L’OBEDIÈNCIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 5

1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor: «Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n corregeix i en dóna satisfacció.

Comentari del P. Abat Octavi Vilà

Per a sant Benet hi ha un estret lligam entre humilitat i obediència; l’obediència és en certa manera el mode d’expressar concretament la humilitat. No es tracta d’una renuncia radical a qualsevol expressió de la pròpia voluntat o de qualsevol idea personal per entrar en una dependència del pensament d’altri. La vida monàstica no és alienació ni despersonalització sinó ple desenvolupament de la personalitat humana com a creatura feta a imatge i semblança de Déu. Sant Pau ens parla de l’obediència com a servei quan escriu: «Apreciant el vostre servei en allò que val, ells glorificaran Déu per l’obediència que professeu a l’evangeli del Crist i per la generositat que us fa solidaris amb ells i amb tothom» (Col 9,13).

El Concili Vaticà II, en el decret Perfectae Caritatis, entén el compromís del religiós com un seguiment a Crist cast, pobre, obedient i humil; ens diu «els religiosos, per la professió de l’obediència, ofereixen a Déu, com a sacrifici de si mateixos, la consagració completa de la seva pròpia voluntat, i mitjançant ella s’uneixen de manera més constant i segura a la divina voluntat salvífica. D’aquí es dedueix que seguint l’exemple de Jesucrist, que va venir a complir la voluntat del Pare, “prenent la forma de servent”, va aprendre pels seus patiments l’obediència, els religiosos, moguts per l’Esperit Sant (...) serveixen a tots els germans en Crist, com el mateix Crist, per la seva submissió al Pare, va servir als germans i va donar la seva vida per la redempció de molts. D’aquesta manera es vinculen més estretament al servei de l’Església i s’esforcen per arribar a la mesura de l’edat que realitza la plenitud de Crist. En conseqüència, els súbdits, en esperit de fe i d’amor a la voluntat de Déu, prestin humil obediència als superiors, de conformitat amb la Regla i les Constitucions, posant en contribució les forces d’intel·ligència i voluntat i els dons de naturalesa i gràcia en l’execució dels mandats i en l’acompliment dels oficis que se’ls encomanin, persuadits que així contribueixen, segons el designi de Déu, a l’edificació del Cos de Crist. Aquesta obediència religiosa no minva de cap manera la dignitat de la persona humana, sinó que la porta a la maduresa, dilatant la llibertat dels fills de Déu.» (PC 14)

L’obediència és ofrena de la pròpia voluntat, del nucli de l’ésser humà; però aquesta voluntat, aquesta capacitat fonamental no està aniquilada sinó que és una renúncia voluntària per identificar-se de manera més ferma i més segura amb la voluntat salvífica de Déu. L’obediència religiosa neix de l’amor i és sempre recerca de comunió amb la voluntat divina, aquella que cerca la salvació de la humanitat. El nostre model és Crist, que identifica la seva voluntat amb la del Pare, fent-se servidor del seus germans, seguint el camí no pas fàcil de submissió a la voluntat del Pare per tal de redimir els homes. La primera i única obediència del monjo és a Déu, escoltant i obeint la crida de la veu interior de l’Esperit, obeint per la fe i deixant-se guiar per aquesta en el servei als germans. L’obediència té en nosaltres un valor de participació en els sofriments de Crist en tant que volem seguir el seu model de vida. I la veu de Déu s’expressa per exemple en la campana que ens convoca a la pregària i al treball i guia la nostra jornada dedicada a cercar Déu.

L’obediència sorgeix de la fe, d’aquell acte pel qual creiem en Déu i posem en Ell tota la nostra confiança. L’obediència ha de comportar fer nostra la voluntat de Déu, no ser una simple i mera corretja de transmissió, sinó que la nostra és una obediència conscient de l’home lliure, una obediència responsable i activa tant en l’acompliment de les tasques encomandes com en les iniciatives que cal prendre. Aportant sempre totes les forces de la nostra intel·ligència i de la nostra voluntat amb alegria i seriositat, amb els dons i talents que Déu ens ha donat. No pas una obediència passiva o maquinal, que calgui vigilar de prop o que necessiti ser reconfortada constantment amb un aplaudiment, sinó lliurar-nos del tot al que ens manen en la certesa que treballem segons el designi de Déu.

L’obediència no és una dimissió de la nostra responsabilitat respecte a la nostra vida i als nostres actes; és una llum que ens il·lumina per poder interpretar què vol el Senyor de nosaltres aquí i ara. Quan obeïm fem un acte de llibertat personal, escollim lliurement seguir el camí de Crist, triem de posar tota la nostra energia en realitzar la seva voluntat però seguim essent responsables i per tant no ens està permès de fer les coses malament, a mitges o amb desgana, sense discerniment. Som tothora responsables del bé o del mal que fem o que deixem de fer. Viscuda així l’obediència ens porta a la maduresa espiritual, apartant-nos dels propis volers i de les males influències d’altres; no cercant en l’obediència un camí per fugir de les exigències que ens planteja la vida i la llibertat que Déu ens ha regalat. Aleshores no direm que no em deixen fer el que vull, malgrat ser profés solemne o prevere, sinó que fent el que vulguem farem precisament allò que ens dirien que hem de fer, perquè la nostra voluntat i la nostra obligació coincidiran i a més ho farem de grat; d’altra manera mai no viurem en pau ni serem feliços perquè en el fons sabrem que som esclaus del nostre jo tancat als altres. Sovint l’expressió «fer el que vull» no vol dir altra cosa que fer el que volen els meus capricis, la meva immaduresa; perquè és la llibertat de l’obediència la que ens allibera de ser esclaus dels nostres propis, pobres i fugissers volers, de restar per sempre submisos a les nostres debilitats, de ser presoners de les nostres febleses.

Tots som germans, un de sol és el nostre mestre, Crist. L’obediència ens lliga a tots; a més responsabilitat més grau d’obediència a la voluntat de Déu expressada per l’Esperit per mitjà de la veu de l’Església, els signes dels temps i la veu dels germans. L’obediència és el mitjà pel qual tots podem superar els nostres interessos individuals en la vida comunitària de manera fecunda. L’obediència fa eficaç la caritat i assegura la maduresa humana i la llibertat de qui es lliura a Crist per amor. Escriu sant Joan Pau II en l’exhortació apostòlica Vita consecrata: «L’obediència caracteritza la vida consagrada. Hi fa present de manera particularment viva l’obediència de Crist al Pare i, precisament basant-se en aquest misteri, testimonia que no hi ha contradicció entre obediència i llibertat. En efecte, l’actitud del Fill desvetlla el misteri de la llibertat humana com a camí d’obediència a la voluntat del Pare, i el misteri de l’obediència com a camí per aconseguir progressivament la veritable llibertat. Això és el que vol expressar la persona consagrada de manera específica amb aquest vot, amb el qual pretén testificar la consciència d’una relació de filiació, que desitja assumir la voluntat paterna com a aliment quotidià (cf. Jn 4,34), com la seva roca, la seva alegria, el seu escut i baluard (cf. Salm 18). Demostra així que creix en la plena veritat de si mateixa romanent unida a la font de la seva existència i oferint el missatge consolador: “Tenen molta pau els qui estimen la Llei; res no els farà ensopegar. Compleixo els manaments, Senyor, mentre espero que em salvis.” (Sal 119,165-166)». (VC, 91)

Conformant-nos activament a la voluntat de Déu la nostra voluntat avança en l’escola del servei diví i va coincidint cada cop més amb allò que Déu vol de nosaltres i així ens apropa a la llibertat dels fills de Déu que ens fa anar cap al bé per propi impuls. Aleshores ja no té cap importància d’on ha sortit l’ordre perquè responem a allò que escrivia sant Agustí: «Se t’ha donat aquest curt precepte, d’una vegada per totes: Estima i fes el que vulguis; si calles, calla per amor; si parles, parla per amor; si corregeixes, corregeix per amor; si perdones, perdona per amor; tingues sempre l’arrel de l’amor al teu cor: d’aquesta arrel sols pot brostar allò que és bo» (Comentari a la 1 Carta de Sant Joan 7,8).