De la Regla de sant Benet
Capítol 51
1 El germà que és enviat per qualsevol encàrrec i espera retornar el mateix dia al monestir, que no gosi menjar a fora, encara que algú li ho pregui molt, 2 llevat del cas que el seu abat li ho indiqui. 3 Si obrava altrament, que sigui excomunicat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Quan sortim del monestir podem anar lluny o no tant lluny. Sant Benet ens demana que en qualsevol cas no perdem aquella moderació que ha de regir tota la nostra vida. Potser les sortides per un encàrrec avui ja no impliquen haver d’estar l’hora de menjar a fora del monestir. Recordo com fa ja uns quants anys el simple fet d’anar a Tarragona podia ocupar tot el dia, en primer lloc perquè la comunitat no tenia ni tants cotxes ni tants conductors i en segon lloc perquè els mitjans de transport públics eren també bastant limitats en velocitat i horaris i també la xarxa viària. Avui podem anar a Tarragona, Reus o Valls amb molta més comoditat o també a Barcelona, sense necessitat de fer-hi nit. Però la idea de san Benet, la idea de fons, manté la seva vigència, no abandonar la moderació. Sant Benet no ho considera pas una falta lleu això de menjar a fora sense permís ja que demana que qui obra altrament sigui excomunicat, que no és poca cosa.
En això de menjar fora del monestir, repeteixo que potser més abans que no pas ara, hi havia una doble vessant. D’una banda el monjo podia abellir de menjar quelcom diferent seguint allò de un dia és un dia; d’altra banda les famílies o els amics del monestir que els acollien s’esmerçaven en donar-los algun plat suculent amb el pensament de que no pas cada dia en podien gaudir. Potser no és pas un escàndol però a voltes dona la sensació de que el monjo viu a desgrat la seva vocació, la seva vida diària i té necessitat de tenir de tant en tant alguna diguem compensació. En èpoques passades hi ha qui per un encàrrec es passava dos dies fora i aprofitava per visitar alguna casa i fins i tot demanar-hi d’antuvi un plat concret. També els dijous hi havia qui tenia el costum d’anar a alguna casa, en aquest cas més propera, per berenar-hi. Avui com que la mateixa vida de la gent ha canviat molt, tot plegat ja no és massa habitual perquè la gent treballa, no està per acollir visitants i alhora, com hem vist, les nostres sortides són més ràpides i puntuals. Potser de tant en tant algú conegut del monestir es queixa de que tal monjo s’hi presenta massa sovint sense massa excusa, però és un fet bastant limitat.
Però a molta gent de fora del monestir els costa d’entendre que ens puguem estar de certes coses, que no les enyorem i per això mateix, sense mala fe en la major part dels casos, ens volen fer un obsequi donant-nos tal o qual cosa. En aquesta concepció hi ha una manca de coneixement profunda del que és la vida monàstica, la vida consagrada potser en general. No ens privem de les coses per força sinó que diguem que ho fem de grat. Potser ara més que abans alguns monjos ja han gaudit, si es pot dir gaudir, de certes comoditats de la vida, si en podem dir comoditats, i som molt conscients de que en venir al monestir renunciem no tant sols a menjar fora de casa per plaer, sinó també a una determinada vida social i afectiva, a una independència econòmica i d’altres coses similars. Tampoc no podem pretendre de suplir-les al monestir d’alguna altra manera, perquè per exemple cercar amistats particulars, massa particulars, o fer de la comunitat una selecció entre els meus amics i els qui no ho considero pas, porta a múltiples problemes i no pas menors.
L’origen està potser en una mala concepció de la idea de llibertat personal. Soc lliure, podem dir, i és ben cert que Déu ens ha creat lliures; però si hi afegim, soc lliure i per tant puc aixecar-me del llit quan vulgui, emprar la jornada amb el que em sembli i anar a dinar on m’apeteixi, aleshores no hem aconseguit que la nostra llibertat es vagi adequant a la voluntat de Déu, que és a qui hem vingut a servir. Certament la vida comunitària no és fàcil, ningú ha dit mai que ho fos i menys que ningú el mateix sant Benet, però com molt sovint tampoc no ho és la vida familiar o la laboral, no ens enganyem pas. Hem d’esforçar-nos per abandonar aquella cara de pomes agres que massa sovint tenim la temptació de mantenir dia i nit i que més que ser una afrontà als germans, que també ho és, demostra la mala salut espiritual de la nostra pròpia ànima. No, no hem estat cridats per Déu per fer sants als nostres germans mitjançant el martiri; hem estat cridats perquè superant les nostres febleses, aconseguim la salvació de la nostra ànima i la del conjunt de la comunitat i a això hi hem estat cridats tots.
El P. Lorenzo Montecalvo, un prevere napolità, té publicat un interessant estudi que porta per títol Comunitat o comoditat? Al llarg del mateix apunta a la hipocresia, l’agressivitat, l’enveja, l’adulació, l’arrogància o les simpaties i antipaties, com les causes de cercar la comoditat personal abans que cap altra cosa. Això sovint ens empeny a intentar eliminar tota dificultat que suposi un obstacle a la nostra pròpia voluntat i aleshores posem pals a les rodes a la voluntat de Déu i desitjant a qualsevol preu la nostra comoditat creem la incomoditat dels germans i potser, Déu no ho vulgui, de Déu mateix. El monjo, el religiós, escriu el P. Lorenzo Montecalvo, ha esta cridat a viure en comunitat per trobar-se amb Déu, no per torbar-se a sí mateix; ha estat cridat, hem estat cridats, a que la nostra personalitat es desenvolupi harmoniosament per esdevenir aquella imatge de Déu perduda pel pecat, o al menys per intentar de totes, totes recuperar-la; i afegeix que si caiem en la temptació de fer-nos amos del nostre destí, és que som devorats pel desig de considerar-nos en exclusiva il·luminats per Déu, considerant aleshores als altres germans pura tenebra, i conseqüentment com l’enemic a combatre.
En paraules de sant Bernat «No a totes les ànimes se’ls concedeix de gaudir al mateix lloc de la íntima presència de l’espòs, sinó tal com el Pare ho ha disposat per a cadascuna. No l’elegim nosaltres a Ell, va ser Ell qui ens va elegir a nosaltres i ens destinà.» (Sermó sobre el Càntic dels Càntics 23,9). És la riquesa i la dificultat de viure en comunitat, riquesa perquè fins i tot en una falta que no veiem avui tant greu com menjar o sortir sense permís, sant Benet la castiga amb l’excomunió, és a dir amb l’exclusió de la comunitat.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 51. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 51. Mostrar tots els missatges
diumenge, 31 de maig del 2020
diumenge, 2 de setembre del 2018
ELS GERMANS QUE NO VAN GAIRE LLUNY
De la Regla de sant Benet
Capítol 51
1 El germà que és enviat per qualsevol encàrrec i espera retornar el mateix dia al monestir, que no gosi menjar a fora, encara que algú li ho pregui molt, 2 llevat del cas que el seu abat li ho indiqui. 3 Si obrava altrament, que sigui excomunicat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Aquest aspecte de la vida del monjo, les sortides a l’exterior, són tractades amb bastant més amplitud en la Regla del Mestre, el seu autor distingeix entre les invitacions que venen d’un altre monjo, d’un laic o d’una persona pietosa; també el Mestre parla de la diferència en ser convidat un dia de la setmana o un altre. Sant Benet, com fa habitualment, va a allò més essencial. En primer lloc les sortides del monestir han de ser per a realitzar un encàrrec, breus i concretes en tant que es pugui i no aprofitar-les per anar a menjar a casa d’altri; un dels meus antecessors ho resumia en una frase que es va fer famosa: «no aneu per les cases». I és que en una època durant el passeig comunitari havia esdevingut costum anar a berenar a casa d’algun conegut i aquesta rutina no era massa edificant. Certament aquesta tendència a aprofitar les sortides per visitar coneguts s’ha anat perdent en certa manera. Potser una de les causes sigui que les comunicacions són més fàcils i ja no costa tant anar i venir de Tarragona, Reus o Barcelona i a més disposem de més mitjans de transport i més conductors que en temps passat.
Però el tema essencial per sant Benet és que la vida del monjo es desenvolupa en l’àmbit del monestir, ja sabem com considera d’important que a dins del monestir es disposi del màxim de mitjans per a viure sense necessitat de cercar-los a fora. Sant Benet, bon coneixedor de la nostra feblesa, es mostra especialment exigent en les sortides a indrets propers. La fidelitat a viure establement dintre del monestir, escriu l’abat Cassià, és una de les exigències més senzilles però alhora més dures a llarg termini per als monjos. Potser és un tema d’hàbits, d’habituar-se o acostumar-se a una determinada praxis; per exemple anar a fer el que cal fer per part de qui ho té encomanat i retornar sense sucumbir a la temptació de visites innecessàries, que més tard o més d’hora s’acaben sabent i també sovint són causa de queixes per part dels visitats quan se supera una certa mesura i prudència.
També avui aquest curt text se’ns presenta com un advertiment per tal de que no degradem la intensitat del nostre ritme monàstic amb sortides, “escapatòries” diu l’abat Cassià, que sovint desorienten els amics i familiars i fan perdre mordent a la nostra vida de pregària, treball i servei. Hi ha monjos modèlics en aquest punt, que quan els veus passar per exemple pel pati de les cases noves quasi no cal que miris el rellotge perquè saps que acaba de tocar la campana que indica la fi del treball. A d’altres potser ens costa més obeir la campana que regula la nostra vida, el nostre horari. Per exemple en la vida cartoixana la guarda de la cel·la és un eix fonamental, però que costa molt de mantenir, sobretot en els primers anys, cal habituar-s’hi, practicar-ho. Hem d’intentar de no sucumbir a la temptació de fer de l’excepcionalitat la nostra quotidianitat, prioritzant allò que és fonamental i valorant allò que no ho és; potser sovint ens podem estar d’una cosa o esperar un dia o dos a tenir-ho i descobrirem que no n’hi havia per ant, que no era tant urgent o necessari com pensàvem.
Si vivim amb generositat la nostra opció de vida, la monàstica, ens podrem mantenir lliures sense deixar per això de mantenir una relació humana i càlida vers familiars i amics. Certament els temps de sant Benet fins avui han canviat força, fins i tot en pocs anys han canviat; potser avui a la frase «no aneu per les cases» caldria afegir-hi o substituir-la per «no aneu per les xarxes». Realment és un tema de reflexió com fer-nos presents en el món d’avui tant hipercomunicat sense perdre la nostra identitat, la riquesa que suposa un cert apartament del món, no com un rebuig sinó com un prendre distància perquè ens permeti reflexionar amb serenor i més llibertat, al redós de la pregària i de la Paraula de Déu.
Destaca sant Benet que el germà surt del monestir a fer un encàrrec per obediència, no pas per caprici sinó per fer un servei de manera ràpida i eficaç. Potser aquest capítol, com alguns d’altres, ens pugui semblar sever, poc adequat als nostres temps; però ens destaca la importància de la comunió, de la vida en comunitat, de la necessitat d’evitar al màxim les singularitzacions, les excepcions. També quan tenim una responsabilitat aquest aspecte pot ser important, intentant d’evitar sortides excessives en freqüència o en durada sense caure en situacions de descortesia per exemple vers els qui ens envolten. En el cas del nostre monestir aquest aspecte pot ser un xic més complicat i mirar de trobar l’equilibri un poc difícil. En la pràctica mirem d’evitar sortides innecessàries, d’acudir als germans que tenen aquesta tasca encomanada en cas de necessitar quelcom i d’estar disponibles sempre per ajudar o acompanyar a un germà si així se’ns demana. I mirem d’aplicar la idea central d’aquest capítol tant físicament com virtualment. Per exemple seria rar que una persona relacionada amb el monestir veiés connectat a les xarxes socials algun membre de la comunitat en unes hores que per a nosaltres són de descans, i encara més si el tal monjo no acudis per exemple a Matines; aquest seria, si es produís, Déu no ho vulgui, un clar exemple d’anteposar el nostre caprici o la nostra voluntat a la tasca a la que el Senyor ens ha cridat. Segur que és més edificant per a qui ens tracta, interrompre una conversa telefònica quan la campana ens convoca per exemple a la col·lació o dir a un hoste, a qui l’hostatger ens ha dit de parlar-hi, que hi parlarem en un altre moment si hem de rentar plats.
Quan l’abat de Saint-Wandrille, Dom Jean-Charles Nault, parla del dimoni meridià, de l’accedia com el mal fosc del nostre temps ens diu que sant Benet insisteix tant en l’estabilitat perquè el monestir és el taller on hem de posar en pràctica els instruments de l’art espiritual. Escriu «aquestes compensacions també es manifesten en petits incompliments, relatius a la pobresa, al dejuni, al silenci i a l’obediència: faltes insignificants, en un principi, que es van fent grans de manera progressiva, sense que el monjo se n’adoni, sinó està alerta.» Mirem d’aturar-ho quan encara hi som a temps per tal d’evitar mals pitjors i arribar a assecar la nostra vocació o al menys a posar-la en perill o en crisi.
Capítol 51
1 El germà que és enviat per qualsevol encàrrec i espera retornar el mateix dia al monestir, que no gosi menjar a fora, encara que algú li ho pregui molt, 2 llevat del cas que el seu abat li ho indiqui. 3 Si obrava altrament, que sigui excomunicat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Aquest aspecte de la vida del monjo, les sortides a l’exterior, són tractades amb bastant més amplitud en la Regla del Mestre, el seu autor distingeix entre les invitacions que venen d’un altre monjo, d’un laic o d’una persona pietosa; també el Mestre parla de la diferència en ser convidat un dia de la setmana o un altre. Sant Benet, com fa habitualment, va a allò més essencial. En primer lloc les sortides del monestir han de ser per a realitzar un encàrrec, breus i concretes en tant que es pugui i no aprofitar-les per anar a menjar a casa d’altri; un dels meus antecessors ho resumia en una frase que es va fer famosa: «no aneu per les cases». I és que en una època durant el passeig comunitari havia esdevingut costum anar a berenar a casa d’algun conegut i aquesta rutina no era massa edificant. Certament aquesta tendència a aprofitar les sortides per visitar coneguts s’ha anat perdent en certa manera. Potser una de les causes sigui que les comunicacions són més fàcils i ja no costa tant anar i venir de Tarragona, Reus o Barcelona i a més disposem de més mitjans de transport i més conductors que en temps passat.
Però el tema essencial per sant Benet és que la vida del monjo es desenvolupa en l’àmbit del monestir, ja sabem com considera d’important que a dins del monestir es disposi del màxim de mitjans per a viure sense necessitat de cercar-los a fora. Sant Benet, bon coneixedor de la nostra feblesa, es mostra especialment exigent en les sortides a indrets propers. La fidelitat a viure establement dintre del monestir, escriu l’abat Cassià, és una de les exigències més senzilles però alhora més dures a llarg termini per als monjos. Potser és un tema d’hàbits, d’habituar-se o acostumar-se a una determinada praxis; per exemple anar a fer el que cal fer per part de qui ho té encomanat i retornar sense sucumbir a la temptació de visites innecessàries, que més tard o més d’hora s’acaben sabent i també sovint són causa de queixes per part dels visitats quan se supera una certa mesura i prudència.
També avui aquest curt text se’ns presenta com un advertiment per tal de que no degradem la intensitat del nostre ritme monàstic amb sortides, “escapatòries” diu l’abat Cassià, que sovint desorienten els amics i familiars i fan perdre mordent a la nostra vida de pregària, treball i servei. Hi ha monjos modèlics en aquest punt, que quan els veus passar per exemple pel pati de les cases noves quasi no cal que miris el rellotge perquè saps que acaba de tocar la campana que indica la fi del treball. A d’altres potser ens costa més obeir la campana que regula la nostra vida, el nostre horari. Per exemple en la vida cartoixana la guarda de la cel·la és un eix fonamental, però que costa molt de mantenir, sobretot en els primers anys, cal habituar-s’hi, practicar-ho. Hem d’intentar de no sucumbir a la temptació de fer de l’excepcionalitat la nostra quotidianitat, prioritzant allò que és fonamental i valorant allò que no ho és; potser sovint ens podem estar d’una cosa o esperar un dia o dos a tenir-ho i descobrirem que no n’hi havia per ant, que no era tant urgent o necessari com pensàvem.
Si vivim amb generositat la nostra opció de vida, la monàstica, ens podrem mantenir lliures sense deixar per això de mantenir una relació humana i càlida vers familiars i amics. Certament els temps de sant Benet fins avui han canviat força, fins i tot en pocs anys han canviat; potser avui a la frase «no aneu per les cases» caldria afegir-hi o substituir-la per «no aneu per les xarxes». Realment és un tema de reflexió com fer-nos presents en el món d’avui tant hipercomunicat sense perdre la nostra identitat, la riquesa que suposa un cert apartament del món, no com un rebuig sinó com un prendre distància perquè ens permeti reflexionar amb serenor i més llibertat, al redós de la pregària i de la Paraula de Déu.
Destaca sant Benet que el germà surt del monestir a fer un encàrrec per obediència, no pas per caprici sinó per fer un servei de manera ràpida i eficaç. Potser aquest capítol, com alguns d’altres, ens pugui semblar sever, poc adequat als nostres temps; però ens destaca la importància de la comunió, de la vida en comunitat, de la necessitat d’evitar al màxim les singularitzacions, les excepcions. També quan tenim una responsabilitat aquest aspecte pot ser important, intentant d’evitar sortides excessives en freqüència o en durada sense caure en situacions de descortesia per exemple vers els qui ens envolten. En el cas del nostre monestir aquest aspecte pot ser un xic més complicat i mirar de trobar l’equilibri un poc difícil. En la pràctica mirem d’evitar sortides innecessàries, d’acudir als germans que tenen aquesta tasca encomanada en cas de necessitar quelcom i d’estar disponibles sempre per ajudar o acompanyar a un germà si així se’ns demana. I mirem d’aplicar la idea central d’aquest capítol tant físicament com virtualment. Per exemple seria rar que una persona relacionada amb el monestir veiés connectat a les xarxes socials algun membre de la comunitat en unes hores que per a nosaltres són de descans, i encara més si el tal monjo no acudis per exemple a Matines; aquest seria, si es produís, Déu no ho vulgui, un clar exemple d’anteposar el nostre caprici o la nostra voluntat a la tasca a la que el Senyor ens ha cridat. Segur que és més edificant per a qui ens tracta, interrompre una conversa telefònica quan la campana ens convoca per exemple a la col·lació o dir a un hoste, a qui l’hostatger ens ha dit de parlar-hi, que hi parlarem en un altre moment si hem de rentar plats.
Quan l’abat de Saint-Wandrille, Dom Jean-Charles Nault, parla del dimoni meridià, de l’accedia com el mal fosc del nostre temps ens diu que sant Benet insisteix tant en l’estabilitat perquè el monestir és el taller on hem de posar en pràctica els instruments de l’art espiritual. Escriu «aquestes compensacions també es manifesten en petits incompliments, relatius a la pobresa, al dejuni, al silenci i a l’obediència: faltes insignificants, en un principi, que es van fent grans de manera progressiva, sense que el monjo se n’adoni, sinó està alerta.» Mirem d’aturar-ho quan encara hi som a temps per tal d’evitar mals pitjors i arribar a assecar la nostra vocació o al menys a posar-la en perill o en crisi.
diumenge, 26 de febrer del 2017
ELS GERMANS QUE NO VAN GAIRE LLUNY
De la Regla de sant Benet
Capítol 51
1 El germà que és enviat per qualsevol encàrrec i espera retornar el mateix dia al monestir, que no gosi menjar a fora, encara que algú li ho pregui molt, 2 llevat del cas que el seu abat li ho indiqui. 3 Si obrava altrament, que sigui excomunicat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 26 febrer 2017
Sant Benet regula fins i tot els més petits detalls de la vida comunitària que tenen relació amb l’obediència. Aquí ens parla de no menjar fora del monestir sense permís de l’abat, amb el benentès, és clar, que la sortida del monjo ha estat obeint un encàrrec. Sens dubte el concepte de distància ha canviat molt des de l’època de sant Benet, avui fins i tot es pot esmorzar a Roma i dinar a Poblet sense massa dificultat si el transport funciona correctament, però el que no ha canviat tant és el sentit en què sant Benet demana que el monjo, fins i tot, es resisteixi a menjar fora malgrat que algú li ho pregui molt. Es podria resumir en una frase que a molts us sona d’un dels meus predecessors; és el famós «no aneu per les cases». Diria que en aquest aspecte hem millorat força. I és que a fora, al monjo segurament li oferiran plats de qualitat superior i de més varietat que els que tenim a casa, com quan vivíem amb els pares, que no era tampoc cada dia un dinar de festa major. La idea fonamental de sant Benet és que el monjo que es troba fora del monestir hi és per complir un servei i això no ha de servir de pretext per permetre’s luxes que no son adients ni anar de visita allí on no cal anar. Què hi pot haver darrere d’aquestes sortides, algunes no legítimes per dir-ho d’una manera concreta? Segurament una certa necessitat de reconeixement, de contacte amb l’exterior, de ser en certa mesura venerat i això sols pel fet de portar hàbit. En aquest aspecte també ha canviat la societat, i ara, anar amb hàbit o amb clergyman, pot ser més d’un cop ocasió de rebre algun retret per no dir un exabrupte, més que no pas provocar respecte, i per això té més mèrit.
El monjo enviat fora del monestir per a un servei comunitari o pel servei de l’Església en nom de la comunitat, ha de continuar donant testimoni de la seva qualitat de vida més que per singularitzar-se i fer valer la seva identitat de monjo. Fem atenció al principi d’aquest capítol, on hi ha una petita frase que sembla inofensiva, però que està plena d’intenció: «El germà que és enviat per qualsevol encàrrec». Aturem-nos una mica en les implicacions d’aquesta frase. Els monjos hem triat una vida de solitud per normalment passar-la al monestir. Només les funcions encomanades ens poden portar a sortir. Sant Benet no jutja la freqüència de les sortides, sinó la seva naturalesa i especialment la seva motivació. A més de raons d’estudi o de salut, la pròpia, la dels familiars o la dels germans de comunitat que cal acompanyar al metge, el monjo sols surt fora del monestir per un servei a la comunitat o un servei a tercers en nom de la comunitat. Per sant Benet el monjo no hauria de tenir la llibertat de sortir llevat que se li hagi manat.
Però també podem sortir del monestir sols amb la ment, sense moure els peus. La comunitat monàstica necessàriament té molts i variats vincles amb l’Església i amb tota la comunitat humana. Per viure en comunió amb l’Església i la humanitat, el monjo necessita estar informat de les principals preocupacions i desafiaments que afronten els seus germans i germanes en el món. Els mitjans moderns de comunicació ens faciliten aquesta comunió. Alhora, però constitueixen un perill i poden provocar-nos dispersió si en fem un continu ús de manera que esdevinguin mitjans de distracció contínues. En aquest cas sembla també millor desenvolupar l’ascesi personal en lloc de tractar de controlar l’accés a aquestes fonts d’informació per regulacions o restriccions, a les quals sempre s’és a temps i que alguns monestirs ja apliquen.
El que diu sant Benet de les breus absències del monestir, per tant, es pot aplicar més àmpliament. En una vida en comú sempre hi ha un gran nombre de serveis a fer per l’un o per l’altre. Molts d’aquests serveis impliquen responsabilitats i aquestes responsabilitats proporcionen fàcilment accés a diguem-ne privilegis o a una més àmplia llibertat de moviments. La nostra responsabilitat és mantenir-nos sempre en un esperit de servei; i això es debilita cada vegada que una responsabilitat es viu com una resposta a una necessitat personal d’exercir o d’utilitzar els beneficis materials que no tenen altres germans. Però aquesta és una àrea en la qual tot és tan subtil que potser seria il•lusori regular-la fins a l’extrem. El més important és desenvolupar un profund respecte i el sentit individual del servei a Crist que va venir, com ell mateix diu, no pas a ser servit, sinó a servir. I com ens deia aquesta setmana fray Juan Justo Lanspergio a la col•lació «creu-me que no he tingut intenció de jutjar-te, sinó d’aconsellar-te, predicar-te i exhortar-te, com el qui parla per la multitud i no sap a qui toca, i reprenent-lo tal volta no hi hagi ningú a l’auditori a qui la seva consciència acusi» (Carta 30).
Capítol 51
1 El germà que és enviat per qualsevol encàrrec i espera retornar el mateix dia al monestir, que no gosi menjar a fora, encara que algú li ho pregui molt, 2 llevat del cas que el seu abat li ho indiqui. 3 Si obrava altrament, que sigui excomunicat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 26 febrer 2017
Sant Benet regula fins i tot els més petits detalls de la vida comunitària que tenen relació amb l’obediència. Aquí ens parla de no menjar fora del monestir sense permís de l’abat, amb el benentès, és clar, que la sortida del monjo ha estat obeint un encàrrec. Sens dubte el concepte de distància ha canviat molt des de l’època de sant Benet, avui fins i tot es pot esmorzar a Roma i dinar a Poblet sense massa dificultat si el transport funciona correctament, però el que no ha canviat tant és el sentit en què sant Benet demana que el monjo, fins i tot, es resisteixi a menjar fora malgrat que algú li ho pregui molt. Es podria resumir en una frase que a molts us sona d’un dels meus predecessors; és el famós «no aneu per les cases». Diria que en aquest aspecte hem millorat força. I és que a fora, al monjo segurament li oferiran plats de qualitat superior i de més varietat que els que tenim a casa, com quan vivíem amb els pares, que no era tampoc cada dia un dinar de festa major. La idea fonamental de sant Benet és que el monjo que es troba fora del monestir hi és per complir un servei i això no ha de servir de pretext per permetre’s luxes que no son adients ni anar de visita allí on no cal anar. Què hi pot haver darrere d’aquestes sortides, algunes no legítimes per dir-ho d’una manera concreta? Segurament una certa necessitat de reconeixement, de contacte amb l’exterior, de ser en certa mesura venerat i això sols pel fet de portar hàbit. En aquest aspecte també ha canviat la societat, i ara, anar amb hàbit o amb clergyman, pot ser més d’un cop ocasió de rebre algun retret per no dir un exabrupte, més que no pas provocar respecte, i per això té més mèrit.
El monjo enviat fora del monestir per a un servei comunitari o pel servei de l’Església en nom de la comunitat, ha de continuar donant testimoni de la seva qualitat de vida més que per singularitzar-se i fer valer la seva identitat de monjo. Fem atenció al principi d’aquest capítol, on hi ha una petita frase que sembla inofensiva, però que està plena d’intenció: «El germà que és enviat per qualsevol encàrrec». Aturem-nos una mica en les implicacions d’aquesta frase. Els monjos hem triat una vida de solitud per normalment passar-la al monestir. Només les funcions encomanades ens poden portar a sortir. Sant Benet no jutja la freqüència de les sortides, sinó la seva naturalesa i especialment la seva motivació. A més de raons d’estudi o de salut, la pròpia, la dels familiars o la dels germans de comunitat que cal acompanyar al metge, el monjo sols surt fora del monestir per un servei a la comunitat o un servei a tercers en nom de la comunitat. Per sant Benet el monjo no hauria de tenir la llibertat de sortir llevat que se li hagi manat.
Però també podem sortir del monestir sols amb la ment, sense moure els peus. La comunitat monàstica necessàriament té molts i variats vincles amb l’Església i amb tota la comunitat humana. Per viure en comunió amb l’Església i la humanitat, el monjo necessita estar informat de les principals preocupacions i desafiaments que afronten els seus germans i germanes en el món. Els mitjans moderns de comunicació ens faciliten aquesta comunió. Alhora, però constitueixen un perill i poden provocar-nos dispersió si en fem un continu ús de manera que esdevinguin mitjans de distracció contínues. En aquest cas sembla també millor desenvolupar l’ascesi personal en lloc de tractar de controlar l’accés a aquestes fonts d’informació per regulacions o restriccions, a les quals sempre s’és a temps i que alguns monestirs ja apliquen.
El que diu sant Benet de les breus absències del monestir, per tant, es pot aplicar més àmpliament. En una vida en comú sempre hi ha un gran nombre de serveis a fer per l’un o per l’altre. Molts d’aquests serveis impliquen responsabilitats i aquestes responsabilitats proporcionen fàcilment accés a diguem-ne privilegis o a una més àmplia llibertat de moviments. La nostra responsabilitat és mantenir-nos sempre en un esperit de servei; i això es debilita cada vegada que una responsabilitat es viu com una resposta a una necessitat personal d’exercir o d’utilitzar els beneficis materials que no tenen altres germans. Però aquesta és una àrea en la qual tot és tan subtil que potser seria il•lusori regular-la fins a l’extrem. El més important és desenvolupar un profund respecte i el sentit individual del servei a Crist que va venir, com ell mateix diu, no pas a ser servit, sinó a servir. I com ens deia aquesta setmana fray Juan Justo Lanspergio a la col•lació «creu-me que no he tingut intenció de jutjar-te, sinó d’aconsellar-te, predicar-te i exhortar-te, com el qui parla per la multitud i no sap a qui toca, i reprenent-lo tal volta no hi hagi ningú a l’auditori a qui la seva consciència acusi» (Carta 30).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)