De la Regla de sant Benet
Capítol 49
1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Escoltàvem aquests darrers dies al refetor en la lectura del llibre l’eternitat de les hores, el decurs de la vida cartoixana; concretament aquesta setmana es llegia el capítol dedicat a la llarga caminada anual. Dom Leo, un dels novicis, dirigint-se a un postulant li deia «m’he d’acostumar al ritme, tot és qüestió de ritme.» Sant Benet ens presenta la nostra vida monàstica com quelcom similar a una llarga caminada durant la qual pujarem i baixarem alguns turons, i el nostre ànim un dia estarà alt i un altre baix, potser alguna part del camí se’ns faci feixuga, costeruda, d’altres en canvi ens semblaran costa avall, però si mantenim el ritme, si no afluixem, si no desesperem mai de la misericòrdia de Déu, descobrirem que un cop remuntada la pujada, gràcies al nostre esforç, el paisatge és encara més bonic que el que hem deixat enrere i així a cada etapa.
Per a caminar sant Benet ens demana de fer-ho esforçant-nos-hi, com si en tot temps estesim en Quaresma, com si sempre ens trobéssim al davant un turó per pujar, però amb ganes d’abordar-lo, sense perdre mai el ritme ni la il·lusió. Sembla fàcil, però pot no ser-ho tant en la pràctica; la mateixa Regla, el mateix ritme de la nostra vida ens hi ajuda, però cal que ens deixem ajudar, que deixem que ens amari el ritme que sant Benet pensà i repensà per a la nostra vida, fruit, no ho oblidem mai, d’una llarga experiència personal. Si comencem a caminar ara si, ara no; si en un moment donat correm i en l’altre ens encantem, correm el risc de perdre el ritme i si el perdem pot ser que no aconseguim de recuperar-lo mai.
Què passa aleshores? Que ens endropim espiritualment, que anem coixos i cada passa ens costa més donar-la, cada etapa ens sembla missió més impossible i a la fi podem aturar-nos definitivament i acabar per no arribar mai a la meta, víctimes de l’artrosi espiritual que ens hem anat guanyant a pols. De res s’hi val que ens queixem de que aquell altre si que avança, perquè si no hi posem tot el cor, tot l’esforç en arribar-hi nosaltres mateixos, no arribarem mai. No és sols teoria espiritual; si no crua realitat; així podem tenir dificultats certes per participar per exemple a Matines, que ens costi llevar-nos, aleshores cal demanar al Senyor que ens hi ajudi primer que tot a discernir si són dificultats insalvables, i després que ens doni força per alçar-nos de la postració, perquè si hi caiem un dia rere l’altre pot ser que no puguem aixecar-nos per anar-hi mai més i això és molt trist perquè perdem la primera etapa del passeig espiritual diari; i així amb tantes altres coses.
La caminada comença amb la nostra entrada al monestir però també s’inicia cada dia ben d’hora, quan encara és fosc; quan la nostra boca s’obre, o s’hauria d’obrir, per proclamar la lloança del Senyor; si ens hi incorporem més tard ens caldrà córrer, ens faltarà l’alè i potser la sensació d’ofec interior sigui tal que ens impedeixi d’avançar. No emprenen pas sols el camí cada matí, ho fem en comunitat, ho fem sota el guiatge de l’Evangeli i de la Regla que ens marquen la ruta, com aquells planells que fascinaven a un dels novicis cartoixans de la lectura del refetor perquè li permetien conèixer la ruta i planejar la caminada. Cada matí i cada tarda tenim ocasió d’aprofundir per la Lectio en aquests mapes que guien la nostra ruta, aprofundint en la Paraula de Déu, perquè no hem d’oblidar mai que «fem els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, per tal que meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne», com ens diu sant Benet (RB pròleg, 21).
Són pocs els que tenen fortalesa, diu la Regla, per tant cal que ens ajudem per caminar amb l’oració, amb la lectura i amb una joia plena de deler espiritual; zelosos per l’ofici diví, no negligint-lo, no absentant-nos-hi i participant-hi; perseverant-hi perquè si sucumbim a la temptació de tirar la tovallola a la primera o segona dificultat, abandonant esfereïts o caient en una acomodatícia vida de baixa intensitat espiritual; no fem camí, no avancem i correm el risc de no arribar a veure mai a Aquell qui ens ha cridat.
No hi ha cap camí espiritual en el que ens puguem aturar a descansar per sempre a mig camí; com si ja haguéssim arribat a Déu. A Déu no hi arribem mai sinó és al final de la vida; no podem dir-nos mai «fins aquí he arribat, ja no puc més»; perquè el camí que recorrem és el camí de la conversió i si no anem avançant, la nostra vida esdevindrà estèril, buida i falsa. Per avançar amb certa seguretat ens cal ni obsessionar-nos per arribar a la meta abans d’hora, ni posar plom als nostres peus mirant un cop i un altre a un passat que ja és passat, que ni tornarà ni pot tornar, i que hem idealitzat per comoditat nostra. És en el present on cada dia Déu ens presenta un nou repte, on ens diu que vol de nosaltres i sovint no ens demana pas escalar altes muntanyes, sinó la constància, sense presumpció ni vanagloria. Perquè un altre risc en el nostre camí és el considerar-nos per damunt dels altres i aleshores creure que ja no ens cal avançar més i més cap a Déu, que ja no ens cal donar-li al Senyor més de nosaltres mateixos perquè hem arribat al cim quan de fet falta encara molt per culminar-lo. Intentem de viure sempre la nostra vida amb tota la seva puresa, amb una intensitat quaresmal, evitant tant com puguem totes les negligències amb l’ajut del Crist.
diumenge, 24 de febrer del 2019
diumenge, 17 de febrer del 2019
COM HAN DE SATISFER ELS EXCOMUNICATS
De la Regla de sant Benet
Capítol 44
1 Aquell qui per culpes greus és excomunicat de l’oratori i de la taula, al punt que acabin de celebrar a l’oratori l’ofici diví, jaurà prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, 2 només amb el cap a terra, prosternat als peus de tots els qui surten de l’oratori. 3 I continuarà fent-ho fins que l’abat cregui que ja ha satisfet. 4 Quan l’abat li mani de comparèixer, es llançarà als seus peus, i després als de tots, perquè preguin per ell. 5 I aleshores, si l’abat ho disposa, que sigui admès al cor, al lloc que l’abat determini; 6 mentre, però, no gosi entonar a l’oratori cap salm o lliçó, o cap altra cosa, si l’abat no li ho mana novament. 7 I a totes les hores, en acabar-se l’ofici diví, que es llanci a terra al lloc on es troba. 8 I que satisfaci així fins que l’abat li mani de posar terme, ja, a aquesta satisfacció. 9 Els qui per faltes lleus són excomunicats només de la taula han de satisfer a l’oratori fins a una ordre de l’abat. 10 I que ho vagin fent fins que els beneeixi i digui «prou».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Culpes greus, faltes lleus, excomunicacions; procediments penitencials propis de l’Església al segle VI; tot un procediment establert aleshores amb un temps d’expiació per tal de fer penitència i un temps per a ser reintegrats, reincorporats a l’Església de manera pública; perquè si hi ha hagut reconciliació implica necessàriament abans un reconeixement de la culpa i un propòsit d’esmena que ens donen la possibilitat de reconciliar-nos vertaderament i tornar a la comunió amb l’Església, amb la comunitat, si és el cas. Si algú falta, quan faltem, perquè tots faltem, ens cal fer un procés de reconciliació; si sortim, si ens apartem, ens cal entrar de nou. Ens el proporciona fonamentalment el sagrament de la penitència. Però sant Benet ens parla també de gestos concrets com la postració a la porta de l’oratori en silenci, sempre el silenci tant present en la Regla, i fer-ho als peus de tots, llançant-nos al terra allí on ens trobem, no gosant entonar cap Salm ni lliçó; són procediments proposats per sant Benet que avui per avui poden xocar per extrems.
La causa, el motiu pel qual sant Benet ens proposa l’esmena per recuperar la comunió no està tan caducat, ans al contrari és ben present encara. Altra cosa és que per a nosaltres avui l’excomunicació tingui un sentit diferent; fins i tot el podem creure positiu quan molt sovint ens l’autoapliquem diríem que de manera errònia, equivocada, no pas com a càstig, no pas per expiar o donar satisfacció d’una falta lleu o greu sinó que quan per peresa, per desídia, per manca de perseverança ens autoexcomuniquem i faltem a la caritat amb els altres, a l’Ofici Diví, a la taula, al silenci, a la prudència amb els hostes, no recitant ni Salm ni lliçó, boca closa mentre la comunitat lloa al Senyor, i tantes altres coses, creient atorgar-nos-ho com una mena de llicencia per trencar la nostra rutina, una mena de premi o de protesta sorda, de fals exercici de la nostra llibertat. I l’excomunicació no és això, no hauria de ser pas així, no és així per sant Benet.
Al llarg dels capítols precedents la Regla ens ha parlat de la mesura en el menjar i en la beguda, o sigui del risc de caure en l’enfit i en l’embriaguesa; ens ha advertit de no parlar després de Completes guardant el gran silenci; de no fer tard a l’Ofici Diví o a la taula, o sigui anant-hi perquè a sant Benet no li passa pel cap que puguem no voler anar-hi deliberadament; vet aquí quines són les faltes per sant Benet, les que ens han de moure a la compunció, al propòsit d’esmena i a la correcció. Estem dins de l’apartat de la Regla que ens parla de l’organització del monestir i sant Benet entén que perquè aquest funcioni, tiri endavant, cal la nostra voluntat explícita d’acomplir els preceptes descrits en la Regla o al menys d’intentar-ho de totes, totes.
No és pas casual que ens parli aquí del gest de la postració, un gest important, fort que per exemple executem el Divendres Sant durant la celebració de la Passió del Senyor, un gest que realitzem el dia de la nostra vestició d’hàbit, de la professió temporal o de la professió solemne, quan s’hi afegeix fer-ho davant de cada germà perquè ens rebi també ell. Sant Benet ens indica així que una nostra excomunió demana en cert sentit una nova admissió a la comunitat i alhora l’acceptació de cada germà.
Tot i poder semblar obsolet aquest capítol ens parla del reconeixement de les faltes, de reconèixer-nos pecadors; parla de donar satisfacció com a camí per tornar a l’ordre habitual, i per a tot això sols ens hi pot ajudar la humilitat. Per viure en comunitat hem de ser conscients de que som pecadors, però alhora hem de lluitar per estar sempre en camí de conversió, no rendir-nos mai, no acomodar-nos a la inèrcia de l’error, de la falta i del pecat. Sols vigilant els nostres actes aconseguirem que no esdevinguin els nostres costums i aquests el nostre caràcter, esdevenint així el nostre destí. Certament sempre caurem però al menys hem d’intentar de no caure; vigilar de no caure, de no fer-ho conscientment; i si mil vegades caiem intentem d’aixecar-nos altres mil. Com a monjos i com a cristians, que és la nostra primera i més vertadera vocació, hem de lluitar per no caure de nou, fer-ho tantes vegades com ens calgui, que segur que seran moltes, moltíssimes; però no desesperant mai de la misericòrdia de Déu.
Excomunicar-nos és al cap i a la fi separar-nos i podem caure-hi sense adonar-no-se’n, caient primer en petites coses que habituant-nos-hi esdevenen finalment grans. Ens deia aquesta setmana sant Joan Crisòstom a Matines que «el qui se separa una mica, tant sols una mica, s’allunya cada vegada més. (...) En conseqüència aquesta mica no és una mica, sinó que gairebé es podria dir que és el tot. Doncs bé quan cometem un pecat lleu o som mandrosos, no ho passem per alt sense donar-hi importància pel fet de ser una cosa petita, perquè si ho descurem es tornarà gran. (...) No menyspreem mai les coses petites, per tal de no caure en les grans, per no caure en la somnolència total. Ja que després resulta difícil de sortir-ne, si no és amb molta vigilància; i no tant sols per la distància, sinó també per les dificultats inherents al lloc on hem caigut. El pecat és un abisme profund i ens atrau amb vertigen, cap al fons. I igual que els qui cauen en un pou no surten fàcilment, sinó que cal que altres els treguin, als qui cauen en la pregonesa del pecat els passa el mateix. (...) [però estiguem certs que] Déu ens ajuda.» (Homilia sobre la primera Carta als Cristians de Corint).
Capítol 44
1 Aquell qui per culpes greus és excomunicat de l’oratori i de la taula, al punt que acabin de celebrar a l’oratori l’ofici diví, jaurà prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, 2 només amb el cap a terra, prosternat als peus de tots els qui surten de l’oratori. 3 I continuarà fent-ho fins que l’abat cregui que ja ha satisfet. 4 Quan l’abat li mani de comparèixer, es llançarà als seus peus, i després als de tots, perquè preguin per ell. 5 I aleshores, si l’abat ho disposa, que sigui admès al cor, al lloc que l’abat determini; 6 mentre, però, no gosi entonar a l’oratori cap salm o lliçó, o cap altra cosa, si l’abat no li ho mana novament. 7 I a totes les hores, en acabar-se l’ofici diví, que es llanci a terra al lloc on es troba. 8 I que satisfaci així fins que l’abat li mani de posar terme, ja, a aquesta satisfacció. 9 Els qui per faltes lleus són excomunicats només de la taula han de satisfer a l’oratori fins a una ordre de l’abat. 10 I que ho vagin fent fins que els beneeixi i digui «prou».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Culpes greus, faltes lleus, excomunicacions; procediments penitencials propis de l’Església al segle VI; tot un procediment establert aleshores amb un temps d’expiació per tal de fer penitència i un temps per a ser reintegrats, reincorporats a l’Església de manera pública; perquè si hi ha hagut reconciliació implica necessàriament abans un reconeixement de la culpa i un propòsit d’esmena que ens donen la possibilitat de reconciliar-nos vertaderament i tornar a la comunió amb l’Església, amb la comunitat, si és el cas. Si algú falta, quan faltem, perquè tots faltem, ens cal fer un procés de reconciliació; si sortim, si ens apartem, ens cal entrar de nou. Ens el proporciona fonamentalment el sagrament de la penitència. Però sant Benet ens parla també de gestos concrets com la postració a la porta de l’oratori en silenci, sempre el silenci tant present en la Regla, i fer-ho als peus de tots, llançant-nos al terra allí on ens trobem, no gosant entonar cap Salm ni lliçó; són procediments proposats per sant Benet que avui per avui poden xocar per extrems.
La causa, el motiu pel qual sant Benet ens proposa l’esmena per recuperar la comunió no està tan caducat, ans al contrari és ben present encara. Altra cosa és que per a nosaltres avui l’excomunicació tingui un sentit diferent; fins i tot el podem creure positiu quan molt sovint ens l’autoapliquem diríem que de manera errònia, equivocada, no pas com a càstig, no pas per expiar o donar satisfacció d’una falta lleu o greu sinó que quan per peresa, per desídia, per manca de perseverança ens autoexcomuniquem i faltem a la caritat amb els altres, a l’Ofici Diví, a la taula, al silenci, a la prudència amb els hostes, no recitant ni Salm ni lliçó, boca closa mentre la comunitat lloa al Senyor, i tantes altres coses, creient atorgar-nos-ho com una mena de llicencia per trencar la nostra rutina, una mena de premi o de protesta sorda, de fals exercici de la nostra llibertat. I l’excomunicació no és això, no hauria de ser pas així, no és així per sant Benet.
Al llarg dels capítols precedents la Regla ens ha parlat de la mesura en el menjar i en la beguda, o sigui del risc de caure en l’enfit i en l’embriaguesa; ens ha advertit de no parlar després de Completes guardant el gran silenci; de no fer tard a l’Ofici Diví o a la taula, o sigui anant-hi perquè a sant Benet no li passa pel cap que puguem no voler anar-hi deliberadament; vet aquí quines són les faltes per sant Benet, les que ens han de moure a la compunció, al propòsit d’esmena i a la correcció. Estem dins de l’apartat de la Regla que ens parla de l’organització del monestir i sant Benet entén que perquè aquest funcioni, tiri endavant, cal la nostra voluntat explícita d’acomplir els preceptes descrits en la Regla o al menys d’intentar-ho de totes, totes.
No és pas casual que ens parli aquí del gest de la postració, un gest important, fort que per exemple executem el Divendres Sant durant la celebració de la Passió del Senyor, un gest que realitzem el dia de la nostra vestició d’hàbit, de la professió temporal o de la professió solemne, quan s’hi afegeix fer-ho davant de cada germà perquè ens rebi també ell. Sant Benet ens indica així que una nostra excomunió demana en cert sentit una nova admissió a la comunitat i alhora l’acceptació de cada germà.
Tot i poder semblar obsolet aquest capítol ens parla del reconeixement de les faltes, de reconèixer-nos pecadors; parla de donar satisfacció com a camí per tornar a l’ordre habitual, i per a tot això sols ens hi pot ajudar la humilitat. Per viure en comunitat hem de ser conscients de que som pecadors, però alhora hem de lluitar per estar sempre en camí de conversió, no rendir-nos mai, no acomodar-nos a la inèrcia de l’error, de la falta i del pecat. Sols vigilant els nostres actes aconseguirem que no esdevinguin els nostres costums i aquests el nostre caràcter, esdevenint així el nostre destí. Certament sempre caurem però al menys hem d’intentar de no caure; vigilar de no caure, de no fer-ho conscientment; i si mil vegades caiem intentem d’aixecar-nos altres mil. Com a monjos i com a cristians, que és la nostra primera i més vertadera vocació, hem de lluitar per no caure de nou, fer-ho tantes vegades com ens calgui, que segur que seran moltes, moltíssimes; però no desesperant mai de la misericòrdia de Déu.
Excomunicar-nos és al cap i a la fi separar-nos i podem caure-hi sense adonar-no-se’n, caient primer en petites coses que habituant-nos-hi esdevenen finalment grans. Ens deia aquesta setmana sant Joan Crisòstom a Matines que «el qui se separa una mica, tant sols una mica, s’allunya cada vegada més. (...) En conseqüència aquesta mica no és una mica, sinó que gairebé es podria dir que és el tot. Doncs bé quan cometem un pecat lleu o som mandrosos, no ho passem per alt sense donar-hi importància pel fet de ser una cosa petita, perquè si ho descurem es tornarà gran. (...) No menyspreem mai les coses petites, per tal de no caure en les grans, per no caure en la somnolència total. Ja que després resulta difícil de sortir-ne, si no és amb molta vigilància; i no tant sols per la distància, sinó també per les dificultats inherents al lloc on hem caigut. El pecat és un abisme profund i ens atrau amb vertigen, cap al fons. I igual que els qui cauen en un pou no surten fàcilment, sinó que cal que altres els treguin, als qui cauen en la pregonesa del pecat els passa el mateix. (...) [però estiguem certs que] Déu ens ajuda.» (Homilia sobre la primera Carta als Cristians de Corint).
diumenge, 10 de febrer del 2019
ELS VELLS I ELS INFANTS
De la Regla de sant Benet
Capítol 37
1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Mantén-te fidel en el teu deure, dedica-t’hi i arriba a vell complint les teves obligacions.» (Sir 11,20)
La vellesa com la vida és un regal de Déu.
De nou sant Benet ens parla de l’edat i de la fragilitat que comporta, de la feblesa dels infants i dels vells. No contempla pas sant Benet una relaxació en l’acompliment integral de la Regla, la contempla tant sols pel que fa al menjar. La meva avia deia que «trist es fer-se vell i més trist no fer-s’hi», però ni una ni altre possibilitat la triem nosaltres, ens la dona Déu. Envellir és quelcom que ens pot succeir a tots, fer anys no és pas un mèrit nostre, però si que ho és arribar-hi amb els deures fets. Tot dependrà de com hàgim carregat la motxilla de la nostra vida; si ho hem fet amb les flors de la bondat, el servei i l’amor a Crist i als germans ens serà més lleugera; si al contrari hi hem posat els rocs de l’egoisme, la murmuració i la mandra espiritual se’ns farà molt feixuc d’avançar cap a la fi dels nostres dies. En la societat actual es calcula que qui neixi ara arribarà als cent anys amb certa facilitat; és a dir que la vida s’allarga però això a vegades no implica necessàriament que s’allargui la qualitat de vida, en molts casos l’ancianitat esdevé un procés perllongat en el temps, on es van perdent facultats tant físiques com mentals; costa fer les coses que es feien abans amb gran facilitat, alguna part del cos no respon bé, s’obliden les coses i apareixen tantes altres febleses físiques i morals, que diria sant Benet.
«La joventut i la flor de la vida passaran aviat.» (Coh 11,10)
Convivim amb la vellesa.
Una de les grans riqueses de nostra la vida comunitària és la convivència de diverses generacions biològiques i monàstiques. Hem tingut la sort de conviure amb les primeres vocacions vingudes després de la restauració de la vida monàstica a Poblet l’any 1940, al menys amb les que han sobreviscut i han restat al monestir, perquè moltes d’altres van deixar-lo al llarg dels anys. Una sort que precisament els nostres germans grans en el monaquisme no tingueren, perquè el tall de cent-cinc anys de vida monàstica impedí que se succeïssin de manera natural les generacions de monjos. A ells els mancaren aquestes anelles de la cadena que són les comunitats, en ser els primers, independentment de l’edat que tinguessin, després de la posada a zero del cronòmetre que suposà la desamortització. Fet que supliren com van poder, per exemple agafant com a referent els monjos dels monestirs on anaren a estudiar, perquè els calia aquest punt de referència.
«Inicia el jove en el camí que ha de seguir: ni quan sigui vell no se n’apartarà.» (Pr 22,6)
Ens cal acceptar la vellesa.
Deia sant Joan Pau II en la seva carta als ancians que la vellesa també té els seus avantatges perquè atenuat l’ímpetu de les passions, augmenta la saviesa i la capacitat de donar consells més madurs, o al menys així hauria de ser perquè certament això no succeeix sempre i depèn de com hàgim arribat a l’ancianitat. Per experiència familiar i de vida comunitària tots podem saber que no pas tothom envelleix igual, hi ha qui ho accepta i qui no, qui es revela i ho passa molt malament i qui es torna encara més bondadós; tots en recordem exemples en un o altre sentit; fins i tot hi ha qui vol sentir-se vell abans d’hora o al contrari qui mai vol ser-ne considerat. Tampoc és que la nostra societat afavoreixi la valoració de la vellesa; vivim en una època narcisista i autoreferencial en la que més d’hora que tard tot ha de ser substituït per quelcom de més nou. No deixem espai pel dolor, per la malaltia o el malestar, pel sofriment, per la vellesa o per la mort; ens fan nosa i por a la vegada. És l’època del “usar y tirar” i la societat més que conviure amb els ancians de manera familiar, molt sovint els aparca i aparta en residències o sociosanitaris on poc a poc els va oblidant. Honorar als ancians suposa, deia sant Joan Pau II, un triple deure: acollir-los, assistir-los i valorar-los i això en certa manera també ens ho hem d’anar guanyant.
«Oh mort, que n’ets, de benvinguda, per a l’home necessitat i mancat de forces, per al vell esgotat que passa neguit per tot, que es revolta i ha acabat la paciència! » (Sir 41,2)
La vellesa és la porta de l’eternitat.
«Si la vida és una peregrinació cap a la pàtria celestial, l’ancianitat és el temps en el que més naturalment es mira cap al llindar de l’eternitat» (CA, 14). El Senyor ens convida a viure la vellesa com un temps de gràcia i d’esperança cap a una vida cada cop més plena. De nosaltres depèn sobretot viure-la o preparar-nos per a viure-la així. Perquè també podem viure-la preocupats, angoixats, temorencs i rondinaires i aleshores mal servei ens fem a nosaltres mateixos i pitjor servei als germans. Com diu sant Benet és per l’honor de Déu que som servits, i no hem de contristar amb les nostres exigències als germans (Cf. RB 36,4).
«La corona dels vells és la seva experiència, i la veneració del Senyor, el seu motiu de glòria.» (Sir 25,6)
La vellesa és mirar al passat amb agraïment i al futur amb esperança.
La vellesa és també un temps per a la reflexió. Al llarg de la vida fem el bé i el mal, tenim encerts i errors, vivim moments agradables i d’altres de desagradables; la vellesa és el temps que Déu ens dona per reconciliar-nos amb la nostra pròpia història; analitzant-la amb serenor que no implica necessàriament autocomplaença, però lluny de caure en el retret del que hem fet o deixat de fer, creant-nos aleshores un sentiment de culpabilitat que ens impedeix la serenor necessària per preparar-nos per a l’encontre amb el Senyor.
El nostre passat no el podem pas canviar, però podem canviar la nostra manera de veure’l i sanejar la nostra memòria reconciliant-nos primer que tot amb nosaltres mateixos i després i sobretot amb Déu. Això no implica una fugida triomfalista cap a endavant com si tot ho haguéssim fet bé, ni tampoc una constant flagel·lació pels errors del passat. Cal practicar un penediment alliberador, obrint-nos a la infinita misericòrdia de Déu, no desesperant mai de la seva misericòrdia. Ell sap realment quina ha estat la nostra vida, tot i que nosaltres n’hàgim amagat determinats aspectes davant dels altres i potser també davant de nosaltres mateixos. «La vellesa és l’edat més formosa perquè en ella hem arribat a la vigília del dia etern» deia sant Joan XXIII. Escriu Nancy Klein en el llibre l’eternitat de les hores que escoltem aquets dies al refetor, recollint la reflexió d’un dels candidats a cartoixà davant la mort d’un membre de la comunitat, que «només existeix l’ara i la mort. No hi ha res més, hic et nunc. Com a monjo, a més, cada dia m’atanso més a la mort.», deia el protagonista.
Preparem-nos doncs per si el Senyor ens concedeix d’arribar a vells, si ens fa aquets regal, i visquem la vellesa, si ja hi hem arribat, amb serenor i generositat, essent instruments de l’Esperit.
Capítol 37
1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Mantén-te fidel en el teu deure, dedica-t’hi i arriba a vell complint les teves obligacions.» (Sir 11,20)
La vellesa com la vida és un regal de Déu.
De nou sant Benet ens parla de l’edat i de la fragilitat que comporta, de la feblesa dels infants i dels vells. No contempla pas sant Benet una relaxació en l’acompliment integral de la Regla, la contempla tant sols pel que fa al menjar. La meva avia deia que «trist es fer-se vell i més trist no fer-s’hi», però ni una ni altre possibilitat la triem nosaltres, ens la dona Déu. Envellir és quelcom que ens pot succeir a tots, fer anys no és pas un mèrit nostre, però si que ho és arribar-hi amb els deures fets. Tot dependrà de com hàgim carregat la motxilla de la nostra vida; si ho hem fet amb les flors de la bondat, el servei i l’amor a Crist i als germans ens serà més lleugera; si al contrari hi hem posat els rocs de l’egoisme, la murmuració i la mandra espiritual se’ns farà molt feixuc d’avançar cap a la fi dels nostres dies. En la societat actual es calcula que qui neixi ara arribarà als cent anys amb certa facilitat; és a dir que la vida s’allarga però això a vegades no implica necessàriament que s’allargui la qualitat de vida, en molts casos l’ancianitat esdevé un procés perllongat en el temps, on es van perdent facultats tant físiques com mentals; costa fer les coses que es feien abans amb gran facilitat, alguna part del cos no respon bé, s’obliden les coses i apareixen tantes altres febleses físiques i morals, que diria sant Benet.
«La joventut i la flor de la vida passaran aviat.» (Coh 11,10)
Convivim amb la vellesa.
Una de les grans riqueses de nostra la vida comunitària és la convivència de diverses generacions biològiques i monàstiques. Hem tingut la sort de conviure amb les primeres vocacions vingudes després de la restauració de la vida monàstica a Poblet l’any 1940, al menys amb les que han sobreviscut i han restat al monestir, perquè moltes d’altres van deixar-lo al llarg dels anys. Una sort que precisament els nostres germans grans en el monaquisme no tingueren, perquè el tall de cent-cinc anys de vida monàstica impedí que se succeïssin de manera natural les generacions de monjos. A ells els mancaren aquestes anelles de la cadena que són les comunitats, en ser els primers, independentment de l’edat que tinguessin, després de la posada a zero del cronòmetre que suposà la desamortització. Fet que supliren com van poder, per exemple agafant com a referent els monjos dels monestirs on anaren a estudiar, perquè els calia aquest punt de referència.
«Inicia el jove en el camí que ha de seguir: ni quan sigui vell no se n’apartarà.» (Pr 22,6)
Ens cal acceptar la vellesa.
Deia sant Joan Pau II en la seva carta als ancians que la vellesa també té els seus avantatges perquè atenuat l’ímpetu de les passions, augmenta la saviesa i la capacitat de donar consells més madurs, o al menys així hauria de ser perquè certament això no succeeix sempre i depèn de com hàgim arribat a l’ancianitat. Per experiència familiar i de vida comunitària tots podem saber que no pas tothom envelleix igual, hi ha qui ho accepta i qui no, qui es revela i ho passa molt malament i qui es torna encara més bondadós; tots en recordem exemples en un o altre sentit; fins i tot hi ha qui vol sentir-se vell abans d’hora o al contrari qui mai vol ser-ne considerat. Tampoc és que la nostra societat afavoreixi la valoració de la vellesa; vivim en una època narcisista i autoreferencial en la que més d’hora que tard tot ha de ser substituït per quelcom de més nou. No deixem espai pel dolor, per la malaltia o el malestar, pel sofriment, per la vellesa o per la mort; ens fan nosa i por a la vegada. És l’època del “usar y tirar” i la societat més que conviure amb els ancians de manera familiar, molt sovint els aparca i aparta en residències o sociosanitaris on poc a poc els va oblidant. Honorar als ancians suposa, deia sant Joan Pau II, un triple deure: acollir-los, assistir-los i valorar-los i això en certa manera també ens ho hem d’anar guanyant.
«Oh mort, que n’ets, de benvinguda, per a l’home necessitat i mancat de forces, per al vell esgotat que passa neguit per tot, que es revolta i ha acabat la paciència! » (Sir 41,2)
La vellesa és la porta de l’eternitat.
«Si la vida és una peregrinació cap a la pàtria celestial, l’ancianitat és el temps en el que més naturalment es mira cap al llindar de l’eternitat» (CA, 14). El Senyor ens convida a viure la vellesa com un temps de gràcia i d’esperança cap a una vida cada cop més plena. De nosaltres depèn sobretot viure-la o preparar-nos per a viure-la així. Perquè també podem viure-la preocupats, angoixats, temorencs i rondinaires i aleshores mal servei ens fem a nosaltres mateixos i pitjor servei als germans. Com diu sant Benet és per l’honor de Déu que som servits, i no hem de contristar amb les nostres exigències als germans (Cf. RB 36,4).
«La corona dels vells és la seva experiència, i la veneració del Senyor, el seu motiu de glòria.» (Sir 25,6)
La vellesa és mirar al passat amb agraïment i al futur amb esperança.
La vellesa és també un temps per a la reflexió. Al llarg de la vida fem el bé i el mal, tenim encerts i errors, vivim moments agradables i d’altres de desagradables; la vellesa és el temps que Déu ens dona per reconciliar-nos amb la nostra pròpia història; analitzant-la amb serenor que no implica necessàriament autocomplaença, però lluny de caure en el retret del que hem fet o deixat de fer, creant-nos aleshores un sentiment de culpabilitat que ens impedeix la serenor necessària per preparar-nos per a l’encontre amb el Senyor.
El nostre passat no el podem pas canviar, però podem canviar la nostra manera de veure’l i sanejar la nostra memòria reconciliant-nos primer que tot amb nosaltres mateixos i després i sobretot amb Déu. Això no implica una fugida triomfalista cap a endavant com si tot ho haguéssim fet bé, ni tampoc una constant flagel·lació pels errors del passat. Cal practicar un penediment alliberador, obrint-nos a la infinita misericòrdia de Déu, no desesperant mai de la seva misericòrdia. Ell sap realment quina ha estat la nostra vida, tot i que nosaltres n’hàgim amagat determinats aspectes davant dels altres i potser també davant de nosaltres mateixos. «La vellesa és l’edat més formosa perquè en ella hem arribat a la vigília del dia etern» deia sant Joan XXIII. Escriu Nancy Klein en el llibre l’eternitat de les hores que escoltem aquets dies al refetor, recollint la reflexió d’un dels candidats a cartoixà davant la mort d’un membre de la comunitat, que «només existeix l’ara i la mort. No hi ha res més, hic et nunc. Com a monjo, a més, cada dia m’atanso més a la mort.», deia el protagonista.
Preparem-nos doncs per si el Senyor ens concedeix d’arribar a vells, si ens fa aquets regal, i visquem la vellesa, si ja hi hem arribat, amb serenor i generositat, essent instruments de l’Esperit.
diumenge, 3 de febrer del 2019
COM S’HA DE CORREGIR ELS INFANTS DE MENOR EDAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 30
1 Cada edat i cada enteniment demana una tractament apropiat. 2 I doncs, sempre que els infants i els més joves, o aquells que no arriben a comprendre com és de greu el càstig de l’excomunió, cometin algun mancament, 3 tots aquests han de ser mortificats amb dejunis rigorosos, o castigats amb aspres assots, a fi que canviïn.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens parla en aquest capítol, al final del denominat codi penal de la Regla, de dues distincions: l’edat i l’enteniment. Al llarg de la Regla sant Benet ens parla sovint dels infants i dels ancians. En la seva època que un infant fos donat per la seva família a un monestir no era pas una cosa estranya sinó més aviat habitual. Però l’edat que vertaderament interessa a sant Benet és l’edat espiritual, per exemple ho deixa ben clar quan parla de l’ordre de la comunitat on no s’hi val a tenir més edat, sinó és aquella que és resultat de l’entrada en el monestir, que hauria de correspondre a la de la maduresa espiritual. No es tracta als nostres dies d’aconseguir-la amb mortificacions, dejunis rigorosos o càstigs amb aspres assots; ja la mateixa vida ens va castigant, si volem dir-ho així, o si més no ens va posant a prova. Però sí que la maduresa espiritual segueix essent quelcom a aconseguir o desitjable d’aconseguir. Realment arribem mai a ser madurs espiritualment? Per experiència personal o comunitària diria que no, que no hi arribem mai o que hi arriben tant sols uns pocs. No és que sigui pas un problema exclusiu de la vida monàstica o consagrada, el mateix problema és ben present en la vida de tots els homes i dones del nostre temps. Per exemple algú ens pot venir a explicar el seu desassossec personal fent-nos un relat que pot ser més o menys així, aquest és inventat:
«Jo de jove vaig tenir un primer amor, era un amor de joventut poc madur que a la fi no va anar a bon port. Al cap dels anys vaig conèixer una bona noia, jo creia sincerament que era el meu gran amor, que me n’havia enamorat; però passats uns deu anys no em sentia correspost, veia que no em valorava tal com jo creia merèixer de ser valorat i vaig cercar una nova relació, diguem una amiga íntima, i me’n vaig anar amb ella. Passats uns anys, en aquest cas bastants menys de deu, en la nova relació tampoc no em sentia valorat i vaig creure sincerament que havia de tornar amb el meu gran amor i així ho vaig fer i ho vaig explicar. Anaren passant de nou els anys, em varen presentar una altre noia, però per una cosa o altre va resultar un amor impossible. El meu desassossec aleshores fou tan gran que altre cop de nou em vaig adonar que la que considerava el meu gran amor no em corresponia com jo creia merèixer i em vaig plantejar de nou tornar a l’altre relació, amb la amiga amb qui havia estat uns anys a veure si ara treia d’ella el que jo volia i em valorava.»
Quan ens plantegen un relat com aquest, que certament és figurat i no hi busqueu cap protagonista concret perquè no el trobaríeu pas, molt probablement respondríem que la persona en concret el que ha de fer és aclarir-se, centrar-se, plantejar-se ben bé a qui estima, si és que realment estima a algú a part de a sí mateix, i a més pensar si és que no va fent mal a una i a altre persona a més d’ell mateix. Aquesta situació pot passar i passa realment en moltes relacions de parella, en molts matrimonis i fan mal i es fa mal, sobretot si hi ha fills pel mig. Però nosaltres tampoc no estem pas exempts de patir situacions comparables a aquestes en la vida monàstica, casos en recordem tots i no han estat pas infreqüents tampoc a casa nostra. Al cap i a la fi són crisis espirituals, crisis personals, crisis de vocació que si és veritat que ben portades poden arribar a fer-nos créixer, mal portades o eternitzades en el temps no ens porten pas a bon port.
Pretendre que l’entusiasme que tenim, que cal que tinguem, en els nostres primers anys de vida monàstica es perllongui en el temps és una il·lusió. En el seu comentari al capítol del bon zel l’abat Cassià Maria Just ho analitza de manera brillant, fent un paral·lelisme amb l’enamorament humà. Primer una fase d’encegament enamoradís, perquè si la nostra vocació és purament un procés intel·lectual malament rai; després una fase d’un cert i més o menys elevat rebuig i finalment una tercera fase d’assentament que és on cal desitjar d’arribar per tenir un cert equilibri. Sinó superem la fase de rebuig, la fugida pot produir-se tancant-nos a mirar al nostre interior, per no situar la inquietud i el desassossec al nostre cor i intentant de focalitzar-lo en un enemic exterior, en els altres, en les estructures, en la rutina, en la no valoració. Una segona reacció pot ser aferrar-nos a un acompliment estricte però buit de tot contingut espiritual o al menys amb una vida interior de molt baixa intensitat; aquesta segona situació seria sobreviure o malviure, potser perquè no tenim ni la valentia d’enfrontar-nos a la nostra crisi personal, ni la gosadia de treballar per recuperar la nostra vida interior, ni el coratge de cercar un altre marc de vida si aquest fos el cas. Una tercera possibilitat seria més o menys com la del relat; pensar que en un altre lloc, en el nostre cas en un altre monestir i amb una altre comunitat tot seria millor. Tots tenim l’experiència d’idealitzar situacions passades, unes situacions, siguem sincers, que potser quan les vivíem no ho fèiem pas ni amb joia. ni amb plenitud i més aviat en volíem fugir.
A cada edat i a cada enteniment aquestes crisis es poden presentar d’una manera o d’una altre. Com fer-nos-ho perquè ens siguin motiu de creixement espiritual? Com superar-les? Com no caure en l’accedia que ens emmalalteixi l’ànima de manera crònica? No crec pas que recorrent a mortificacions, dejunis rigorosos o càstigs amb aspres assots avancéssim molt en la bona direcció. El secret és confiar-nos al Senyor amb total generositat i humilitat. Tots hem escoltat el relat d’un germà nostre que més d’un cop ha preparat les maletes per anar-se’n del monestir, però malgrat les dificultats que en un moment donat li semblaven insalvables, ha tingut el coratge d’esperar l’endemà i aquest endemà sempre, al menys de moment i esperem que sigui així ja per sempre més, li ha portat llum i serenor. En el llibre sobre la vida consagrada del Papa Francesc, al que ja m’he referit altres vegades, el Papa diu que segurament cap vocació és sincerament generosa al cent per cent en el seu inici; però que sabut això cal que ho sigui en un alt percentatge per poder avançar i arribar a aquest noranta o vuitanta per cent de sinceritat que ens permeti viure amb joia la nostra vida. Viure intensament la pregària comunitària i personal, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu; també superant les ensulsides que puguem patir de tant en tant, més sovint del que voldríem; aquesta és la manera de confiar-se plenament al Senyor, al seu ajut que és inestimable, insubstituïble per avançar cap a Ell. Com ens deia avui a Matines sant Cesari d’Arle: «Nosaltres, que hem estat enriquits per la misericòrdia divina amb uns beneficis tan grans, sense cap mèrit que els precedís, col·laborem amb Ell segons les nostres possibilitats, a fi que la gràcia d’una amor tant gran ens sigui profitosa i no pas mereixedora de càstig.»
Capítol 30
1 Cada edat i cada enteniment demana una tractament apropiat. 2 I doncs, sempre que els infants i els més joves, o aquells que no arriben a comprendre com és de greu el càstig de l’excomunió, cometin algun mancament, 3 tots aquests han de ser mortificats amb dejunis rigorosos, o castigats amb aspres assots, a fi que canviïn.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens parla en aquest capítol, al final del denominat codi penal de la Regla, de dues distincions: l’edat i l’enteniment. Al llarg de la Regla sant Benet ens parla sovint dels infants i dels ancians. En la seva època que un infant fos donat per la seva família a un monestir no era pas una cosa estranya sinó més aviat habitual. Però l’edat que vertaderament interessa a sant Benet és l’edat espiritual, per exemple ho deixa ben clar quan parla de l’ordre de la comunitat on no s’hi val a tenir més edat, sinó és aquella que és resultat de l’entrada en el monestir, que hauria de correspondre a la de la maduresa espiritual. No es tracta als nostres dies d’aconseguir-la amb mortificacions, dejunis rigorosos o càstigs amb aspres assots; ja la mateixa vida ens va castigant, si volem dir-ho així, o si més no ens va posant a prova. Però sí que la maduresa espiritual segueix essent quelcom a aconseguir o desitjable d’aconseguir. Realment arribem mai a ser madurs espiritualment? Per experiència personal o comunitària diria que no, que no hi arribem mai o que hi arriben tant sols uns pocs. No és que sigui pas un problema exclusiu de la vida monàstica o consagrada, el mateix problema és ben present en la vida de tots els homes i dones del nostre temps. Per exemple algú ens pot venir a explicar el seu desassossec personal fent-nos un relat que pot ser més o menys així, aquest és inventat:
«Jo de jove vaig tenir un primer amor, era un amor de joventut poc madur que a la fi no va anar a bon port. Al cap dels anys vaig conèixer una bona noia, jo creia sincerament que era el meu gran amor, que me n’havia enamorat; però passats uns deu anys no em sentia correspost, veia que no em valorava tal com jo creia merèixer de ser valorat i vaig cercar una nova relació, diguem una amiga íntima, i me’n vaig anar amb ella. Passats uns anys, en aquest cas bastants menys de deu, en la nova relació tampoc no em sentia valorat i vaig creure sincerament que havia de tornar amb el meu gran amor i així ho vaig fer i ho vaig explicar. Anaren passant de nou els anys, em varen presentar una altre noia, però per una cosa o altre va resultar un amor impossible. El meu desassossec aleshores fou tan gran que altre cop de nou em vaig adonar que la que considerava el meu gran amor no em corresponia com jo creia merèixer i em vaig plantejar de nou tornar a l’altre relació, amb la amiga amb qui havia estat uns anys a veure si ara treia d’ella el que jo volia i em valorava.»
Quan ens plantegen un relat com aquest, que certament és figurat i no hi busqueu cap protagonista concret perquè no el trobaríeu pas, molt probablement respondríem que la persona en concret el que ha de fer és aclarir-se, centrar-se, plantejar-se ben bé a qui estima, si és que realment estima a algú a part de a sí mateix, i a més pensar si és que no va fent mal a una i a altre persona a més d’ell mateix. Aquesta situació pot passar i passa realment en moltes relacions de parella, en molts matrimonis i fan mal i es fa mal, sobretot si hi ha fills pel mig. Però nosaltres tampoc no estem pas exempts de patir situacions comparables a aquestes en la vida monàstica, casos en recordem tots i no han estat pas infreqüents tampoc a casa nostra. Al cap i a la fi són crisis espirituals, crisis personals, crisis de vocació que si és veritat que ben portades poden arribar a fer-nos créixer, mal portades o eternitzades en el temps no ens porten pas a bon port.
Pretendre que l’entusiasme que tenim, que cal que tinguem, en els nostres primers anys de vida monàstica es perllongui en el temps és una il·lusió. En el seu comentari al capítol del bon zel l’abat Cassià Maria Just ho analitza de manera brillant, fent un paral·lelisme amb l’enamorament humà. Primer una fase d’encegament enamoradís, perquè si la nostra vocació és purament un procés intel·lectual malament rai; després una fase d’un cert i més o menys elevat rebuig i finalment una tercera fase d’assentament que és on cal desitjar d’arribar per tenir un cert equilibri. Sinó superem la fase de rebuig, la fugida pot produir-se tancant-nos a mirar al nostre interior, per no situar la inquietud i el desassossec al nostre cor i intentant de focalitzar-lo en un enemic exterior, en els altres, en les estructures, en la rutina, en la no valoració. Una segona reacció pot ser aferrar-nos a un acompliment estricte però buit de tot contingut espiritual o al menys amb una vida interior de molt baixa intensitat; aquesta segona situació seria sobreviure o malviure, potser perquè no tenim ni la valentia d’enfrontar-nos a la nostra crisi personal, ni la gosadia de treballar per recuperar la nostra vida interior, ni el coratge de cercar un altre marc de vida si aquest fos el cas. Una tercera possibilitat seria més o menys com la del relat; pensar que en un altre lloc, en el nostre cas en un altre monestir i amb una altre comunitat tot seria millor. Tots tenim l’experiència d’idealitzar situacions passades, unes situacions, siguem sincers, que potser quan les vivíem no ho fèiem pas ni amb joia. ni amb plenitud i més aviat en volíem fugir.
A cada edat i a cada enteniment aquestes crisis es poden presentar d’una manera o d’una altre. Com fer-nos-ho perquè ens siguin motiu de creixement espiritual? Com superar-les? Com no caure en l’accedia que ens emmalalteixi l’ànima de manera crònica? No crec pas que recorrent a mortificacions, dejunis rigorosos o càstigs amb aspres assots avancéssim molt en la bona direcció. El secret és confiar-nos al Senyor amb total generositat i humilitat. Tots hem escoltat el relat d’un germà nostre que més d’un cop ha preparat les maletes per anar-se’n del monestir, però malgrat les dificultats que en un moment donat li semblaven insalvables, ha tingut el coratge d’esperar l’endemà i aquest endemà sempre, al menys de moment i esperem que sigui així ja per sempre més, li ha portat llum i serenor. En el llibre sobre la vida consagrada del Papa Francesc, al que ja m’he referit altres vegades, el Papa diu que segurament cap vocació és sincerament generosa al cent per cent en el seu inici; però que sabut això cal que ho sigui en un alt percentatge per poder avançar i arribar a aquest noranta o vuitanta per cent de sinceritat que ens permeti viure amb joia la nostra vida. Viure intensament la pregària comunitària i personal, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu; també superant les ensulsides que puguem patir de tant en tant, més sovint del que voldríem; aquesta és la manera de confiar-se plenament al Senyor, al seu ajut que és inestimable, insubstituïble per avançar cap a Ell. Com ens deia avui a Matines sant Cesari d’Arle: «Nosaltres, que hem estat enriquits per la misericòrdia divina amb uns beneficis tan grans, sense cap mèrit que els precedís, col·laborem amb Ell segons les nostres possibilitats, a fi que la gràcia d’una amor tant gran ens sigui profitosa i no pas mereixedora de càstig.»
Subscriure's a:
Missatges (Atom)