ELS ARTESANS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 57

1 Si hi ha artesans al monestir, que amb tota humilitat exerceixin els seus oficis, si l’abat ho permet. 2 Però, si mai un d’ells s’envania per la seva traça en l’ofici, perquè li sembla que porta algun guany al monestir, 3 que aquest tal sigui tret de l’ofici, i que no s’hi torni a posar, si no és que l’abat li ho assenyala de nou, un cop s’hagi humiliat. 4 Si s’ha de vendre alguns dels treballs dels artesans, que aquells per les mans dels quals ha de passar mirin de no atrevir-se a fer cap frau. 5 Que es recordin sempre d’Ananies i Safira, no fos cas que la mort que aquests van sofrir en el cos, 6 la pateixin en l’ànima ells i tots els qui facin algun frau amb els béns del monestir. 7 I que en els preus no s’infiltri el mal de l’avarícia, 8 sinó que sempre s’ha de donar a un preu una mica més baix que no ho poden donar els seglars, 9 «perquè en totes les coses Déu sigui glorificat».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sempre per sant Benet la referència és l’Escriptura, parteix d’aquest fonament per bastir un text, la Regla, que ve a ser el manual per a la vida diària del que l’Escriptura ens diu. D’aquí aquesta cita d’Ananies i Safira com a avís als artesans del monestir davant de la temptació de cometre frau, en definitiva de quedar-se per a un mateix el que de fet s’ha guanyat per a tota la comunitat. Ara bé la temptació del frau no és per a sant Benet ni la única, ni la primera, ni la més important; també correm el risc d’exercir un ofici sense humilitat, enorgullint-nos per la nostra traça i davant d’això sant Benet és encara més radical i demana que si hi caiem siguem apartats de tal ofici i no hi siguem reintegrats fins que no ens haguem humiliat. Una mancança en aquest aspecte ens pot portar a quelcom encara pitjor que el que els passà a Ananies i Safira, ens pot portar a patir en l’ànima allò que ells patiren al cos.

La relació entre la vida monàstica i l’engranatge econòmic de la societat que envolta un monestir no és pas nova, ha existit des del mateix moment en que naixia el monaquisme perquè els monjos han de sostenir-se i sant Benet vol que això sigui amb el seu propi esforç. Certament cada comunitat per la seva mateixa composició, per la ubicació o l’estructura del monestir afronta aquest tema d’una manera diferent. Hi ha algun element comú com ara l’hostatgeria, perquè acollir al foraster també és una de les activitats bàsiques de tota comunitat monàstica i també per descomptat totes aquelles que tenen a veure amb la nostra vida diària com ara la cuina, la bugaderia, la infermeria o l’administració. Però moltes d’altres depenen del lloc i de l’espai on transcorre la nostra vida de monjos.

En el context de la vida d’un monestir la tasca dels artesans, el treball de la comunitat no és menor. Un artesà no és aquell qui emplena el seu temps amb una activitat de la manera que ho fa qui ha arribat a l’edat de jubilació laboral i mira d’ocupar el seu temps en una cosa o altra. Un artesà ha de tenir molt present sempre la despesa que genera la seva activitat i alhora els ingressos que recull, perquè tan sols restant d’aquets darrers la despesa, sabrà quins beneficis obté i no hi ha vertader artesà sense beneficis ni que sigui vigilant de no caure en el mal de l’avarícia. I en aquest aspecte, com en d’altres, som afortunats perquè no ens cal mirar ni el sou de l’artesà, ni veure com pagar el preu del lloguer d’un local o la mateixa llum que gastem; sempre aquí incloses en el capítol de despeses generals; per tant aquí el càlcul es fa més senzill i avantatjós: si ingressem tant i li restem el que gastem, sabrem que guanyem amb tal activitat; però sempre hi hem de guanyar encara que una xifra més baixa que els seglars, com ens diu sant Benet.

Hi ha també en el monestir el que podríem anomenar l’artesà que exerceix aquesta tasca en veu passiva. És el que amb la seva feina evita una despesa externa sigui a la cuina, sigui a la bugaderia o sigui tenint cura dels germans i a això hi podríem en el nostre cas ben bé afegir tantes altres coses com la cura dels jardins, la neteja del monestir o la dels voltants. Perquè tot això suposant un estalvi suposa al cap i a la fi un guany. En aquest darrer aspecte, tot i que sempre es pugui fer més, ens podem sentir satisfets no recorrent a ajuda externa el que ben bé podem fer nosaltres mateixos i a vegades fins i tot millor que algú de fora.

El nostre no és un cas únic però si que és un cas singular. Certament voler mantenir aquesta casa amb l’activitat artesanal seria més que utòpic una quimera; és el preu per mantenir la vida monàstica en un conjunt Patrimoni Mundial, carregat d’història i també d’incidències i de reparacions més que menys costoses. Tot plegat no ha deixat mai de tenir actualitat per a nosaltres, però ara en temps difícils la té molt més encara. Sens dubte la nostra vida seria ben diferent en un altre indret, en un monestir diguem que més funcional on el manteniment no ocuparia tanta activitat laboral i econòmica. Però vet aquí que Déu ens ha cridat aquí i la responsabilitat i el compromís amb el monument ens ve com una mena de quart vot monàstic.

Sempre tenint present això, el que ha de fixar la nostra atenció avui en la lectura d’aquest capítol és la part més espiritual, que per la material ja hi ha sempre temps per fixar-s’hi. Sant Benet ens parla d’humilitat i d’orgull, de frau i d’avarícia; ell sap molt bé que quan entrem en contacte amb coses mundanes la nostra ànima corre perill; no ens diu pas que les obviem sinó que ens diu que fins i tot quan la nostra activitat se centra en aquets aspectes no oblidem que som monjos i que la humilitat i l’esperit de servei guiï també aquesta part de la nostra vida. L’orgull aquí per sant Benet consisteix en creure que la nostra tasca comunitària aporta alguna cosa al monestir. Perquè el monjo és abans que res un receptor, venim al monestir per rebre la salvació i la gràcia i per tant quan un s’imagina aportar alguna cosa, s’allunya d’aquest paper i pot córrer el perill de voler rebre a canvi un tracte de favor, s’allunya de la qualitat pobre del monjo i pot perdre el rumb de la seva vocació. Sant Benet ens insinua dos indicis per saber si caiem o no en aquest perill. En primer lloc quan ens creiem indispensables podem córrer el risc que amb un canvi d’activitat entrem en crisi. En segon lloc de nou és l’avarícia, el desig de guanyar quan més millor el que per Dom Guillem, abat de Mont-des-Cats, ens pot fer caure encara més avall, en una mena de xantatge de que si la comunitat no accedeix a les meves pretensions deixo de servir-la. Diu Dom Guillem que aleshores es pot produir una certa accepció de persones, que aleshores ens instal·lem en una mena de jerarquia que no es correspon amb les responsabilitats reals i arribem a creure’ns més importants que ningú i amb dret a fer o a tenir coses que no ens corresponen de fer o de tenir. Diu Dom Guillem que a vegades hi caiem en aquest parany de manera inconscient, però que sempre ens cal estar vigilants per no sucumbir a aquesta temptació.

Sempre, en tot lloc, en tot moment i en tota activitat ens cal tenir present la darrera frase d’aquest capítol. La glorificació de Déu és la nostra meta, el nostre objectiu, el sentit de qualsevol acció que puguem emprendre. Si això ho tenim clar, si no ho oblidem mai, la resta serà més fàcil.