ELS QUI FALTEN EN QUALSEVOL ALTRA COSA

De la Regla de sant Benet
Capítol 46

1 Si algú en qualsevol feina, treballant a la cuina, al rebost, en un servei, al forn, a l’hort, en algun ofici o a qualsevol lloc, comet algun mancament, 2 o trenca o perd alguna cosa, o fa alguna altra falta sigui allà on sigui, 3 i no es presenta de seguida davant l’abat i la comunitat i ell mateix espontàniament en dóna satisfacció i declara el seu mancament, 4 sinó que és sabut per un altre, serà sotmès a una correcció més dura. 5 Però si es tracta d’un pecat secret de l’ànima, que el manifesti només a l’abat o als ancians espirituals 6 que sàpiguen guarir tant les ferides pròpies com les dels altres, no pas descobrir-les i fer-les públiques.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escoltàvem aquesta setmana de boca de sant Lleó el Gran: «entén bé quina ha de ser la teva conducta i quin és el premi que se’t promet. El qui és la misericòrdia vol que siguis misericordiós, el qui és la justícia desitja que siguis just, perquè el creador vol veure’s reflectit en la seva criatura i Déu vol veure reproduïda la seva imatge en el mirall del cor humà mitjançant la imitació que tu acompleixes de les obres divines» (Sermó sobre les benaventurances). Aquesta imatge de Déu que portem dins nostre la desfigurem quan pequem i l’enterbolim quan faltem; és a dir quan deixem de ser justos o misericordiosos.

Sembla que sant Benet estableix una gradació de les nostres culpes, culpes que són sempre fruit de les nostres febleses tant físiques com morals, i si bé hi ha faltes molt greus i faltes greus, el més habitual és que fem faltes lleus, mancances, petites coses que qui sap si més per comoditat que per maldat ens allunyen també de Déu. Aquest sentir-se sempre en presència de Déu del que ens parla sant Benet l’hem de mantenir tothora i en tot lloc i mirar de no cometre cap mancament. Inevitablement però, el cometrem i aleshores el més important és reconèixer-ho i donar-ne satisfacció, com diu sant Benet; no es tracta tant d’una mena d’humiliació pública com del fet d’adonar-nos-en de la mancança, és aquest un pas ineludible i imprescindible per a fer propòsit d’esmena i poder seguir avançant cap al Crist. Sant Benet destaca aquí l’espontaneïtat del reconeixement de la falta, superant la temptació natural d’ocultar-la o fins i tot, Déu no ho vulgui, d’intentar d’atribuir-la a un altre. Potser són actituds una mica infantils aquestes d’ocultar o carregar a un altre les nostres faltes, però que si hi pensem una mica, sovint ens passen pel cap, al menys les cometem de pensament sinó d’obra.

Errar és humà, reconèixer l’error és profundament cristià. Reconèixer no pel simple fet de reconèixer-lo i quedar-nos aquí, sinó reconèixer-lo per esmenar-nos, per no caure en la temptació de preocupar-nos profundament per mantenir la nostra imatge idealitzada i acabar per tenir problemes per tolerar qualsevol tipus de desaprovació o crítica, sentint-la com un atac personal generador de rancor. La clau és reconèixer nosaltres mateixos la nostra mancança i no esperar a que sigui un altre qui la descobreixi, perquè tant sols així mostrem que no desesperem mai de la misericòrdia de Déu, que no desconfiem de la seva misericòrdia que és infinita.

Sant Benet però fa distincions, fa accepció de faltes, perquè diu que hi ha faltes i faltes; n’hi ha algunes que afecten al secret de l’ànima, aquelles que ens provoquen ferides que no es guareixen pas descobrint-les i fent-les públiques, sinó tant sols amb ajut espiritual. Hem de ser doncs també prudents a l’hora de descobrir les faltes dels altres no sigui que ho fem per creure’ns destinats a la grandesa tendint a creure que som naturalment especials, que formem part d’una classe diferent, d’una mena d’elit i que nosaltres ho fem tot bé i que mereixem el millor; no sigui que això ho fem moguts en sentir-nos superiors als altres i impulsats per una recerca incessant per mostrar el nostre domini, mentre ens neguem a ser responsables dels nostres errors i mal comportament i en culpem als altres d’aquest nostre mancament.

No hem de perdre mai de vista que el que cerquem, reconeixent una nostra falta o descobrint-ne la del germà; no pot pas ser per sentir-nos obligats a mostrar els nostres assoliments; cercant de destacar de manera generosa les nostres qualitats i buscant d’edificar una visió idealitzada de la nostra pròpia persona, pensant de merèixer sempre un tracte especial que ens fem a mida de la nostra conveniència i que a la pràctica consisteix en blasmar, difondre o fer mofa de les faltes dels altres i a dissimular, amagar o minimitzar les nostres pròpies. El que hem de buscar reconeixent les nostres de faltes és avançar més i més cap a Déu, mirar de recuperar aquella imatge divina que hi ha en nosaltres i que massa sovint oblidem de cuidar-la cada dia, a cada moment, en cada instant de la nostra vida. No podem descansar mai de Déu, no podem fer mai vacances de Déu si volem viure la nostra vida de cristians, de seguidors del Crist, en plenitud i amb sinceritat de cor. Ens ho diu sant Benet: en qualsevol feina i en qualsevol lloc; sempre som imperfectes seguidors del Crist, sempre ens hem d’intentar emmirallar en el Crist, sempre hem d’estar atents i disposats a guarir tant les ferides pròpies com les dels altres i sobretot disposats a no ferir als altres.

Iniciem avui un nou any litúrgic, el temps d’Advent per preparar-nos a la celebració del naixement del Fill de Déu fet home com nosaltres llevat del pecat. El fet de l’Encarnació de Déu que es fa home com nosaltres, ens mostra el realisme de l’amor de Déu. L’obrar de Déu, en efecte, no es limita a les paraules, és més, podríem dir que Ell no es conforma amb parlar, sinó que se submergeix en la nostra història i assumeix sobre seu la limitació i el pes de la vida humana, la nostra limitació i la nostra càrrega. El Fill de Déu es va fer veritablement home, va néixer de la Verge Maria, en un temps i en un lloc determinats, va créixer en una família concreta, va formar un grup de deixebles, va instruir als Apòstols per a continuar la seva missió, i va acabar la cursa de la seva vida terrena a la creu, és a dir va morir com nosaltres morirem. Aquesta manera d’obrar de Déu és el model per a interrogar-nos sobre la realitat de la nostra fe, que no ha de limitar-se a l’àmbit del sentiment, de les emocions, de les paraules; sinó que ha d’entrar en el concret de la nostra existència, ha de tocar la nostra vida de cada dia i orientar-la també de manera pràctica; no podem viure una fe de façana. Déu no es va quedar en paraules, sinó que ens va indicar com viure-les, compartint la nostra mateixa experiència, menys en el pecat. La fe té un aspecte fonamental que afecta no sols la ment i el cor, sinó tota la nostra vida. (Cf. Benet XVI, Audiència General 9 de gener de 2013).

El nostre obrar, si som, si volem ser realment imitadors del Crist no es pot limitar a les paraules, s’ha de concretar en cada moment de la nostra vida, en qualsevol moment d’aquesta. No és fàcil, la temptació a ser cristians en horari laboral, a fer vacances, a descansar de Crist sempre existirà, però mai hauria d’existir. Si realment Crist és el centre i l’objectiu de la nostra vida, si estem enamorats d’Ell, ni voldrem ni podrem fer vacances del Crist, el tindrem sempre present. Això sembla una tasca impossible, però tant sols amb l’ajut de l’Esperit la podem anar fent possible dia a dia, allí on estiguem en cada moment de la nostra vida, allí on Déu ens cridi en cada etapa del nostre camí cap a Ell.

LA MESURA DEL MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 39

1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: "Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa". 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Expliquen que a Tarragona el juliol de 1936 el primer convent en ser cremat fou el de les clarisses, situat al passeig de les palmeres, al terreny on avui hi ha un important hotel; la veu popular explica que una de les monges, afortunadament totes van salvar la vida, digué com un plany; “fixa’t quina mala sort, tot just avui ens cremen el convent quan teníem el bacallà a l’aigua per fer-lo demà”. És una anècdota que no vol pas dir que aquelles pobres religioses fossin unes golafres, sinó que ens ve a mostrar com a vegades en la vida comunitària donem importància a coses que realment no la tenen tant i tal volta és conseqüència de que el ritme de la vida diària se’ns fa monòton, sobretot quan perdem de vista el que és el principal, seguir al Crist i descobrir-lo cada dia en la seva Paraula, en l’Eucaristia, en els altres.

Malgrat que tot allò relacionat amb els àpats i el sosteniment alimentici no pugui ser considerat primordial en la vida monàstica, no per això sant Benet li presta una atenció menor. Li dedica concretament de manera directa o indirecta sis capítols, que no són pocs. Com no podria ser d’altra manera en aquests capítols s’hi reflecteixen també les idees fonamentals de la Regla: la moderació, l’igualitarisme asimètric prestant més atenció als febles i l’al·lèrgia a l’ociositat, ben representada per la presència de la lectura durant els àpats, com si no ens fos permès de perdre el temps en converses ocioses amb el veí de taula o menjar badant mentalment en coses mundanes.

Sant Benet es preocupa doncs de que la taula sigui servida amb caritat, que els malalts, els ancians i els infants siguin atesos amb bondadosa condescendència, que la lectura no falti sempre atesa per un lector que no s’allunyi de Déu per l’esperit de la vanitat, que al refetor no se senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix, que es mengi sense caure mai en la disbauxa ni l’enfit, que es begui, si no hi ha més remei, sense caure mai en la sacietat ni encara menys en l’embriaguesa i que tot es faci a les hores indicades. Per no ser un tema principal, Déu n’hi do del que ens aconsella sant Benet d’acomplir.

Aquí com sempre podríem dir que vivim altres temps, que si aleshores es llegia al refetor potser ara s’hi podria veure la televisió; si no s’hi parlava, potser ara podem fer-ho i així uns llargs etcèteres. El sentit pel que sant Benet estipula totes aquestes coses no ha canviat pas i la lectura, el silenci, la sobrietat i tota la resta continuen tant vigents com sempre. No són valors d’ahir, són valors monàstics d’ahir i d’avui, perquè són la plasmació pràctica dels valors fonamentals de la Regla com la humilitat, l’obediència, el mateix silenci i en definitiva la conversió de costums.

Podríem dir que si em ve de gust parlar quan menjo, hi tinc tot el dret; si em plau menjar quan vulgui, hi tinc tot el dret; si m’abelleix menjar tal o qual altra cosa i beure sense tanta moderació, hi tinc tot el dret i és cert, hi tenim el dret; però no hem vingut al monestir a fer la nostra de voluntat sinó la d’aquell qui ens hi ha cridat i la Regla, els consells del nostre pare sant Benet, no són sinó una plasmació d’aquesta alta voluntat. Si caiem en la temptació d’improvisar cada dia, de fer de la nostra voluntat, per no dir del nostre caprici, la norma, no som vertaderament monjos; no vol dir pas que siguem males persones, simplement que per fer el que ens vingui de gust no calia venir al monestir. Nosaltres no vivim aquesta nostra vida obligats o per força, com podria ser en una institució penitenciaria o fins i tot en un col·legi o a l’exèrcit. Nosaltres hem escollit voluntàriament de seguir al Senyor, a qui es pot seguir de moltes maneres diferents, però nosaltres ens hem sentit cridats a seguir-lo ara i aquí i per tant ho hem de fer sempre de bon grat perquè som nosaltres els qui ens hem de convertir al Senyor en aquesta comunitat que segueix una Regla i no pas tota la comunitat s’ha de convertir als nostres desitjos cada dia diferents.

Que els àpats no són un detall menor en la nostra vida hi ha un element físic, arquitectònic, que ens ho mostra amb força: el refetor. L’escenari, el marc dels àpats comunitaris, en els monestirs que segueixen la Regla de sant Benet i encara més concretament en els monestirs cistercencs, amb la seva mateixa estructura deixa patent la transcendència de l’acte perquè esdevenen un marc més que solemne. I no sols el refetor ja que la mateixa estructura del claustre dedica una ala a la refecció, on hi ha la cuina i el refetor; al cap i a la fi és una escenificació de la importància que sant Benet dona al manteniment del cos, sense excessos, però de manera convenient ja que és un regal del Senyor del que ens cal tenir sempre cura.

Els orígens de tot plegat els hem escoltat aquest darrers dies de boca de Joan Cassià en les seves Institucions que llegim a la lectura de col·lació. Però també en les Col·lacions ens diu: «d’una banda, hem de prevenir-nos per no relliscar pel pendent d’una apetència voluptuosa en el menjar fins a arribar a una relaxació que podria ser fatal, ni anticipar l’hora fixada, ni abandonar-nos al plaer de les menges extralimitant-nos en elles. Però convé, per una altre banda, prendre l’aliment i tenir el somni deguts al temps establert, qualsevol que sigui la repugnància que sentim. No oblidem que un i altre extrem són temptacions de l’enemic. Però la caiguda sol ser més greu per un dejuni immoderat que per un apetit satisfet. Perquè amb aquest es pot portar, amb l’ajuda de la compunció, una vida moderadament austera; amb l’altre, és impossible.» (Col·lacions, XVII).

Moderació contra desaforament, contenció contra sens mesura; com escriu el mateix Joan Cassià: «En realitat, i apurant una mica les coses, la naturalesa no exigeix per a la seva subsistència més que el menjar i beguda quotidianes. Tota la resta, per molt que fem per obtenir-ho i conservar-ho, sempre serà aliè a la necessitat, com ho prova l’experiència de la vida. Però com això no és indispensable sinó superflu, només preocupa als monjos tebis i vacil·lants en la seva vocació; mentre que el que és de debò natural no deixa de ser motiu de temptació, fins i tot per als monjos més perfectes, malgrat que la seva vida transcorri en la solitud del desert.» (Col·lacions, VIII).

LES EINES I ELS OBJECTES DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 32

1 Les eines i els vestits i qualsevol mena d’objectes que posseeix el monestir, els encomanarà l’abat a germans de la vida i dels costums dels quals pugui refiar-se, 2 i els assignarà cada cosa com li sembli convenient, perquè ho guardin i ho recullin. 3 De tot això, en tindrà l’abat un inventari, a fi que, quan els germans, en succeir-se els uns als altres, es passen les coses encomanades, sàpiga què dóna i què rep. 4 Si algú, tanmateix, tracta les coses del monestir malament o amb deixadesa, que el renyin. 5 Si no s’esmena, que el sotmetin a la disciplina regular.
Som en una part de la Regla formada per quatre capítols que fan referència a temes una mica més mundans, més materials, però al cap i a la fi aquesta impressió és tant sols una aparença, perquè en tots els aspectes de la nostra vida s’ha de notar que som monjos, que hem seguit la crida del Senyor i que com a tals monjos volem viure. Si un s’ho mira des d’un aspecte purament material la nostra vida és d’afortunats, podríem dir que no ens falta res del necessari i que sempre ho tenim tot a punt. Individualment és cert això, però ho hem de veure també comunitàriament; formem un tot, potser definir-ho com una família no és pas l’expressió més adequada, ni encara menys un grup d’amics. No són del tot adequades aquestes denominacions perquè per exemple en una família hi ha en general infants i són els majors, els pares, els responsables de proveir-los de tot i aquí, en una o altra manera, tots som responsables.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En un monestir hi ha d’haver tot el necessari, com ens diu el capítol 66, si pot ser sense recórrer a l’exterior millor, però ja sabem que avui això és molt difícil d’aconseguir. Sí que cal dir que sempre tenim tot el necessari: un plat a taula servit a l’hora ben puntualment, la roba neta cada setmana, la porteria atesa, l’hort rendint, els paraments litúrgics i tot el que fa referència a la sagristia a punt a l’hora que toca; perquè hi ha qui té cura de cuinar, de repartir els serveis, d’acollir als hostes o als passants, de programar la setmana litúrgicament, qui porta la veu cantant en el cor, qui compra, qui té cura dels malalts i de les visites mèdiques o qui té cura de que les finances vagin a un ritme acceptable, i així cadascun té la seva responsabilitat i entre tots cobrim tots aquells aspectes de la nostra vida que cal atendre (Cf. RB 2,20), així podríem ben bé dir que som eines en mans del Senyor, de la comunitat. Tot sempre sense fer accepció de persones perquè seria inconcebible un hostatger que acollís sols als seus amics, un servidor de taula que tingués cura tant sols d’aquells pels qui tingués debilitat personal, algú que procurés de fer-se coincidir en un servei amb qui té una amistat particular, Déu no ho vulgui, qui donés medicaments tant sols a alguns monjos concrets, qui perdés la roba d’aquells que no li cauen bé i tantes altres coses del tot inversemblants i ridícules en una comunitat monàstica que busca a Déu.

El nexe que ha d’unir totes aquestes tasques és la responsabilitat, una responsabilitat compartida i gens romancera. Ho deia un dia un monjo de la nostra comunitat en un reportatge, si el que fem ho fem perquè estimem als altres no és pas una càrrega, és un servei elevat, perquè a través dels altres servim al mateix Senyor. Com ens diu sant Pau a la segona carta als cristians de Corint: «Que cadascú doni allò que de cor ha decidit, no de mala gana ni per força, perquè Déu estima el qui dóna amb alegria.» (2Co 9,7). Per això ens cal no oblidar el valor que té tot això, la riquesa que significa que entre tots ho fem tot. De tan acostumats com hi estem potser a vegades ho oblidem i caldria no oblidar-ho; no pas per anar dient-ho a cada moment, però sí per recordar-ho per exemple en la nostra pregària personal donant gràcies pels germans que tenen cura de nosaltres i donant gràcies per poder tenir-ne també nosaltres cura; tanmateix com ho fem a Laudes cada diumenge en canviar els servidors comunitaris.

Perquè de tant ben servits com estem hi ha el perill de tornar-nos exigents, esdevenir com deia un monjo que avui ja no està entre nosaltres “uns solterons malcriats”. Si el que surt per dinar no és del meu grat poso mala cara, si el lector, el cantor, el salmista o l’hebdomadari s’equivoca miro de fer evident que ha errat amb un gest o un comentari idoni, si alguna cosa d’intendència, una peça de roba o un medicament no m’ha arribat quan volia ja blasmo al responsable perquè considero que m’ha d’arribar a les mans fins i tot abans de que hagi formulat la petició, perquè ja s’ho podria imaginar que em manca o se m’està acabant tal o qual altre cosa. Existeix sempre el perill, també per a nosaltres de cedir al que Henri de Lubac definia com a mundanitat espiritual, cedir a l’esperit del món, que porta a actuar per a la pròpia realització i no per a la glòria de Déu (cf. Meditacions sobre l’Església), cedir a formar part d’una mena de burgesia de l’esperit i de la vida que ens empeny a acomodar-nos, a buscar una vida còmoda, tranquil·la amb nosaltres mateixos, però sempre exigent amb els altres.

Ara bé també podem practicar la queixa a l’inrevés; si som nosaltres els responsables de proveir podem tenir la temptació de fer gruar, per emprar una expressió potser massa col·loquial, a qui ens demana quelcom qui sap si amb la temptació de sentir-nos importants, amb poder sobre els altres. Aquí podríem recordar aquell episodi del capítol 21 de l’Evangeli segons sant Mateu, els dos fills cridats a una tasca, un diu sí quan acaba no fent-la, l’altre diu no per acabar fent-la i ja sabem que diu Jesús al respecte: «Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu.» (Mt 21,31) i al respecte Orígenes comenta que d’aquí es desprèn que el Senyor va parlar en aquesta paràbola a favor d’aquells que ofereixen poc o res, però que ho manifesten amb les seves accions, i en contra d’aquells que ofereixen molt i que res fan del que ofereixen (cf. Homilia 18 in Matthaeum). Tots sabem que en cada comunitat hi ha gent diversa, que han viscut una vida diferent uns i altres germans; uns ho han tingut sempre tot ben resolt, d’altres han patit mancances; però a vegades uns i altres podem ser al monestir o bé exigents o bé agraïts, perquè tot depèn de la generositat del nostre cor.

Avui sant Benet en aquest capítol ens demana no tant sols un cert reconeixement per tot el que rebem, sinó a més ens demana responsabilitat, és a dir practicar uns costums que signifiquin que els altres poden refiar-se de nosaltres, que sabem usar i compartir les eines i els objectes del monestir, que sabem guardar-les i recollir-les i si no ho fem així, sant Benet creu que som mereixedors de ser renyats i castigats. A vegades costa molt poc tenir cura de les coses i ens demana molt més esforç desatendre-les o fer-les malament. Una porta que deixem sense tancar, una llum innecessàriament oberta, un cotxe que utilitzem sense una necessitat justificada, una cosa que demanem pel simple fet de tenir-la i que de fet no ens caldria posseir i així tantes altres coses del mateix estil. Certament no les podríem encabir en el capítol 68 perquè no són pas coses impossibles de fer, de fet són ben fàcils de portar a terme, però a vegades tenim la temptació de demostrar la nostra singularitat, la nostra llibertat d’una manera sinó infantil si al menys immadura. És caure en aquella feblesa de que parla sant Agustí quan diu que feble és aquell de qui es tem que pugui sucumbir quan la temptació l’escomet, perquè la fortalesa cristiana enclou no solament fer el que és bo, sinó també resistir el que és dolent (Sermó 46,13).

Tot és de tots i tots estem al servei de tots, com escriu sant Benet al capítol 33: «“Que tot sigui comú a tots”, tal com està escrit, i que “ningú no digui ni tingui res com a seu”.» (RB 33, 6). Això ho hem de viure sense contorbar-nos ni contristar-nos, practicant aquell bon zel del que ens parla sant Benet al capítol 72. Avançant-nos a honorar-nos els uns als altres; suportant-nos amb una gran paciència les febleses, tant físiques com morals; obeint-nos amb emulació els uns als altres; sense cercar ningú allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; practicant desinteressadament la caritat fraterna; tement Déu amb amor; i no anteposant res absolutament al Crist. (Cf. RB 72, 4-11).

LES FALTES GREUS

De la Regla de sant Benet
Capítol 25

1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La Llei Orgànica 10/1995 que recull el Codi Penal de l’Estat Espanyol en la seva exposició de motius diu que el Codi «ocupa un lloc preeminent en el conjunt de l’ordenament, fins al punt que, no sense raó, s’ha considerat com una espècie de «Constitució negativa». El Codi Penal ha de tutelar els valors i principis bàsics de la convivència social». Un codi penal serveix doncs, des de la seva concepció moderna, per protegir els principis bàsics i la convivència. Hi ha un seguit de capítols de la Regla que, per assimilació a la idea moderna, es denominen habitualment com el codi penal de la Regla.

Sant Benet sap molt bé que no som perfectes, si ho creguéssim així aquí rauria la pitjor falta que podríem tenir i d’aquí naixerien la resta que poguéssim cometre, arrelades en la nostra supèrbia i la nostra manca d’humilitat, que ja de per si són una culpa greu perquè no serà que al llarg de la Regla sant Benet no ens adverteixi d’evitar tals mals per a nosaltres i com si hi caiem serà tota la comunitat la que pateixi aleshores els efectes de la nostra malifeta.

El Codi Penal civil estableix que hi ha culpes greus, culpes menys greus i culpes lleus; certament aquest és un fet tan antic com la mateixa naturalesa humana i san Benet ja ho recull. Avui ens parla de les culpes més greus, d’aquelles que obliguen a excloure de la vida comunitària.

Qui és o culpable o quan som culpables? Ens ho diu el Cànon 1321 del Codi Canònic: «queda subjecte a la pena establerta per una llei o precepte qui els va infringir deliberadament», per tant som culpables quan infringim una norma deliberadament i per saber que hem de fer o que no hem de fer tenim en l’Evangeli i en la mateixa Regla una bona guia i d’aquest text no podem argumentar desconeixement perquè com ens diu sant Benet al Capítol 58 parlant de qui truca a la porta del monestir amb la intenció de fer-se monjo: «se li ha de llegir tota sencera aquesta Regla, i dir-li: “Vet aquí la llei sota la qual vols militar: si pots observar-la, entra; i si no pots, ves-te’n lliurement”». O quan diu al Capítol 56 «volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al•legar ignorància.». No podem pas dir doncs que no sabem al que ens comprometem i no podem al•legar ignorància a les normes que regulen la nostra vida, perquè si ja el principi del dret universal estableix que la ignorància de la llei, el desconeixement de les normes, no és pretext per al seu incompliment, això té el seu principi en el dret romà que estableix que les normes jurídiques van ser creades per a ser complertes, i que un Estat té l’obligació i la tasca de fer públiques les lleis perquè les persones estiguin al corrent del que han de complir; aquí es nota sens dubta la formació jurídica de sant Benet a l’antiga Roma, una Roma decadent però que mantenia uns principis jurídics que són encara l’arrel dels que avui ens regeixen.

La pena per la culpa greu sant Benet la té molt clara: l’excomunicació, l’apartament de la vida comunitària perquè per la Regla apartar-se o ser apartat de la comunitat, sigui al refetor o sigui al cor, és en sí una pena, una penalització i no pas lleu. Certament a vegades ens apartem nosaltres sols i la raó de fons no és altra que la mandra que neix del nostre orgull de sentir-nos superiors, no tant sols als germans sinó fins i tot a aquell a qui hem vingut a seguir: el Crist.

Tots faltem, siguin faltes lleus, menys greus o, Déu no ho vulgui, greus. Però òbviament la nostra pròpia fragilitat massa sovint ens porta a erigir-nos en jutges dels nostres germans i massa sovint amb una arma de destrucció massiva, una arma letal pels estralls que provoca: la murmuració. Al fons, al darrera de la murmuració hi ha la nostra pròpia covardia perquè no ens atrevim a dir-li a un germà a la cara quelcom, sens dubte per la por a ser vençuts o convençuts i optem per les pitjors armes per les que podem optar: la murmuració i fins i tot la mentida. Quantes vegades ens alerta sant Benet del perill i la maldat de la murmuració? Fa servir aquesta paraula tretze cops al llarg de la Regla, tres vegades més que la paraula pecat o que la paraula falta i això lluny de ser una dada curiosa és un fet ben simptomàtic. La murmuració és una falta molt greu i no per l’habitud amb que la practiquem l’hem de menystenir en la seva importància; en la Regla s’equipara a la desobediència, a l’orgull i a la contumàcia, d’aquí la frase clau de la Regla: «sobretot advertim això: que evitin les murmuracions.» (RB 40,9).

Deia el Papa Francesc aquest darrer dimecres en l’Audiència General: «De fet, quan tenim la temptació de jutjar malament els altres, com passa sovint, hem de reflexionar, sobretot, sobre la nostra fragilitat. Que fàcil és criticar els altres! Però hi ha gent que sembla tenir una llicenciatura en xafardeig. Cada dia critiquen els altres. Però mira’t tu mateix! Està bé preguntar-nos què ens impulsa a corregir un germà o una germana, i si no som potser d’alguna manera corresponsables del seu error. L’Esperit Sant, a més de donar-nos la mansuetud, ens convida a la solidaritat, a portar els pesos dels altres. Quants pesos estan presents en la vida d’una persona: la malaltia, la manca de treball, la soledat, el dolor…! I quantes altres proves que requereixen la proximitat i l’amor dels germans! Ens poden ajudar també les paraules de sant Agustí quan comenta aquest mateix passatge: «Per tant, germans, si un home està implicat en alguna falta, […] corregeix-lo amb esperit de mansuetud. I si aixeques la veu, que hi hagi amor interiorment. Tant si encoratges, com si et mostres paternal, com si corregeixes, estima» (Sermons 163/B3). Estima sempre. La regla suprema de la correcció fraternal és l’amor: voler el bé dels nostres germans i de les nostres germanes. Es tracta de tolerar els problemes dels altres, els defectes dels altres en silenci en la pregària, per a després trobar el camí adequat per ajudar-lo a corregir-se. I això no és fàcil. El camí més fàcil és el de la crítica. Esquarterar l’altre com si jo fos perfecte. I això no s’ha de fer. Mansuetud. Paciència. Pregària. Proximitat.» (Audiència General dimecres 3 de novembre de 2021).

Aquesta part de la Regla ens pot semblar feréstega però és evident que tota legislació entre els homes està condemnada al fracàs si no hi ha sancions que estimulin a la seva observança. I sant Benet les estableix d’una manera ben precisa i alhora ben humana. Ens cal estar sempre vigilants a no caure en falta; procurant de no fer-ho en les faltes petites com ara la impuntualitat, l’absència de l’Ofici Diví injustificada, o tantes altres; perquè si caiem en la rutina de les faltes lleus, acabarem per cometre’n de menys greus i a la fi podem acabar caient en faltes greus, Déu no ho vulgui, com la murmuració.

A sant Benet el Senyor li podria ben bé dir com al profeta Ezequiel: «Si tu, l’adverteixes i ell no es converteix de la seva maldat ni s’aparta del mal camí, morirà per culpa seva.» (Ez 3,19); la Regla no fa sinó advertir-nos, de fer-li’n cas o no la decisió és nostra; sant Benet no ens proposa les seves idees, ni les del seu grupet d’addictes inseparables, ell com escriu sant Agustí, com nosaltres fou feble, com nosaltres fou de carn, com nosaltres fou mortal, com nosaltres menjava, dormia i es llevava i com nosaltres morirem ell va morir, era simplement un home; però ell no cercava, no cerca encara avui a través de la Regla, els seus interessos personals, sinó els de Jesucrist, i això mateix és el que ens demana de fer, això mateix és el que vol per a nosaltres. (Cf. Sermó de sant Agustí, bisbe, sobre els pastors, 46,6-7).