ELS QUI S’EQUIVOQUEN A L’ORATORI

De la Regla de sant Benet
Capítol 45

1 Si algú s’equivoca mentre diu un salm, un responsori, una antífona, o bé una lliçó, i no s’humilia allà mateix donant-ne satisfacció davant de tothom, serà sotmès a un càstig més dur, 2 ja que no ha volgut expiar amb humilitat l’error comès per negligència. 3 Els infants, per una falta així, que els assotin.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquest és un d’aquells capítols de la Regla que a vegades sentim sense escoltar, però malgrat la seva situació enmig del dret penal, que estableix sant Benet, té molta relació amb el capítol XIX que ens parla de la reverència en la pregària. Els monjos cometem pecats, com qualsevol altre mortal, pecats que a vegades, Déu no ho vulgui, poden arribar a ser greus o fins i tot molt greus. Però malgrat que, gràcies a Déu, habitualment no arribem tant lluny si que la nostra vida diària està ben farcida d’errors més involuntaris que voluntaris. És d’aquets en relació amb la pregària a l’oratori dels que ens parla avui sant Benet.

Podríem dir emprant una frase potser massa col·loquial que no val a badar. Ho vèiem també diumenge passat quan sant Benet ens parlava del lector setmaner que no pot baixar la guàrdia ni relaxar-se durant la seva tasca pensant que ningú l’escolta. Tampoc en la pregària, tant més qui més responsabilitat hi té, no és pot relaxar ni encara menys badar.

Potser avui alguns dels fidels que s’acosten a compartir la nostra pregària poden pensar que no cal tanta cerimònia, que podríem pregar d’una manera molt més espontània i que potser ho fem de manera massa hieràtica i solemne. Com a curiositat l’altra dia, no fa pas massa, una de les nostres fidels habituals em deia que empràvem massa el llatí i el gregorià i que això ho fèiem per a propi lluïment. No estic segur de si els arguments que vaig emprar, no tant per rebatre la seva idea com per mostrar-li el sentit profund de la nostra litúrgia, la van convèncer. Som hereus de tota una tradició monàstica i això no minva pas la riquesa de la nostra litúrgia sinó que l’augmenta. Si la nostra fos una litúrgia com a qualsevol altre lloc, i totes poden ser ben dignes si es cuiden, qui vingués a compartir la nostra no li trobaria cap sentit més enllà de l’habitual, no hi trobaria aquesta centralitat que té en la nostra vida l’Ofici Diví. Això no vol dir que haguem de rebuscar les fórmules més complicades sinó que allò fonamental és cercar sempre de ser el més autèntics possible, és a dir que la nostra sigui una litúrgia viscuda en primer lloc per nosaltres mateixos amb autenticitat. Perquè així sigui, no val a badar.

En època de sant Benet era un xic difícil fer adonar als monjos de la importància d’una celebració de l’Ofici Diví amb bellesa i harmonia, com també era difícil per exemple conscienciar-los dels perills de menjar o de beure amb excés com hem escoltat aquesta mateixa setmana en la lectura de la Regla. Sembla que els monjos del temps de sant Benet deurien badar més del compte, d’aquí que centri aquest capítol en dos grans idees. En primer lloc les faltes comeses per equivocació i en segon lloc la satisfacció que cal donar davant d’aquestes. Faltes no són pecats, són més aviat en aquest cas negligències perquè és fàcil estar distrets. Fixem-nos en la mateixa paraula negligència que en el seu sentit etimològic vol dir no llegir —ne-legere— i això mateix ens passa sovint quan hem aixecat la vista del llibre per mirar qui hi ha als bancs dels fidels, o hem tancat els ulls confiats de saber-nos ben bé el text i la melodia de la salmòdia o allò altra tant habitual de que quan encara no hem acabat un Salm ja estem desant el llibre o posant les cintes pel dia següent. Hi caiem sovint i hi caiem tots en un moment o altre i el resultat és saltar-se un mot o un verset, oblidar-ne un altre o canviar una paraula. Com diu sant Benet, si negligim, si no llegim, tot això és ben possible que ens passi.

Escriu Aquinata Böckmann que aquest capítol ens mostra la responsabilitat de tots els actors en la litúrgia. Per això no s’hi val a badar, cal estar atents i ser molt respectuosos amb el que estem fent. Cal preparar-se tots: els cantors, els lectors, els hebdomadaris o els servidors d’església essent aquets curosos en la preparació dels llibres. Tots hi tenim un grau o altre de responsabilitat en que l’Ofici Diví es desenvolupi tal com cal. I davant de qualsevol equivocació cal donar satisfacció que avui per avui més aviat se centraria en el propòsit d’esmena més que no pas amb cap gest grandiloqüent i sobretot en no donar la culpa a altri de la nostra equivocació.

A més de la tafaneria i la precipitació i pot haver una tercera causa que ens faci equivocar. Així escriu també Aquinata Böckmann que sovint l’equivocació neix de la nostra excessiva confiança i fa servir la traductora del seu comentari a la Regla, Sœur Christine Conrath, una dita o frase feta en francès —la fierté précède immédiatement la chute— que traduïda ve a dir que l’orgull precedeix immediatament a la caiguda; ella l’empra en referència als cantors escrivint que quan un comença a enorgullir-se de la bellesa del seu cant succeeix sovint que cau ràpidament en una falta; però òbviament la podem aplicar al salmista, al lector, a l’hebdomadari, al diaca, a l’acòlit i a tots plegats, tants se val qui.

D’aquí que cal fixar-se molt bé en que sant Benet en aquest breu capítol utilitza el substantiu i el verb d’una mateixa idea; parla d’humiliar-se i d’humilitat. Per no negligir cal fer un permanent exercici d’humilitat.

Escriu sant Agustí «Tant sols amb la humilitat ens acostem a la grandesa de Déu; l’humil se li acosta, i el superb se li allunya.» (Sentències 88).