COM HAN DE SATISFER ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 44

1 Aquell qui per culpes greus és excomunicat de l’oratori i de la taula, al punt que acabin de celebrar a l’oratori l’ofici diví, jaurà prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, 2 només amb el cap a terra, prosternat als peus de tots els qui surten de l’oratori. 3 I continuarà fent-ho fins que l’abat cregui que ja ha satisfet. 4 Quan l’abat li mani de comparèixer, es llançarà als seus peus, i després als de tots, perquè preguin per ell. 5 I aleshores, si l’abat ho disposa, que sigui admès al cor, al lloc que l’abat determini; 6 mentre, però, no gosi entonar a l’oratori cap salm o lliçó, o cap altra cosa, si l’abat no li ho mana novament. 7 I a totes les hores, en acabar-se l’ofici diví, que es llanci a terra al lloc on es troba. 8 I que satisfaci així fins que l’abat li mani de posar terme, ja, a aquesta satisfacció. 9 Els qui per faltes lleus són excomunicats només de la taula han de satisfer a l’oratori fins a una ordre de l’abat. 10 I que ho vagin fent fins que els beneeixi i digui «prou».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Culpes greus, faltes lleus, excomunicacions; procediments penitencials propis de l’Església al segle VI; tot un procediment establert aleshores amb un temps d’expiació per tal de fer penitència i un temps per a ser reintegrats, reincorporats a l’Església de manera pública; perquè si hi ha hagut reconciliació implica necessàriament abans un reconeixement de la culpa i un propòsit d’esmena que ens donen la possibilitat de reconciliar-nos vertaderament i tornar a la comunió amb l’Església, amb la comunitat, si és el cas. Si algú falta, quan faltem, perquè tots faltem, ens cal fer un procés de reconciliació; si sortim, si ens apartem, ens cal entrar de nou. Ens el proporciona fonamentalment el sagrament de la penitència. Però sant Benet ens parla també de gestos concrets com la postració a la porta de l’oratori en silenci, sempre el silenci tant present en la Regla, i fer-ho als peus de tots, llançant-nos al terra allí on ens trobem, no gosant entonar cap Salm ni lliçó; són procediments proposats per sant Benet que avui per avui poden xocar per extrems.

La causa, el motiu pel qual sant Benet ens proposa l’esmena per recuperar la comunió no està tan caducat, ans al contrari és ben present encara. Altra cosa és que per a nosaltres avui l’excomunicació tingui un sentit diferent; fins i tot el podem creure positiu quan molt sovint ens l’autoapliquem diríem que de manera errònia, equivocada, no pas com a càstig, no pas per expiar o donar satisfacció d’una falta lleu o greu sinó que quan per peresa, per desídia, per manca de perseverança ens autoexcomuniquem i faltem a la caritat amb els altres, a l’Ofici Diví, a la taula, al silenci, a la prudència amb els hostes, no recitant ni Salm ni lliçó, boca closa mentre la comunitat lloa al Senyor, i tantes altres coses, creient atorgar-nos-ho com una mena de llicencia per trencar la nostra rutina, una mena de premi o de protesta sorda, de fals exercici de la nostra llibertat. I l’excomunicació no és això, no hauria de ser pas així, no és així per sant Benet.

Al llarg dels capítols precedents la Regla ens ha parlat de la mesura en el menjar i en la beguda, o sigui del risc de caure en l’enfit i en l’embriaguesa; ens ha advertit de no parlar després de Completes guardant el gran silenci; de no fer tard a l’Ofici Diví o a la taula, o sigui anant-hi perquè a sant Benet no li passa pel cap que puguem no voler anar-hi deliberadament; vet aquí quines són les faltes per sant Benet, les que ens han de moure a la compunció, al propòsit d’esmena i a la correcció. Estem dins de l’apartat de la Regla que ens parla de l’organització del monestir i sant Benet entén que perquè aquest funcioni, tiri endavant, cal la nostra voluntat explícita d’acomplir els preceptes descrits en la Regla o al menys d’intentar-ho de totes, totes.

No és pas casual que ens parli aquí del gest de la postració, un gest important, fort que per exemple executem el Divendres Sant durant la celebració de la Passió del Senyor, un gest que realitzem el dia de la nostra vestició d’hàbit, de la professió temporal o de la professió solemne, quan s’hi afegeix fer-ho davant de cada germà perquè ens rebi també ell. Sant Benet ens indica així que una nostra excomunió demana en cert sentit una nova admissió a la comunitat i alhora l’acceptació de cada germà.

Tot i poder semblar obsolet aquest capítol ens parla del reconeixement de les faltes, de reconèixer-nos pecadors; parla de donar satisfacció com a camí per tornar a l’ordre habitual, i per a tot això sols ens hi pot ajudar la humilitat. Per viure en comunitat hem de ser conscients de que som pecadors, però alhora hem de lluitar per estar sempre en camí de conversió, no rendir-nos mai, no acomodar-nos a la inèrcia de l’error, de la falta i del pecat. Sols vigilant els nostres actes aconseguirem que no esdevinguin els nostres costums i aquests el nostre caràcter, esdevenint així el nostre destí. Certament sempre caurem però al menys hem d’intentar de no caure; vigilar de no caure, de no fer-ho conscientment; i si mil vegades caiem intentem d’aixecar-nos altres mil. Com a monjos i com a cristians, que és la nostra primera i més vertadera vocació, hem de lluitar per no caure de nou, fer-ho tantes vegades com ens calgui, que segur que seran moltes, moltíssimes; però no desesperant mai de la misericòrdia de Déu.

Excomunicar-nos és al cap i a la fi separar-nos i podem caure-hi sense adonar-no-se’n, caient primer en petites coses que habituant-nos-hi esdevenen finalment grans. Ens deia aquesta setmana sant Joan Crisòstom a Matines que «el qui se separa una mica, tant sols una mica, s’allunya cada vegada més. (...) En conseqüència aquesta mica no és una mica, sinó que gairebé es podria dir que és el tot. Doncs bé quan cometem un pecat lleu o som mandrosos, no ho passem per alt sense donar-hi importància pel fet de ser una cosa petita, perquè si ho descurem es tornarà gran. (...) No menyspreem mai les coses petites, per tal de no caure en les grans, per no caure en la somnolència total. Ja que després resulta difícil de sortir-ne, si no és amb molta vigilància; i no tant sols per la distància, sinó també per les dificultats inherents al lloc on hem caigut. El pecat és un abisme profund i ens atrau amb vertigen, cap al fons. I igual que els qui cauen en un pou no surten fàcilment, sinó que cal que altres els treguin, als qui cauen en la pregonesa del pecat els passa el mateix. (...) [però estiguem certs que] Déu ens ajuda.» (Homilia sobre la primera Carta als Cristians de Corint).