ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 50

1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’ofici diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La pregària té un paper fonamental en la vida de tot cristià, ho hem escoltat en les darreres catequesis del Papa Francesc; per això tant més important ho és en la vida de tot consagrat. La pregària en la vida monàstica té una doble vessant: comunitària i personal. No hem de descuidar mai ni l’una ni l’altre. Sant Benet ens diu que no hem d’anteposar res a l’Ofici Diví, però també ens parla de pregar a l’oratori no pas amb esclats de veu, sinó amb llàgrimes i amb efusió del cor, és a dir no de cara a la galeria per obtenir una pàtina d’homes pietosos que a la fi no s’endinsa en la nostra ànima, sinó que com tot el que fem, hem de pregar amb humilitat. La pregària, amb la lectura de l’Escriptura, amara i prepara la nostra ànima per poder viure com a monjos perquè no hi ha monjo sense pregària. De la pregària neix la humilitat, de la pregària brolla l’obediència, en la pregària arrela la conversió de costums. Això regeix per a cada un dels dies de la nostra vida i també quan tenim la feina molt lluny del monestir o som enviats de viatge. En aquestes ocasions sovint la pregària personal i l’Ofici Diví es fonen en una sola oració que ens ha de permetre seguir les hores prescrites, sempre amb respecte davant de Déu. Potser sovint això no sigui fàcil, perquè en primer lloc costa trobar el moment oportú enmig d’un altre ritme de vida: viatjant, en un hospital o a la casa familiar. En segon lloc en aquestes ocasions ens cal construir en certa manera un espai que ens permeti un mínim recolliment.

Escriu Louis Bouyer que la pregària és el treball del monjo, que és també el seu repòs i que és encara molt més que el treball i el repòs del monjo, ja que la pregària és simplement tota la vida del monjo. Per això fins i tot estant molt lluny o estant de viatge no en podem prescindir pas perquè la necessitem per viure espiritualment, sense la pregària no hi ha vida espiritual. Si en el nostre mateix dia a dia, sobretot en moments de torbació per una o altra causa, la pregària és com un oasi on restablir-nos, també estant lluny o de viatge ha de ser el mateix i alhora un moment de comunió amb la resta de la comunitat que prega al mateix monestir.

Com mantenir doncs aquesta comunió amb el Senyor i amb la comunitat a vegades en circumstàncies sinó adverses sí al menys desfavorables? Costa pregar enmig del món quan el món, com escriu també Louis Bouyer, sembla creat per provocar l’absència, l’absència de Déu i l’absència paral·lela de nosaltres mateixos, d’allò més profund que hi ha en nosaltres, l’absència de la veritat que és Déu.

El privilegi de la vida del monjo és la possibilitat d’una vida personal arrelada en la profunditat de la imatge de Déu que és al cap i a la fi una vida amb Déu i per Déu. Per mantenir-la aquesta relació personal del monjo amb Déu cal acudir a la pregària i no tant sols quan som al monestir sinó també o potser sobretot quan som fora del monestir. Tal volta hem experimentat que pregant en el món, per fer servir una expressió habitual sobretot abans del Concili Vaticà II, podem sentir que preguem pel món amb molta més intensitat. Això ens pot passar a vegades en un aeroport o en un avió o en un tren o a l’hospital; aquell altre impersonal pel qui des del monestir preguem, quan som a fora, quan estem de viatge, s’encarna en un rostre concret perquè és aquella mare amb uns fills inquiets que espera un vol, o el matrimoni ancià que comenta en veu baixa com trobaran als fills a qui fa temps no han vist o el malalt que tenim ben a la vora a l’hospital. Perquè preguem també pels altres, no tant sols per a nosaltres mateixos, i pregant entrem amb comunió amb els germans, amb tots, amb aquells qui ens cauen bé i amb els qui no ens hi cauen; amb els que coneixem i amb els qui no coneixem de res o ni tant sols sabem que existeixen.

La pregària té doncs múltiples utilitats tot i que segur que molta gent no li aplicaria aquest substantiu, el de “utilitat”, perquè la creu innecessària ja que al cap i a la fi creu innecessari a Déu mateix. Doncs per a aquets hem de pregar encara amb més intensitat, perquè descobreixin a Déu i amb Ell la manera de comunicar-s’hi, pregant. Si una persona abraça la vida consagrada sense la necessitat interior d’una relació íntima amb Déu, s’equivoca d’arrel. Això no vol pas dir que tots tinguem el mateix grau o la mateixa manera de pregar personalment, però si tenim clar que hem vingut al monestir a cercar Déu no podem pas rebutjar de parlar-hi, d’estar-hi en contacte, perquè seria una contradicció que afectaria a l’arrel de la nostra vocació i acabaria per assecar-la i matar-la. Hi pot haver moments de dificultats però per això ens hem d’esforçar per a vèncer-les. Com escriu Agustí Roberts, del monestir d’Azul, l’absència habitual i contínua de l’Ofici, pel que està obligat a assistir-hi, sense una raó suficient va contra un dels nostres deures fonamentals ja que ens hem compromès a una vida de pregària i de lloança. A un pare del desert li preguntaren quina és la virtut més laboriosa en la vida monàstica, ell respongué que sens dubte pregar a Déu ja que tant bon punt ens hi posem venen els dimonis amb les seves distraccions. Per això no podem perdre’n l’hàbit ni al monestir, ni de viatge, ni lluny del monestir; malgrat que ens costi trobar el moment i l’espai que amb l’ajuda de Déu sempre acabarem per trobar.