SI S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 29

1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Els monjos fem vot d’estabilitat, és una de les característiques del nostre compromís monàstic però no per això estem exempts de patir crisis, més greus o menys greus, però que poden acabar per fer-nos abandonar el monestir. De fet, un repàs al llibre de vesticions de 1940 ençà d’un total de 158 vesticions d’hàbit: 28 han perseverar fins a la mort, 27 restem al monestir, 15 han passat a altres monestirs o ordes, 10 al clergat diocesà i 78 a l’estat laical; és a dir un 65 per cent no ha perseverat al monestir i un 35 per cent hi ha restat diguem-ne que fidels. Una simple estadística que es pot completar dient que dels que van marxar en un moment o altre tres van retornar i un més ho va fer per abandonar ja definitivament el monestir més endavant.

No sembla doncs que retornar sigui la tònica més habitual, perquè de fet les condicions que posa sant Benet per fer-ho no són fàcils. En primer lloc cal reconèixer la pròpia culpa, després fer un ferm propòsit d’esmena de la causa per la qual s’ha sortit i finalment admetre ser provat en la humilitat. Aquesta virtut que tant ens costa a tots viure-la sincerament i no tant sols de cara a la galeria dient-nos i proclamant-nos humils o buscant desesperadament que ens ho diguin els altres. Com diu sant Benet, en els graons de la humilitat, cal sentir-ho al fons del nostre cor o com diu quan parla dels instruments de les bones obres respecte a la santedat, no voler que ens ho diguin abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè ens ho puguin dir en veritat.

La nostra vida com a monjos és una carrera de fons, com ho és de fet la nostra vida de cristians; és a la fi de la vida que hem de fer balanç de si, com escriu l’apòstol, acabada la cursa hem lliurat un bon combat i hem conservat la vocació i la fe; qualsevol balanç provisional pot ser tant sols un simple tanteig, una enquesta.

Fa uns anys una Abat General del nostre Orde escrivia sobre de què i com moren els monjos; potser ens podríem preguntar avui arrel d’aquest capítol per què, quan i com marxen els monjos. Segurament hi ha de tot, molts abandons poden ser fruit d’una vocació poc madurada, alguns van venir arrel del Concili Vaticà II i de la seva aplicació i interpretació en aspectes concrets de la nostra vida diària; d’altres poden venir per deixar assecar la nostra vocació no regant-la amb la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu; perquè com escoltaven dir aquesta setmana a sant Bernat «si el cor al que pretén temptar algun dimoni meridià no està il·luminat com el migdia pel sol que neix de dalt, i fa patent la seva falsedat, de cap manera no podrà prevenir-se, perquè el temptarà i el derrocarà sense remei, presentant-se com a bo per fer creure a l’incaut i desprevingut que el mal és el bé.» (Sermó XXXIII sobre el Càntic dels Càntics).

També la raó d’un abandó pot venir de la insatisfacció de les nostres massa humanes ambicions; d’excessives temptacions que ens poden acabar arrossegant o fins i tot de caure en escrúpols, com es deia fa uns anys; de tot hi ha. Val a dir que el Concili Vaticà II no va significar per sí mateix una crisi en la vida religiosa, però si un nou plantejament on moltes suposades seguretats, basades més en costums que arrelades en l’espiritualitat profunda, van trontollar i tingueren com a conseqüència molts abandons.

Una part important de les raons dels abandons s’entrecreuen amb problemes de vida comunitària, que no és pas una de les dificultats menors sinó més aviat de les majors. D’aquí que sant Benet parli d’allò de que ningú es permeti de defensar-ne un altre, o dit en una expressió que hem escoltat aquí a casa nostra molt sovint, no fer grups o dit en llenguatge no tant caduc en el seu sentit com en la seva formulació lingüística, no caure en les amistats massa particulars que esdevenen a la fi perilloses; perquè van poc a poc evolucionant en l’exclusió de qualsevol altre que no sigui aquell amic que ha acabat per esdevenir l’únic motiu pel que restem al monestir i és evident que això no és un motiu vàlid per a cap vocació, tant com restar-hi per inèrcia, per no saber on anar.

Perquè hi pot haver, Déu no ho vulgui que hi haguem de caure mai, un altra mena d’abandó, que no és pas una separació física del monestir, sinó espiritual. Ser monjo havent perdut la vocació de ser-ho, restar al monestir per simple rutina i d’aquest abandó ens pot costar encara més retornar-hi amb aquests tres passos que ens demana sant Benet: voluntat de tornar, prometre sincerament la total esmena d’allò que ens ha portat a l’abandó espiritual i ser provats en la humilitat.

28 dels nostres germans de comunitat, que ho han estat en un moment o altre, ens serveixen de model per a la perseverança; segur que rostres ben concrets ens venen al cap ara mateix. Però dels que han marxat sigui a d’altres experiències monàstiques, sigui al clergat diocesà, sigui per formar una família o per secularitzar-se, també en podem aprendre quelcom, de ben segur que en podem aprendre alguna cosa. Certament els errors o les vides d’altri no seran mai una experiència personal pròpia però d’una manera o altra ens poden fer pensar i ajudar a superar, quan sigui el moment, els moments més baixos i crítics de la nostra vida monàstica, que hi han de ser per tal de poder créixer. Això sí, no hem de veure mai als qui han abandonat ni com a fracassats ni encara menys com a culpables, perquè el Senyor parla de moltes i diverses maneres, ho fa a cada moment de la nostra vida i ens va cridant a allò que creu millor i a més nosaltres no som ningú per a jutjar-los.

Sant Benet ens parla al pròleg de la Regla de demanar al Senyor amb pregària ben insistent que dugui a terme qualsevol cosa bona que comencem a fer, aquesta confiança en el Senyor ens ha de guiar i motivar sempre, no desesperant mai de la seva misericòrdia.