L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49

1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escoltàvem aquests darrers dies al refetor en la lectura del llibre l’eternitat de les hores, el decurs de la vida cartoixana; concretament aquesta setmana es llegia el capítol dedicat a la llarga caminada anual. Dom Leo, un dels novicis, dirigint-se a un postulant li deia «m’he d’acostumar al ritme, tot és qüestió de ritme.» Sant Benet ens presenta la nostra vida monàstica com quelcom similar a una llarga caminada durant la qual pujarem i baixarem alguns turons, i el nostre ànim un dia estarà alt i un altre baix, potser alguna part del camí se’ns faci feixuga, costeruda, d’altres en canvi ens semblaran costa avall, però si mantenim el ritme, si no afluixem, si no desesperem mai de la misericòrdia de Déu, descobrirem que un cop remuntada la pujada, gràcies al nostre esforç, el paisatge és encara més bonic que el que hem deixat enrere i així a cada etapa.

Per a caminar sant Benet ens demana de fer-ho esforçant-nos-hi, com si en tot temps estesim en Quaresma, com si sempre ens trobéssim al davant un turó per pujar, però amb ganes d’abordar-lo, sense perdre mai el ritme ni la il·lusió. Sembla fàcil, però pot no ser-ho tant en la pràctica; la mateixa Regla, el mateix ritme de la nostra vida ens hi ajuda, però cal que ens deixem ajudar, que deixem que ens amari el ritme que sant Benet pensà i repensà per a la nostra vida, fruit, no ho oblidem mai, d’una llarga experiència personal. Si comencem a caminar ara si, ara no; si en un moment donat correm i en l’altre ens encantem, correm el risc de perdre el ritme i si el perdem pot ser que no aconseguim de recuperar-lo mai.

Què passa aleshores? Que ens endropim espiritualment, que anem coixos i cada passa ens costa més donar-la, cada etapa ens sembla missió més impossible i a la fi podem aturar-nos definitivament i acabar per no arribar mai a la meta, víctimes de l’artrosi espiritual que ens hem anat guanyant a pols. De res s’hi val que ens queixem de que aquell altre si que avança, perquè si no hi posem tot el cor, tot l’esforç en arribar-hi nosaltres mateixos, no arribarem mai. No és sols teoria espiritual; si no crua realitat; així podem tenir dificultats certes per participar per exemple a Matines, que ens costi llevar-nos, aleshores cal demanar al Senyor que ens hi ajudi primer que tot a discernir si són dificultats insalvables, i després que ens doni força per alçar-nos de la postració, perquè si hi caiem un dia rere l’altre pot ser que no puguem aixecar-nos per anar-hi mai més i això és molt trist perquè perdem la primera etapa del passeig espiritual diari; i així amb tantes altres coses.

La caminada comença amb la nostra entrada al monestir però també s’inicia cada dia ben d’hora, quan encara és fosc; quan la nostra boca s’obre, o s’hauria d’obrir, per proclamar la lloança del Senyor; si ens hi incorporem més tard ens caldrà córrer, ens faltarà l’alè i potser la sensació d’ofec interior sigui tal que ens impedeixi d’avançar. No emprenen pas sols el camí cada matí, ho fem en comunitat, ho fem sota el guiatge de l’Evangeli i de la Regla que ens marquen la ruta, com aquells planells que fascinaven a un dels novicis cartoixans de la lectura del refetor perquè li permetien conèixer la ruta i planejar la caminada. Cada matí i cada tarda tenim ocasió d’aprofundir per la Lectio en aquests mapes que guien la nostra ruta, aprofundint en la Paraula de Déu, perquè no hem d’oblidar mai que «fem els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, per tal que meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne», com ens diu sant Benet (RB pròleg, 21).

Són pocs els que tenen fortalesa, diu la Regla, per tant cal que ens ajudem per caminar amb l’oració, amb la lectura i amb una joia plena de deler espiritual; zelosos per l’ofici diví, no negligint-lo, no absentant-nos-hi i participant-hi; perseverant-hi perquè si sucumbim a la temptació de tirar la tovallola a la primera o segona dificultat, abandonant esfereïts o caient en una acomodatícia vida de baixa intensitat espiritual; no fem camí, no avancem i correm el risc de no arribar a veure mai a Aquell qui ens ha cridat.

No hi ha cap camí espiritual en el que ens puguem aturar a descansar per sempre a mig camí; com si ja haguéssim arribat a Déu. A Déu no hi arribem mai sinó és al final de la vida; no podem dir-nos mai «fins aquí he arribat, ja no puc més»; perquè el camí que recorrem és el camí de la conversió i si no anem avançant, la nostra vida esdevindrà estèril, buida i falsa. Per avançar amb certa seguretat ens cal ni obsessionar-nos per arribar a la meta abans d’hora, ni posar plom als nostres peus mirant un cop i un altre a un passat que ja és passat, que ni tornarà ni pot tornar, i que hem idealitzat per comoditat nostra. És en el present on cada dia Déu ens presenta un nou repte, on ens diu que vol de nosaltres i sovint no ens demana pas escalar altes muntanyes, sinó la constància, sense presumpció ni vanagloria. Perquè un altre risc en el nostre camí és el considerar-nos per damunt dels altres i aleshores creure que ja no ens cal avançar més i més cap a Déu, que ja no ens cal donar-li al Senyor més de nosaltres mateixos perquè hem arribat al cim quan de fet falta encara molt per culminar-lo. Intentem de viure sempre la nostra vida amb tota la seva puresa, amb una intensitat quaresmal, evitant tant com puguem totes les negligències amb l’ajut del Crist.