LES MENES DE MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 1

1 És cosa sabuda que hi ha quatre menes de monjos. 2 La primera és la dels cenobites, o sigui la dels monestirs, que militen sota una regla i un abat. 3 Després, la segona mena és la dels anacoretes, és a dir, els ermitans; d’aquells que, no pel fervor novell de la vida monàstica, sinó per una llarga prova al monestir, 4 han après a lluitar contra el dimoni, un cop formats amb l’ajut de molts, 5 i, ben entrenats en les files dels germans per al combat solitari del desert, ja segurs sense l’ajuda d’altri, només amb la seva mà i el seu braç, es basten amb l’auxili de Déu per lluitar contra els vicis de la carn i dels pensaments. 6 La tercera i pèssima mena de monjos és la dels sarabaïtes, els quals, no pas provats per cap regla mestra de vida com l’or al gresol, sinó tous com si fossin plom, 7 guardant encara fidelitat al món amb les obres demostren que la seva tonsura és una mentida davant Déu. 8 De dos en dos o de tres en tres, o sols i tot, sense pastor, reclosos no pas a les cledes del Senyor, sinó a les seves pròpies, tenen per llei la satisfacció dels seus desigs, 9 ja que tot allò que pensen o que escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per il·lícit. 10 La quarta mena de monjos és la que en diuen dels giròvags, els quals es passen tota la vida per diverses regions, albergant-se tres o quatre dies als diferents monestirs, 11 sempre rondant i mai quiets, servint els seus propis volers i els incentius de la gola, i en tot pitjors que els sarabaïtes. 12 Del miserable estil de vida de tots ells, més val no dir-ne res que parlar-ne. 13 Deixats, doncs, aquests de banda, posem-nos a ordenar amb l’ajut del Senyor el llinatge fortíssim dels cenobites.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La diversitat de carismes en la vida consagrada no és pas un fenomen nou, i ha estat voluntat de l’Església des de sempre d’integrar-los i de tutelar-los, això és cosa sabuda com diria sant Benet. Aquest darrer punt, el de la tutela és un dels aspectes que mou a sant Benet a redactar la seva Regla, anomenada així perquè regeix la vida dels qui viuen sota la seva obediència. Sant Benet fa al llarg de la seva vida en certa manera el camí invers al que ell mateix ens recomana; perquè va ser primer anacoreta i tant sols després d’aquesta experiència de desert personal i espiritual inicià la seva vida cenobítica que és la modalitat que ens recomana. No hi ha vida cenobítica sense el seguiment d’una regla ja preestablerta, sota la qual manifestem la nostra voluntat de militar-hi de manera lliure en el moment de la nostra professió. La vida monàstica no neix per tant d’un caprici sotmès a la nostra voluntat, sinó que s’arrela en la renúncia, una renúncia que lluny d’empobrir-nos ens enriqueix, que lluny d’empresonar-nos, ens allibera.

Si bé la vida cenobítica és la que sant Benet ens recomana, sí que sembla que ens apunti que hi ha una vida sinó més perfecte, si més avançada com són els anacoretes. Aquesta vida eremítica no pot néixer però sense abans haver passat una llarga prova al monestir, sense haver après a lluitar contra el diable, sense haver estat formats amb l’ajuda de molts, sense haver estat ben entrenats en les files dels germans; tant sols així es pot aconseguir que amb la pròpia mà i el propi braç un pugui bastar-se per lluitar contra els vicis de la carn i del pensament, sempre evidentment que es tingui l’ajuda de Déu. Amb el fervor novell no n’hi ha prou; sense l’ajuda de Déu a través d’una regla, no podem pas avançar o ho fem cap a un abisme espiritual que pot acabar amb la nostra vida de monjos i qui sap si també amb la de la comunitat on estem.

Sant Benet ens diu que per ser monjo cal recórrer un camí, un camí que molt difícilment arribarem a completar en aquesta vida i en el que mai podrem assolir la meta tant sols amb el nostre esforç. La Regla prova, la vida sota una regla ens va provant com l’or al gresol i ens va endurint abandonat la tebiesa del plom que es manté sotmès a les febleses del món.

Viure sota una regla no és viure en grups afins de dos en dos o de tres en tres, formant un grup d’elegits reclosos en les seves pròpies cledes, és a dir en la pròpia voluntat, lliurats al nostre propi caprici. Escriu Aquinata Böckmann que els sarabaïtes dels que ens parla sant Benet i que viuen de dos en dos o de tres en tres evoquen els petits grups o clans dins d’una comunitat que fan un fals camí, perquè no van pas cap a Déu sinó cap ells mateixos i defineixen el rumb de llur vida monàstica sota el guiatge tant sols de les seves idees, sempre mutants i la seva interpretació esdevé normativa i tenim com a lema «jo se ben bé el que haig de fer» acabant per construir al seu voltant les pròpies pletes on recloure’s i a les que és molt fàcil entrar i sortir-ne molt difícil.

Viure sota una regla no és tenir per llei la satisfacció dels propis desigs, no és declarar sant tot allò que tant sols la nostra pròpia voluntat ens mostra com a tal; mentre que allò que no ens plau ho declarem il·lícit. Viure sota una regla no és anar sempre rondant, sense estar mai quiets, servint tothora els propis volers. Tot això són miserables estils de vida, ens diu sant Benet i la qualificació és prou dura. Cap giròvag pot creure haver rebut tant sols per a ell tots els dons de l’Esperit, ni tres sarabaïtes poden sentir-se cridats a substituir a la Santíssima Trinitat.

Sovint tenim la temptació d’anar redactant la regla que ha de regir la nostra vida a cada pas, guiats tant sols pel nostre propi voler i resistint-nos a acceptar la voluntat de Déu que és a qui hem vingut a servir. Tots en un moment o altre del nostre camí monàstic tenim davant els ulls la temptació de ser giròvags o sarabaïtes; a tots el diable ens empeny a voler imposar el nostre propi voler per damunt del de Déu i del que ens mana la Regla i acabem, Déu no ho vulgui, per demostrar amb les nostres obres que la nostra tonsura és una mentida davant de Déu. No hi pot haver altra guiatge que l’Evangeli i la Regla és la que recull l’experiència del nostre mestre, sant Benet, en aquest camí d’aprenentatge evangèlic.

La Regla ens presenta per fer aquest camí uns elements fonamentals: Primer el monestir com una pleta, un lloc material i espiritual on trobar allò que els giròvags cerquen sense arribar-hi mai; segon la milícia que comporta un combat dirigit contra el diable que ens empeny a fer la nostra i que es manifesta de manera concreta en voler imposar la pròpia voluntat esdevenint esclaus d’aquesta i tercer una Regla orientada a seguir el mestratge de l’Escriptura, que és fruit d’una sana tradició provada ja com l’or al gresol, una llei per a aconseguir la nostra vertadera llibertat.

Deia sant Pau VI als monjos benedictins l’any 1966: «com a vertaders fills i seguidors de sant Benet, seguiu confiadament i amb constància el camí que heu començat; sabeu ben bé a on porta, les dificultats que presenta i la seva bellesa. La vostra Regla respira saviesa sense que l’envelleixin els anys.» (30 de setembre de 1966).