo que no vol corregir-se, no vol fer
cas de la correcció que li han fet, que li estant fent, ni la que li faran.
L’orgull és el seu pecat. L’orgull és molt mal company de viatge en la vida
monàstica. A l’orgull cal humiliació i més humiliació. Si el germà ha estat
corregit fins a la fi, amb exhortacions, amb les Escriptures divines, amb
l’excomunió, amb els assots que ja no podem fer avui, si veia l’abat que no pot
la seva traça, què cal fer doncs?
La pregaria d’ell i de tota la comunitat, perquè és el Senyor qui fa i desfà.
El Senyor és el qui pot donar seny, guarició, salut a aquest germà que no vol
corregir-se en el seu error.
Si, ni així es guaria, l’abat ha d’extirpar el malvat perquè no contagi els
altres germans. Perquè diràs tu, que allò que de cap manera es corregeix es pot
arribar a pensar que sigui lícit. I de cap manera ho és, per això el malvat ha
de ser separat del bo, com el blat del jull.
Si l’infidel es vol separar que se separi. En l’ordenament de la Regla està
clar que per regular la vida del monjo cal humilitat, cal fe, cal estima per
uns costums, per un lloc, per una comunitat que t’acull.
Cal endinsar-nos en el camí de la humilitat, perquè l’orgull sigui història
remota.
Cal prestar una obediència sana, sincera, amorosa i plena de fe, de confiança
en el qui vol ajudar-te a créixer amb esperança.
diumenge, 1 de febrer del 2026
ELS QUI, DESPRÉS DE CORREGITS SOVINT, NO VOLEN ESMENAR-SE
diumenge, 10 de novembre del 2024
ELS QUI, DESPRÉS DE CORREGITS SOVINT, NO VOLEN ESMENAR-SE
De la Regla de sant Benet
Capítol 28
1 Si un germà corregit sovint per qualsevol falta, fins i tot excomunicat,
no s’esmenava, se li aplicarà una correcció més aspra, això és, el sotmetran al
càstig dels assots. 2 I si ni així es corregia, o si tal vegada —Déu no ho
permeti— , endut per l’orgull, fins volia defensar la seva conducta, que l’abat
faci aleshores com un bon metge: 3 si ha aplicat els lenitius, els ungüents de
les exhortacions, els medicaments de les Escriptures divines i, a la fi, el
cauteri de l’excomunió o dels cops dels assots, 4 si veia que ja no hi pot res
la seva traça, que recorri també al millor remei: la seva pregària i la de tots
els germans per ell 5 a fi que el Senyor, que tot ho pot, doni la salut al
germà malalt. 6 I si ni d’aquesta manera no es guaria, aleshores que l’abat
faci ús ja del ferro de l’amputació, tal com diu l’Apòstol: «Traieu el dolent
d’entre vosaltres»; 7 i encara: «Si l’infidel se’n va, que se’n vagi»; no fos
cas que una ovella malalta contagiés tot el ramat.
Comentari de l’Abat Rafel Barruè
Déu ens guard del càstig dels assots. En la nostra societat ara és
inconcebible. De fet si això passarà s’hauria de denunciar.
Ara bé, el problema és el germà contumaç que fins i tot vol defensar la seva
postura.
Un dia aquest germà va fer la professió, i fins i tot la professió solemne.
Aquest germà va prometre obediència, estabilitat i viure com a monjo, canviant
els costum d’abans pels de la vida en el monestir.
Perquè, doncs el monjo es revolta contra el que va prometre?
El problema roman en l’EGO, jo, després més jo, per acabar amb jo per damunt de
tot, de totes les coses i de tots.
Però, com es pot seguir les petjades de Crist amb aquesta miopia?
Cal graduar-se les ulleres del cor, amb la pregària. Però, ull no sigues tu el
centre de la pregària. Calla i fes silenci, així tal vegada podrem soltar el
nostre aferrament al jo i deixar-nos a la deriva santa de la voluntat de Déu.
Així, podrem escoltar que vol Déu de la nostra vida.
La vida del monjo hauria de ser una entrada a viure amb Crist, per Crist i en
Crist. Això, implica un desfer-te en la comunitat i per la comunitat. Això, no
és cap anul·lament de la persona sinó més bé un desenvolupament real i cristià
en tota plenitud del monjo que vol seguir Crist pobre, humil i obedient fins a
la mort.
Si ens separem de Crist ho perdem tot. Nosaltres anem a la deriva del pecat del
l’orgull. Aleshores la comunitat pot decidir de separar l’ovella malalta per
protegir tot el ramat.
diumenge, 8 d’agost del 2021
ELS QUI, DESPRÉS DE CORREGITS SOVINT, NO VOLEN ESMENAR-SE
De la Regla de sant Benet
Capítol 28
1
Si un germà corregit sovint per qualsevol falta, fins i tot excomunicat, no s’esmenava,
se li aplicarà una correcció més aspra, això és, el sotmetran al càstig dels
assots. 2
I si ni així es corregia, o si tal vegada —Déu no ho permeti— , endut per l’orgull,
fins volia defensar la seva conducta, que l’abat faci aleshores com un bon
metge: 3 si ha aplicat els lenitius, els ungüents de les exhortacions, els
medicaments de les Escriptures divines i, a la fi, el cauteri de l’excomunió o
dels cops dels assots, 4 si veia que ja no hi pot res la seva traça, que
recorri també al millor remei: la seva pregària i la de tots els germans per
ell 5 a fi que el Senyor, que tot ho pot, doni la salut al germà malalt. 6 I si
ni d’aquesta manera no es guaria, aleshores que l’abat faci ús ja del ferro de
l’amputació, tal com diu l’Apòstol: «Traieu el dolent d’entre vosaltres»; 7 i
encara: «Si l’infidel se’n va, que se’n vagi»; no fos cas que una ovella
malalta contagiés tot el ramat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Estem als darrers capítols del denominat codi penal de la Regla i sant Benet
ens ha parlat ja dels diversos tipus de faltes, de com esmenar-se, de com
tractar al germà excomunicat tant l’abat com la resta de la comunitat i sols
falten dos capítols per acabar aquest apartat important i un tant feréstec de
la Regla i són els dedicats a si s’ha o no d’admetre a un germà que ha marxat
del monestir i com afrontar les faltes dels infants, aquest darrer avui en
desús però en l’època de sant Benet ben vigent.
Sovint faltem, també sovint som corregits i en aquest tema de les faltes, dels
pecats que no ens ha de fer pas basarda emprar aquest terme que sembla que faci
nosa avui a la nostra societat i fins i tot dins de la mateixa Església, tots
tenim experiència per activa i per passiva; tots faltem i tots som corregits i
molt sovint no ens agrada i pretextem inoportunitat o qualsevol altra excusa
per no atendre la correcció. Darrera d’una falta i sobretot darrera de l’orgull
que ens pot portar a defensar la nostra conducta errada no hi ha sinó una causa
i és l’allunyament de Déu. Quan faltem ens anteposem nosaltres mateixos al
Crist, al qui no hem d’anteposar mai res com ens diu sant Benet en una frase
clau per a la nostra vida de monjos i de cristians. S’imposa el nostre orgull,
la nostra voluntat i a l’ensems deixem de veure en l’altre la imatge del Crist,
deixem d’estimar-lo, de respectar-lo.
En aquest capítol, escriu Aquinata Böckmann, la nostra capacitat de faltar, de
pecar, arriba a un punt de desesperació, havent-se emprat ja tots els mitjans
el més important dels quals és la pregària. Arribats aquí de res ha servit tot
plegat i qui falta s’entesta en la seva posició, s’enroca, i com a solució sant
Benet apunta a l’extirpació del membre viciat no fos que una ovella malalta
contaminés tot el ramat.
Aquest capítol ens mostra sobretot la feblesa humana, tant a nivell individual
com a nivell comunitari perquè quan un germà es mostra contumaç, quan arriba a
l’extrem del que ens parla avui sant Benet, fracassa el germà, però fracassa
també l’abat i fracassa tota la comunitat. No ens és fàcil controlar el nostre
pensament i sovint s’inclina a malpensar, sembrant així la llavor de la falta. Dos
exemples que ens succeeixen sovint i per tant ningú és pot sentir ofès i tots
ens podem sentir al•ludits. Un germà que habitualment presta molts serveis
deixa de prestar-los en un o altre grau; no som capaços de preguntar-li a ell o
a un superior si li passa res i donem per suposat que s’ha endropit o manifesta
rebuig envers la comunitat, quan de fet està malalt i malgrat que voldria, no
pot atendre el que abans feia. O un altre cas som lectors al refetor i el
llibre que hem triat per llegir del munt que hi ha a la nostra disposició,
desapareix momentàniament, tot i que no pas a l’hora de la seva lectura;
aleshores pensem que a algú no li ha agradat la nostra tria i ha segrestat el
llibre quan segurament de fet l’ha agafat precisament pel contrari, perquè li
ha resultat interesant i vol repassar algun punt que ha escoltat. Totes
aquestes petites coses, aquests pensaments que podent ser positius els posem en
negatiu, ens van creant un estat d’ansietat que esdevé un estat d’alarma
permanent que ens convida a defensar la nostra conducta d’uns suposats enemics
o d’uns adversaris imaginaris. De nou la causa està en que confiem molt més en
les nostres forces, en la nostra voluntat, que en la gràcia de Déu, lluitem
constantment no tant sols amb els altres germans i amb els superiors sinó amb
el mateix Senyor com si desconfiéssim de que Ell vol tant sols el millor per a
nosaltres. Al cap i a la fi desesperem de la misericòrdia de Déu tot i ser ben
conscients de que aquesta és immensa com hem escoltat aquests dies a Matines
amb el pecat i el penediment de David o de Josafat responent a la crida dels
profetes, que no sempre ho tenien fàcil i sovint perdien la vida en el seu
intent de convertir als durs de cor.
El
Senyor sempre està amatent a perdonar-nos però per poder fer-ho cal que ens
reconeguem pecadors i desistim d’arribar a la situació límit que avui ens
descriu sant Benet. En paraules del Papa Benet XVI «Déu, doncs, no és un sobirà
inexorable que condemna al culpable, sinó un pare amorós al qual hem d’estimar
per la seva bondat sempre disposada a perdonar. Per això San Ambrós exhortava:
“Que ningú perdi la confiança, que ningú desesperi de les divines recompenses,
encara que el remordeixin pecats antics. Déu sap canviar de parer, si tu saps
esmenar la culpa”». (19 d’octubre de 2005) Confiats però alhora penedits perquè
«El perdó no és una negació del mal, sinó una participació en l’amor salvador i
transformador de Déu que reconcilia i cura.» (27 d’abril de 2012).
La conversió sempre és possible, tant sols cal desitjar-la de tot cor. Com
escriu sant Elred «Hi pot haver miracle més gran que aquella transformació
admirable del nostre ésser, per la qual, en un moment, l’home d’impur esdevé
pur, de superb humil, d’irascible pacient, d’impiu sant? Però que no s’atribueixi
aquest miracle ni al predicador eloqüent, ni a ningú que als ulls dels homes
porta una vida elogiable, sinó que la lloança cal que recaigui més aviat, en
aquell qui bufa allà on vol, bufa quan vol, i inspira el bé en la mesura que
vol.» (Sermó sobre el rapte d’Elies).
La nostra mateixa societat ens empeny, vivim en un món desconfiat que rebutja
la diversitat i acaba per convertir-la en un enemic a batre. Esdevenir malvat o
infidel, seguint les cites de l’Escriptura que fa sant Benet en aquest capítol,
no és tant difícil si ens entestem a posar-nos en mans de l’orgull defensant a
ultrança la nostra conducta i rebutjant lenitius i ungüents com si fossin armes
de destrucció massiva creades per al nostra cas particular; quan de fet l’arma
més mortífera per a la nostra vocació és el nostre orgull i la nostra
autosuficiència. Sant Benet és molt realista sap que un pecador endurit pot
contaminar i arribar a posar en perill tota una comunitat. Crist ens ha de
conduir tots junts a la vida eterna, no a uns sí i a d’altres no, sinó a tots
junts.
Com escriu sant Elred «considereu germans la vostra vocació, i considereu
també, els fruits d’aquesta mateixa vocació. Fixeu-vos com vau ser cridats per
Crist; a què vau ser cridats, quina és la realitat de la vostra vocació. Fóreu
cridats per Crist; fóreu cridats a compartir els sofriments de Crist amb la
finalitat expressa de regnar eternament amb Ell.» (Sermó
sobre el rapte d’Elies).
diumenge, 10 de novembre del 2019
ELS QUI, DESPRÉS DE CORREGITS SOVINT, NO VOLEN ESMENAR-SE
Capítol 28
1 Si un germà corregit sovint per qualsevol falta, fins i tot excomunicat, no s’esmenava, se li aplicarà una correcció més aspra, això és, el sotmetran al càstig dels assots. 2 I si ni així es corregia, o si tal vegada —Déu no ho permeti— , endut per l’orgull, fins volia defensar la seva conducta, que l’abat faci aleshores com un bon metge: 3 si ha aplicat els lenitius, els ungüents de les exhortacions, els medicaments de les Escriptures divines i, a la fi, el cauteri de l’excomunió o dels cops dels assots, 4 si veia que ja no hi pot res la seva traça, que recorri també al millor remei: la seva pregària i la de tots els germans per ell 5 a fi que el Senyor, que tot ho pot, doni la salut al germà malalt. 6 I si ni d’aquesta manera no es guaria, aleshores que l’abat faci ús ja del ferro de l’amputació, tal com diu l’Apòstol: «Traieu el dolent d’entre vosaltres»; 7 i encara: «Si l’infidel se’n va, que se’n vagi»; no fos cas que una ovella malalta contagiés tot el ramat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Per parlar de l’expulsió, definitiva, de la comunitat monàstica, sant Benet fa servir la idea d’amputació, segurament una al·lusió a l’Evangeli de Mateu capítol 5, quan parla Jesús de que és millor amputar una part del cos que no pas que tot ell vagi a l’infern. Les nostres faltes no són tant sols nostres, afecten a tot el cos, a tota la comunitat, tant més si es veuen agreujades per la reincidència. Sant Benet estableix una gradació, en paral·lel al que pot succeir en una assemblea parlamentaria on abans de l’expulsió per un comportament incorrecte hi tres crides a l’odre. La primera crida seria la correcció; la segona una correcció més aspra, el que sant Benet estableix com la pena d’assots, i si ni lenitius, ni ungüents, ni exhortacions, ni medicaments fan el seu efecte; Déu no permeti que calgui arribar a això, aleshores si ni l’excomunió ni els assots fan esmenar-se, cal recórrer, encara abans com a darrer i suprem recurs, a la pregària demanant al Senyor que toqui el cor del germà. Si ni això fa efecte, aleshores cal treure el dolent, l’infidel amb el ferro de l’amputació; al cap i a la fi com escriu sant Benet és ell qui s’exclou, i si se’n va que se’n vagi.
Que faltem sant Benet ho té molt clar, però el vertader perill és quan el mancament ens atrapa, ens fa perdre el seny i acabem essent presoners del mateix mal, que podrem justificar amb mil excuses o raonaments, però que Déu i sovint també nosaltres mateixos sabem, que no hi ha lloc per l’excusa i sols hi ha lloc pel penediment i per la reflexió que ens empenyi a la total esmena. Algunes faltes fan mal i d’altres fan molt de mal; lamentablement ho sabem tots per experiència. En alguns casos la feblesa que dona una malaltia, un determinat trastorn psicològic, la mateixa vellesa que ens pot fer perdre el nord o al menys no controlar el rumb de la nostra vida totalment; no ens empenyen a faltar però ens hi ajuden. És trist quan cal recórrer al remei de l’amputació, molt trist i dolorós, per l’exclòs i pels qui l’han d’excloure, que és tota la comunitat. El remei de l’amputació pot ser traumàtic, ho és de fet, per tots. Cal mirar de posar-hi remei quan encara si és a temps, abans de que sigui massa tard; potser alguna vegada una determinada actitud pot passar desapercebuda, pot ser que ningú se n’adoni de que fem aquesta o aquella altra cosa que no està bé, una trapelleria, però ho sabem que no actuem bé. La falsa impunitat, la sensació de no ser descoberts ens dona una equivoca seguretat i fins i tot ens pot ajudar a pensar que no n’hi ha per tant, que no fem mal a ningú. En primer lloc ens el fem a nosaltres mateixos, primer que a cap altra persona, no si val a pensar que la culpa és dels qui no ens han descobert. La nostra vocació és adulta, responsable i lliure; aleshores a qui enganyem és a nosaltres mateixos davant d’un Deu que tot ho sap. Potser en algun cas algú podem pensar, fins i tot dir que ja ho vam advertir, que ja vam dir que ens traguessin d’aquella o altra responsabilitat; però evidentment sense confessar la culpa, sense dir la veritat, ocultant-la, amagant-la davant la comunitat. «No hi ha res d’amagat que no s’hagi de descobrir, ni res de secret que no s’hagi de conèixer.» (Mc 4,22) diu el mateix Jesús, però a vegades quan surt a la llum és tant tard que no hi ha lloc ja que per res més que pel ferro de l’amputació.
Hem de viure sempre vigilants, atents amb nosaltres mateixos; conscients de les nostres debilitats, de les nostres febleses. No ens enganyem, perquè a la fi no enganyem a ningú; si per exemple algú surt del monestir per, diguem, un caprici personal, per anomenar-ho d’alguna manera políticament correcte, sense advertir-ho, més d’hora que tard, molts cops per exemple quan ens acaben de recollir amb un cotxe a la porta suposadament més discreta on pensem que estem a sostret de qualsevol mirada, algú ha trucat o enviat un missatge advertint-ho. No ens enganyem, perquè a la fi, no enganyem a ningú i, evidentment a Déu mai. Sant Benet sap de les febleses humanes, per això ha d’incloure a la Regla el denominat codi penal, perquè sap que aquestes situacions es produeixen i es repeteixen.
Però no defallim perquè no som pas incorregibles, som perfectibles, això sempre; però per avançar en aquest camp cal posar-hi dues coses, cal mantenir dues actituds: en primer lloc l’afany de sortir-nos-en i en segon lloc, el més important i fonamental, confiar-nos a Déu. El pitjor que podem fer, que ens pot passar, és que l’orgull ens empenyi, ens enfangui en el llot de la reincidència, de la tossuderia, de la nostra malaltia; perquè una de les coses que més pot perjudicar al malalt és restar satisfet en la infermetat sense voluntat de lluitar per sortir-se’n. Sols si volem, podrem i aleshores l’ajut definitiu i insubstituïble de Déu podrà actuar; si no deixem lloc per actuar la gràcia, malament rai. El Papa Francesc durant l’encontre amb els religiosos de Roma el 16 de maig de 2015, responent a la pregunta d’una monja sobre si era possible que existís la corrupció en un monestir, deia el següent: «Sí, quan es perd la memòria, quan es perd la memòria de la vocació, de la primera trobada amb Déu. Quan es perd aquesta memòria i el nostre esperit comença a ser mundà, pensa en coses mundanes i es perd el zel per la pregària», aleshores ens anem apartant de la nostra vocació, de la comunitat, en definitiva de Déu.