LES EINES I ELS OBJECTES DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 32

1 Les eines i els vestits i qualsevol mena d’objectes que posseeix el monestir, els encomanarà l’abat a germans de la vida i dels costums dels quals pugui refiar-se, 2 i els assignarà cada cosa com li sembli convenient, perquè ho guardin i ho recullin. 3 De tot això, en tindrà l’abat un inventari, a fi que, quan els germans, en succeir-se els uns als altres, es passen les coses encomanades, sàpiga què dóna i què rep. 4 Si algú, tanmateix, tracta les coses del monestir malament o amb deixadesa, que el renyin. 5 Si no s’esmena, que el sotmetin a la disciplina regular.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El cànon 1257 del Codi de Dret Canònic, que parla sobre els béns temporals de l’Església, els defineix com a béns eclesiàstics (bona ecclesiastica); és a dir que pertanyen a tota l’Església, a tot el poble de Déu. Els qui en tenen la propietat legal en la societat civil o els utilitzen, són en realitat els administradors o usufructuaris i no pas els amos. També els Pares de l’Església parlaven que tot allò que tenim de més, allò no imprescindible, és dels pobres, del conjunt dels fidels.

L’organització del monestir, seguint l’exemple de les primitives comunitats cristianes, està destinada a viure els valors de la nostra vocació monàstica sota el carisma cistercenc, on la pregària, el contacte amb la Paraula i el treball en són els eixos; per tant els estris que fan possible el treball han de tenir un tracte correcte. En aquest sentit sant Benet diu que l’abat ha de confiar els béns del monestir —ell parla sobretot de les eines i la roba que en aquell moment eren essencials per a una comunitat— als germans la vida i la conducta dels quals inspiri confiança. Sant Benet també estableix que cal portar un inventari del que es dóna i retornar-ho en bon ús i és interessant observar també que un germà pot ser castigat si tracta de manera desordenada o negligent els béns dels monestir. L’espiritualitat de la Regla de sant Benet té a veure també amb el bon ordre, com per exemple l’administració prudent, o un exemple ben concret, com seria en el nostre cas el bon ordre de la casa, on la neteja de les dependències revela alhora l’atenció a l’espai de la nostra vida espiritual. Quan fem la neteja en dissabte ens cal estar amatents al fet que alhora estem fent el manteniment de la principal eina de la comunitat, el mateix monestir, que no cal recordar ara i aquí que és patrimoni mundial i un centre de visites turístiques important que ens aporten els mitjans per a viure i per donar feina a un conjunt de persones. Per a sant Benet el que ha de ser realment important per a nosaltres, monjos, és harmonitzar cos i ànima, pregària i treball com a part important del camí de perfecció cap a Déu.

Respecte als béns, cada comunitat ha de complir amb els criteris de la senzillesa evangèlica, i les exigències de l’Església en aquest aspecte. Seguint l’exemple dels nostres Pares cistercencs, que buscaven una relació senzilla d’acord amb la senzillesa de Crist, la nostra manera de viure ha de ser simple i frugal. Tot a la casa de Déu ha d’estar en harmonia amb el tipus de vida que s’hi porta i allò que és superflu no hi hauria de tenir lloc, de manera que la simplicitat sigui un exemple per a tots els qui se’ns apropen. Sant Benet ens parla d’usar, de guardar i de recollir les eines i objectes del monestir; de ser conscients que uns tindran uns estris i altres uns de diferents, en la mesura en que sigui convenient per a cadascú i segons la feina que els hagi estat assignada. Unes eines i uns objectes que han de passar d’uns als altres i també per això els hem de tractar tant bé com puguem mentre els fem servir i no pas amb deixadesa. Aquest criteri val també per les nostres cel·les on ens cal guardar un mínim de pulcritud intentant d’evitar allò que ens costa tant, que és acumular-hi coses. M’ha tocat ja buidar dues cel·les i un despatx de germans nostres que ens han deixat. Confesso que sempre fa una certa basarda aquesta tasca ja que és com penetrar un xic en la intimitat d’un altre. Han estat germans nostres amb una llarga vida monàstica, amb responsabilitats i feines concretes, que han treballat, han escrit i publicat, s’han cartejat i tantes altres coses que els han portat a acumular molts papers i també molts estris. Inevitablement un es pregunta què passarà quan buidin la meva cel·la; un bon punt de reflexió per pensar en si hi tinc allò que em cal o més aviat allò que crec que em pot caldre, hipòtesis d’una necessitat que potser mai no es farà realitat.

Simplicitat en els edificis i en els mobles, en el menjar i en la roba, o fins i tot en la litúrgia, ja que el monestir ha de fer compatibles la bellesa i la senzillesa. La bellesa de l’art cistercenc, de l’arquitectura cistercenca, en particular, no rau tant en la decoració ni en l’ostentació, sinó en la puresa i la simplicitat de línies. L’ideal cistercenc posa l’accent en la simplicitat i la modèstia; l’estil de vida dels primers cistercencs al segle XII cercava un context i unes condicions necessàries per a una vida viscuda en simplicitat per tal de poder donar-nos del tot a Déu. En un món dominat per l’afany de possessió no ens manquen temptacions per agafar-nos als béns materials, a crear-nos sentiments de propietat on teòricament no n’hi ha d’haver pas. Un, avui és porter i demà pot ser una altra cosa; els estris de la cuina no són del cuiner sinó de tota la comunitat i així amb l’orgue, els aparells de la bugaderia, etc. També qui més qui menys cerca que algú de fora de casa li faci un present, li cobreixi alguna pretesa necessitat. Potser ens vénen al cap exemples concrets passats, però segur que en tenim també de ben presents. La dificultat pot ser com viure aquesta simplicitat, que els nostres pares varen definir com un mitjà i molt útil per a la vida de recerca de Déu, enmig d’una societat on consumir, posseir i fins i tot destruir per posseir quelcom de millor o de més nou, és llei universal.

Thomas Merton treballà la visió de sant Bernat sobre la simplicitat interior. El monjo concebut com l’home d’unitat i de simplicitat, com aquell que no pot estar en pau ni amb ell mateix ni amb els altres sinó està en pau amb Déu. Un sentiment de possessió ens envaeix, un sentiment de control sobre les coses i fins i tot sobre les persones per fer-les a la nostra mida; un neguit que no ens deixa estar en pau. Cercar de posseir, en la vida monàstica, és un pecat contra la pobresa, això ho sabem prou; també sabem que la Regla és categòrica en aquest tema, que ningú ha de posseir res en concret i que l’abat ha de donar tot el necessari per tal que no manqui allò que li cal a ningú; però hem de saber també que usar no vol pas dir posseir. Més enllà de la pobresa, que ja és important, ho és encara més l’esperit de pobresa, tenir allò necessari refusant allò de superflu; compartint tots els béns i compartint-los amb joia, tenir-ho tot en comú i utilitzant-ho amb saviesa, prudència, cura i sensibilitat vers els altres; tot això com a signe d’obertura a Déu.