LES FALTES GREUS

De la Regla de sant Benet
Capítol 25

1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En el monestir podem viure la nostra vocació en l’escalfor, la tebiesa o el fred. L’exclusió de la taula i de l’oratori i la negació de la benedicció ens els presenta sant Benet com un càstig per una falta greu en un estat de total fredor; un mitjà amb el treball a part, per perseverar en el plor i en la penitència i rumiar en la falta comesa. Què ens mou a l’exclusió? Potser avui l’apartament de la vida comunitària no el viem tant com una pena ans com una fugida de nosaltres mateixos quan no ens cuidem espiritualment i ens costa la vida en comú i en el fons segurament veure’ns i suportar-nos a nosaltres mateixos, quan la nostra vida comunitària entra en la tebiesa. Fa anys un monjo em deia a to de reflexió que si tenim un problema amb un altre germà pot ser que tinguem raó nosaltres, si el tenim amb dos la cosa ja fa més difícil que la raó estigui al cent per cent del nostre costat, però si el problema el tenim amb quatre o més el més segur és que l’origen i el problema estigui al nostre interior, i ell afegia, perquè és molt difícil que quatre monjos es posin d’acord en res ni que sigui per anar contra un altre. Ironia a banda, ens passa sovint que ens anem refredant, ens autoexcomuniquem, deixem de participar de la taula, de la pregària, del treball i ens isolem.

La jornada monàstica està pensada i dirigida per ajudar-nos i proporcionar-nos un marc temporal i espaial que ens faciliti la vida de recerca de Déu, l’horari no és una cotilla destinada a oprimir-nos, al contrari, és perquè fem el que toca quan toca fer-ho, i si pot ser ben fet millor, i així no ens calgui trencar-nos el cap pensant a cada moment què hem de fer i puguem centrar-nos a cercar Déu, que és el que hem vingut a fer al monestir. Iniciem el dia demanant al Senyor que obri els nostres llavis per proclamar la seva lloança; els Salms, l’Escriptura i l’ensenyament dels Pares ens desperten els sentits i la ment per portar-nos al primer contacte directe i personal amb la Paraula i, envigorits per ella, donem lloança al Senyor pel nou dia que ens regala per a ser tot seguit alimentats pel pa de l’Eucaristia i amb aquest bagatge podem afrontar la nostra jornada laboral. Ens diu l’apòstol «Qui no vulgui treballar, que no mengi» (2Te 3,10), i podríem capgirar-ho també dient que qui no s’alimenta espiritualment no pot treballar de profit o que qui no treballa és perquè no s’ha alimentat amb la Paraula i la pregària. Però tot i ben alimentats pot ser que les forces a migdia ens flaquegin i per tal de suportar el pes de la jornada la pregària ve de nou al nostre auxili i així podem afrontar la segona part del treball i arribar amb delit al nou contacte amb la Paraula, donar gràcies al Senyor pel dia viscut en la pregària comuna i a la fi de la jornada rebre l’aliment de la Regla, llibre d’estil de la nostra vida de monjos, algun ensenyament espiritual per acabar confiant-nos, davant la nit, al Senyor i la seva Mare en la pregària de Completes i poder descansar fins l’endemà. Entretant també nodrim el cos, però aquest fet, tot i ser necessari, no és el centre de la nostra vida sinó un complement que també acomplim en comunitat.

Com deia Santa Sinclètica, si mudem de costums mudant l’horari al nostre caprici, com una gallina deixa de covar els ous, correm el risc de deixar refredar i morir la nostra vocació. Perseverar, fins i tot podríem emprar l’expressió resistir, és el millor remei per combatre l’acídia, per vèncer la temptació de fugir. Podem fugir d’una manera real, des de fer sortides del monestir per qualsevol excusa i cada cop més sovintejades, a tancar-nos tant de temps com puguem a la cel·la o arribar a deixar la vida monàstica abandonant-la, si hem caigut en el fred glacial, ja sigui físicament, o bé fer-ho espiritualment, entrant en la tebiesa, abdicant de fet de la nostra condició de monjos per portar una vida de residents en un monestir, apartant-nos de la pregària, fent-nos un horari a mida o complint-lo sense cap interès palplantats al cor quan toca pregar i la comunitat canta i nosaltres restem amb la boca closa. Fugir d’estudi no és la solució, anar refredant-nos no fa sinó augmentar el nostre problema de manca de relació amb Déu amb el perill d’acabar amb la vocació congelada.

La temptació està sempre a l’aguait, cal tenir-ho present, però encara més en la vida del monjo perquè al cap i a la fi hem de lluitar cada dia per la nostra vocació i no abaixar mai la guàrdia per mantenir l’escalf cada dia. Quan el dimoni meridià ens fa males passades, ens vol excomunicar, la perseverança i la fidelitat són les úniques armes al nostre abast. Posar els cinc sentits a fer el que toca quan toca fer-ho, i si pot ser, fent-ho el millor que sapiguem; ara pregant, ara treballant, ara en contacte amb la Paraula de Déu, ara compartint els àpats al refetor. Perquè sovint restar en silenci al cor, per exemple, pot portar els nostres pensaments interns a no cessar de murmurar i ens comencem a refredar.

Els pares proposaven contra l’accídia el remei d’ajornar la temptació de la fugida: «S’explicava de dos abats, que varen passar cinquanta anys animant-se l’un a l’altre, dient-se: “Passat l’hivern ens n’anirem d’aquí”. I quan arribava l’estiu deien de nou “En acabat l’estiu ens n’anirem”. I així d’aquesta manera durant tota la seva vida visqueren com a pares dignes de memòria eterna.» També algun monjo de la nostra comunitat ens explica que quan les ganes que tenia de marxar eren grans, deixava la maleta feta per fugir l’endemà i com el cas dels abats, el tema es reconduïa i encara segueix al monestir. El dimoni de l’accídia ens pot anar refredant poc a poc, fer-nos sentir la lentitud del temps, quan el dia se’ns fa interminable i acomplir el que ens toca esdevé insuportable, aleshores comencem a cercar excuses per fer qualsevol altra cosa o no fer res; però el sentiment de buidor ens va envaint; desitgem que el que fem acabi aviat perquè vingui alguna cosa que ens ompli; però res no ve a omplir el buit i res del que fem ens acaba satisfent. El problema és que el buit és interior, no escalfem, no alimentem la nostra vocació amb el foc de la pregària, del treball i sobretot del contacte directe i diari amb la Paraula de Déu.

El monjos ho donem tot al Senyor el dia de la nostra professió, li oferim la nostra vida com una oblació sobre l’altar, fins i tot físicament quan hi deixem la cèdula de professió, però si Déu ja no ens omple, ja no és el centre de la nostra vida, sentim la temptació de recuperar allò que hem donat, veladament o obertament; tots tenim la temptació de recuperar allò a què havíem renunciat per fer-nos monjos. Comencen els incompliments relatius a la pobresa, al silenci, a l’obediència, faltes insignificants al principi, però que si no hi posem remei, acaben aïllant-nos dels germans, fent que cerquem fora allò a què havíem renunciat i construint-nos una vida a mida dels nostres capricis.

Si ens anem refredant, a la fi podem caure en faltes greus perquè ja d’antuvi ens hem excomunicat. Escriu un dels sants del segle XX «El descoratjament és enemic de la teva perseverança. Si no el combats arribaràs al pessimisme de primer, i a la tebiesa després. (...) Ets tebi si fas mandrosament i de mal grat les coses que pertoquen al Senyor; si cerques amb càlcul o astúcia com pots retallar els teus deures; sinó penses més que en tu i en la teva comoditat. (...) Quina pena un “home de Déu” pervertit! Però, quina pena més gran un “home de Déu” tebi i mundà!» (Josepmaria Escrivà de Balaguer, Camí, 988, 331 i 414). Intentem mantenir l’escalf de la nostra vocació, evitem refredar-la, anar caient en la tebiesa per acabar perdent-la; tenim els instruments ben a prop: pregària, treball i Paraula. Fem-les servir.