ELS GERMANS QUE NO VAN GAIRE LLUNY

De la Regla de sant Benet
Capítol 51

1 El germà que és enviat per qualsevol encàrrec i espera retornar el mateix dia al monestir, que no gosi menjar a fora, encara que algú li ho pregui molt, 2 llevat del cas que el seu abat li ho indiqui. 3 Si obrava altrament, que sigui excomunicat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 26 febrer 2017

Sant Benet regula fins i tot els més petits detalls de la vida comunitària que tenen relació amb l’obediència. Aquí ens parla de no menjar fora del monestir sense permís de l’abat, amb el benentès, és clar, que la sortida del monjo ha estat obeint un encàrrec. Sens dubte el concepte de distància ha canviat molt des de l’època de sant Benet, avui fins i tot es pot esmorzar a Roma i dinar a Poblet sense massa dificultat si el transport funciona correctament, però el que no ha canviat tant és el sentit en què sant Benet demana que el monjo, fins i tot, es resisteixi a menjar fora malgrat que algú li ho pregui molt. Es podria resumir en una frase que a molts us sona d’un dels meus predecessors; és el famós «no aneu per les cases». Diria que en aquest aspecte hem millorat força. I és que a fora, al monjo segurament li oferiran plats de qualitat superior i de més varietat que els que tenim a casa, com quan vivíem amb els pares, que no era tampoc cada dia un dinar de festa major. La idea fonamental de sant Benet és que el monjo que es troba fora del monestir hi és per complir un servei i això no ha de servir de pretext per permetre’s luxes que no son adients ni anar de visita allí on no cal anar. Què hi pot haver darrere d’aquestes sortides, algunes no legítimes per dir-ho d’una manera concreta? Segurament una certa necessitat de reconeixement, de contacte amb l’exterior, de ser en certa mesura venerat i això sols pel fet de portar hàbit. En aquest aspecte també ha canviat la societat, i ara, anar amb hàbit o amb clergyman, pot ser més d’un cop ocasió de rebre algun retret per no dir un exabrupte, més que no pas provocar respecte, i per això té més mèrit.

El monjo enviat fora del monestir per a un servei comunitari o pel servei de l’Església en nom de la comunitat, ha de continuar donant testimoni de la seva qualitat de vida més que per singularitzar-se i fer valer la seva identitat de monjo. Fem atenció al principi d’aquest capítol, on hi ha una petita frase que sembla inofensiva, però que està plena d’intenció: «El germà que és enviat per qualsevol encàrrec». Aturem-nos una mica en les implicacions d’aquesta frase. Els monjos hem triat una vida de solitud per normalment passar-la al monestir. Només les funcions encomanades ens poden portar a sortir. Sant Benet no jutja la freqüència de les sortides, sinó la seva naturalesa i especialment la seva motivació. A més de raons d’estudi o de salut, la pròpia, la dels familiars o la dels germans de comunitat que cal acompanyar al metge, el monjo sols surt fora del monestir per un servei a la comunitat o un servei a tercers en nom de la comunitat. Per sant Benet el monjo no hauria de tenir la llibertat de sortir llevat que se li hagi manat.

Però també podem sortir del monestir sols amb la ment, sense moure els peus. La comunitat monàstica necessàriament té molts i variats vincles amb l’Església i amb tota la comunitat humana. Per viure en comunió amb l’Església i la humanitat, el monjo necessita estar informat de les principals preocupacions i desafiaments que afronten els seus germans i germanes en el món. Els mitjans moderns de comunicació ens faciliten aquesta comunió. Alhora, però constitueixen un perill i poden provocar-nos dispersió si en fem un continu ús de manera que esdevinguin mitjans de distracció contínues. En aquest cas sembla també millor desenvolupar l’ascesi personal en lloc de tractar de controlar l’accés a aquestes fonts d’informació per regulacions o restriccions, a les quals sempre s’és a temps i que alguns monestirs ja apliquen.

El que diu sant Benet de les breus absències del monestir, per tant, es pot aplicar més àmpliament. En una vida en comú sempre hi ha un gran nombre de serveis a fer per l’un o per l’altre. Molts d’aquests serveis impliquen responsabilitats i aquestes responsabilitats proporcionen fàcilment accés a diguem-ne privilegis o a una més àmplia llibertat de moviments. La nostra responsabilitat és mantenir-nos sempre en un esperit de servei; i això es debilita cada vegada que una responsabilitat es viu com una resposta a una necessitat personal d’exercir o d’utilitzar els beneficis materials que no tenen altres germans. Però aquesta és una àrea en la qual tot és tan subtil que potser seria il•lusori regular-la fins a l’extrem. El més important és desenvolupar un profund respecte i el sentit individual del servei a Crist que va venir, com ell mateix diu, no pas a ser servit, sinó a servir. I com ens deia aquesta setmana fray Juan Justo Lanspergio a la col•lació «creu-me que no he tingut intenció de jutjar-te, sinó d’aconsellar-te, predicar-te i exhortar-te, com el qui parla per la multitud i no sap a qui toca, i reprenent-lo tal volta no hi hagi ningú a l’auditori a qui la seva consciència acusi» (Carta 30).