LES FALTES GREUS

De la Regla de sant Benet
Capítol 25

1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu Bruno Fabio, professor de Dret Canònic de la facultat sant Pius X de Venezia, que el dret canònic té una particularíssima funció que és didàctica i formativa alhora i que aquesta funció s’estén a tot el poble de Déu ja sigui quan s’identifiquen conductes irregulars, ja sigui quan són prescrites mesures punitives (Diritto penale canonico). En la Constitució Apostòlica Les lleis de la Sagrada Disciplina de sant Joan Pau II amb la qual promulgava el nou Codi de Dret Canònic el 25 de gener de 1983, fa tot just quaranta anys, s’hi pot llegir: «La finalitat del Codi no és de cap manera substituir en la vida de l’Església i dels fidels la fe, la gràcia, els carismes i sobretot la caritat. Per contra, el Codi mira més aviat de crear en la societat eclesial un ordre tal que, assignant la part principal a l’amor, a la gràcia i als carismes, faci alhora més planer el creixement ordenat d’aquests en la vida tant de la societat eclesial com també de cadascuna de les persones que pertanyen a ella.»

A un home avesat al món legal, com fou sant Benet, no li podia pas passar per alt que a l’hora d’establir unes normes que ell volia forçosament rectíssimes i que alhora sabia sols un principi per a la vida monàstica, calia contemplar i establir un sistema penal a partir del qual una comunitat es pogués defensar d’actituds anticomunitàries per part de membres concrets i també ajudar al qui falta a reintegrar-se en la comunió. Així, per aquesta raó utilitarista però també profundament espiritual, apareix al llarg del text de la Regla el que s’ha vingut a denominar com a codi penal benedictí. Situada en el seu moment històric aquesta legislació, lluny d’aparèixer com a inhumana, està marcada per la caritat vers cada individu i sobretot vers el conjunt de la comunitat. Certament determinades actituds individuals de caire improcedent o directament il·legals, poden acabar per afectar al conjunt d’una comunitat i deixar-la tacada i tocada davant del seu entorn, davant de l’Església i davant del conjunt de la societat. A tots ens passen pel cap exemples concrets que desgraciadament podem conèixer de manera directa, indirecte o a través dels mitjans de comunicació.

Escrivia el Papa Benet XVI, ja emèrit i al redós de la reunió dels presidents de les conferències episcopals convocats el febrer de l’any 2019 pel Papa Francesc per parlar sobre la crisi dels abusos sexuals a l’Església: «El Senyor ha iniciat una història d’amor amb nosaltres i vol recapitular tota la creació en l’amor. L’oposició al mal, que ens amenaça a nosaltres i al món sencer, en darrer terme pot consistir només en el fet que ens abandonem a aquest amor. Ell és la veritable força d’oposició contra el mal. La potència del mal sorgeix a través de la nostra negació de l’amor de Déu. Se salva qui es confia a l’amor de Déu. El nostre no ser salvats es deu a la incapacitat d’estimar a Déu. Aprendre a estimar a Déu és per tant el camí de la redempció de l’ésser humà.» (L’Església i l’escàndol dels abusos sexuals).

Aquesta relació entre l’amor de Déu i el trencament de la comunió en una comunitat, una diòcesis o en el conjunt de l’Església és la mateixa que apunta sant Benet en el capítol de la Regla que avui ens surt al pas. I és que la falta, qualsevol falta sigui lleu o greu, però evidentment molt més si és greu, trenca la comunió amb Déu i amb els germans, trenca els lligams de l’amor. Aquest és l’origen i alhora la conseqüència de tota falta, la manca de comunió i d’amor. Però a una falta greu, a arribar a cometre una falta greu no si arriba de cop, hi ha un camí en el que les faltes lleus es van acumulant, van esdevenint quotidianes, la nostra consciència es va relaxant poc a poc, pas a pas, i acaba per no donar-los-hi ja importància i és aleshores quan arriba el moment de la falta greu, perquè ens hem anat acostumant a faltar i ja no ens ve d’aquí de cometre una falta greu. En el magisteri de l’Església ho podríem calibrar en l’habitud de cometre pecats venials que pot acabar per desembocar en la comissió d’un o més pecats mortals, aquells que deterioren la nostra relació amb Déu de manera important, fonamental i que no tenen altra sortida per restablir la comunió i l’amor amb el Senyor i la comunitat, sigui al nivell que sigui, que la contricció, el penediment i la reparació.

Ens cal estar atents a no perdre la comunió i l’amor i per estar atents ens cal estar amatents al dia a dia de la nostra vida. Certament ja ho escrivia Evagri Pòntic: «El dimoni dit dimoni meridià, és aquell que causa el pitjor dels conflictes. Projecta el seu atac en el monjo cap a la quarta hora i assetja la seva ànima fins a la vuitena hora. Per començar fa que sembli que el sol no es mou gens o gairebé gens i que el dia consta de cinquanta hores. Alhora obliga al monjo a mirar constantment per la finestra, a sortir de la cel·la, a observar el sol amb deteniment per determinar quan falta per a la novena hora, a mirar aquí i allà, per veure si potser podem sortir per fer això o l’altra.» No es pas nou, aquesta és una malaltia crònica de la vida monàstica i no sols de la vida monàstica, i neix del descuit de la salut espiritual, del descuit de la pregària personal, de l’abandó d’aquella virtut que és la puntualitat o aquella altra que és la regularitat i així se’ns va fent feixuc obeir la campana que ens crida a Matines o mantenir el silenci o la concentració davant de la Paraula que aleshores lluny de parlar-nos, ens acaba per avorrir o decebre. D’aquí a cometre una falta lleu hi ha un petit pas, si és que no considerem ja falta l’absentisme en l’Ofici Diví o qualsevol altra d’aquests símptomes de crisi interior. És aleshores quan ens habituem a cometre faltes lleus que esdevenen per a nosaltres allò de lo més natural i habitual i les justifiquem en l’actitud d’aquell o de l’altra germà i poc a poc, pas a pas, Déu no ho vulgui, caiem en la falta greu, és a dir pequem greument. I en pecar trenquem la comunió i l’amor. Per exemple de tant murmurar podem caure en el menyspreu als germans i de tant menysprear-los podem arribar fins i tot, Déu no ho vulgui, a odiar a aquell o a l’altre. Ens ho mostra sant Benet en aquest capítol, al cap i a la fi, molts cops som nosaltres mateixos els qui ens excloem de la taula o de l’oratori, els qui ens excomuniquem i no pas esclatem en plor de penitència, ans al contrari, quasi ho fem en crits de joia per sentir-nos qui sap si alliberats. Però és vertaderament aleshores quan som esclaus, quan estem ben lluny de ser lliures, perquè som presoners de les nostres passions.

No són riscos imaginaris, són ben reals i als que tots, absolutament tots, estem exposats en un moment o altre. El risc de caure per l’escala de la humilitat i fer cap de sobte al primer graó sempre el correm; aleshores cal espolsar-se la pols de l’autoreferencialitat i ben agafats a la barana de l’escala, que és la Regla, i fits els ulls en qui ens espera al capdamunt, que és el Crist, aixecar-nos i iniciar de nou la pujada amb passos segurs, ben fonamentats en la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula. Escriu sant Bernat: «Sol succeir, i ni ho diem ni ho constatem sense gran dolor, que alguns, al principi de la seva conversió, són molt timorats i diligents fins que s’inicien, en un cert grau, en la vida monàstica. I precisament quan haurien de ser majors els seus anhels, segons aquelles paraules: els qui em mengen quedaran afamats de mi, comencen a comportar-se com si es diguessin: per a què lliurar-li més, si ja tenim el que ens va prometre? Si sabessis el poc que posseeixes encara i què aviat ho podries perdre, de no conservar-t’ho el que t’ho va donar! Sols aquestes dues raons haurien de ser-nos suficients per a ser molt més gelosos i submisos a Déu. Així no pertanyerem a aquesta mena de persones que no habiten a l’empara de l’Altíssim, perquè pensen que no el necessiten: són els que no esperen en el Senyor.» (Sobre l’ascesi i la contemplació, I,3).

I perdre l’esperança en el Senyor és el pitjor dels pecats. És desesperar de la misericòrdia de Déu, és pecar contra l’Esperit Sant i d’això el mateix Jesús ens diu: «El qui parli contra el Fill de l’home serà perdonat, però el qui parli contra l’Esperit Sant no serà perdonat ni en aquest món ni en l’altre.» (Mt 12,32).

LES FALTES GREUS

De la Regla de sant Benet
Capítol 25

1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La Llei Orgànica 10/1995 que recull el Codi Penal de l’Estat Espanyol en la seva exposició de motius diu que el Codi «ocupa un lloc preeminent en el conjunt de l’ordenament, fins al punt que, no sense raó, s’ha considerat com una espècie de «Constitució negativa». El Codi Penal ha de tutelar els valors i principis bàsics de la convivència social». Un codi penal serveix doncs, des de la seva concepció moderna, per protegir els principis bàsics i la convivència. Hi ha un seguit de capítols de la Regla que, per assimilació a la idea moderna, es denominen habitualment com el codi penal de la Regla.

Sant Benet sap molt bé que no som perfectes, si ho creguéssim així aquí rauria la pitjor falta que podríem tenir i d’aquí naixerien la resta que poguéssim cometre, arrelades en la nostra supèrbia i la nostra manca d’humilitat, que ja de per si són una culpa greu perquè no serà que al llarg de la Regla sant Benet no ens adverteixi d’evitar tals mals per a nosaltres i com si hi caiem serà tota la comunitat la que pateixi aleshores els efectes de la nostra malifeta.

El Codi Penal civil estableix que hi ha culpes greus, culpes menys greus i culpes lleus; certament aquest és un fet tan antic com la mateixa naturalesa humana i san Benet ja ho recull. Avui ens parla de les culpes més greus, d’aquelles que obliguen a excloure de la vida comunitària.

Qui és o culpable o quan som culpables? Ens ho diu el Cànon 1321 del Codi Canònic: «queda subjecte a la pena establerta per una llei o precepte qui els va infringir deliberadament», per tant som culpables quan infringim una norma deliberadament i per saber que hem de fer o que no hem de fer tenim en l’Evangeli i en la mateixa Regla una bona guia i d’aquest text no podem argumentar desconeixement perquè com ens diu sant Benet al Capítol 58 parlant de qui truca a la porta del monestir amb la intenció de fer-se monjo: «se li ha de llegir tota sencera aquesta Regla, i dir-li: “Vet aquí la llei sota la qual vols militar: si pots observar-la, entra; i si no pots, ves-te’n lliurement”». O quan diu al Capítol 56 «volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al•legar ignorància.». No podem pas dir doncs que no sabem al que ens comprometem i no podem al•legar ignorància a les normes que regulen la nostra vida, perquè si ja el principi del dret universal estableix que la ignorància de la llei, el desconeixement de les normes, no és pretext per al seu incompliment, això té el seu principi en el dret romà que estableix que les normes jurídiques van ser creades per a ser complertes, i que un Estat té l’obligació i la tasca de fer públiques les lleis perquè les persones estiguin al corrent del que han de complir; aquí es nota sens dubta la formació jurídica de sant Benet a l’antiga Roma, una Roma decadent però que mantenia uns principis jurídics que són encara l’arrel dels que avui ens regeixen.

La pena per la culpa greu sant Benet la té molt clara: l’excomunicació, l’apartament de la vida comunitària perquè per la Regla apartar-se o ser apartat de la comunitat, sigui al refetor o sigui al cor, és en sí una pena, una penalització i no pas lleu. Certament a vegades ens apartem nosaltres sols i la raó de fons no és altra que la mandra que neix del nostre orgull de sentir-nos superiors, no tant sols als germans sinó fins i tot a aquell a qui hem vingut a seguir: el Crist.

Tots faltem, siguin faltes lleus, menys greus o, Déu no ho vulgui, greus. Però òbviament la nostra pròpia fragilitat massa sovint ens porta a erigir-nos en jutges dels nostres germans i massa sovint amb una arma de destrucció massiva, una arma letal pels estralls que provoca: la murmuració. Al fons, al darrera de la murmuració hi ha la nostra pròpia covardia perquè no ens atrevim a dir-li a un germà a la cara quelcom, sens dubte per la por a ser vençuts o convençuts i optem per les pitjors armes per les que podem optar: la murmuració i fins i tot la mentida. Quantes vegades ens alerta sant Benet del perill i la maldat de la murmuració? Fa servir aquesta paraula tretze cops al llarg de la Regla, tres vegades més que la paraula pecat o que la paraula falta i això lluny de ser una dada curiosa és un fet ben simptomàtic. La murmuració és una falta molt greu i no per l’habitud amb que la practiquem l’hem de menystenir en la seva importància; en la Regla s’equipara a la desobediència, a l’orgull i a la contumàcia, d’aquí la frase clau de la Regla: «sobretot advertim això: que evitin les murmuracions.» (RB 40,9).

Deia el Papa Francesc aquest darrer dimecres en l’Audiència General: «De fet, quan tenim la temptació de jutjar malament els altres, com passa sovint, hem de reflexionar, sobretot, sobre la nostra fragilitat. Que fàcil és criticar els altres! Però hi ha gent que sembla tenir una llicenciatura en xafardeig. Cada dia critiquen els altres. Però mira’t tu mateix! Està bé preguntar-nos què ens impulsa a corregir un germà o una germana, i si no som potser d’alguna manera corresponsables del seu error. L’Esperit Sant, a més de donar-nos la mansuetud, ens convida a la solidaritat, a portar els pesos dels altres. Quants pesos estan presents en la vida d’una persona: la malaltia, la manca de treball, la soledat, el dolor…! I quantes altres proves que requereixen la proximitat i l’amor dels germans! Ens poden ajudar també les paraules de sant Agustí quan comenta aquest mateix passatge: «Per tant, germans, si un home està implicat en alguna falta, […] corregeix-lo amb esperit de mansuetud. I si aixeques la veu, que hi hagi amor interiorment. Tant si encoratges, com si et mostres paternal, com si corregeixes, estima» (Sermons 163/B3). Estima sempre. La regla suprema de la correcció fraternal és l’amor: voler el bé dels nostres germans i de les nostres germanes. Es tracta de tolerar els problemes dels altres, els defectes dels altres en silenci en la pregària, per a després trobar el camí adequat per ajudar-lo a corregir-se. I això no és fàcil. El camí més fàcil és el de la crítica. Esquarterar l’altre com si jo fos perfecte. I això no s’ha de fer. Mansuetud. Paciència. Pregària. Proximitat.» (Audiència General dimecres 3 de novembre de 2021).

Aquesta part de la Regla ens pot semblar feréstega però és evident que tota legislació entre els homes està condemnada al fracàs si no hi ha sancions que estimulin a la seva observança. I sant Benet les estableix d’una manera ben precisa i alhora ben humana. Ens cal estar sempre vigilants a no caure en falta; procurant de no fer-ho en les faltes petites com ara la impuntualitat, l’absència de l’Ofici Diví injustificada, o tantes altres; perquè si caiem en la rutina de les faltes lleus, acabarem per cometre’n de menys greus i a la fi podem acabar caient en faltes greus, Déu no ho vulgui, com la murmuració.

A sant Benet el Senyor li podria ben bé dir com al profeta Ezequiel: «Si tu, l’adverteixes i ell no es converteix de la seva maldat ni s’aparta del mal camí, morirà per culpa seva.» (Ez 3,19); la Regla no fa sinó advertir-nos, de fer-li’n cas o no la decisió és nostra; sant Benet no ens proposa les seves idees, ni les del seu grupet d’addictes inseparables, ell com escriu sant Agustí, com nosaltres fou feble, com nosaltres fou de carn, com nosaltres fou mortal, com nosaltres menjava, dormia i es llevava i com nosaltres morirem ell va morir, era simplement un home; però ell no cercava, no cerca encara avui a través de la Regla, els seus interessos personals, sinó els de Jesucrist, i això mateix és el que ens demana de fer, això mateix és el que vol per a nosaltres. (Cf. Sermó de sant Agustí, bisbe, sobre els pastors, 46,6-7).

LES FALTES GREUS

De la Regla de sant Benet
Capítol 25

1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Els capítols del 23 al 30 de la Regla constitueixen els que s’anomena el codi penal. Sant Benet és ben conscient de que podem fallar, de que fallem i de que cal obrir camins a la rectificació. Potser es podria aplicar aquella frase que esdevingué norma de conducta d’un institut armat al segle XIX “odia el delito y compadece al delincuente”, perquè aquesta és més o menys la idea de sant Benet respecte a les faltes, condemnar la falta i ser misericordiós amb qui la comet, perquè Déu és sempre misericordiós amb el pecador. El que realment importa és la motivació, el que ens mou a cometre una falta. Pot ser una negligència més o menys innocent, pot ser un descuit o una manca d’aptitud; però també pot respondre a una voluntat inequívoca de voler faltar. Perquè no es tracta de l’exterior, de l’aparença, de la façana, que potser podem presentar ben atractiva, sinó del fons del cor. Potser podem tenir una bona imatge externa, com una casa amb una façana amb força testos florits i ben pintada, però on a l’interior és ben bé una altra la realitat, perquè és a dins on hi ha les bigues corcades per la nostra falta contumaç; les canyaferles afectades pel rovell de la desobediència; el terra malmès i aixecat pel nostre orgull i els fonaments afectats per l’aluminosi de la murmuració i el menyspreu. Com diu sant Bernat «al qui li abelleix ser lloat per la seva humilitat, no posseeix aquesta virtut: la destrueix» (Sermó 16 sobre el Càntic dels Càntics, 9).

Podem caure, caiem certament, en faltes lleus i podem arribar a fer-ho en faltes greus, ja que en certa manera la reiteració d’unes ens pot portar a cometre les altres, perquè la repetició ens pot crear una certa sensació d’impunitat i acabar per malmetre la nostra consciència i fer-la laxa. Per exemple si caiem en la temptació un cop rere l’altre de la mandra, de l’exageració de la realitat o de qualsevol altre de similar, podem acabar essent peresosos o mentiders; i la mentida és la filla més vil i nociva de la ignorància segons sant Bernat. (Sermó 17 sobre el Càntic dels Càntics, II,3). La falta lleu és el camí, a vegades l’autopista, que ens porta a la falta greu més ràpidament del que no pas voldríem, si al fons del nostre cor hi fa niu el corcó de l’orgull i la decidida voluntat d’imposar el nostre criteri pesi a qui pesi i per damunt de tot. Ho diu sant Bernat, amb el seu acostumat estil directe i en certa manera punyent: «Fa vergonya recordar l’altivesa amb que alguns es vanen, sense cap pudor, de la seva deplorable supèrbia, després d’haver pres el sant hàbit, per suplantar a d’altres, per abusar del seu germà i tornar temeràriament mal per mal, o insult per insult, aplicant la llei del talió com a resposta a la injuria o a la calumnia» (Sermó 16 sobre el Càntic dels Càntics, 9).

Per sant Benet tota sanció no cerca altra cosa que la salvació de l’ànima i l’extirpació radical del vici que ens a portat a faltar. Ens ho diu, recolzat en una cita de l’Apòstol, el que és important no és pas el cos, sinó l’ànima. D’una banda hem d’estar atents a que les faltes lleus no vagin esdevenint en costums, nos hi habituem i acabem per caure en faltes greus; de l’altra cal no perdre de vista la riquesa de la diversitat d’una comunitat on cadascú té la seva pròpia personalitat i la suma d’aquestes sempre aporta quelcom de positiu al conjunt, vencent el risc de caure en imposar la nostra personalitat per sobre de les altres i arribar així al menyspreu, i aquest és una falta molt greu i que neix de la supèrbia, origen de tots els pecats, en paraules de sant Bernat.

Qualsevol mancament lleu o greu és un atemptat contra la comunitat i per tant cal que sigui corregida i se’n doni satisfacció. Aquest és un altre aspecte important d’aquest capítol, les penes fan referència a l’exclusió d’actes comunitaris: el menjar, la pregària, el contacte amb els altres germans i la prohibició de rebre la benedicció, tant el germà exclòs com el seu menjar. Potser perquè, com altres coses, repetim el gest molt sovint perdem una mica de vista la importància no tant sols de pregar, menjar i viure en comunitat, sinó també de petits gestos com ara la benedicció sobre nosaltres o sobre els aliments que anem a prendre. Aquesta referència de sant Benet ens ha de fer adonar, ens ha de recordar, que la benedicció que rebem en acabar l’Ofici Diví, l’Eucaristia i sobretot en acabar la jornada en la darrera pregària, no és un gest banal, sinó important, molt important, perquè és la benedicció del Senyor, la mirada de Déu que es posa damunt nostre. Tanmateix pel que fa referència als àpats, per això és bo que intentem ser tots al refetor en el moment de la benedicció i que ha de ser una raó molt important la que ens privi de beneir tots junts els aliments que estem a punt de prendre.

Sempre, més que no pas el fet en concret, el més important és la motivació que ens porta a estar absents de la benedicció de la taula, o a retardar-nos a l’Ofici Diví o, Déu no ho vulgui, a ser-hi absents; quina és la raó que ens mou a cometre faltes lleus que si descuidem, sinó hi parem atenció acaben esdevenint faltes greus i afectant la nostra vocació i de retruc la vida comunitària. Com diu també sant Bernat en la mateixa lectura «us exhorto a que intenteu sortir del molest i angoixós record dels vostres pecats i camineu per les sendes més planeres del record seré dels beneficis de Déu. Així, contemplant-lo a Ell, us alleujareu de la vostra pròpia confusió» (Sermó 16 sobre el Càntic dels Càntics, ). El centre d’aquest codi penal, no en podia ser d’altre, és Crist i d’aquí en deriva, de la seva recerca en comunitat, la importància de viure la nostra vocació amb responsabilitat i amb generositat. No, cap de nosaltres no és ni millor ni pitjor que els altres; cadascun tenim les nostres virtuts i els nostres defectes, puntuals o de fàbrica, com deia l’Abat Maur Esteva; per això es rica la vida comunitària, no pas fàcil, certament, d’això en som tots ben conscients, perquè trobar l’equilibri personal i comunitari és tasca feixuga i àrdua, que mai no acaba. Sant Benet ens prevé i ens exhorta a lluitar contra les faltes, a esmenar-nos mirant de no caure mai ni en la autocomplaença, fruit de la supèrbia, ni en la autocrítica destructiva, sinó deixar-nos sempre ens mans de la misericòrdia de Déu, obrint-nos a la seva gràcia.

LES FALTES GREUS

De la Regla de sant Benet
Capítol 25

1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Culpabilitat, faltes, exclusió; no és pas un llenguatge fàcil ni planer. Un dels pilars de la vida comunitària és la correcció, la correcció fraterna. Ens ho diu el mateix Jesús a l’Evangeli de Mateu «Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà.» (Mt 18,15). Però la correcció té un enemic molt poderós, el podem anomenar orgull, supèrbia o ego, per dir-ne tant sols alguns dels seus noms. És aquell que ens fa sovint corregir de bon grat i acceptar de mal grat la correcció. Quan el patim no acceptem de ser corregits; sovint al·leguem un defecte de forma: el to, el moment, el lloc, la persona. Però també el podem patir si som nosaltres els correctors i lluny de fer-ho per amor, cerquem la humiliació, la mortificació; al cap i a la fi cerquem de satisfer el nostre caprici i d’intentar remoure l’obstacle que veiem en l’altre i que pensem que ens fa nosa i ens barra el pas. Tot motivacions ben humanes, que podem reconèixer o no, potser de les que ni tant sols ens n’adonem i no en som conscients però que existeixen. El sentit de la correcció ha de ser no voler que ningú camini en el que tot indica que és un camí equivocat; el sentit de la correcció ha de ser fer canviar el rumb per retornar al bon camí.

Per ajudar-nos a tot plegat el primer que ens cal fer és vigilar i prestar una gran atenció a la nostra pròpia salut espiritual. Aquests dies ens ha sortit al pas a Matines algun fragment de les Instruccions de sant Doroteu de Gaza, abat, un text que dedica el capítol 7 a l’acusació de nosaltres mateixos, molt ric i un bon punt de partida per la nostra reflexió. Ens parla de que hem d’esbrinar el motiu principal d’un fet que s’esdevé sovint. A vegades quan sentim una paraula molesta fem com si no l’haguéssim escoltat, no ens sentim molestats, no ens donem per al·ludits; en canvi en altres ocasions així que la nostra orella l’ha escoltada ens sentim contorbats i afligits. Sant Doroteu distingeix una causa d’aquest fet per damunt de tota altre, el nostre estat d’ànim. Si estem enfortits per la pregària i la meditació ens costa més perdre la calma, fins i tot si un germà, Déu no ho vulgui, ens insulta o ens fereix.

Qui està enfortit per l’oració o la meditació tolera fàcilment, sense perdre la calma, a un germà que li falta, tot i que també altres vegades suportarà amb paciència al seu germà, perquè es tracta d’algú a qui professa un gran afecte o, al contrari, també per menyspreu, perquè té en res al qui vol pertorbar-lo i no es digna prendre´l en consideració, com si es tractés del més menyspreable dels homes i aleshores ni es digna a respondre-li de paraula, ni esmentar als altres les seves malediccions i injúries i així no es torba ni afligeix. Lorenzo Montecalvo es pregunta a qui considerem i amb quin criteri el nostre enemic en una comunitat, Déu no ho vulgui; potser al qui malparla de nosaltres, al qui ens calumnia, al qui no ens defensa quan ens sentim injustament acusats, al qui no s’interessa prou per nosaltres, al qui creiem ens mortifica, al qui murmura sobre nosaltres o al qui no ens riu les gràcies tant com voldríem.

Al cap i a la fi la torbació o l’aflicció per les paraules o els actes d’un germà prové d’una mala disposició momentània o de l’odi cap al germà fruit de la pobresa de la nostra pròpia pau interior. Per Doroteu de Gaza veurem que la causa de tota pertorbació consisteix en que ningú s’acusa a si mateix. D’aquí deriva tota molèstia i aflicció, d’aquí deriva que mai trobem descans; i això no ha d’estranyar-nos, ja que aquesta acusació de nosaltres mateixos és l’únic camí que ens pot portar a la pau. Per més virtuts que posseeixi un home, encara que siguin innombrables, si s’aparta d’aquest camí, mai trobarà el repòs, sinó que estarà sempre afligit o afligirà als altres, perdent així el mèrit de totes les seves fatigues.

El que s’acusa a si mateix accepta amb alegria tota classe de molèsties, danys, ultratges, ignomínies i qualsevol altra aflicció que hagi de suportar, ja que es considera mereixedor de tot això, i de cap manera perd la pau. Però, diu sant Doroteu, potser algú objectarà: «Si un germà m’afligeix, i jo, examinant-me a mi mateix, no trobo que li hagi donat cap ocasió, per què haig d’acusar-me?» Ens respon que en realitat, el que s’examina amb diligència i amb temor de Déu mai es trobarà del tot innocent, i s’adonarà que ha donat alguna ocasió, per petita que sigui, bé d’obra, de paraula o de pensament. I si en res es troba culpable, segur que en un altre temps haurà estat motiu d’aflicció per a aquell germà, per la mateixa o per diferent causa; o potser haurà causat molèstia a algun altre en aquella o altra matèria. Afegeix encara Doroteu de Gaza que potser un altre preguntarà per què s’ha d’acusar si, estant assegut amb tota pau i tranquil·litat, ve un germà i el molesta amb una paraula desagradable o ignominiosa i, sentint-se incapaç d’aguantar-la, creu que té raó a alterar-se i enfadar-se amb el seu germà; perquè, si aquest no hagués vingut a molestar-lo, no hagués pecat. Afegeix que també el que està assegut en pau i tranquil·litat, segons creu, amaga, malgrat tot, en el seu interior una passió que ell no veu. Ve el germà, li diu una paraula molesta i, al moment, aquell tira fora el pitjor que porta amagat en el seu interior, perquè no està en pau amb sí mateix. Per sant Doroteu si volem aconseguir misericòrdia, mirem d’esmenar-nos, de purificar-nos, procurant perfeccionar-nos, i veurem que, més que atribuir a un altre una injúria, potser donarem gràcies a aquell germà, ja que ens ha estat motiu de tan gran profit. Així aquestes proves no ens causaran tanta aflicció, sinó que, com més es anem perfeccionant, més lleus ens semblaran. Diu sant Doroteu que l’ànima, com més avança en la perfecció, tant més forta i valerosa es torna amb vista a suportar les penalitats que ens puguin sobrevenir. Certament no es tracta de suportat penalitats perquè sí, ni menys de cercar-les o de provocar-les; però també és cert que al llarg de la jornada ens surten al pas situacions molestes, que un dia suportem amb paciència i resignació i un altre rebutgem amb contundència. Sant Benet ens proposa avui per als qui falten greument solitud, silenci, penitència i quelcom encara molt més important, la manca de benedicció. De tot plegat ens en podem sortir o ho podem evitar, com diu Doroteu de Gaza, alimentant-nos espiritualment i res millor per fer-ho que seguir i gaudir de la jornada monàstica en plenitud: pregària, lectura de la Paraula i treball; tenint present sempre a Déu en els nostres pensaments i en els nostres actes.

LES FALTES GREUS

De la Regla de sant Benet
Capítol 25

1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En el monestir podem viure la nostra vocació en l’escalfor, la tebiesa o el fred. L’exclusió de la taula i de l’oratori i la negació de la benedicció ens els presenta sant Benet com un càstig per una falta greu en un estat de total fredor; un mitjà amb el treball a part, per perseverar en el plor i en la penitència i rumiar en la falta comesa. Què ens mou a l’exclusió? Potser avui l’apartament de la vida comunitària no el viem tant com una pena ans com una fugida de nosaltres mateixos quan no ens cuidem espiritualment i ens costa la vida en comú i en el fons segurament veure’ns i suportar-nos a nosaltres mateixos, quan la nostra vida comunitària entra en la tebiesa. Fa anys un monjo em deia a to de reflexió que si tenim un problema amb un altre germà pot ser que tinguem raó nosaltres, si el tenim amb dos la cosa ja fa més difícil que la raó estigui al cent per cent del nostre costat, però si el problema el tenim amb quatre o més el més segur és que l’origen i el problema estigui al nostre interior, i ell afegia, perquè és molt difícil que quatre monjos es posin d’acord en res ni que sigui per anar contra un altre. Ironia a banda, ens passa sovint que ens anem refredant, ens autoexcomuniquem, deixem de participar de la taula, de la pregària, del treball i ens isolem.

La jornada monàstica està pensada i dirigida per ajudar-nos i proporcionar-nos un marc temporal i espaial que ens faciliti la vida de recerca de Déu, l’horari no és una cotilla destinada a oprimir-nos, al contrari, és perquè fem el que toca quan toca fer-ho, i si pot ser ben fet millor, i així no ens calgui trencar-nos el cap pensant a cada moment què hem de fer i puguem centrar-nos a cercar Déu, que és el que hem vingut a fer al monestir. Iniciem el dia demanant al Senyor que obri els nostres llavis per proclamar la seva lloança; els Salms, l’Escriptura i l’ensenyament dels Pares ens desperten els sentits i la ment per portar-nos al primer contacte directe i personal amb la Paraula i, envigorits per ella, donem lloança al Senyor pel nou dia que ens regala per a ser tot seguit alimentats pel pa de l’Eucaristia i amb aquest bagatge podem afrontar la nostra jornada laboral. Ens diu l’apòstol «Qui no vulgui treballar, que no mengi» (2Te 3,10), i podríem capgirar-ho també dient que qui no s’alimenta espiritualment no pot treballar de profit o que qui no treballa és perquè no s’ha alimentat amb la Paraula i la pregària. Però tot i ben alimentats pot ser que les forces a migdia ens flaquegin i per tal de suportar el pes de la jornada la pregària ve de nou al nostre auxili i així podem afrontar la segona part del treball i arribar amb delit al nou contacte amb la Paraula, donar gràcies al Senyor pel dia viscut en la pregària comuna i a la fi de la jornada rebre l’aliment de la Regla, llibre d’estil de la nostra vida de monjos, algun ensenyament espiritual per acabar confiant-nos, davant la nit, al Senyor i la seva Mare en la pregària de Completes i poder descansar fins l’endemà. Entretant també nodrim el cos, però aquest fet, tot i ser necessari, no és el centre de la nostra vida sinó un complement que també acomplim en comunitat.

Com deia Santa Sinclètica, si mudem de costums mudant l’horari al nostre caprici, com una gallina deixa de covar els ous, correm el risc de deixar refredar i morir la nostra vocació. Perseverar, fins i tot podríem emprar l’expressió resistir, és el millor remei per combatre l’acídia, per vèncer la temptació de fugir. Podem fugir d’una manera real, des de fer sortides del monestir per qualsevol excusa i cada cop més sovintejades, a tancar-nos tant de temps com puguem a la cel·la o arribar a deixar la vida monàstica abandonant-la, si hem caigut en el fred glacial, ja sigui físicament, o bé fer-ho espiritualment, entrant en la tebiesa, abdicant de fet de la nostra condició de monjos per portar una vida de residents en un monestir, apartant-nos de la pregària, fent-nos un horari a mida o complint-lo sense cap interès palplantats al cor quan toca pregar i la comunitat canta i nosaltres restem amb la boca closa. Fugir d’estudi no és la solució, anar refredant-nos no fa sinó augmentar el nostre problema de manca de relació amb Déu amb el perill d’acabar amb la vocació congelada.

La temptació està sempre a l’aguait, cal tenir-ho present, però encara més en la vida del monjo perquè al cap i a la fi hem de lluitar cada dia per la nostra vocació i no abaixar mai la guàrdia per mantenir l’escalf cada dia. Quan el dimoni meridià ens fa males passades, ens vol excomunicar, la perseverança i la fidelitat són les úniques armes al nostre abast. Posar els cinc sentits a fer el que toca quan toca fer-ho, i si pot ser, fent-ho el millor que sapiguem; ara pregant, ara treballant, ara en contacte amb la Paraula de Déu, ara compartint els àpats al refetor. Perquè sovint restar en silenci al cor, per exemple, pot portar els nostres pensaments interns a no cessar de murmurar i ens comencem a refredar.

Els pares proposaven contra l’accídia el remei d’ajornar la temptació de la fugida: «S’explicava de dos abats, que varen passar cinquanta anys animant-se l’un a l’altre, dient-se: “Passat l’hivern ens n’anirem d’aquí”. I quan arribava l’estiu deien de nou “En acabat l’estiu ens n’anirem”. I així d’aquesta manera durant tota la seva vida visqueren com a pares dignes de memòria eterna.» També algun monjo de la nostra comunitat ens explica que quan les ganes que tenia de marxar eren grans, deixava la maleta feta per fugir l’endemà i com el cas dels abats, el tema es reconduïa i encara segueix al monestir. El dimoni de l’accídia ens pot anar refredant poc a poc, fer-nos sentir la lentitud del temps, quan el dia se’ns fa interminable i acomplir el que ens toca esdevé insuportable, aleshores comencem a cercar excuses per fer qualsevol altra cosa o no fer res; però el sentiment de buidor ens va envaint; desitgem que el que fem acabi aviat perquè vingui alguna cosa que ens ompli; però res no ve a omplir el buit i res del que fem ens acaba satisfent. El problema és que el buit és interior, no escalfem, no alimentem la nostra vocació amb el foc de la pregària, del treball i sobretot del contacte directe i diari amb la Paraula de Déu.

El monjos ho donem tot al Senyor el dia de la nostra professió, li oferim la nostra vida com una oblació sobre l’altar, fins i tot físicament quan hi deixem la cèdula de professió, però si Déu ja no ens omple, ja no és el centre de la nostra vida, sentim la temptació de recuperar allò que hem donat, veladament o obertament; tots tenim la temptació de recuperar allò a què havíem renunciat per fer-nos monjos. Comencen els incompliments relatius a la pobresa, al silenci, a l’obediència, faltes insignificants al principi, però que si no hi posem remei, acaben aïllant-nos dels germans, fent que cerquem fora allò a què havíem renunciat i construint-nos una vida a mida dels nostres capricis.

Si ens anem refredant, a la fi podem caure en faltes greus perquè ja d’antuvi ens hem excomunicat. Escriu un dels sants del segle XX «El descoratjament és enemic de la teva perseverança. Si no el combats arribaràs al pessimisme de primer, i a la tebiesa després. (...) Ets tebi si fas mandrosament i de mal grat les coses que pertoquen al Senyor; si cerques amb càlcul o astúcia com pots retallar els teus deures; sinó penses més que en tu i en la teva comoditat. (...) Quina pena un “home de Déu” pervertit! Però, quina pena més gran un “home de Déu” tebi i mundà!» (Josepmaria Escrivà de Balaguer, Camí, 988, 331 i 414). Intentem mantenir l’escalf de la nostra vocació, evitem refredar-la, anar caient en la tebiesa per acabar perdent-la; tenim els instruments ben a prop: pregària, treball i Paraula. Fem-les servir.