EL LECTOR SETMANER

De la Regla de sant Benet
Capítol 38

1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació. 10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fóra feixuc d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Abans d’encetar els capítols de la Regla que tracten de la mesura en el menjar i la beguda sant Benet ens parla de la lectura al refetor, del lector setmaner i de l’actitud i el comportament que hem de tenir els oients al refetor. El lector no ha de ser qualsevol, no pas aquell qui per atzar agafi el llibre, ens diu sant Benet, sinó aquell a qui se li ha assignat aquesta tasca. Aquest tal lector ha de demanar en primer lloc la benedicció i pregar per tal de que la vanitat no l’allunyi de Déu.

Tenim doncs una primera condició: el lector ha de ser ben conscient de que la seva lectura ha d’edificar als germans i no pas per les seves qualitats personals sinó perquè en la seva tasca l’ajuda Déu, com en qualsevol altra que emprenem, sigui la que sigui. És el Senyor qui li obra els llavis i ho fa perquè proclami la seva lloança, no pas per cap altra raó ni encara menys per ser causa de vanitat. Cal que sigui sempre ben conscient de que llegeix per edificar als oients. Certament al llarg del dia, de la setmana, del mes i de l’any escoltem diverses obres: al refetor, a la sala capitular o a Matines, que és l’hora canònica on la lectura té un paper més important.

Textos doctrinals, dels Pares de l’Església, biografies de sants i d’altres, entren a les nostres orelles gràcies als lectors o als salmistes. Certament no se’ns pot demanar pas que sapiguem llegir en totes les llengües i a vegades algun nom o algun mot en una altra llengua que no és pas cap de les dues que habitualment emprem, se’ns resisteix a la pronunciació correcte. Altra cosa és que a voltes confonguem un accent d’una síl·laba a una altra, una terminació verbal que acaba per alterar el sentit d’una frase o l’habitual canvi d’un pronom personal per un altra. És important que si gràcies a Déu tenim cert domini d’una llengua com ara el llatí el grec o l’hebreu, edifiquem als germans amb el text llegit tal com cal; però si veiem que el nostre domini no és tant fluid com voldríem que fos, potser millor si tot seguit hi ha la traducció del text en les nostres llengües obviar la versió llatina, grega o hebrea, per citar uns exemples concrets.

També a vegades involuntàriament podem per exemple elevar una pregària al Senyor que no acaba de concordar amb el sentit que li volia donar qui la va redactar. Un cas a modus d’exemple que va passar fa unes setmanes: en les pregàries de Vespres el salmista demanava “solitud” pels bisbes; segurament la tenen i potser també a vegades seria bo que la tinguessin i així gaudissin d’una estona de contacte directe amb el Senyor fora del frec a frec del pasturatge d’una Església particular; però el que sens dubte volia demanar el redactor de la pregària era “sol•licitud” als nostres pastors perquè potser pensa que la solitud ja els hi ve sola. I és curiosa la confusió perquè unes setmanes després es llegia la Regla i escoltàvem com sant Benet deia que tal degà havia d’actuar amb “solitud” quan el que la Regla diu és que ho faci amb “sol·licitud”. És tant sols un exemple d’un parany en el que caiem tots plegats en un moment o altre ja siguem lector, salmista o hebdomadari.

I és que al llarg de les setmanes i dels anys són moltes les pàgines que llegim i és natural caure en errors. Aleshores com que som febles i caiem en error, sant Benet ens demana en aquest mateix capítol unes certes actituds quan som nosaltres els oients; perquè segur que ell mateix havia estat espectador o qui sap si protagonista, Déu no ho vulgui, d’alguna murmuració vocal o gestual davant d’algun lector o bé d’esperit vanitós o bé inconscient, ni que sigui per un breu moment, de la seva missió d’edificar als oients.

Sant Benet dedica cinc versets d’aquest capítol a demanar-nos que fem un silenci absolut, que no se senti cap més veu que la del qui llegeix, que el servidor estigui atent perquè a ningú li calgui demanar res, ni encara menys fent un gest o dient un mot, com tots hem vist en algun hoste algun cop, més proper a ser dirigit a un cambrer d’un restaurant que a un germà de comunitat. Tot sense emprar la veu ni per demanar el que li manqui ni per comentar res sobre la lectura. És evident que de lectures n’hi ha algunes que ens agraden més que d’altres, segurament mai cap arriba a agradar-nos a tots alhora; però això no és pas excusa per demostrar més el nostre desgrat que el nostre grat amb un gest o amb un murmuri que encara que vagi dirigit al nostre veí de bancada acaba per escoltar-se ni que sigui esbiaixat a tot el refetor.

Aquí també podríem recordar la murmuració verbal o gestual que segueix a aquella mena d’expectació que es produeix en el breu interval de temps que passa entre que un lector diu “acaba l’obra” i el moment en que anuncia la que ha escollit per a ser llegida tot seguit. Aleshores estem sempre un xic a l’expectativa, més si sabem per sobre quines obres hi ha a l’espera, i si el lector ha triat un llibre que per la seva temàtica o pel seu autor no ens acaba de fer el pes, no perdem un segon en fer públic i notori el nostre desgrat.

Potser oblidem que la immensa part de les lectures que escoltem tant al capítol com al refetor són o bé magisteri de l’Església, en els seus diversos graus, o bé obres relacionades amb la vida religiosa o amb la de tota l’Església. Crec recordar que fa anys que no es llegeix al refetor cap lectura que poguéssim qualificar d’un xic profana i per tant massa de desgrat no ens hauria de produir escoltar les que s’hi llegeixen.

Sant Benet doncs ens vol atents i receptius a la lectura, vol que el lector sigui en tot moment conscient de la seva important tasca i no baixi la guàrdia en cap moment oblidant que és escoltat. Així oïdors i lector participen d’una mateixa finalitat: edificar-se oint una lectura, ja que aquesta és la intenció de sant Benet en establir la lectura al refetor.