LA HUMILITAT: EL DOTZÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,62-70

62 El dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; 63 això és, que a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret, està sempre amb el cap cot, fits els ulls en terra. 64 Creient-se en tot moment reu dels seus pecats, es creu comparèixer ja davant el judici terrible, 65 dient-se sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel»; 66 i també, amb el profeta: «Estic totalment abatut i humiliat». 67 Un cop pujats, doncs, tots aquests graons de la humilitat, el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, 68 i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, 69 ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. 70 El Senyor es dignarà a manifestar-ho per l’Esperit Sant en el seu operari, net de vicis i de pecats.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Hem arribat al capdamunt de l’escala; sant Benet ens porta al darrer graó de la humilitat, aquell que pressuposa que ja tenim la humilitat al cor i per tant la manifestem sincerament al llarg de tota la nostra jornada: en la pregària, el treball, fora del monestir. Sant Benet ens ho resumeix en l’actitud del publicà que recull l’Evangeli de Lluc, una imatge més que eloqüent, que defuig l’autocomplaença i va al moll de l’os de la humilitat vertadera, nua davant de Déu. Els graons de la humilitat no són un objectiu en si mateixos, com el monestir no és un objectiu per si mateix sinó que és «com el camp on hi ha amagat el tresor de Déu que sempre es busca i es troba», com ens deia ahir el nostre Abat General a Solius. La humilitat és tan sols un mitjà per arribar «a aquella caritat de Déu que foragita el temor» i fa que l’observança s’assoleixi ja no per temença sinó sense cap esforç, naturalment, per haver esdevingut el nostre hàbit; per amor del Crist, pel gust pel bé i per les virtuts. Sentir-se sempre a la presència del Senyor, però no amb por o incòmode, com si es tractés d’un vigilant a l’aguait de les nostres malifetes, sinó com en presència de l’estimat, còmode i confiat.

Al llarg d’aquest capítol sant Benet ens mostra el camí de la humilitat, un curs pràctic per avançar en la vida monàstica. Un camí d’alliberament que a poc a poc ens va allunyant de l’angoixa i del temor que ens barren el pas vers l’amor, lliure i autèntic. Quan deixem de banda el nostre egoisme, que ens empresona en actituds que no tenen res de cristianes, podem viure en l’amor i viure per a l’amor —que bonic i que difícil alhora—. Sant Benet ens vol mostrar que això no és utòpic, no és quelcom impossible, sinó que depèn de nosaltres tancar-nos o obrir-nos a l’amor de Déu. No és simplement una teoria, unes frases boniques; és sobretot i fonamentalment quelcom pràctic, un programa dirigit a nosaltres, a cadascú de nosaltres en particular per tal de portar-lo a terme i poder trobar el tresor amagat que hi ha en el nostre interior, Déu. Per sant Benet cal partir sovint de l’experiència dolorosa de no estimar, de ser incapaços d’estimar els altres, és a dir, Déu, que és el Tot Altre. L’amor per sant Benet neix del crit d’impotència, de la consciència de la nostra fragilitat per confiar-nos a Déu. Ser incapaços d’estimar pot ser el punt de partida, però mai ha de ser el lloc on hem de romandre tota la nostra vida.

La vida del cristià ha de ser generositat, no caure en el constant mercadeig, en el fons, en l’infantilisme, d’estimar si creiem que els altres ens estimen, de fer si fan d’acord amb el nostre gust. Hem triat, hem estat cridats a una vida comunitària; aquesta és la nostra vocació. Però no ha de ser una segona opció, no una tria perquè hàgim estat o ens sentíssim incapaços de per exemple ser pares de família. Pensem-hi algun cop, com viuríem algunes de les nostres actituds diàries en l’ambient d’una família, com a pares, com a esposos, alguns ja com a avis; perquè la nostra manca de generositat envers els altres segurament l’hauríem aplicat als nostres fills, nets i muller de la mateixa manera que potser l’apliquem ara i aquí a la comunitat als nostres germans.

Diu el Papa Francesc que l’amor cristià té sempre una qualitat: la concreció. L’amor cristià és concret. El mateix Jesús, quan parla de l’amor, ens parla de coses concretes: donar de menjar al famolenc, visitar els malalts i moltes altres coses concretes. L’amor és concret, és la concreció cristiana, i quan aquesta no es dóna, vivim un cristianisme d’il·lusió, d’aparador, fals, perquè no entenem bé el centre del missatge de Jesús. Quan no arribem a fer d’aquest amor quelcom concret, és un amor d’il·lusions. Entrem en el mercadeig de l’amor, en el «jo faig si tu fas», «ara no faig el que em toca perquè m’han manat o m’han dit quelcom que no em ve de gust», no cal seguir, tots ens hi reconeixem suficientment. Caiem en el pessimisme espiritual, sovint fins i tot ens agrada caure-hi poc a poc fins que ja no en podem sortir; pensem que ho controlem però a la fi és una addició que ens enganxa i ens atrapa i correm el risc de viure ja per sempre en l’amargor i, desenganyem-nos, per molt que vulguem pensar que sí, no hi som pas feliços.

Sant Benet ens ha presentat al llarg d’aquest capítol tota una gimnàstica per mantenir-nos sans espiritualment i poder millorar el rendiment espiritual dia rere dia. Són coses concretes i ben reals com real és la vida monàstica, no és un conte de fades; però per això mateix ens fa a tots coautors de la nostra història comunitària, el nostre grau d’acompliment del compromís fet al Senyor s’uneix al dels altres i així es conforma la comunitat. No oblidant mai que hem vingut a cercar Déu perquè, com ens deia ahir l’Abat General a Solius: «el monjo que ja no viu en el monestir només per cercar en profunditat el trobament amb Crist, ja no és monjo, ja no és fidel a la seva crida, al testimoniatge, al “martiri”, que ha de donar a l’Església i al món» (Solius, 21 de gener de 2017).

«Reconèixer la presència de Déu en la nostra vida, acceptar la seva voluntat, cercar la direcció espiritual, perseverar, reconèixer les pròpies faltes, viure amb senzillesa, ser honrat amb un mateix, estar disposat a aprendre dels altres, escoltar-los, parlar-hi, acceptar-los tal com son i estar centrats i serens»; així resumeix l’abadessa Montserrat Viñas aquest camí vers la humilitat que acaba foragitant el temor i fent que l’amor faci de la nostra caritat quelcom de natural i habitual. Tot aquest capítol és una visió humanista de Déu, d’un déu que coneix d’antuvi la nostra flaquesa però que sap també que si perseverem, si nó fugim d’estudi esporuguits, serem capaços d’avançar. Sant Benet no ens diu «sigueu perfectes», sinó que siguem honrats respecte a nosaltres mateixos; no ens diu que siguem sense taca sinó que reconeguem la presència de Déu. La vertadera humilitat és un jo que s’accepta sense exagerar ni l’aprovació ni la culpa; la humilitat entesa així com la capacitat de conèixer-nos a nosaltres mateixos com Déu ens coneix i ser conscients que la nostra migradesa, la nostra fragilitat, és precisament la nostra força, el que ens permet posar-nos davant de Déu. La humilitat com a fonament de la nostra relació amb Déu, de la nostra relació amb els altres i amb nosaltres mateixos, acceptant-nos i descobrint-hi la manera d’emprar els dons, talents i febleses i posar-los al servei del Senyor. Conèixer-nos a nosaltres mateixos, de manera realista, per tal de posar-nos davant de Déu i de reconèixer aleshores els altres, febles com nosaltres som febles. Escriu sant Bernat: «A la humilitat se l’anomena el camí que porta a la veritat. La humilitat és l’esforç; la veritat el premi a l’esforç (...) Cerquem la veritat en nosaltres, en el proïsme i en si mateixa. En nosaltres, per l’autocrítica; en el proïsme, per la compassió en llurs desgràcies; i en si mateixa, per la contemplació d’un cor pur» (Els graus de la humilitat i la supèrbia, 1 i 7).