LES MENES DE MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 1

1 És cosa sabuda que hi ha quatre menes de monjos. 2 La primera és la dels cenobites, o sigui la dels monestirs, que militen sota una regla i un abat. 3 Després, la segona mena és la dels anacoretes, és a dir, els ermitans; d’aquells que, no pel fervor novell de la vida monàstica, sinó per una llarga prova al monestir, 4 han après a lluitar contra el dimoni, un cop formats amb l’ajut de molts, 5 i, ben entrenats en les files dels germans per al combat solitari del desert, ja segurs sense l’ajuda d’altri, només amb la seva mà i el seu braç, es basten amb l’auxili de Déu per lluitar contra els vicis de la carn i dels pensaments. 6 La tercera i pèssima mena de monjos és la dels sarabaïtes, els quals, no pas provats per cap regla mestra de vida com l’or al gresol, sinó tous com si fossin plom, 7 guardant encara fidelitat al món amb les obres demostren que la seva tonsura és una mentida davant Déu. 8 De dos en dos o de tres en tres, o sols i tot, sense pastor, reclosos no pas a les cledes del Senyor, sinó a les seves pròpies, tenen per llei la satisfacció dels seus desigs, 9 ja que tot allò que pensen o que escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per il·lícit. 10 La quarta mena de monjos és la que en diuen dels giròvags, els quals es passen tota la vida per diverses regions, albergant-se tres o quatre dies als diferents monestirs, 11 sempre rondant i mai quiets, servint els seus propis volers i els incentius de la gola, i en tot pitjors que els sarabaïtes. 12 Del miserable estil de vida de tots ells, més val no dir-ne res que parlar-ne. 13 Deixats, doncs, aquests de banda, posem-nos a ordenar amb l’ajut del Senyor el llinatge fortíssim dels cenobites.

Comentari del P. Abat Octavi Vilà

Una Regla, un abat, una llarga prova al monestir i formats amb l’ajut de molts, així es pot a la fi estar ben entrenat per a la vida monàstica. L’objectiu de la vida del monjo és cercar Déu, no és pas un objectiu fàcil i per això, fruit de la seva experiència, sant Benet planteja el monestir, la comunitat monàstica, com una escola del servei diví, un lloc on aprendre a poc a poc, no pas amb el fervor novell del qui tot ho vol canviar sense encara haver provat res, sinó per una llarga prova en la qual ens diu sant Benet la paciència hi juga un paper fonamental. En aquesta escola tenim diversos mitjans que ens poden ajudar a avançar cada dia una mica més vers Déu; el primer és la Regla, aquesta que avui sentim i que escoltem cada dia i que ha de ser per a nosaltres com un full de ruta pel nostre camí monàstic; un camí que no fem sols perquè som maldestres i sols no arribaríem enlloc, la comunitat ha de ser el segon mitjà per ajudar-nos a avançar. Però els primers interessats a avançar hem de ser nosaltres mateixos centrant la nostra vida en la pregària i el treball i alimentant-la amb el contacte amb la Paraula.

La mateixa jornada de la comunitat està pensada per ajudar-nos a aquesta tasca, trobar Déu. Si fem de l’excepció la norma, si de la singularitat en fem l’habitud ens apartem del camí que porta a Déu i mai no podrem cercar-lo i encara menys trobar-lo. Sols, amb la nostra mà i el nostre braç no podem avançar, no anirem gaire lluny. Per caminar vers Déu tenint com a únic ajut el seu auxili cal ser un deixeble avançat de la vida monàstica i això és una gràcia que es concedeix a molt pocs. Els vicis de la carn i dels pensaments ens assalten massa sovint i al combat solitari del desert cal enfrontar-s’hi només si creiem poder guanyar-lo. D’aquí la necessitat d’una regla, per no ser tous com si fóssim plom fos i restar fidels al món amb les obres fent de la tonsura, de l’hàbit, una mentida davant Déu. Dins mateix del monestir correm el risc d’esdevenir diverses menes de monjos. Serem sarabaïtes si ens creem una regla a mida o ens adaptem la de sant Benet a la nostra conveniència, això sí, demanant als altres que la compleixin amb tot rigor. Tenim aleshores per llei la satisfacció dels nostres desigs i declarem santes i il·lícites les coses que ens convenen al nostre caprici. També podem esdevenir giròvags quan estem arreu menys al lloc on ens cal estar quan ens hi cal estar, sempre rondant i mai quiets i sempre servint els nostres propis volers. Seguir un horari, dedicar les estones destinades a l’ofici diví i a la pregària i les de treball a la tasca que tenim encomanada, ens ha d’ajudar al nostre camí, a la nostra vida de monjos. Sovint, si ens cerquen, quasi mai ens troben al nostre lloc, a la nostra activitat, perquè sempre ens ha sorgit quelcom de molt més important a fer que pregar o treballar. De fet sols és important per a nosaltres perquè el que la comunitat ens demana és que fem la tasca encomanada quan pertoca, mentre que nosaltres o la fem a deshores o ni tan sols la fem.

Per a sant Benet a la fi sols hi ha dues classes de monjos, els qui ho son i els qui aparenten ser-ho. Què identifica un monjo? Una pregunta no per fer servir d’arma contra els altres sinó per ser motiu de reflexió per a nosaltres mateixos. Realment la vida que portem cadascun de nosaltres ens acosta o ens allunya de Déu? El monjo és un combatent, no un combatent contra els altres membres de la comunitat amb la crítica sempre a la boca o al pensament i portant una vida al seu aire, sinó un combatent contra els propis vicis, amb una moral de lluita per vèncer-los, cada dia una mica, anant avançant en el front de batalla d’aquesta lluita i fent retrocedir l’enemic que és el vici, la peresa física o espiritual, i guanyar així terreny per a la nostra relació amb Déu. En aquest combat sols hi ha una arma vàlida, la humilitat, i un aliat eficaç, Déu. Gran és la temptació de cercar compensacions fora o dins la comunitat, de cercar el reconeixement personal, de satisfer la nostra autoestima, de sentir-nos afalagats pels de fora.

Som una comunitat de persones adultes i independents, que sabem el que volem, que hem vingut al monestir voluntàriament cridats pel Senyor. Sabem també que renunciem a una part de la nostra pròpia voluntat per ajudar-nos mútuament sota una regla comuna i estable amb un objectiu únic que no és altre que Crist i aquest és molt exigent i no es deixa enganyar per les nostres excuses. La Regla ens crida constantment a exercir la nostra llibertat, a la presa de decisions personals; la resposta pot no acomplir les nostres expectatives personals ni una finalitat més individualista de trobar una seguretat psicològica i social. Som lliures cada dia per decidir si acudim o no a la pregària comunitària, si acomplim el nostre horari dedicat al treball o no; en definitiva cada dia triem si volem ser cenobites, giròvags o sarabaïtes. Amb la pràctica diària renovem o donem per acabats els nostres vots, els que vàrem fer davant la comunitat i, el que és realment important, davant de Déu. Lliurement els vàrem fer i lliurement decidim dia rere dia d’acomplir-los o no. Ens hi pot ajudar viure sota l’obediència de la Regla, deixar-nos entrenar en les files dels germans, ser formats amb l’ajut de molts; o bé renunciar-hi dia rere dia i no ser provats per cap regla i amb les obres demostrar que la nostra tonsura és una mentida davant de Déu. Una decisió que hem de prendre cada dia quan sentim la campana que ens convoca a la pregària a primera hora, o bé aixecar-nos, o tombar-nos-hi i girar la cara a Crist.