diumenge, 19 de febrer de 2017

ELS QUI FALTEN EN QUALSEVOL ALTRA COSA

De la Regla de sant Benet
Capítol 46

1 Si algú en qualsevol feina, treballant a la cuina, al rebost, en un servei, al forn, a l’hort, en algun ofici o a qualsevol lloc, comet algun mancament, 2 o trenca o perd alguna cosa, o fa alguna altra falta sigui allà on sigui, 3 i no es presenta de seguida davant l’abat i la comunitat i ell mateix espontàniament en dóna satisfacció i declara el seu mancament, 4 sinó que és sabut per un altre, serà sotmès a una correcció més dura. 5 Però si es tracta d’un pecat secret de l’ànima, que el manifesti només a l’abat o als ancians espirituals 6 que sàpiguen guarir tant les ferides pròpies com les dels altres, no pas descobrir-les i fer-les públiques.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Podem cometre mancaments evidents als ulls de tots, com ara trencar o perdre quelcom, i també cometre pecats secrets de l’ànima, aquells que sols Déu i nosaltres mateixos sabem que hem comès. Per als dos tipus sant Benet ens demana abans que res de reconèixer-los, no esperar que siguin descoberts per altri, així fem el primer pas per poder superar l’entrebanc en què ens situen.

Primer sant Benet ens parla dels mancaments en les nostres feines, perquè també en el treball hem de ser curosos amb els estris, que com ens diu en el capítol 32, són de tota la comunitat i avui els fas servir tu i demà sóc jo qui els puc haver de menester. És important destacar que sant Benet ens parla sempre que el que fem, sigui el que sigui, treball manual o intel·lectual, a la cuina o a la porteria, a l’hostatgeria o a la biblioteca, portant el cant de la comunitat o fent la bugada, atenent una visita o treballant a l’hort, tocant l’orgue o atenent els malalts, tot és en bé de tots i d’una banda ho hem d’atendre de la millor manera que sapiguem i de l’altra no enorgullir-nos-en si ho fem bé ni tampoc blasmar o deixar en evidència si un altre aquell dia no arriba a la perfecció. Ens cal intentar i voler fer les coses sempre el millor possible. Però això no ens ha de fer caure en un perfeccionisme excloent dels nostres germans; quan segurament tots fem el que podem el millor que podem. A vegades no ens costaria tant fer un gest de comprensió quan manquem en alguna cosa o no ens surt prou bé quelcom, el que cal aleshores és ajudar-nos mútuament perquè la propera vegada ens surti millor. Al cap i a la fi tots fem coses bé, d’altres no tant bé i d’altres les fem directament malament.

Aprendre a suportar-nos els uns als altres les febleses tant físiques com morals se’ns fa sovint feixuc, però a més de cristià és quelcom de molt necessari per a viure tots junts cercant Déu. Per això és important reconèixer-nos les faltes comeses i no pas amagar-les amb l’esperança que ningú les descobreixi. I faltes tots en cometem per acció i per omissió, de paraula i d’obra. Quan no fem allò que ens toca o ens han demanat de fer manquem a la caritat, que deia abans el llenguatge monàstic. Quan quelcom que fem ens ho volem cobrar d’una o altra manera, manquem. Quan no ho fem de cor i no hi posem els cinc sentits tot i que potser donem la imatge de monjos perfectes; Déu i nosaltres sabem que en el fons no ho hem fet de grat i de poc ens serveix al cap i a la fi i per tant manquem també. Benifets i malifets, febleses, dons i talents tot està al servei de la comunitat. Hi ha qui és vàlid per a fer moltes coses, d’altres no ho som per a tantes; un pot aportar una gran capacitat de treball, l’altre un ampli coneixement en quelcom; tots junts però estem al servei de Crist.

Un exemple és el cor quan preguem; els cantors ens ajuden a pregar tots junts a un mateix ritme; l’organista ajuda als cantors a seguir la melodia i el temps correcte, i és aleshores que la comunitat prega. Si ens separéssim, ni l’orgue sol tindria cap sentit en la salmòdia, ni la comunitat sense cantors que la portessin podria pregar. Ens cal en aquests moments de pregària l’orella atenta als cantors i que els monjos rasos, si em permeteu l’expressió barroera, els cantors, l’organista, el salmista o l’hebdomadari ens donem un cop de mà els uns als altres en bé de tots. Sentíem aquests dies en la lectura de la col·lació dir a fray Juan Justo Lanspergio, cartoixà, que «actues contra la caritat no col·laborant amb la comunitat de la qual ets membre» (Carta 12).

A això ens hi ajuda reconèixer els nostres propis errors quan els cometem, o sigui avui sí i demà també; i després intentar de reparar-los cercant la completa restauració de la comunió amb la comunitat, amb nosaltres mateixos i amb Déu. Aquesta consideració de la compensació per la falta, porta sant Benet a parlar en el següent capítol «dels qui cometen errors a l’oratori» durant l’Opus Dei. Fa uns quants anys que hem abandonat un ritual força complex que feia demanar satisfacció, és a dir, tocar el terra amb els dits de la mà, cada vegada que es cometia un error en el cant o en el recitat, o també la prostració del monjo en tota la seva longitud sobre el terra o de genolls cada vegada que hi havia un error més o menys greu en l’exercici d’una feina com ara servir taula. Hem abandonat la major part d’aquests rituals, probablement perquè s’havien convertit en quelcom d’artificial, inútil i fins i tot de vegades ridícul. Conten que s’exigia en alguns monestirs quan s’havia trencat un estri a la feina que el culpable s’agenollés a la porta del refetor, amb l’objecte trencat a les mans, i restar allí agenollat en passar la comunitat. Al cap i a la fi eren sols gestos, però que potser servien per adonar-nos que avui tu i demà jo tots ens equivoquem. Perdent-los potser hem obviat amb excés la nostra pròpia responsabilitat cada vegada que tenim un servei a prestar ja sigui de cantor, hebdomadari, salmista, lector, organista, porter, servidor. Ser-hi a temps, ben disposats i també saber-nos recolzats pels altres, si en algun moment defallim o ens despistem, que ben humà és.

El realment important en la vida espiritual, igual que en tota vida humana, és admetre els nostres propis errors, també els involuntaris, però sobretot aquells que fem a consciència, que també n’hi ha. Perquè no hi ha cap possible correcció, i per tant no hi ha progrés espiritual, sense aquest reconeixement. I quan es viu en una comunitat, és important reconèixer que qualsevol error, fins i tot involuntari, afecta la comunitat d’una manera o altra. Reconèixer-los i demanar-ne disculpes si hem molestat errant que és també una actitud de respecte.

El segon punt, fa referència als pecats secrets de la nostra ànima. Sant Benet ens diu de reconèixer-los al pare espiritual, avui diríem que en una confessió sacramental privada, que en aquell temps no existia encara. La Regla descriu també l’actitud que han de tenir els qui escoltem el qui ha mancat, els pares espirituals; que hem de saber primer que tot sanar les pròpies ferides perquè sols podrem fer-ho aleshores amb les dels altres, i ens cal tenir una absoluta discreció del que se’ns diu; tot plegat una al·lusió directa a l’obertura del cor. Per sant Benet, com per d’altres regles, una vida comunitària només té sentit si ens va portant a la puresa de cor que ens permet veure Déu; com diu l’Evangeli «Feliços els nets de cor: ells veuran Déu!» (Mt 5,8). Un Evangeli que també avui ens ho diu ben clar: Hem de parar, donar, portar, no desentendre’s, pregar i estimar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada