diumenge, 2 de maig de 2021

QUINA HA DE SER LA MESURA DE L’EXCOMUNIÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 24

1 Segons la mena de falta s’ha de mesurar l’abast de l’excomunió i del càstig. 2 L’apreciació de les faltes dependrà del judici de l’abat. 3 Si un germà ha caigut en faltes lleus, se’l privarà de participar a la taula. 4 El qui així hagi estat privat de la taula comuna seguirà aquesta norma: a l’oratori no entonarà salm ni antífona, ni recitarà cap lliçó, fins que hagi satisfet. 5 Menjarà tot sol després que hagin menjat els germans; 6 de manera que si, per exemple, els germans mengen a l’hora sisena, aquell germà a la novena; si els germans a la novena, ell al vespre, 7 fins que obtingui el perdó amb una satisfacció adequada.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El codi de disciplina regular, conegut també com a codi penal, descrit a la Regla, comprèn vuit capítols que formen un nucli molt compacte de normes per fer front a les faltes comeses.
No ens ha d’estranyar pas a nosaltres que sant Benet parli i legisli sobre les faltes perquè també en un monestir es poden cometre, ho sabem prou bé; ni tampoc ens ha de sorprendre que per remeiar-les mereixin les penes aquí establertes. Sant Benet sap molt bé que l’home és feble i cau fàcilment i tot monjo no deixa de ser home i per tant pecador. L’existència d’aquestes febleses no és el vertader problema, el que és el problema realment és la negativa a reconèixer-les, a corregir-les o a tenir el propòsit de no repetir-les. Ens ho deia avui a Matines sant Agustí citant la primera carta de sant Joan: «Si diem: no tenim pecat, ens enganyem a nosaltres mateixos, i la veritat no està en nosaltres. Per tant, si et confesses pecador, la veritat està en tu, i la veritat és llum.» (Del I Tractat sobre la primera Carta de sant Joan).

Sant Benet es dirigeix en primer lloc als monjos adults, dels qui pot exigir-se una plena responsabilitat dels seus actes. A ells dedica gairebé la totalitat de les prescripcions aquí contingudes, que són les que avui més ens interessen. Al final, en el capítol 30, dóna també les normes que han de seguir-se amb els infants, donat que en època de sant Benet la donació d’infants a un monestir era un costum bastant arrelat. Podem trobar en el fons de tota aquesta legislació, si apartem la vista del rigorisme legalista, un gran fons espiritual. Per a sant Benet, tota sanció persegueix en darrera instància la salvació de l’ànima, alhora que intenta l’extirpació radical del vici contret.

Els procediments s’adapten a la finalitat proposada, mirant de fer-ho de manera sòbria, prudent i discreta, essent aquest un cas singular en la legislació de l’època, en general bastant més rigorosa i menys garantista. També ara, però sobretot en aquells temps, regia la idea de que tota legislació entre els homes està condemnada al fracàs si no hi ha sancions que estimulin a la seva observança; això era un principi del dret romà en el que sant Benet fou educat i d’aquí que estableixi les sancions de manera tant precisa.

Sant Benet no ens parla de res més que del que es pot parlar a tot creient: reconeixement de la culpa comesa, penitència i conversió; és a dir els fonaments del sagrament de la reconciliació. Aquí ens vol fer evident sobretot quan faltem en res, de la gravetat de la culpa; perquè creu que partir d’aquest reconeixement és la millor manera d’iniciar el camí per mirar de corregir-la i tornar a la comunió. Recordem la importància que dóna l’Escriptura a la correcció, sols per citar un exemple el llibre de l’Apocalipsi que hem escoltat aquestes darreres setmanes a Matines ens diu: «Jo reprenc i corregeixo tots aquells que estimo. Sigues zelós i converteix-te.» (Ap 3,19).

L’ensenyament central que trobem tant en el codi penal, com en tota la Regla, és sempre el mateix i és que Crist és l’element fontal de la nostra vida de monjos. La Regla és plenament cristocèntrica i sant Benet així ho transmet. Si prestem atenció a aquests capítols, un xic feréstecs, acabem per descobrir-hi que venen a dir el mateix que el que ens diu sant Benet al llarg de tota la Regla; Crist és el model i la meta.

Si la primera característica és el cristocentrisme, la segona característica és la importància de la comunió. D’aquí la gravetat de la pena d’excomunió, tal com era entesa en temps de sant Benet en que s’aplicava al conjunt dels fidels en cas de pecats greus i que tenia en la Quaresma un camí de conversió i penediment a recórrer fins arribar a la Pasqua que era el temps de la reconciliació i la reincorporació a la comunitat.

Una tercera característica és l’equilibri entre la persona, la llibertat personal, i la comunitat. Aquesta tensió entre el monjo, com a individu, i la comunitat, com a col·lectiu; ens la mostra sant Benet primant el bé comú per sobre del individual. Per a sant Benet és molt important aquest equilibri entre la persona i la comunitat i això ho veiem perfectament al llarg d’aquets capítols que es basen en aquesta tensió fonamental. La Regla exhorta als monjos a adaptar-se a les necessitats, edats i temperaments de cadascun d’ells. Descriu amb paraules directes a tots els membres de la comunitat, infants, adults o ancians, pobres o rics, clergues o laics, sans o malalts, forts i febles; fa referència a totes les tipologies; donant-nos a entendre que tots junts i alhora tots i cadascun, som responsables, també davant les febleses nostres i d’altri. Per aquesta raó per sant Benet el càstig ha d’adaptar-se a la persona que el rep, perquè es tracta de cuidar, de sanar al germà que s’equivoca, encara que a voltes el remei, la pena o el càstig no ens sigui plaent.

Tot sense descuidar mai les faltes lleus perquè com ens deia avui sant Agustí al respecte: «no has pas de donar massa poca importància a aquets pecats lleus de què parlem. Si no els consideres en pesar-los, tremola quan els comptis. Moltes coses petites en fan una de grossa; moltes gotes fan desbordar el riu; molts grans fan tot un graner.» (Del I Tractat sobre la primera carta de sant Joan).

Com a mesura extrema sant Benet preveu que després de diversos intents de corregir al germà culpable, aquest sigui expulsat si no hi ha cap altre via, i la raó de fons és salvar al conjunt de la comunitat davant del temor a la possibilitat de que uns altres emmalalteixin per les culpes d’aquell qui falta. Sempre resta el camí obert al penediment i al monjo penedit sant Benet està disposat a acollir-lo de nou en la comunitat, diverses vegades i aquí torna a ser ben present la valoració de la persona i també la dimensió comunitària que té un gran protagonista. Com deia sant Agustí: «la nostra comunió és amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist.» (Del I Tractat sobre la primera carta de sant Joan).