QUE S’OBEEIXIN ELS UNS ALS ALTRES

De la Regla de sant Benet
Capítol 71

1 El bé de l’obediència, no sols l’han de prestar tots a l’abat, sinó que també els germans s’han d’obeir els uns als altres, 2 sabent que per aquest camí de l’obediència aniran cap a Déu. 3 Posant, doncs, en primer lloc el manament de l’abat o dels priors per ell constituïts, al qual no permetem que s’anteposin manaments particulars, 4 fora d’això, que tots els joves obeeixin els seus ancians amb tota caritat i sol·licitud. 5 Si es trobava algú que hi fos rebel, se l’ha de castigar. 6 I si cap germà per algun motiu, per petit que sigui, és corregit d’una manera o altra per l’abat o per qualsevol ancià seu, 7 o bé si nota que l’ànim de qualsevol ancià està mínimament irritat en contra seu o està disgustat, ni que sigui una mica, 8 a l’instant, sense esperar gens, que es prostri a terra, i així resti ajagut als seus peus donant satisfacció, fins que amb un mot de benedicció passi aquell enuig. 9 Si algú refusava de fer-ho, que se’l sotmeti a un càstig corporal, o bé, si és contumaç, que sigui expulsat del monestir.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquest bé que és l’obediència és vertical i horitzontal, sant Benet ens convida a practicar-lo obeint a l’abat i als degans, però també obeint als germans, obeint-nos els uns als altres. Es tracta de prioritzar per damunt dels manaments particulars aquells que fan referència a la comunitat sabent que així obeïm al Senyor. Ja veiem per la mateixa estructura i contingut d’aquest capítol que aquesta no és una tasca fàcil perquè sant Benet ens parla de rebels, de càstigs, de correcció, d’irritació, de donar satisfacció i fins i tot d’expulsió. Escrivia Jean Leclercq que l’home perfecte està de tal manera identificat amb Déu que no desitja ni vol altre cosa que fer la seva voluntat, la de Déu, i que així la voluntat pròpia arriba a estar de manera natural tan inclinada a desitjar fer la voluntat del Senyor que es fusionen en una sola.

L’obediència no és per sí mateixa una cosa bona, perquè podem optar per obeir a Déu però ben bé podem optar per obeir la nostra pròpia voluntat, el nostre caprici o fins i tot obeir al món o al diable. L’obediència és tant sols un instrument de perfecció en tant que s’uneix a la voluntat de Déu, d’aquí que sant Benet ens parli no pas de l’obediència a una persona, sinó d’una obediència segons la Regla.
Tenim un primer exemple clar, que apareix cada dia en la nostra jornada diverses vegades. Quan sentim el toc de la campana que ens convida a aixecar-nos, a acudir a la pregària o a començar o acabar el nostre treball, obeïm o hauríem d’obeir-la i aixecar-nos del llit, acudir a l’Ofici Diví o començar o finir la nostra tasca; és un clar exemple de posar per damunt de la nostra voluntat, la voluntat de Déu. Perquè sempre tenim la temptació de seguir dormint, d’acabar alguna cosa que tenim entre mans o de fer el mandrós que és una altra manera de fer la nostra pròpia voluntat.

Sovint aquesta obediència no se’ns reclama per grans gestes, sinó que se’ns demana en petits gestos que un rere l’altre, poc a poc, van conformant la nostra voluntat a la del Senyor. Sempre ens pot assaltar la temptació de pensar que ni les ordres del superior, ni les dels degans, ni encara menys les dels nostres germans no són reflex de la voluntat de Déu. Però no es tracta d’una lluita entre voluntats personals, sinó de la imposició de la voluntat de Déu per damunt del conjunt de les voluntats personals. Escriu el Prior de la Gran Cartoixa Dysmas de Lassus, que l’obediència és la pedra clau de la vida religiosa i això queda ben reflectit en el vot d’obediència que no ha de ser una escenificació sense sentit, una simple formalitat, sinó el reconeixement implícit de que l’obediència no es deu al superior sinó a Déu, tant sols a Ell li devem una obediència total, tant de la nostra voluntat com de la nostra intel•ligència, perquè sols Ell és la bondat i la veritat absoluta.

Tota obediència a un home està limitada per aquesta premissa, sense aquesta el mateix concepte d’obediència perd tot el seu sentit. Escriu fra Dysmas de Lassus que la submissió de la voluntat que implica l’obediència es refereix sempre a una acció i mai no es pot referir al pensament. En dona un exemple banal però molt clar; imaginem que un superior mana a un monjo desar unes cadires perquè aquest creu que demà plourà, el monjo retira les cadires en virtut de l’obediència però això no implica que hagi de creure necessàriament que demà plourà, cosa que ni el superior ni el monjo saben del cert. Una anècdota si es vol, però que vol mostrar que el vot d’obediència fa referència a la nostra voluntat i no pas al nostre intel•lecte. Perquè al cap i a la fi tots estem compromesos amb l’obediència als manaments de la llei de Déu i als de l’Església, reflectits també en el seu magisteri.

L’obediència dels uns als altres és l’obediència en les petites coses de cada dia. Al treball, a l’oratori o al refetor; no hi ha un germà al servei de l’altre, sinó que tots estem al servei de tots. Això a vegades ens costa, quan reclamem al servidor de taula de repetir de quelcom abans que ens ho hagin ofert, o quan ens passem el pa o la beguda amb poc entusiasme i reclamem alhora per a nosaltres la màxima diligència, o quan fem accepció de persones, Déu no ho vulgui, o quan apliquem la màxima de Jesús a l’inrevés i ens creiem haver vingut per a ser servits i no per a servir. No són faltes menors, perquè traspuen una mancança espiritual gran.

Sant Benet davant d’aquestes mancances ens ho diu ben clar, ens cal estar atents a que l’ànim de l’altre no estigui mínimament irritat o disgustat, ni que sigui una mica, ens diu. Aleshores ens cal satisfer; aquesta expressió sembla abandonada en el nostre vocabulari monàstic, en desús, ha esdevingut una mena de resta arqueològica i no satisfem massa sovint. Certament hem abandonat gestos que en altres èpoques eren habituals i no es dona satisfacció de manera pueril com es feia quan algú trencava un estri o s’equivocava a l’oratori. Però haver abandonat una certa ritualitat un xic rància no ha d’implicar perdre la noció de que amb la nostra actitud, amb els nostres gestos i amb les nostres paraules podem irritar, disgustar, enutjar i Déu no vulgui que sigui expressament, perquè aleshores deixem de ser monjos, de ser cercadors de Déu, i ens creiem per damunt de tot altre germà i res més en contra de l’esperit de la Regla que una actitud com aquesta. D’aquí que sant Benet parli de càstig i d’expulsió, perquè el menyspreu al germà és un menyspreu al mateix Crist.

Com ens deia aquesta setmana sant Cebrià a Matines: «la voluntat de Déu és la que Crist va acomplir i ens va ensenyar: la humilitat en el comportament, la fermesa en la fe, el respecte en les paraules, la rectitud en l’actuació, la misericòrdia en les obres, no fer cap greuge als altres, conservar la pau amb els nostres germans.» (Tractat sobre l’oració del Senyor).