ELS GERMANS MALALTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 36

1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d'aquests meus tan petits, a mi m'ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l'honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s'han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l'abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l'ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se'ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s'abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l'abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.   

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Ante omnia et super omnia», abans de tot i per damunt de tot. Sant Benet fa servir una expressió forta, contundent per reclamar l’atenció als germans malalts. La Regla que demana en general no fer accepció de persones si que fa una opció clara pels més febles, pels infants, que en època de sant Benet era freqüent que fossin donats per les seves famílies als monestirs, i pels malalts als que se’ls hi permeten coses que als altres monjos, sobretot als joves, els són prohibides com ara els banys o el consum de carn.

En la nostra societat d’uns anys ençà el model general de la cura dels ancians ha canviat considerablement; hem passat d’una estructura familiar que s’havia mantingut invariable al llarg de moltes dècades, potser fins i tot de segles, a una altre on la convivència entre generacions en una mateixa llar pràcticament ha desaparegut. Possiblement siguin diversos els factors que han influït en aquest canvi, d’una banda la incorporació d’homes i dones al mateix nivell al mercat laboral, de l’altra l’allargament dels anys d’existència terrenal, amb l’afegit de que molts cops no significa pas l’allargament de la qualitat de vida, perquè els darrers anys de molta gent poden transcórrer entre limitacions físiques i psíquiques que dificulten la convivència, demanen una atenció professionalitzada i endureixen les condicions del seu dia a dia. Potser fins i tot influeixi en aquest canvi la limitació d’espai de molts habitatges que fan impossible conviure un elevat nombre de familiars en una mateixa llar. Siguin els que siguin els factors que han portat a aquest canvi, podem tenir una certa sensació de que avui per avui la gent gran pot arribar a fer certa nosa un cop superada la fase en que els avis han estat útils per exemple en tant que cuidadors de la mainada, o sigui dels nets com tants cops passa als qui arriben a l’edat de jubilació i enlloc de trobar una vida més tranquil•la retroben una altra activitat a vegades intensa. Tot plegat en els darrers mesos ha esdevingut més dramàtic en tant que la pandèmia que hem patit i patim ha afectat de ple i molts cops amb molta crueltat les residències de gent gran on molts residents han mort entre la solitud, una certa sensació d’abandó i el dolor dels seus familiars per no haver-los pogut acompanyar.

Davant d’aquesta realitat que ens envolta i que també sovint ens afecta, per exemple quan els nostres pares en un moment o altre esdevenen objecte de la nostra preocupació i de la nostra ocupació; sant Benet ens proposa un escenari avui alternatiu on els malalts i els ancians, ja que sovint van unides ambdues característiques en les nostres infermeries,  esdevenen representació privilegiada del Crist i cal servir-los per l’honor de Déu. Sant Benet preveu fins i tot els detalls com ara un espai especial destinat a la seva cura, l’atenció per part d’un germà servicial i temorós de Déu o una higiene o una alimentació adequades a la seva situació. Ara bé també adverteix als malalts, ens adverteix a cadascun de nosaltres perquè tots hem estat malalts o podem estar-hi en un moment o altre de la nostra vida, que hem de vigilar perquè quan estem mancats de salut no contristem als qui ens cuiden amb les nostres exigències.

La paciència i la moderació apareixen de nou com a clau de volta tant per als qui tenen cura dels malalts com pels qui estan malalts. Potser a vegades voldríem escoltar de la Regla unes altres paraules més que no pas les que conté, però no es tracta d’un text a mida de cadascun de nosaltres, escrit per justificar-nos, sinó d’un inici de vida monàstica per a seguir al Crist i arribar a la vida eterna, un camí que sant Benet fruit de la seva experiència creu que ens pot ser útil per arribar el més a prop de Crist que puguem. Vet aquí que potser voldríem escoltar avui que si un germà està malalt el millor és que no ens destorbi i li busquem una ubicació fora de casa, com certament es fa en alguns llocs i és bastant generalitzat en la nostra societat; però seria tant forassenyat com voler escoltar a sant Benet dir-li que fem ben fet no anant o no essent puntuals a l’Ofici Diví, no essent diligents sinó peresosos, no recorrent els graons de la humilitat sinó els de l’orgull, menyspreant als germans o tantes altres coses que podríem esmentar i que la seva simple formulació ja resulta un absurd. 

«Ut sicut revera Christo ita eis serviatur», que siguin servits com si fossin realment el Crist i no sigui negligit el seu servei. De fet a la nostra comunitat, potser ara per ara com ja ha passat en altres moments abans, l’atenció als malalts ocupa una bona part de la nostra activitat, atenent als qui amb una limitació o altre estan a la infermeria, acompanyant als qui tenen necessitat d’anar al metge o tenint sempre a punt l’aliment al qui li cal així com els seus medicaments i els de tots plegats. No és una tasca fàcil però podem dir que tant els germans que la desenvolupen ara, els que ho fan de forma ocasional en temps de vacances o els qui ho han fet en el passat, i que potser ara mateix són ells els pacients residents de la infermeria, han tingut i tenen bona cura dels nostres germans malalts amb diligència i sol•licitud com demana sant Benet.

Tenir-ne cura, visitar-los, valorar-los ens dona una mesura de la salut espiritual d’una comunitat, com també fer-ho especialment amb els nostres pares quan cal, perquè no per ser monjos deixem de ser fills com també no per estar malalts els nostres germans deixen de ser monjos. La clau és la caritat, com ens deia avui sant Màxim el Confessor a Matines: «el fruit de la caritat consisteix en fer el bé als germans amb cor sincer, en la liberalitat i en la paciència» (Dels Capítols sobre la caritat)