De la Regla de sant Benet
Capítol 50
1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori
a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’ofici diví allà
mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a
aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores
prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de
satisfer la tasca de la seva servitud.
Comentari
de l’Abat Octavi Vilà
La pregària té un paper fonamental en la vida de tot cristià, ho hem escoltat
en les darreres catequesis del Papa Francesc; per això tant més important ho és
en la vida de tot consagrat. La pregària en la vida
monàstica té una doble vessant: comunitària i personal. No hem de descuidar mai
ni l’una ni l’altre. Sant Benet ens diu que no hem d’anteposar res a l’Ofici
Diví, però també ens parla de pregar a l’oratori no pas amb esclats de veu,
sinó amb llàgrimes i amb efusió del cor, és a dir no de cara a la galeria per
obtenir una pàtina d’homes pietosos que a la fi no s’endinsa en la nostra
ànima, sinó que com tot el que fem, hem de pregar amb humilitat. La pregària,
amb la lectura de l’Escriptura, amara i prepara la nostra ànima per poder viure
com a monjos perquè no hi ha monjo sense pregària. De la pregària neix la
humilitat, de la pregària brolla l’obediència, en la pregària arrela la
conversió de costums. Això regeix per a cada un dels dies de la nostra vida i
també quan tenim la feina molt lluny del monestir o som enviats de viatge. En
aquestes ocasions sovint la pregària personal i l’Ofici Diví es fonen en una
sola oració que ens ha de permetre seguir les hores prescrites, sempre amb
respecte davant de Déu. Potser sovint això no sigui fàcil, perquè en primer
lloc costa trobar el moment oportú enmig d’un altre ritme de vida: viatjant, en
un hospital o a la casa familiar. En segon lloc en aquestes ocasions ens cal
construir en certa manera un espai que ens permeti un mínim recolliment.
Escriu Louis Bouyer que la pregària és el treball del monjo, que és també el
seu repòs i que és encara molt més que el treball i el repòs del monjo, ja que
la pregària és simplement tota la vida del monjo. Per això fins i tot estant
molt lluny o estant de viatge no en podem prescindir pas perquè la necessitem
per viure espiritualment, sense la pregària no hi ha vida espiritual. Si en el
nostre mateix dia a dia, sobretot en moments de torbació per una o altra causa,
la pregària és com un oasi on restablir-nos, també estant lluny o de viatge ha
de ser el mateix i alhora un moment de comunió amb la resta de la comunitat que
prega al mateix monestir.
Com mantenir doncs aquesta comunió amb el Senyor i amb la comunitat a vegades
en circumstàncies sinó adverses sí al menys desfavorables? Costa pregar enmig
del món quan el món, com escriu també Louis Bouyer, sembla creat per provocar l’absència,
l’absència de Déu i l’absència paral·lela de nosaltres mateixos, d’allò més
profund que hi ha en nosaltres, l’absència de la veritat que és Déu.
El privilegi de la vida del monjo és la possibilitat d’una vida personal
arrelada en la profunditat de la imatge de Déu que és al cap i a la fi una vida
amb Déu i per Déu. Per mantenir-la aquesta relació personal del monjo amb Déu
cal acudir a la pregària i no tant sols quan som al monestir sinó també o
potser sobretot quan som fora del monestir. Tal volta hem experimentat que
pregant en el món, per fer servir una expressió habitual sobretot abans del
Concili Vaticà II, podem sentir que preguem pel món amb molta més intensitat.
Això ens pot passar a vegades en un aeroport o en un avió o en un tren o a l’hospital;
aquell altre impersonal pel qui des del monestir preguem, quan som a fora, quan
estem de viatge, s’encarna en un rostre concret perquè és aquella mare amb uns
fills inquiets que espera un vol, o el matrimoni ancià que comenta en veu baixa
com trobaran als fills a qui fa temps no han vist o el malalt que tenim ben a
la vora a l’hospital. Perquè preguem també pels altres, no tant sols per a
nosaltres mateixos, i pregant entrem amb comunió amb els germans, amb tots, amb
aquells qui ens cauen bé i amb els qui no ens hi cauen; amb els que coneixem i
amb els qui no coneixem de res o ni tant sols sabem que existeixen.
La pregària té doncs múltiples utilitats tot i que segur que molta gent no li
aplicaria aquest substantiu, el de “utilitat”, perquè la creu innecessària ja
que al cap i a la fi creu innecessari a Déu mateix. Doncs per a aquets hem de
pregar encara amb més intensitat, perquè descobreixin a Déu i amb Ell la manera
de comunicar-s’hi, pregant. Si una persona abraça la vida consagrada sense la
necessitat interior d’una relació íntima amb Déu, s’equivoca d’arrel. Això no
vol pas dir que tots tinguem el mateix grau o la mateixa manera de pregar
personalment, però si tenim clar que hem vingut al monestir a cercar Déu no
podem pas rebutjar de parlar-hi, d’estar-hi en contacte, perquè seria una
contradicció que afectaria a l’arrel de la nostra vocació i acabaria per
assecar-la i matar-la. Hi pot haver moments de dificultats però per
això ens hem d’esforçar per a vèncer-les. Com
escriu Agustí Roberts, del monestir d’Azul, l’absència habitual i contínua de l’Ofici,
pel que està obligat a assistir-hi, sense una raó suficient va contra un dels
nostres deures fonamentals ja que ens hem compromès a una vida de pregària i de
lloança. A un pare del desert li preguntaren quina és la virtut més laboriosa
en la vida monàstica, ell respongué que sens dubte pregar a Déu ja que tant bon
punt ens hi posem venen els dimonis amb les seves distraccions. Per això no podem
perdre’n l’hàbit ni al monestir, ni de viatge, ni lluny del monestir; malgrat
que ens costi trobar el moment i l’espai que amb l’ajuda de Déu sempre acabarem
per trobar.
diumenge, 30 de maig de 2021
ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ
diumenge, 23 de maig de 2021
ELS QUI S’EQUIVOQUEN A L’ORATORI
De la Regla de sant Benet
Capítol 45
1 Si algú s’equivoca mentre diu un salm, un responsori, una antífona, o bé
una lliçó, i no s’humilia allà mateix donant-ne satisfacció davant de tothom,
serà sotmès a un càstig més dur, 2 ja que no ha volgut expiar amb humilitat l’error
comès per negligència. 3 Els infants, per una
falta així, que els assotin.
Comentari
de l’Abat Octavi Vilà
Aquest
és un d’aquells capítols de la Regla que a vegades sentim sense escoltar, però
malgrat la seva situació enmig del dret penal, que estableix sant Benet, té
molta relació amb el capítol XIX que ens parla de la reverència en la pregària.
Els monjos cometem pecats, com qualsevol altre mortal, pecats que a vegades,
Déu no ho vulgui, poden arribar a ser greus o fins i tot molt greus. Però
malgrat que, gràcies a Déu, habitualment no arribem tant lluny si que la nostra
vida diària està ben farcida d’errors més involuntaris que voluntaris. És d’aquets
en relació amb la pregària a l’oratori dels que ens parla avui sant Benet.
Podríem dir emprant una frase potser massa col·loquial que no val a badar. Ho
vèiem també diumenge passat quan sant Benet ens parlava del lector setmaner que
no pot baixar la guàrdia ni relaxar-se durant la seva tasca pensant que ningú l’escolta.
Tampoc en la pregària, tant més qui més responsabilitat hi té, no és pot
relaxar ni encara menys badar.
Potser avui alguns dels fidels que s’acosten a compartir la nostra pregària
poden pensar que no cal tanta cerimònia, que podríem pregar d’una manera molt
més espontània i que potser ho fem de manera massa hieràtica i solemne. Com a
curiositat l’altra dia, no fa pas massa, una de les nostres fidels habituals em
deia que empràvem massa el llatí i el gregorià i que això ho fèiem per a propi
lluïment. No estic segur de si els arguments que vaig emprar, no tant per
rebatre la seva idea com per mostrar-li el sentit profund de la nostra
litúrgia, la van convèncer. Som hereus de tota una tradició monàstica i això no
minva pas la riquesa de la nostra litúrgia sinó que l’augmenta. Si la nostra
fos una litúrgia com a qualsevol altre lloc, i totes poden ser ben dignes si es
cuiden, qui vingués a compartir la nostra no li trobaria cap sentit més enllà
de l’habitual, no hi trobaria aquesta centralitat que té en la nostra vida l’Ofici
Diví. Això no vol dir que haguem de rebuscar les fórmules més complicades sinó
que allò fonamental és cercar sempre de ser el més autèntics possible, és a dir
que la nostra sigui una litúrgia viscuda en primer lloc per nosaltres mateixos
amb autenticitat. Perquè així sigui, no val a badar.
En època de sant Benet era un xic difícil fer adonar als monjos de la
importància d’una celebració de l’Ofici Diví amb bellesa i harmonia, com també
era difícil per exemple conscienciar-los dels perills de menjar o de beure amb
excés com hem escoltat aquesta mateixa setmana en la lectura de la Regla.
Sembla que els monjos del temps de sant Benet deurien badar més del compte, d’aquí
que centri aquest capítol en dos grans idees. En primer lloc les faltes comeses
per equivocació i en segon lloc la satisfacció que cal donar davant d’aquestes.
Faltes no són pecats, són més aviat en aquest cas negligències perquè és fàcil
estar distrets. Fixem-nos en la mateixa paraula negligència que en el seu
sentit etimològic vol dir no llegir —ne-legere— i això mateix ens passa
sovint quan hem aixecat la vista del llibre per mirar qui hi ha als bancs dels
fidels, o hem tancat els ulls confiats de saber-nos ben bé el text i la melodia
de la salmòdia o allò altra tant habitual de que quan encara no hem acabat un
Salm ja estem desant el llibre o posant les cintes pel dia següent. Hi
caiem sovint i hi caiem tots en un moment o altre i el resultat és saltar-se un
mot o un verset, oblidar-ne un altre o canviar una paraula. Com diu sant Benet,
si negligim, si no llegim, tot això és ben possible que ens passi.
Escriu Aquinata Böckmann que aquest capítol ens mostra la responsabilitat de
tots els actors en la litúrgia. Per això no s’hi val a
badar, cal estar atents i ser molt respectuosos amb el que estem fent. Cal
preparar-se tots: els cantors, els lectors, els hebdomadaris o els servidors d’església
essent aquets curosos en la preparació dels llibres. Tots hi tenim un grau o
altre de responsabilitat en que l’Ofici Diví es desenvolupi tal com cal. I
davant de qualsevol equivocació cal donar satisfacció que avui per avui més
aviat se centraria en el propòsit d’esmena més que no pas amb cap gest
grandiloqüent i sobretot en no donar la culpa a altri de la nostra equivocació.
A més de la tafaneria i la precipitació i pot haver una tercera causa que ens
faci equivocar. Així escriu també Aquinata Böckmann que sovint l’equivocació
neix de la nostra excessiva confiança i fa servir la traductora del seu
comentari a la Regla, Sœur Christine Conrath, una dita o frase feta en francès —la
fierté précède immédiatement la chute— que traduïda ve a dir que l’orgull
precedeix immediatament a la caiguda; ella l’empra en referència als cantors
escrivint que quan un comença a enorgullir-se de la bellesa del seu cant
succeeix sovint que cau ràpidament en una falta; però òbviament la podem aplicar
al salmista, al lector, a l’hebdomadari, al diaca, a l’acòlit i a tots plegats,
tants se val qui.
D’aquí que cal fixar-se molt bé en que sant Benet en aquest breu capítol
utilitza el substantiu i el verb d’una mateixa idea; parla d’humiliar-se i d’humilitat.
Per no negligir cal fer un permanent exercici d’humilitat.
Escriu sant Agustí «Tant sols amb la humilitat ens acostem a la grandesa de
Déu; l’humil se li acosta, i el superb se li allunya.» (Sentències 88).
diumenge, 16 de maig de 2021
EL LECTOR SETMANER
De la Regla de sant Benet
Capítol 38
1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi
llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la
setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la
comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit
de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que
ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca
proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que
entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti
cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin
per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera
que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani
amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi
ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no
comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació.
10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de
començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fóra feixuc
d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors
de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó
aquells que puguin edificar els oients.
Comentari
de l’Abat Octavi Vilà
Abans
d’encetar els capítols de la Regla que tracten de la mesura en el menjar i la
beguda sant Benet ens parla de la lectura al refetor, del lector setmaner i de
l’actitud i el comportament que hem de tenir els oients al refetor. El lector
no ha de ser qualsevol, no pas aquell qui per atzar agafi el llibre, ens diu
sant Benet, sinó aquell a qui se li ha assignat aquesta tasca. Aquest tal
lector ha de demanar en primer lloc la benedicció i pregar per tal de que la
vanitat no l’allunyi de Déu.
Tenim doncs una primera condició: el lector ha de ser ben conscient de que la
seva lectura ha d’edificar als germans i no pas per les seves qualitats
personals sinó perquè en la seva tasca l’ajuda Déu, com en qualsevol altra que
emprenem, sigui la que sigui. És el Senyor qui li obra els llavis i ho fa
perquè proclami la seva lloança, no pas per cap altra raó ni encara menys per
ser causa de vanitat. Cal que sigui sempre ben conscient de que llegeix per
edificar als oients. Certament al llarg del dia, de la setmana, del mes i de l’any
escoltem diverses obres: al refetor, a la sala capitular o a Matines, que és l’hora
canònica on la lectura té un paper més important.
Textos doctrinals, dels Pares de l’Església, biografies de sants i d’altres,
entren a les nostres orelles gràcies als lectors o als salmistes. Certament no
se’ns pot demanar pas que sapiguem llegir en totes les llengües i a vegades
algun nom o algun mot en una altra llengua que no és pas cap de les dues que
habitualment emprem, se’ns resisteix a la pronunciació correcte. Altra cosa és
que a voltes confonguem un accent d’una síl·laba a una altra, una terminació
verbal que acaba per alterar el sentit d’una frase o l’habitual canvi d’un
pronom personal per un altra. És important que si gràcies a Déu tenim cert
domini d’una llengua com ara el llatí el grec o l’hebreu, edifiquem als germans
amb el text llegit tal com cal; però si veiem que el nostre domini no és tant
fluid com voldríem que fos, potser millor si tot seguit hi ha la traducció del
text en les nostres llengües obviar la versió llatina, grega o hebrea, per
citar uns exemples concrets.
També a vegades involuntàriament podem per exemple elevar una pregària al
Senyor que no acaba de concordar amb el sentit que li volia donar qui la va
redactar. Un cas a modus d’exemple que va passar fa unes setmanes: en les
pregàries de Vespres el salmista demanava “solitud” pels bisbes; segurament la
tenen i potser també a vegades seria bo que la tinguessin i així gaudissin d’una
estona de contacte directe amb el Senyor fora del frec a frec del pasturatge d’una
Església particular; però el que sens dubte volia demanar el redactor de la
pregària era “sol•licitud” als nostres pastors perquè potser pensa que la
solitud ja els hi ve sola. I és curiosa la confusió perquè unes setmanes
després es llegia la Regla i escoltàvem com sant Benet deia que tal degà havia
d’actuar amb “solitud” quan el que la Regla diu és que ho faci amb “sol·licitud”.
És tant sols un exemple d’un parany en el que caiem tots plegats en un moment o
altre ja siguem lector, salmista o hebdomadari.
I és que al llarg de les setmanes i dels anys són moltes les pàgines que llegim
i és natural caure en errors. Aleshores com que som febles i caiem en error,
sant Benet ens demana en aquest mateix capítol unes certes actituds quan som
nosaltres els oients; perquè segur que ell mateix havia estat espectador o qui
sap si protagonista, Déu no ho vulgui, d’alguna murmuració vocal o gestual
davant d’algun lector o bé d’esperit vanitós o bé inconscient, ni que sigui per
un breu moment, de la seva missió d’edificar als oients.
Sant Benet dedica cinc versets d’aquest capítol a demanar-nos que fem un
silenci absolut, que no se senti cap més veu que la del qui llegeix, que el
servidor estigui atent perquè a ningú li calgui demanar res, ni encara menys
fent un gest o dient un mot, com tots hem vist en algun hoste algun cop, més
proper a ser dirigit a un cambrer d’un restaurant que a un germà de comunitat.
Tot sense emprar la veu ni per demanar el que li manqui ni per comentar res
sobre la lectura. És evident que de lectures n’hi ha algunes que ens agraden
més que d’altres, segurament mai cap arriba a agradar-nos a tots alhora; però
això no és pas excusa per demostrar més el nostre desgrat que el nostre grat
amb un gest o amb un murmuri que encara que vagi dirigit al nostre veí de
bancada acaba per escoltar-se ni que sigui esbiaixat a tot el refetor.
Aquí també podríem recordar la murmuració verbal o gestual que segueix a
aquella mena d’expectació que es produeix en el breu interval de temps que
passa entre que un lector diu “acaba l’obra” i el moment en que anuncia la que
ha escollit per a ser llegida tot seguit. Aleshores estem sempre un xic a l’expectativa,
més si sabem per sobre quines obres hi ha a l’espera, i si el lector ha triat
un llibre que per la seva temàtica o pel seu autor no ens acaba de fer el pes,
no perdem un segon en fer públic i notori el nostre desgrat.
Potser oblidem que la immensa part de les lectures que escoltem tant al capítol
com al refetor són o bé magisteri de l’Església, en els seus diversos graus, o
bé obres relacionades amb la vida religiosa o amb la de tota l’Església. Crec
recordar que fa anys que no es llegeix al refetor cap lectura que poguéssim
qualificar d’un xic profana i per tant massa de desgrat no ens hauria de
produir escoltar les que s’hi llegeixen.
Sant Benet doncs ens vol atents i receptius a la lectura, vol que el lector
sigui en tot moment conscient de la seva important tasca i no baixi la guàrdia
en cap moment oblidant que és escoltat. Així oïdors i lector participen d’una
mateixa finalitat: edificar-se oint una lectura, ja que aquesta és la intenció
de sant Benet en establir la lectura al refetor.
diumenge, 2 de maig de 2021
QUINA HA DE SER LA MESURA DE L’EXCOMUNIÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 24
1 Segons la mena de falta s’ha de mesurar l’abast de l’excomunió i del
càstig. 2 L’apreciació de les faltes dependrà del judici de l’abat. 3 Si un
germà ha caigut en faltes lleus, se’l privarà de participar a la taula. 4 El
qui així hagi estat privat de la taula comuna seguirà aquesta norma: a l’oratori
no entonarà salm ni antífona, ni recitarà cap lliçó, fins que hagi satisfet. 5
Menjarà tot sol després que hagin menjat els germans; 6 de manera que si, per
exemple, els germans mengen a l’hora sisena, aquell germà a la novena; si els
germans a la novena, ell al vespre, 7 fins que obtingui el perdó amb una
satisfacció adequada.
Comentari
de l’Abat Octavi Vilà
El codi de disciplina regular, conegut també com a codi penal, descrit a la
Regla, comprèn vuit capítols que formen un nucli molt compacte de normes per
fer front a les faltes comeses. No ens ha d’estranyar
pas a nosaltres que sant Benet parli i legisli sobre les faltes perquè també en
un monestir es poden cometre, ho sabem prou bé; ni tampoc ens ha de sorprendre
que per remeiar-les mereixin les penes aquí establertes. Sant Benet sap molt bé que l’home és feble i cau fàcilment i tot monjo
no deixa de ser home i per tant pecador. L’existència d’aquestes
febleses no és el vertader problema, el que és el problema realment és la
negativa a reconèixer-les, a corregir-les o a tenir el propòsit de no
repetir-les. Ens ho deia avui a Matines sant Agustí citant la primera carta de
sant Joan: «Si diem: no tenim pecat, ens enganyem a nosaltres mateixos, i la
veritat no està en nosaltres. Per tant, si et
confesses pecador, la veritat està en tu, i la veritat és llum.» (Del
I Tractat sobre la primera Carta de sant Joan).
Sant
Benet es dirigeix en primer lloc als monjos adults, dels qui pot exigir-se una
plena responsabilitat dels seus actes. A ells dedica gairebé la
totalitat de les prescripcions aquí contingudes, que són les que avui més ens
interessen. Al final, en el capítol 30, dóna també les normes que han de
seguir-se amb els infants, donat que en època de sant Benet la donació d’infants
a un monestir era un costum bastant arrelat. Podem trobar en el fons de tota
aquesta legislació, si apartem la vista del rigorisme legalista, un gran fons
espiritual. Per a sant Benet, tota sanció persegueix en darrera instància la
salvació de l’ànima, alhora que intenta l’extirpació radical del vici contret.
Els procediments s’adapten a la finalitat proposada, mirant de fer-ho de manera
sòbria, prudent i discreta, essent aquest un cas singular en la legislació de l’època,
en general bastant més rigorosa i menys garantista. També ara, però sobretot en
aquells temps, regia la idea de que tota legislació entre els homes està
condemnada al fracàs si no hi ha sancions que estimulin a la seva observança;
això era un principi del dret romà en el que sant Benet fou educat i d’aquí que
estableixi les sancions de manera tant precisa.
Sant Benet no ens parla de res més que del que es pot parlar a tot creient:
reconeixement de la culpa comesa, penitència i conversió; és a dir els
fonaments del sagrament de la reconciliació. Aquí ens vol fer evident sobretot
quan faltem en res, de la gravetat de la culpa; perquè creu que partir d’aquest
reconeixement és la millor manera d’iniciar el camí per mirar de corregir-la i
tornar a la comunió. Recordem la importància que dóna l’Escriptura a la
correcció, sols per citar un exemple el llibre de l’Apocalipsi que hem escoltat
aquestes darreres setmanes a Matines ens diu: «Jo reprenc i corregeixo tots
aquells que estimo. Sigues zelós i converteix-te.» (Ap 3,19).
L’ensenyament central que trobem tant en el codi penal, com en tota la Regla,
és sempre el mateix i és que Crist és l’element fontal de la nostra vida de
monjos. La Regla és plenament cristocèntrica i sant Benet així ho transmet. Si
prestem atenció a aquests capítols, un xic feréstecs, acabem per descobrir-hi
que venen a dir el mateix que el que ens diu sant Benet al llarg de tota la
Regla; Crist és el model i la meta.
Si la primera característica és el cristocentrisme, la segona característica és
la importància de la comunió. D’aquí la gravetat de la pena d’excomunió, tal
com era entesa en temps de sant Benet en que s’aplicava al conjunt dels fidels
en cas de pecats greus i que tenia en la Quaresma un camí de conversió i
penediment a recórrer fins arribar a la Pasqua que era el temps de la
reconciliació i la reincorporació a la comunitat.
Una tercera característica és l’equilibri entre la persona, la llibertat
personal, i la comunitat. Aquesta tensió entre el monjo, com a individu, i la
comunitat, com a col·lectiu; ens la mostra sant Benet primant el bé comú per
sobre del individual. Per a sant Benet és molt important aquest equilibri entre
la persona i la comunitat i això ho veiem perfectament al llarg d’aquets
capítols que es basen en aquesta tensió fonamental. La Regla exhorta als monjos
a adaptar-se a les necessitats, edats i temperaments de cadascun d’ells.
Descriu amb paraules directes a tots els membres de la comunitat, infants,
adults o ancians, pobres o rics, clergues o laics, sans o malalts, forts i
febles; fa referència a totes les tipologies; donant-nos a entendre que tots
junts i alhora tots i cadascun, som responsables, també davant les febleses
nostres i d’altri. Per aquesta raó per sant Benet el càstig ha d’adaptar-se a
la persona que el rep, perquè es tracta de cuidar, de sanar al germà que s’equivoca,
encara que a voltes el remei, la pena o el càstig no ens sigui plaent.
Tot sense descuidar mai les faltes lleus perquè com ens deia avui sant Agustí
al respecte: «no has pas de donar massa poca importància a aquets pecats lleus
de què parlem. Si no els consideres en pesar-los, tremola quan els comptis.
Moltes coses petites en fan una de grossa; moltes gotes fan desbordar el riu;
molts grans fan tot un graner.» (Del I Tractat sobre la primera carta de
sant Joan).
Com a mesura extrema sant Benet preveu que després de diversos intents de
corregir al germà culpable, aquest sigui expulsat si no hi ha cap altre via, i
la raó de fons és salvar al conjunt de la comunitat davant del temor a la
possibilitat de que uns altres emmalalteixin per les culpes d’aquell qui falta.
Sempre resta el camí obert al penediment i al monjo penedit sant Benet està
disposat a acollir-lo de nou en la comunitat, diverses vegades i aquí torna a
ser ben present la valoració de la persona i també la dimensió comunitària que
té un gran protagonista. Com deia sant Agustí: «la nostra comunió és amb el
Pare i amb el seu Fill Jesucrist.» (Del I Tractat sobre la primera carta de
sant Joan).