De la Regla de sant Benet
Capítol 48,14-25
14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Aquesta setmana escoltàvem la paràbola de les verges prudents i de les imprudents o de les noies assenyades i de les desassenyades; l’espera de l’espòs com a objectiu i la necessitat de preparar-nos-hi per la seva arribada. La lectura espiritual pot esdevenir per a nosaltres com oli per a la torxa de la nostra fe, cal que ens afanyem per tenir en tot moment la torxa de la nostra fe ben assortida d’oli, no fos cas que l’espòs arribes en el moment menys pensat i ens agafes sense. La lectura de la que ens parla avui sant Benet cal que la fem de manera continuada, cada dia perquè tant sols així tindrem la llàntia a punt. De res no val esperar al darrer moment perquè potser aleshores sigui massa tard.
Quina ha de ser la nostra lectura? En primer lloc i de manera fonamental i privilegiada la Paraula de Déu, el contacte personal amb Déu a través de la seva Paraula. Però a mantenir la llum de la nostra fe ens hi pot ajudar també la lectura del magisteri de l’Església i la les obres dels Pares. No es tracta tant sols de formar-nos, que en certa mesura també, sinó sobretot de cercar, de llegir allò que ens ajudi a ser una mica millors cada dia. Escrivia un autor espiritual al respecte «ja que has entrat en un monestir, no has de tenir res en comú amb els estudis d’aquells que en els nostres temps es dediquen en la solitud a estudiar llengües, ni amb aquells que investiguen les argúcies dels filòsofs o els temes espinosos dels teòlegs. Tu cerca, llegeix, ocupa’t tant sols de lectures que et fessin millor.» (Cartes d’acompanyament espiritual, 11). La lectura ha de ser per al nostre profit, per al nostre creixement espiritual. D’aquí el interès de sant Benet en que no negligim aquesta activitat, la seva insistència en deixar un o dos ancians a la cura d’evitar que la peresa ens canviï l’estona de lectura en una estona de no fer res, que ja sabem que l’ociositat és enemiga de l’ànima, com també ens diu sant Benet i font de murmuració, una de les principals xacres de la vida comunitària.
La Lectio Divina és el mètode, l’oportunitat que ens ofereix la vida monàstica per apropar-nos a la Paraula de Déu. Algun autor diu que la Lectio succeeix més que no pas es fa, perquè precisament és una lectura divina, una trobada entre la Paraula de Déu i el interior de l’home, per tant cal afrontar-la amb la disposició d’acollir una presència, que potser no sempre ens afalagarà les orelles, ans al contrari, però que hem d’abordar amb la voluntat de ser interpel·lats per la Paraula que ve de Déu i és de Déu.
D’aquí que també a això ens hi ajudi la lectura del magisteri de l’Església i la de les obres dels Pares. El Concili Vaticà II va fer molt de remarca en que l’Escriptura es referma en la tradició, en el magisteri i en la reflexió dels autors que al llarg dels segles han anat configurant el conjunt del que anomenem tradició. El Concili no volgué simplement amb aquest raonament contraposar-se al sola scriptura de la Reforma, sinó destacar que la seva lectura, la seva interpretació, el seu estudi al llarg dels segles ens ajuda i molt a comprendre el sentit mateix de la Paraula de Déu. La tradició esdevé així una riquesa incorporada, no pas oposada, sinó complementaria i fonamentalment una ajuda per apropar-nos a la Paraula. El Papa Benet XVI ho resumia dient que: «Escriptura i Tradició, Escriptura i anunci apostòlic com a claus de lectura, s’uneixen i gairebé es fonen, per a formar juntes el “fonament ferm posat per Déu” (2 Tm 2,19). L’anunci apostòlic, és a dir la Tradició, és necessari per a introduir-se en la comprensió de l’Escriptura i captar en ella la veu de Crist.» (Audiència General, 28 de gener de 2009).
Com ens diu el mateix sant Benet «quina pàgina o quina paraula d’autoritat divina de l’Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? O bé, ¿quin llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de córrer per arribar de dret al nostre Creador?» (RB 73,3-4).
Tenim dos espais al llarg de la jornada dedicats a la lectura. Sempre primant la de la Paraula de Déu, sí que podem dedicar també temps per a aquesta tradició sempre enriquidora i sempre nova. Evitem la negligència, la peresa o l’ociositat, destinant més estona per a proveir d’oli les nostres llànties, la torxa de la nostra fe. No fos que l’espòs arribés quan encara estem pensant, demà sí, demà em dedicaré a llegir i la nostra llàntia s’apagués i ens trobéssim a fosques davant l’arribada de l’espòs. Un espòs que no pot ser pas altra fora de Jesucrist, cap home per notable que sigui deixarà mai de ser una creatura imperfecte o millor dit perfectible als ulls de Déu i per a perfeccionar-nos res millor que el contacte amb la Paraula de Déu i amb la reflexió d’aquells que han centrat la seva vida en aprofundir en el seu misteri.
El mateix autor espiritual abans esmentat afegeix: «Qualsevol cosa que llegeixis, llegeix-la amb la intenció d’aprendre el que és necessari o bé perquè et convé a la compunció i a la devoció. Per això en tot t’has de proposar com a finalitat la gloria de Déu, no sigui que pensant en tu mateix, al sortir més savi dels estudis, cerquis o desitgis quelcom caduc, com honors, càrrecs o reputació. Llegeix doncs amb simplicitat, és a dir tant sols per créixer en el coneixement i l’amor de Déu.» (Cartes d’acompanyament espiritual, 11).
diumenge, 30 d’agost del 2020
diumenge, 23 d’agost del 2020
ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA
De la Regla de sant Benet
Capítol 43
1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori, potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots, menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
El centre i el sentit de la vida monàstica és la recerca de Déu, un camí que té tres pilars fonamentals: La pregària, el treball i el contacte continuat amb la Paraula de Déu, el magisteri de l’Església i el dels Pares. Aquest centre podria ser anomenat l’esperit de la Regla, el fil conductor d’un camí, a vegades estret, que ens ha de portar a la vida eterna. Però sant Benet no es limita a donar-nos els grans principis, el seu text és fruit d’una llarga experiència de vida comunitària i també arriba a definir petits o no tant petits detalls que ens poden ajudar a fer camí, a viure o a intentar viure, si més no, com a monjos amb sinceritat de cor. Defineix al llarg dels capítols de la Regla molts dels aspectes concrets de la nostra vida diària, a tall d’exemple al llarg d’aquesta setmana ens ha parlat de la mesura en el menjar i en el beure, del silenci entre Completes i Laudes o del tracte amb els germans mallats, els ancians o els infants.
La frase que pot emmarcar aquest capítol que escoltem avui la tenim ben sentida i apresa i ens diu «que no s’anteposi res a l’ofici Diví.» Prioritzar la pregària, especialment l’oració comuna és doncs l’objectiu i per tal d’assolir-lo sant Benet ens dona un seguit de consells o de pautes. La primera fa referència a la campana, al senyal, a la veu de Déu com se l’ha definit moltes vegades i ens diu que quan l’escoltem cal deixar el que estem fent, el que tenim entre mans per acudir amb la més gran rapidesa a l’oratori. No pas sols amb promptitud o amb diligència, sinó que diu summa cum festinatione curratur, deixant qualsevol cosa, qualsevol, que tinguem entre mans perquè res hi ha tant important com l’ofici diví; ni una feina, ni una visita, ni una trucada, res pot ser més important. Ara bé cal fer-ho sempre tot a l’estil que ens recomana i ens demana sant Benet, amb gravetat, amb moderació, no pas donant lloc a facècies que no ens ajudarien pas a participar a l’ofici diví sinó amb la gravetat i la disposició de cor que la pregària, que l’encontre amb Déu reclama. Com escrivia un autor espiritual «Mai arribis tard al cor ni als altres actes conventuals. Tu espera als altres, però ningú a tu. Sigues sol·lícit, sense fer les coses tard o malament i sense permetre’t sorolls inoportuns o murmuracions.» (Cartes d’acompanyament espiritual, 12).
Sant Benet ja quan ens parla de l’oratori del monestir ens diu que allí hi hem de guardar el màxim silenci i la reverència deguda a Déu i que no és permès de quedar-s’hi, d’estar-s’hi sinó és per pregar. Aquesta gravetat ens ha d’acompanyar des de que escoltem la campana que ens convoca a l’ofici diví fins que sortim de l’oratori. Fins i tot sant Benet arriba al detall de que el Salm 94 es digui molt a poc a poc per tal de facilitar-nos-hi la participació. Però per a la Regla hi ha quelcom encara pitjor que fer tard a l’ofici diví i és no anar-hi o quedar-se fora de l’oratori per adormir-se de nou o per entretenir-se enraonant. Sant Benet ens diu al respecte que val més entrar que no pas perdre-ho tot. Sembla que coneix bé les nostres debilitats, que foren les seves, i les nostres temptacions, que foren les seves. Per acabar com davant qualsevol mancament ens demana sant Benet de reconèixer-lo i fer un ferm propòsit d’esmena, donant la satisfacció que demana, com diu ell si més no per vergonya.
Aquest capítol té dues parts ben marcades perquè ens parla, al mateix nivell, de la pregària i de la taula. Els refetors dels nostres monestirs ja arquitectònicament ens mostren que els àpats comunitaris no són tant sols una simple necessitat corporal que cal satisfer, són també una part important de la vida comunitària i com a tal cal tractar-la, amb la mateixa puntualitat que la pregària. Per això és important que hi siguem tots plegats en el moment de la benedicció de la taula, en el moment en que demanem al Senyor que beneeixi els àpats, tots plegats sense faltar-hi ningú, per negligència o mal costum.
Puntualitat, sentiment de culpa davant dels mancaments, propòsit d’esmena i satisfacció són els elements que han de marcar la nostra participació a l’oratori i a la taula. La raó de fons és Déu, qui si no? La vida monàstica, la vida cristiana sense Déu seria una follia. Tot ho fem orientat, centrat en Ell i sense Ell res no té sentit. Ens ho diu sant Benet al capítol XIX, Déu és present a tot arreu, però això cal que ho tinguem present sobretot, sense cap de mena de dubte afegeix, a l’ofici diví. Si som conscients de que anem al seu encontre, què ens pot fer retardar l’anada? Déu és arreu, això no ho hauríem d’oblidar mai, ni a l’oratori, ni a la taula, ni al treball, ni enlloc.
Com escrivia un autor espiritual: «t’aconsello, fill, que en totes les coses cerquis sincerament a Déu, preferint la seva voluntat a qualsevol altre inclinació d’ànim. Així res t’entristirà, res es farà contra la teva voluntat, esmerçada sempre en comportar-se segons Déu i rebre-ho tot de les seves mans. El que en tot opta per la voluntat de Déu, Déu no actua mai contra la seva voluntat.» (Cartes d’acompanyament espiritual, 19).
Capítol 43
1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori, potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots, menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
El centre i el sentit de la vida monàstica és la recerca de Déu, un camí que té tres pilars fonamentals: La pregària, el treball i el contacte continuat amb la Paraula de Déu, el magisteri de l’Església i el dels Pares. Aquest centre podria ser anomenat l’esperit de la Regla, el fil conductor d’un camí, a vegades estret, que ens ha de portar a la vida eterna. Però sant Benet no es limita a donar-nos els grans principis, el seu text és fruit d’una llarga experiència de vida comunitària i també arriba a definir petits o no tant petits detalls que ens poden ajudar a fer camí, a viure o a intentar viure, si més no, com a monjos amb sinceritat de cor. Defineix al llarg dels capítols de la Regla molts dels aspectes concrets de la nostra vida diària, a tall d’exemple al llarg d’aquesta setmana ens ha parlat de la mesura en el menjar i en el beure, del silenci entre Completes i Laudes o del tracte amb els germans mallats, els ancians o els infants.
La frase que pot emmarcar aquest capítol que escoltem avui la tenim ben sentida i apresa i ens diu «que no s’anteposi res a l’ofici Diví.» Prioritzar la pregària, especialment l’oració comuna és doncs l’objectiu i per tal d’assolir-lo sant Benet ens dona un seguit de consells o de pautes. La primera fa referència a la campana, al senyal, a la veu de Déu com se l’ha definit moltes vegades i ens diu que quan l’escoltem cal deixar el que estem fent, el que tenim entre mans per acudir amb la més gran rapidesa a l’oratori. No pas sols amb promptitud o amb diligència, sinó que diu summa cum festinatione curratur, deixant qualsevol cosa, qualsevol, que tinguem entre mans perquè res hi ha tant important com l’ofici diví; ni una feina, ni una visita, ni una trucada, res pot ser més important. Ara bé cal fer-ho sempre tot a l’estil que ens recomana i ens demana sant Benet, amb gravetat, amb moderació, no pas donant lloc a facècies que no ens ajudarien pas a participar a l’ofici diví sinó amb la gravetat i la disposició de cor que la pregària, que l’encontre amb Déu reclama. Com escrivia un autor espiritual «Mai arribis tard al cor ni als altres actes conventuals. Tu espera als altres, però ningú a tu. Sigues sol·lícit, sense fer les coses tard o malament i sense permetre’t sorolls inoportuns o murmuracions.» (Cartes d’acompanyament espiritual, 12).
Sant Benet ja quan ens parla de l’oratori del monestir ens diu que allí hi hem de guardar el màxim silenci i la reverència deguda a Déu i que no és permès de quedar-s’hi, d’estar-s’hi sinó és per pregar. Aquesta gravetat ens ha d’acompanyar des de que escoltem la campana que ens convoca a l’ofici diví fins que sortim de l’oratori. Fins i tot sant Benet arriba al detall de que el Salm 94 es digui molt a poc a poc per tal de facilitar-nos-hi la participació. Però per a la Regla hi ha quelcom encara pitjor que fer tard a l’ofici diví i és no anar-hi o quedar-se fora de l’oratori per adormir-se de nou o per entretenir-se enraonant. Sant Benet ens diu al respecte que val més entrar que no pas perdre-ho tot. Sembla que coneix bé les nostres debilitats, que foren les seves, i les nostres temptacions, que foren les seves. Per acabar com davant qualsevol mancament ens demana sant Benet de reconèixer-lo i fer un ferm propòsit d’esmena, donant la satisfacció que demana, com diu ell si més no per vergonya.
Aquest capítol té dues parts ben marcades perquè ens parla, al mateix nivell, de la pregària i de la taula. Els refetors dels nostres monestirs ja arquitectònicament ens mostren que els àpats comunitaris no són tant sols una simple necessitat corporal que cal satisfer, són també una part important de la vida comunitària i com a tal cal tractar-la, amb la mateixa puntualitat que la pregària. Per això és important que hi siguem tots plegats en el moment de la benedicció de la taula, en el moment en que demanem al Senyor que beneeixi els àpats, tots plegats sense faltar-hi ningú, per negligència o mal costum.
Puntualitat, sentiment de culpa davant dels mancaments, propòsit d’esmena i satisfacció són els elements que han de marcar la nostra participació a l’oratori i a la taula. La raó de fons és Déu, qui si no? La vida monàstica, la vida cristiana sense Déu seria una follia. Tot ho fem orientat, centrat en Ell i sense Ell res no té sentit. Ens ho diu sant Benet al capítol XIX, Déu és present a tot arreu, però això cal que ho tinguem present sobretot, sense cap de mena de dubte afegeix, a l’ofici diví. Si som conscients de que anem al seu encontre, què ens pot fer retardar l’anada? Déu és arreu, això no ho hauríem d’oblidar mai, ni a l’oratori, ni a la taula, ni al treball, ni enlloc.
Com escrivia un autor espiritual: «t’aconsello, fill, que en totes les coses cerquis sincerament a Déu, preferint la seva voluntat a qualsevol altre inclinació d’ànim. Així res t’entristirà, res es farà contra la teva voluntat, esmerçada sempre en comportar-se segons Déu i rebre-ho tot de les seves mans. El que en tot opta per la voluntat de Déu, Déu no actua mai contra la seva voluntat.» (Cartes d’acompanyament espiritual, 19).
diumenge, 16 d’agost del 2020
ELS GERMANS MALALTS
De la Regla de sant Benet
Capítol 36
1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d'aquests meus tan petits, a mi m'ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l'honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s'han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l'abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l'ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se'ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s'abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l'abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Ante omnia et super omnia», abans de tot i per damunt de tot. Sant Benet fa servir una expressió forta, contundent per reclamar l’atenció als germans malalts. La Regla que demana en general no fer accepció de persones si que fa una opció clara pels més febles, pels infants, que en època de sant Benet era freqüent que fossin donats per les seves famílies als monestirs, i pels malalts als que se’ls hi permeten coses que als altres monjos, sobretot als joves, els són prohibides com ara els banys o el consum de carn.
En la nostra societat d’uns anys ençà el model general de la cura dels ancians ha canviat considerablement; hem passat d’una estructura familiar que s’havia mantingut invariable al llarg de moltes dècades, potser fins i tot de segles, a una altre on la convivència entre generacions en una mateixa llar pràcticament ha desaparegut. Possiblement siguin diversos els factors que han influït en aquest canvi, d’una banda la incorporació d’homes i dones al mateix nivell al mercat laboral, de l’altra l’allargament dels anys d’existència terrenal, amb l’afegit de que molts cops no significa pas l’allargament de la qualitat de vida, perquè els darrers anys de molta gent poden transcórrer entre limitacions físiques i psíquiques que dificulten la convivència, demanen una atenció professionalitzada i endureixen les condicions del seu dia a dia. Potser fins i tot influeixi en aquest canvi la limitació d’espai de molts habitatges que fan impossible conviure un elevat nombre de familiars en una mateixa llar. Siguin els que siguin els factors que han portat a aquest canvi, podem tenir una certa sensació de que avui per avui la gent gran pot arribar a fer certa nosa un cop superada la fase en que els avis han estat útils per exemple en tant que cuidadors de la mainada, o sigui dels nets com tants cops passa als qui arriben a l’edat de jubilació i enlloc de trobar una vida més tranquil•la retroben una altra activitat a vegades intensa. Tot plegat en els darrers mesos ha esdevingut més dramàtic en tant que la pandèmia que hem patit i patim ha afectat de ple i molts cops amb molta crueltat les residències de gent gran on molts residents han mort entre la solitud, una certa sensació d’abandó i el dolor dels seus familiars per no haver-los pogut acompanyar.
Davant d’aquesta realitat que ens envolta i que també sovint ens afecta, per exemple quan els nostres pares en un moment o altre esdevenen objecte de la nostra preocupació i de la nostra ocupació; sant Benet ens proposa un escenari avui alternatiu on els malalts i els ancians, ja que sovint van unides ambdues característiques en les nostres infermeries, esdevenen representació privilegiada del Crist i cal servir-los per l’honor de Déu. Sant Benet preveu fins i tot els detalls com ara un espai especial destinat a la seva cura, l’atenció per part d’un germà servicial i temorós de Déu o una higiene o una alimentació adequades a la seva situació. Ara bé també adverteix als malalts, ens adverteix a cadascun de nosaltres perquè tots hem estat malalts o podem estar-hi en un moment o altre de la nostra vida, que hem de vigilar perquè quan estem mancats de salut no contristem als qui ens cuiden amb les nostres exigències.
La paciència i la moderació apareixen de nou com a clau de volta tant per als qui tenen cura dels malalts com pels qui estan malalts. Potser a vegades voldríem escoltar de la Regla unes altres paraules més que no pas les que conté, però no es tracta d’un text a mida de cadascun de nosaltres, escrit per justificar-nos, sinó d’un inici de vida monàstica per a seguir al Crist i arribar a la vida eterna, un camí que sant Benet fruit de la seva experiència creu que ens pot ser útil per arribar el més a prop de Crist que puguem. Vet aquí que potser voldríem escoltar avui que si un germà està malalt el millor és que no ens destorbi i li busquem una ubicació fora de casa, com certament es fa en alguns llocs i és bastant generalitzat en la nostra societat; però seria tant forassenyat com voler escoltar a sant Benet dir-li que fem ben fet no anant o no essent puntuals a l’Ofici Diví, no essent diligents sinó peresosos, no recorrent els graons de la humilitat sinó els de l’orgull, menyspreant als germans o tantes altres coses que podríem esmentar i que la seva simple formulació ja resulta un absurd.
«Ut sicut revera Christo ita eis serviatur», que siguin servits com si fossin realment el Crist i no sigui negligit el seu servei. De fet a la nostra comunitat, potser ara per ara com ja ha passat en altres moments abans, l’atenció als malalts ocupa una bona part de la nostra activitat, atenent als qui amb una limitació o altre estan a la infermeria, acompanyant als qui tenen necessitat d’anar al metge o tenint sempre a punt l’aliment al qui li cal així com els seus medicaments i els de tots plegats. No és una tasca fàcil però podem dir que tant els germans que la desenvolupen ara, els que ho fan de forma ocasional en temps de vacances o els qui ho han fet en el passat, i que potser ara mateix són ells els pacients residents de la infermeria, han tingut i tenen bona cura dels nostres germans malalts amb diligència i sol•licitud com demana sant Benet.
Tenir-ne cura, visitar-los, valorar-los ens dona una mesura de la salut espiritual d’una comunitat, com també fer-ho especialment amb els nostres pares quan cal, perquè no per ser monjos deixem de ser fills com també no per estar malalts els nostres germans deixen de ser monjos. La clau és la caritat, com ens deia avui sant Màxim el Confessor a Matines: «el fruit de la caritat consisteix en fer el bé als germans amb cor sincer, en la liberalitat i en la paciència» (Dels Capítols sobre la caritat)
Capítol 36
1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d'aquests meus tan petits, a mi m'ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l'honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s'han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l'abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l'ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se'ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s'abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l'abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Ante omnia et super omnia», abans de tot i per damunt de tot. Sant Benet fa servir una expressió forta, contundent per reclamar l’atenció als germans malalts. La Regla que demana en general no fer accepció de persones si que fa una opció clara pels més febles, pels infants, que en època de sant Benet era freqüent que fossin donats per les seves famílies als monestirs, i pels malalts als que se’ls hi permeten coses que als altres monjos, sobretot als joves, els són prohibides com ara els banys o el consum de carn.
En la nostra societat d’uns anys ençà el model general de la cura dels ancians ha canviat considerablement; hem passat d’una estructura familiar que s’havia mantingut invariable al llarg de moltes dècades, potser fins i tot de segles, a una altre on la convivència entre generacions en una mateixa llar pràcticament ha desaparegut. Possiblement siguin diversos els factors que han influït en aquest canvi, d’una banda la incorporació d’homes i dones al mateix nivell al mercat laboral, de l’altra l’allargament dels anys d’existència terrenal, amb l’afegit de que molts cops no significa pas l’allargament de la qualitat de vida, perquè els darrers anys de molta gent poden transcórrer entre limitacions físiques i psíquiques que dificulten la convivència, demanen una atenció professionalitzada i endureixen les condicions del seu dia a dia. Potser fins i tot influeixi en aquest canvi la limitació d’espai de molts habitatges que fan impossible conviure un elevat nombre de familiars en una mateixa llar. Siguin els que siguin els factors que han portat a aquest canvi, podem tenir una certa sensació de que avui per avui la gent gran pot arribar a fer certa nosa un cop superada la fase en que els avis han estat útils per exemple en tant que cuidadors de la mainada, o sigui dels nets com tants cops passa als qui arriben a l’edat de jubilació i enlloc de trobar una vida més tranquil•la retroben una altra activitat a vegades intensa. Tot plegat en els darrers mesos ha esdevingut més dramàtic en tant que la pandèmia que hem patit i patim ha afectat de ple i molts cops amb molta crueltat les residències de gent gran on molts residents han mort entre la solitud, una certa sensació d’abandó i el dolor dels seus familiars per no haver-los pogut acompanyar.
Davant d’aquesta realitat que ens envolta i que també sovint ens afecta, per exemple quan els nostres pares en un moment o altre esdevenen objecte de la nostra preocupació i de la nostra ocupació; sant Benet ens proposa un escenari avui alternatiu on els malalts i els ancians, ja que sovint van unides ambdues característiques en les nostres infermeries, esdevenen representació privilegiada del Crist i cal servir-los per l’honor de Déu. Sant Benet preveu fins i tot els detalls com ara un espai especial destinat a la seva cura, l’atenció per part d’un germà servicial i temorós de Déu o una higiene o una alimentació adequades a la seva situació. Ara bé també adverteix als malalts, ens adverteix a cadascun de nosaltres perquè tots hem estat malalts o podem estar-hi en un moment o altre de la nostra vida, que hem de vigilar perquè quan estem mancats de salut no contristem als qui ens cuiden amb les nostres exigències.
La paciència i la moderació apareixen de nou com a clau de volta tant per als qui tenen cura dels malalts com pels qui estan malalts. Potser a vegades voldríem escoltar de la Regla unes altres paraules més que no pas les que conté, però no es tracta d’un text a mida de cadascun de nosaltres, escrit per justificar-nos, sinó d’un inici de vida monàstica per a seguir al Crist i arribar a la vida eterna, un camí que sant Benet fruit de la seva experiència creu que ens pot ser útil per arribar el més a prop de Crist que puguem. Vet aquí que potser voldríem escoltar avui que si un germà està malalt el millor és que no ens destorbi i li busquem una ubicació fora de casa, com certament es fa en alguns llocs i és bastant generalitzat en la nostra societat; però seria tant forassenyat com voler escoltar a sant Benet dir-li que fem ben fet no anant o no essent puntuals a l’Ofici Diví, no essent diligents sinó peresosos, no recorrent els graons de la humilitat sinó els de l’orgull, menyspreant als germans o tantes altres coses que podríem esmentar i que la seva simple formulació ja resulta un absurd.
«Ut sicut revera Christo ita eis serviatur», que siguin servits com si fossin realment el Crist i no sigui negligit el seu servei. De fet a la nostra comunitat, potser ara per ara com ja ha passat en altres moments abans, l’atenció als malalts ocupa una bona part de la nostra activitat, atenent als qui amb una limitació o altre estan a la infermeria, acompanyant als qui tenen necessitat d’anar al metge o tenint sempre a punt l’aliment al qui li cal així com els seus medicaments i els de tots plegats. No és una tasca fàcil però podem dir que tant els germans que la desenvolupen ara, els que ho fan de forma ocasional en temps de vacances o els qui ho han fet en el passat, i que potser ara mateix són ells els pacients residents de la infermeria, han tingut i tenen bona cura dels nostres germans malalts amb diligència i sol•licitud com demana sant Benet.
Tenir-ne cura, visitar-los, valorar-los ens dona una mesura de la salut espiritual d’una comunitat, com també fer-ho especialment amb els nostres pares quan cal, perquè no per ser monjos deixem de ser fills com també no per estar malalts els nostres germans deixen de ser monjos. La clau és la caritat, com ens deia avui sant Màxim el Confessor a Matines: «el fruit de la caritat consisteix en fer el bé als germans amb cor sincer, en la liberalitat i en la paciència» (Dels Capítols sobre la caritat)
diumenge, 9 d’agost del 2020
SI S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 29
1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Els monjos fem vot d’estabilitat, és una de les característiques del nostre compromís monàstic però no per això estem exempts de patir crisis, més greus o menys greus, però que poden acabar per fer-nos abandonar el monestir. De fet, un repàs al llibre de vesticions de 1940 ençà d’un total de 158 vesticions d’hàbit: 28 han perseverar fins a la mort, 27 restem al monestir, 15 han passat a altres monestirs o ordes, 10 al clergat diocesà i 78 a l’estat laical; és a dir un 65 per cent no ha perseverat al monestir i un 35 per cent hi ha restat diguem-ne que fidels. Una simple estadística que es pot completar dient que dels que van marxar en un moment o altre tres van retornar i un més ho va fer per abandonar ja definitivament el monestir més endavant.
No sembla doncs que retornar sigui la tònica més habitual, perquè de fet les condicions que posa sant Benet per fer-ho no són fàcils. En primer lloc cal reconèixer la pròpia culpa, després fer un ferm propòsit d’esmena de la causa per la qual s’ha sortit i finalment admetre ser provat en la humilitat. Aquesta virtut que tant ens costa a tots viure-la sincerament i no tant sols de cara a la galeria dient-nos i proclamant-nos humils o buscant desesperadament que ens ho diguin els altres. Com diu sant Benet, en els graons de la humilitat, cal sentir-ho al fons del nostre cor o com diu quan parla dels instruments de les bones obres respecte a la santedat, no voler que ens ho diguin abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè ens ho puguin dir en veritat.
La nostra vida com a monjos és una carrera de fons, com ho és de fet la nostra vida de cristians; és a la fi de la vida que hem de fer balanç de si, com escriu l’apòstol, acabada la cursa hem lliurat un bon combat i hem conservat la vocació i la fe; qualsevol balanç provisional pot ser tant sols un simple tanteig, una enquesta.
Fa uns anys una Abat General del nostre Orde escrivia sobre de què i com moren els monjos; potser ens podríem preguntar avui arrel d’aquest capítol per què, quan i com marxen els monjos. Segurament hi ha de tot, molts abandons poden ser fruit d’una vocació poc madurada, alguns van venir arrel del Concili Vaticà II i de la seva aplicació i interpretació en aspectes concrets de la nostra vida diària; d’altres poden venir per deixar assecar la nostra vocació no regant-la amb la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu; perquè com escoltaven dir aquesta setmana a sant Bernat «si el cor al que pretén temptar algun dimoni meridià no està il·luminat com el migdia pel sol que neix de dalt, i fa patent la seva falsedat, de cap manera no podrà prevenir-se, perquè el temptarà i el derrocarà sense remei, presentant-se com a bo per fer creure a l’incaut i desprevingut que el mal és el bé.» (Sermó XXXIII sobre el Càntic dels Càntics).
També la raó d’un abandó pot venir de la insatisfacció de les nostres massa humanes ambicions; d’excessives temptacions que ens poden acabar arrossegant o fins i tot de caure en escrúpols, com es deia fa uns anys; de tot hi ha. Val a dir que el Concili Vaticà II no va significar per sí mateix una crisi en la vida religiosa, però si un nou plantejament on moltes suposades seguretats, basades més en costums que arrelades en l’espiritualitat profunda, van trontollar i tingueren com a conseqüència molts abandons.
Una part important de les raons dels abandons s’entrecreuen amb problemes de vida comunitària, que no és pas una de les dificultats menors sinó més aviat de les majors. D’aquí que sant Benet parli d’allò de que ningú es permeti de defensar-ne un altre, o dit en una expressió que hem escoltat aquí a casa nostra molt sovint, no fer grups o dit en llenguatge no tant caduc en el seu sentit com en la seva formulació lingüística, no caure en les amistats massa particulars que esdevenen a la fi perilloses; perquè van poc a poc evolucionant en l’exclusió de qualsevol altre que no sigui aquell amic que ha acabat per esdevenir l’únic motiu pel que restem al monestir i és evident que això no és un motiu vàlid per a cap vocació, tant com restar-hi per inèrcia, per no saber on anar.
Perquè hi pot haver, Déu no ho vulgui que hi haguem de caure mai, un altra mena d’abandó, que no és pas una separació física del monestir, sinó espiritual. Ser monjo havent perdut la vocació de ser-ho, restar al monestir per simple rutina i d’aquest abandó ens pot costar encara més retornar-hi amb aquests tres passos que ens demana sant Benet: voluntat de tornar, prometre sincerament la total esmena d’allò que ens ha portat a l’abandó espiritual i ser provats en la humilitat.
28 dels nostres germans de comunitat, que ho han estat en un moment o altre, ens serveixen de model per a la perseverança; segur que rostres ben concrets ens venen al cap ara mateix. Però dels que han marxat sigui a d’altres experiències monàstiques, sigui al clergat diocesà, sigui per formar una família o per secularitzar-se, també en podem aprendre quelcom, de ben segur que en podem aprendre alguna cosa. Certament els errors o les vides d’altri no seran mai una experiència personal pròpia però d’una manera o altra ens poden fer pensar i ajudar a superar, quan sigui el moment, els moments més baixos i crítics de la nostra vida monàstica, que hi han de ser per tal de poder créixer. Això sí, no hem de veure mai als qui han abandonat ni com a fracassats ni encara menys com a culpables, perquè el Senyor parla de moltes i diverses maneres, ho fa a cada moment de la nostra vida i ens va cridant a allò que creu millor i a més nosaltres no som ningú per a jutjar-los.
Sant Benet ens parla al pròleg de la Regla de demanar al Senyor amb pregària ben insistent que dugui a terme qualsevol cosa bona que comencem a fer, aquesta confiança en el Senyor ens ha de guiar i motivar sempre, no desesperant mai de la seva misericòrdia.
Capítol 29
1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Els monjos fem vot d’estabilitat, és una de les característiques del nostre compromís monàstic però no per això estem exempts de patir crisis, més greus o menys greus, però que poden acabar per fer-nos abandonar el monestir. De fet, un repàs al llibre de vesticions de 1940 ençà d’un total de 158 vesticions d’hàbit: 28 han perseverar fins a la mort, 27 restem al monestir, 15 han passat a altres monestirs o ordes, 10 al clergat diocesà i 78 a l’estat laical; és a dir un 65 per cent no ha perseverat al monestir i un 35 per cent hi ha restat diguem-ne que fidels. Una simple estadística que es pot completar dient que dels que van marxar en un moment o altre tres van retornar i un més ho va fer per abandonar ja definitivament el monestir més endavant.
No sembla doncs que retornar sigui la tònica més habitual, perquè de fet les condicions que posa sant Benet per fer-ho no són fàcils. En primer lloc cal reconèixer la pròpia culpa, després fer un ferm propòsit d’esmena de la causa per la qual s’ha sortit i finalment admetre ser provat en la humilitat. Aquesta virtut que tant ens costa a tots viure-la sincerament i no tant sols de cara a la galeria dient-nos i proclamant-nos humils o buscant desesperadament que ens ho diguin els altres. Com diu sant Benet, en els graons de la humilitat, cal sentir-ho al fons del nostre cor o com diu quan parla dels instruments de les bones obres respecte a la santedat, no voler que ens ho diguin abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè ens ho puguin dir en veritat.
La nostra vida com a monjos és una carrera de fons, com ho és de fet la nostra vida de cristians; és a la fi de la vida que hem de fer balanç de si, com escriu l’apòstol, acabada la cursa hem lliurat un bon combat i hem conservat la vocació i la fe; qualsevol balanç provisional pot ser tant sols un simple tanteig, una enquesta.
Fa uns anys una Abat General del nostre Orde escrivia sobre de què i com moren els monjos; potser ens podríem preguntar avui arrel d’aquest capítol per què, quan i com marxen els monjos. Segurament hi ha de tot, molts abandons poden ser fruit d’una vocació poc madurada, alguns van venir arrel del Concili Vaticà II i de la seva aplicació i interpretació en aspectes concrets de la nostra vida diària; d’altres poden venir per deixar assecar la nostra vocació no regant-la amb la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu; perquè com escoltaven dir aquesta setmana a sant Bernat «si el cor al que pretén temptar algun dimoni meridià no està il·luminat com el migdia pel sol que neix de dalt, i fa patent la seva falsedat, de cap manera no podrà prevenir-se, perquè el temptarà i el derrocarà sense remei, presentant-se com a bo per fer creure a l’incaut i desprevingut que el mal és el bé.» (Sermó XXXIII sobre el Càntic dels Càntics).
També la raó d’un abandó pot venir de la insatisfacció de les nostres massa humanes ambicions; d’excessives temptacions que ens poden acabar arrossegant o fins i tot de caure en escrúpols, com es deia fa uns anys; de tot hi ha. Val a dir que el Concili Vaticà II no va significar per sí mateix una crisi en la vida religiosa, però si un nou plantejament on moltes suposades seguretats, basades més en costums que arrelades en l’espiritualitat profunda, van trontollar i tingueren com a conseqüència molts abandons.
Una part important de les raons dels abandons s’entrecreuen amb problemes de vida comunitària, que no és pas una de les dificultats menors sinó més aviat de les majors. D’aquí que sant Benet parli d’allò de que ningú es permeti de defensar-ne un altre, o dit en una expressió que hem escoltat aquí a casa nostra molt sovint, no fer grups o dit en llenguatge no tant caduc en el seu sentit com en la seva formulació lingüística, no caure en les amistats massa particulars que esdevenen a la fi perilloses; perquè van poc a poc evolucionant en l’exclusió de qualsevol altre que no sigui aquell amic que ha acabat per esdevenir l’únic motiu pel que restem al monestir i és evident que això no és un motiu vàlid per a cap vocació, tant com restar-hi per inèrcia, per no saber on anar.
Perquè hi pot haver, Déu no ho vulgui que hi haguem de caure mai, un altra mena d’abandó, que no és pas una separació física del monestir, sinó espiritual. Ser monjo havent perdut la vocació de ser-ho, restar al monestir per simple rutina i d’aquest abandó ens pot costar encara més retornar-hi amb aquests tres passos que ens demana sant Benet: voluntat de tornar, prometre sincerament la total esmena d’allò que ens ha portat a l’abandó espiritual i ser provats en la humilitat.
28 dels nostres germans de comunitat, que ho han estat en un moment o altre, ens serveixen de model per a la perseverança; segur que rostres ben concrets ens venen al cap ara mateix. Però dels que han marxat sigui a d’altres experiències monàstiques, sigui al clergat diocesà, sigui per formar una família o per secularitzar-se, també en podem aprendre quelcom, de ben segur que en podem aprendre alguna cosa. Certament els errors o les vides d’altri no seran mai una experiència personal pròpia però d’una manera o altra ens poden fer pensar i ajudar a superar, quan sigui el moment, els moments més baixos i crítics de la nostra vida monàstica, que hi han de ser per tal de poder créixer. Això sí, no hem de veure mai als qui han abandonat ni com a fracassats ni encara menys com a culpables, perquè el Senyor parla de moltes i diverses maneres, ho fa a cada moment de la nostra vida i ens va cridant a allò que creu millor i a més nosaltres no som ningú per a jutjar-los.
Sant Benet ens parla al pròleg de la Regla de demanar al Senyor amb pregària ben insistent que dugui a terme qualsevol cosa bona que comencem a fer, aquesta confiança en el Senyor ens ha de guiar i motivar sempre, no desesperant mai de la seva misericòrdia.
diumenge, 2 d’agost del 2020
COM HAN DE DORMIR ELS MONJOS
De la Regla de sant Benet
Capítol 22
1 Que per dormir tingui cadascú el seu llit. 2 Rebin el parament dels llits d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició del seu abat. 3 Si és possible, que dormin tots en un mateix local; però, si el nombre no ho permetia, que reposin de deu en deu o de vint en vint, amb ancians que estiguin per ells. 4 Que al dormitori cremi contínuament un llum fins a la matinada. 5 Han de dormir vestits i cenyits amb cinyells o cordes, de manera que mentre dormen no duguin els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, 6 i a fi que els monjos estiguin sempre a punt i, un cop fet el senyal, es llevin sense trigar i s’afanyin a anticipar-se els uns als altres per a l’ofici diví, bé que amb tota gravetat i modèstia. 7 Els germans més joves, que no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. 8 I en llevar-se per a l’ofici diví, que s’avisin discretament els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.
Comentari de l’abat Octavi Vilà
Sant Benet regula tots els aspectes de la vida dels monjos, des dels més transcendents fins els que ens poden semblar menys importants, més trivials. Potser ens ho poden semblar a primer cop d’ull, però també en ells hi ha en l’horitzó el centre de la nostra vida, la recerca del Crist. Dormir, llevar-nos per a tornar a dormir al vespre ens pot semblar una mera rutina, una repetició dia rere dia; però la nostra vida està feta de petites peces que sense semblar en elles mateixes transcendentals, unides ho són. Perquè aquest camí cap a la vida eterna que és la nostra vida de monjos està fet de petites etapes, dia rere dia van passant les setmanes, els anys i, Déu ho vulgui, anem creixent espiritualment cap a una plenitud mai prou reeixida però que cal que sigui cada cop més assolida, poc a poc, pas a pas, dia rere dia.
La mateixa Regla ens mostra cada jornada de la nostra vida com una petita mostra del conjunt de tota l’existència. En aixecar-nos per anar a l’Ofici Diví tornem la mirada vers el sepulcre on el Senyor reposà, amatents amb la pregària a l’albada de la seva resurrecció, que és primícia de la nostra. Preguem en començar el dia, en sortir el sol, fent memòria de la creació, de la llum de la vida que no és altre que el Crist. I així pas a pas fins arribar al capvespre i a la fi del dia, com si el nostre són fos una avançada de la mort, dormir confiats en que un nou dia ens vindrà; tanmateix com morir confiats en que una nova vida, plena i sense fi, ens arribarà al capdavall de la darrera i definitiva jornada.
Dormir, descansar és necessari per tal de que en cadascuna de les nostres jornades puguem donar el millor de nosaltres mateixos. Aquest dia rere dia, aquesta rutina no ens ha pas d’angoixar, de limitar, de lligar-nos; ans al contrari ens ajuda i allibera per centrar-nos en el vertader i únic objectiu que és la recerca de Déu. Deixar-se portar per la rutina pot semblar fàcil, però a vegades ens resulta difícil. Si per exemple esgarrapem hores al són, si ho anem fent periòdicament i això esdevé una rutina, una mala rutina, segurament acabarem per tenir dificultats per seguir el ritme de la nostra vida. Una vida que és per viure-la en plenitud, del principi a la fi de la jornada, si no volem anar coixos en la nostra existència que al capdavall és anar-hi en la nostra vida espiritual, perquè necessitem, ens cal viure cada jornada en tota la seva riquesa i no pas espigolar-ne una part i perdre’n una altra.
Molt sovint qui ens visita, a qui expliquem com és el nostre dia a dia, sigui el visitant molt il•lustre o sigui un familiar, un amic o un conegut; en preguntar-nos l’hora en que ens aixequem fa un gest o expressa una admiració per aquesta singularitat. Sens dubte l’horari de la nostra vida ens ve marcat perquè en època de sant Benet tothom es llevava a trenc d’alba per tal de poder aprofitar al màxim les hores de llum solar. Els monjos al seu inici s’aixecaven fins i tot a mitja nit per tal de fer la primera pregària, coneguda més aleshores com a Vigílies que com a Matines, i poc a poc es va anar cap un són ininterromput i sens dubte més reparador. També ens cal pensar de tant en tant que en aquest aspecte som uns privilegiats; perquè molta gent s’aixeca a la nostra mateixa hora per agafar un transport públic durant una llarga estona, que el porti a una feina diària que potser no és la que voldrien, ni és del seu grat i moltes vegades després d’haver passat una nit de vetlla qui sap si per un infant amb problemes de són o vetllant algú a qui cal cuidar, això si que té realment mèrit i esdevé un sacrifici per portar el que cal per mantenir una llar i una família, que no és sovint fàcil.
Nosaltres ens aixequem d’hora ben bé per gust, per anar a l’encontre quan encara és fosc del nostre estimat, del Senyor, i si hi pensem una mica no hi pot haver cap altra goig més gran que aquest. Però per fer-ho afanyant-nos, anticipant-nos els uns als altres, tot i que amb gravetat i modèstia com ens demana sant Benet de fer-ho sempre tot, ens cal reposar, respectar les hores dedicades al descans que són com una mena d’inversió cara al futur que se’ns obre davant els ulls cada dia; descansar per donar millor fruit en la propera jornada, un fruit de pregària, de treball i de contacte amb la Paraula de Déu.
Sant Benet ens diu també que hem de dormir atents, preparats per estar així sempre a punt. Certament cada matí quan sona la campana la temptació de donar mitja volta i fer orelles sordes al seu so ens pot assaltar; és un moment sinó de dubte sí de renovació del nostre compromís, una mena de renovació dels nostres vots davant del Senyor per tal d’estar ben disposats a anar al seu encontre en un moment privilegiat, quan encara és fosc, quan el silenci encara ho embolcalla tot, quan el silenci i la foscor de la nit estan a punt de ser trencats per l’albada d’un nou dia. De sempre no llevar-se del llit al senyal de la campana ha estat considerat una falta greu de la que calia acusar-se en públic capítol. Per evitar-ho un monjo era encarregat d’anar pel dormitori amb una llanterna per tal de desvetllar als somnolents, i un altre tenia la tasca de recórrer el cor per evitar una segona temptació la d’adormir-se durant l’ofici nocturn. Sant Benet ens demana de reposar confiats en el Senyor per tal de llevar-nos delerosos de trobar-nos de nou amb Ell, sempre a punt per l’encontre amb aquell a qui hem vingut a cercar.
Capítol 22
1 Que per dormir tingui cadascú el seu llit. 2 Rebin el parament dels llits d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició del seu abat. 3 Si és possible, que dormin tots en un mateix local; però, si el nombre no ho permetia, que reposin de deu en deu o de vint en vint, amb ancians que estiguin per ells. 4 Que al dormitori cremi contínuament un llum fins a la matinada. 5 Han de dormir vestits i cenyits amb cinyells o cordes, de manera que mentre dormen no duguin els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, 6 i a fi que els monjos estiguin sempre a punt i, un cop fet el senyal, es llevin sense trigar i s’afanyin a anticipar-se els uns als altres per a l’ofici diví, bé que amb tota gravetat i modèstia. 7 Els germans més joves, que no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. 8 I en llevar-se per a l’ofici diví, que s’avisin discretament els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.
Comentari de l’abat Octavi Vilà
Sant Benet regula tots els aspectes de la vida dels monjos, des dels més transcendents fins els que ens poden semblar menys importants, més trivials. Potser ens ho poden semblar a primer cop d’ull, però també en ells hi ha en l’horitzó el centre de la nostra vida, la recerca del Crist. Dormir, llevar-nos per a tornar a dormir al vespre ens pot semblar una mera rutina, una repetició dia rere dia; però la nostra vida està feta de petites peces que sense semblar en elles mateixes transcendentals, unides ho són. Perquè aquest camí cap a la vida eterna que és la nostra vida de monjos està fet de petites etapes, dia rere dia van passant les setmanes, els anys i, Déu ho vulgui, anem creixent espiritualment cap a una plenitud mai prou reeixida però que cal que sigui cada cop més assolida, poc a poc, pas a pas, dia rere dia.
La mateixa Regla ens mostra cada jornada de la nostra vida com una petita mostra del conjunt de tota l’existència. En aixecar-nos per anar a l’Ofici Diví tornem la mirada vers el sepulcre on el Senyor reposà, amatents amb la pregària a l’albada de la seva resurrecció, que és primícia de la nostra. Preguem en començar el dia, en sortir el sol, fent memòria de la creació, de la llum de la vida que no és altre que el Crist. I així pas a pas fins arribar al capvespre i a la fi del dia, com si el nostre són fos una avançada de la mort, dormir confiats en que un nou dia ens vindrà; tanmateix com morir confiats en que una nova vida, plena i sense fi, ens arribarà al capdavall de la darrera i definitiva jornada.
Dormir, descansar és necessari per tal de que en cadascuna de les nostres jornades puguem donar el millor de nosaltres mateixos. Aquest dia rere dia, aquesta rutina no ens ha pas d’angoixar, de limitar, de lligar-nos; ans al contrari ens ajuda i allibera per centrar-nos en el vertader i únic objectiu que és la recerca de Déu. Deixar-se portar per la rutina pot semblar fàcil, però a vegades ens resulta difícil. Si per exemple esgarrapem hores al són, si ho anem fent periòdicament i això esdevé una rutina, una mala rutina, segurament acabarem per tenir dificultats per seguir el ritme de la nostra vida. Una vida que és per viure-la en plenitud, del principi a la fi de la jornada, si no volem anar coixos en la nostra existència que al capdavall és anar-hi en la nostra vida espiritual, perquè necessitem, ens cal viure cada jornada en tota la seva riquesa i no pas espigolar-ne una part i perdre’n una altra.
Molt sovint qui ens visita, a qui expliquem com és el nostre dia a dia, sigui el visitant molt il•lustre o sigui un familiar, un amic o un conegut; en preguntar-nos l’hora en que ens aixequem fa un gest o expressa una admiració per aquesta singularitat. Sens dubte l’horari de la nostra vida ens ve marcat perquè en època de sant Benet tothom es llevava a trenc d’alba per tal de poder aprofitar al màxim les hores de llum solar. Els monjos al seu inici s’aixecaven fins i tot a mitja nit per tal de fer la primera pregària, coneguda més aleshores com a Vigílies que com a Matines, i poc a poc es va anar cap un són ininterromput i sens dubte més reparador. També ens cal pensar de tant en tant que en aquest aspecte som uns privilegiats; perquè molta gent s’aixeca a la nostra mateixa hora per agafar un transport públic durant una llarga estona, que el porti a una feina diària que potser no és la que voldrien, ni és del seu grat i moltes vegades després d’haver passat una nit de vetlla qui sap si per un infant amb problemes de són o vetllant algú a qui cal cuidar, això si que té realment mèrit i esdevé un sacrifici per portar el que cal per mantenir una llar i una família, que no és sovint fàcil.
Nosaltres ens aixequem d’hora ben bé per gust, per anar a l’encontre quan encara és fosc del nostre estimat, del Senyor, i si hi pensem una mica no hi pot haver cap altra goig més gran que aquest. Però per fer-ho afanyant-nos, anticipant-nos els uns als altres, tot i que amb gravetat i modèstia com ens demana sant Benet de fer-ho sempre tot, ens cal reposar, respectar les hores dedicades al descans que són com una mena d’inversió cara al futur que se’ns obre davant els ulls cada dia; descansar per donar millor fruit en la propera jornada, un fruit de pregària, de treball i de contacte amb la Paraula de Déu.
Sant Benet ens diu també que hem de dormir atents, preparats per estar així sempre a punt. Certament cada matí quan sona la campana la temptació de donar mitja volta i fer orelles sordes al seu so ens pot assaltar; és un moment sinó de dubte sí de renovació del nostre compromís, una mena de renovació dels nostres vots davant del Senyor per tal d’estar ben disposats a anar al seu encontre en un moment privilegiat, quan encara és fosc, quan el silenci encara ho embolcalla tot, quan el silenci i la foscor de la nit estan a punt de ser trencats per l’albada d’un nou dia. De sempre no llevar-se del llit al senyal de la campana ha estat considerat una falta greu de la que calia acusar-se en públic capítol. Per evitar-ho un monjo era encarregat d’anar pel dormitori amb una llanterna per tal de desvetllar als somnolents, i un altre tenia la tasca de recórrer el cor per evitar una segona temptació la d’adormir-se durant l’ofici nocturn. Sant Benet ens demana de reposar confiats en el Senyor per tal de llevar-nos delerosos de trobar-nos de nou amb Ell, sempre a punt per l’encontre amb aquell a qui hem vingut a cercar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)