diumenge, 17 d’octubre de 2021

LA HUMILITAT: EL NOVÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,56-58

56 El novè graó de la humilitat és quan el monjo reprimeix la llengua de parlar i, guardant silenci, no parla fins que és preguntat, 57 ja que l’Escriptura ensenya que «qui parla molt, no evita el pecat», 58 i que «l’home enraonador no encertarà el camí sobre la terra».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Vigilaré els meus passos per no pecar amb la llengua» ens diu el Salm 39. Pecat i llengua són dues paraules molt ben relacionades ja en l’Escriptura. No és d’estranyar per tant que en aquest novè graó de la humilitat ens en parli sant Benet. Fixem-nos però en un mot concret que apareix en el text llatí, un mot clau en la Regla: taciturnitatem, traduït aquí per guardar el silenci. Taciturnitat la defineix el Diccionari del Institut d’Estudis Catalans com la qualitat de taciturn i aquest mot es definit com la persona habitualment silenciosa i que defuig conversar i el Diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola diu del taciturn que és aquell callat, silenciós, que li molesta parlar o que és trist, melancòlic i afeixugat. El seu sentit originari llatí va estretament lligat al verb taceo, callar i el sentit també amb la idea de conservar la calma i fer silenci.

Sant Benet demana al monjo de studere silentium, ho fa en el capítol 42, on ens ve a dir que el silenci cal que sigui conreat, cuida’t, mimat, creat, construït. La finalitat d’aquest silenci és doble ja que per un cantó ens obre a l’escolta meditativa de la Paraula de Déu i per l’altre ens facilita la caritat envers els germans. La llengua cal doncs, segons sant Benet, controlar-la, saber-la emprar tant en el moment com en el contingut de les paraules per evitar així el pecat. Ens ho deixa ben clar sant Benet, un mal us de la llengua ens pot portar a pecar de paraula; perquè com diu el llibre dels Proverbis «Mort i vida estan en mans de la llengua» (Pr 18, 21). El silenci entès en el sentit de taciturnitat és la renúncia a emprar el poder de la paraula en benefici propi. El nostre Abat General fa servir en la definició una expressió més forta i escriu que és un desarmar-se davant dels altres de manera que les paraules entre nosaltres no siguin com armes de destrucció massiva que cerquen sempre duels en els quals inevitablement cal un vencedor i un vençut, dinàmica que provoca la revenja i l’eternització del conflicte, o l’enquistament si volem emprar un mot del llenguatge de la política internacional avui en ús.

Sant Benet sap molt bé que a vegades pot ser millor callar que no pas passar a l’ofensiva amb una arma del gruixut calibre com pot esdevenir la nostra llengua. El problema és que rarament som amos de la qualitat de la nostra paraula i del seu efecte en els altres, massa sovint escapa al nostre control. Per aconseguir aquest control sobre la nostra llengua, per refrenar-la en el moment en que carrega paraules pecaminoses, ens cal una conversió del cor que talli el poder pervers de la nostra paraula, la seva capacitat possessiva i ofensiva, i la converteixi cada vegada més en transmissió de la Paraula de Déu que amb la força de la Paraula creà cada cosa i la creà bona (cf. Gn 1). Per afavorir aquest desarmament unilateral, sant Benet ens proposa essencialment dues coses: callar i escoltar; ens proposa un silenci no pas estèril sinó un silenci constructiu, un silenci atent a l’escolta de la Paraula de Déu perquè sigui aquesta qui transformi els nostres cors i de resultes d’aquesta conversió faci sortir de la nostra boca tant sols paraules assenyades i justes, sempre en el moment oportú. Callant i escoltant aprenem a concebre la paraula no ja com una arma en mans de la nostra llengua, sinó com un do per transmetre el bé; però per arribar a aquest punt ens cal fonamentar-nos del tot en la Paraula que rebem; en la Paraula de Déu que tant sols podem escoltar en el silenci. Per sant Benet sense escolta no hi ha silenci i sense silenci no hi pot haver escolta. El silenci benedictí i monàstic en general no és mai autista, no és mai un tancar-se en nosaltres mateixos, perquè això té per resultat habitualment escoltar tant sols la nostra pròpia veu; sinó que el silenci atent és un acte de relació, una taciturnitas; és a dir, un renunciar al propi torn de paraula per escoltar a l’altre, per escoltar essencialment a Déu. Per tant el silenci ha de néixer de la humilitat de reconèixer que la paraula de l’altre pot ser més important que la nostra o al menys tant important com la nostra. Però a això només hi arribem si cultivem l’escolta de Déu, l’escolta de la Paraula de Déu.

El silenci per sí mateix és res, en si mateix és pur buit. Però és un buit que fa relació a alguna cosa, la qual cosa vol dir que és un buit capaç d’alguna cosa. Hi ha buits tancats i buits capaços de ser omplerts. Nosaltres som capaços de Déu però per poder percebre i acollir la seva presència ens cal voler acollir-la, i aleshores per més separats i allunyats que estiguem d’Ell ho aconseguirem sempre que el silenci interior i exterior ens hi predisposin. Perquè no s’hi val tant sols a tancar la boca, cal fer un silenci interior que apagui la remor dels nostres mals pensaments que descontrolats acaben per sortir per la nostra boca en forma de paraules pecadores. El pitjor enemic de la vida comunitària, ho repeteix sant Benet al llarg de tota la Regla, és la murmuració i el pitjor enemic de la murmuració, la millor arma contra ella és la taciturnitat. Com escriu el nostre Abat General, sant Benet ens demana, sobretot, treballar contra el soroll interior i aquest soroll no és altre que la murmuració. Quan ens neguem a fer una mica d’espai, quan no volem desprendre’ns de cap dels nostres sorolls, de les nostres idees, de les nostres veritats, defugint d’acceptar qüestionar-nos i ser qüestionats, llavors no deixem lloc ni per a Déu ni per als altres. Quan construïm una defensa agressiva dels nostres punts de vista, no deixem lloc per a aprendre i correm un greu risc, el d’estar sobreïxin de nosaltres mateixos amb un ego desmesurat que com un volcà en erupció no és capaç de contenir-se envaint els espais d’altres i tancant la porta a Déu. El Papa Francesc també ha parlat moltes vegades de la murmuració com d’un dels grans mals de l’Església. En paraules seves «Moltes vegades, ho sabem, és més fàcil o més còmode percebre i condemnar els defectes i els pecats dels altres, sense adonar-nos-en dels nostres amb la mateixa claredat. Sempre amaguem els nostres defectes, també a nosaltres mateixos; en canvi, és fàcil veure i manifestar els defectes dels altres. La temptació és ser indulgent amb un mateix i dur amb els altres. (...) Tots tenim defectes: tots. Hem de ser conscients d’això i, abans de condemnar als altres, mirar dins de nosaltres mateixos. Així, podem actuar de manera creïble, amb humilitat, donant testimoniatge de la caritat. (...) Qui és bo treu del seu cor i de la seva boca el bé i qui és dolent en treu el mal, practicant l’exercici més nociu entre nosaltres, que és la murmuració, el xafardeig, parlar malament dels altres. Això destrueix; destrueix la família, destrueix l’escola, destrueix el lloc de treball, destrueix el veïnat. Per la llengua comencen les guerres.» (Àngelus 3 de març de 2019).

diumenge, 10 d’octubre de 2021

LA HUMILITAT: EL SEGON GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,31-33

31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat, l’home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els fets a aquella paraula del Senyor que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 33 També diu l’Escriptura: «La voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La voluntat guia les nostres accions, la nostra vida; sense voluntat tot el que puguem fer deixa de tenir sentit perquè els homes no som unes màquines, uns autòmats programats per fer sense pensar, Déu ens ha donat el lliure albir per a decidir. Potència i acció són dos axiomes que regeixen la conducta de l’ésser humà i precisament per això és tant important ser guiats per una recta voluntat. Certament, ens ho ha dit sant Benet, no hi ha millor exemple, millor model que el mateix Crist. Però fer la voluntat del Pare, com Ell la va fer fins a l’extrem, no és pas fàcil i implica una lluita interior i si creiem d’altra manera, si ens creiem fer sempre la voluntat de Déu, com per naturalitat, ens enganyem a nosaltres mateixos perquè estem cobrint el nostre propi voler supostament amb el mantell del voler de Déu i això és enganyar-nos.

La voluntat pot ser conjugada en les tres persones del singular. Habitualment la conjuguem en la primera persona «jo vull» i aquesta expressió es converteix en llei per a la nostra vida i en un destorb per a fer la voluntat del Senyor. Escriu Benoît Standaert, monjo de Sant Andreu a Bèlgica, que aquest segon graó toca la voluntat pròpia en una doble clau: positiva i negativa. La negativa enllaça directament amb el primer graó de la humilitat quan sant Benet ens diu de no estimar la pròpia voluntat, el propi desig, el propi voler; no deixant-nos dominar pels desitjos, no anant darrere les nostres cobejances i demanant al mateix Déu amb la pregària que es faci en nosaltres la seva voluntat. Una voluntat, la de Déu, que a vegades no és el camí que ens sembla més recte o planer, sinó aquell altre que se’ns presenta costerut i pedregós. Escrivia santa Teresa de Jesús «Decir que dejaremos nuestra voluntad en otra parece muy fácil, hasta que probándose se entiende que es la cosa más recia que se puede hacer, si se cumple como se ha de cumplir» (Camino de perfección, 32). La clau positiva, no en podia ser d’altre, és imitar al Senyor, havent escoltat el que Ell ens diu en l’Escriptura i posant-ho en pràctica.

La cita de Joan 6,38 «no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat», ja l’ha emprat sant Benet al capítol V quan ens ha parlat de l’obediència, és per tant una cita molt estimada per sant Benet i els llocs on la fa servir ens mostren l’estret lligam entre fer la voluntat del Senyor i l’obediència i evidencien un cop més la clau cristològica de tot el text de la Regla. Perquè normalment és la nostra voluntat la pitjor enemiga per a fer la voluntat del Senyor i no cal recórrer a grans desafiaments; a vegades els petits, els de cada dia, són els que ens costen més de superar. Per exemple tenim encomanada una determinada tasca i resulta que ens ve de gust fer quelcom que hem de fer però quan no toca fer-ho i aquí tractem d’imposar de totes, totes la nostra voluntat i fins i tot ho argumentem amb mil i un raonaments. En la nostra jornada diària la voluntat del Senyor ve determinada per l’horari establert en la comunitat, en fer cada cosa quan toca i on toca, i aquest horari s’expressa d’una manera molt concreta, té diguem una veu clara i potent, que és la campana. Quan l’escoltem sabem que hem de deixar el que estem fent per acudir a la pregària, per començar o deixar el treball o per aixecar-nos del llit; però aquí sempre hi ha l’ocasió sinó per al dimoni si per a un petit dimoniet que ens diu a cau d’orella «va que tens temps» i aleshores correm el risc de fer tard i fent tard per exemple a l’Ofici Diví, a la col·lació o al treball tal volta destorbem a tota la comunitat. És un aspecte petit potser en el conjunt de la nostra vida però molt habitual i que mostra ben bé aquesta lluita constant entre fer la voluntat del Senyor o fer la nostra. No cal dir també que la primera persona del singular «jo vull», ens pot portar molt més enllà i creient-nos uns nous sant Benet voler fer un monestir al nostre caprici, a la nostra mida o a la dels nostres maldestrament dits amics.

Perquè la segona persona del singular «tu vols», també pot acabar essent un destorb, un enemic per a fer la voluntat del Pare, sinó és un Tu amb majúscules, és a dir el Senyor. Les amistats massa particulars, els grupets massa tancats porten sovint a l’exclusivisme és a dir a excloure als altres germans i a dependre afectivament d’un o d’uns germans amb la voluntat conscient o inconscient d’agradar-los només a ells; i hem vingut a fer la voluntat del Senyor, no pas a satisfer l’ego de cap germà nostre per més que aquest es pugui creure superior als altres; no sigui que s’acompleixi allò que escriu sant Pau a Titus: «a aquests cal tapar-los la boca; perverteixen famílies senceres, ensenyant per un guany mesquí allò que no convé.» (Tt 1,11). Escriu santa Teresa de Jesús a Camino de perfección que «de aquí viene el no amarse tanto todas, el sentir el agravio que se hace a la amiga, el desear tenerla para regalarla, el buscar tiempo para hablarla, y muchas veces más para decirle lo que la quiere y otras cosas impertinentes. Porque estas amistades grandes pocas veces van ordenadas a ayudar a amar más a Dios, antes creo las hace comenzar el demonio para comenzar bandos en las religiones; que cuando es para servir a Su Majestad, luego se parece que no va la voluntad con pasión, sino procurando ayuda para vencer otras pasiones.» (Camino de perfección, 4).

L’única que val és la tercera persona del singular «Ell vol», sempre que aquest Ell vagi amb majúscules perquè no pot ser altre que el Senyor. Com saber el que Ell vol de nosaltres? Doncs tenim certs elements de judici com ara l’Escriptura, la mateixa Regla de sant Benet o els textos dels Pares, també el que el Senyor ens diu en la pregària personal i comunitària. En cap d’ells trobarem justificació per imposar la nostra voluntat o per satisfer la voluntat capritxosa d’un altre germà; en tots trobarem el mateix que ens diu avui sant Benet; el realment important és fer la voluntat del Pare, tal com Jesús vingué a fer-la. Tampoc per a Ell fou sempre fàcil, home com era, la basarda, el neguit i l’angoixa l’assaltaren més d’un cop i queda això molt evident a Getsemaní, moment culminant en que Jesús afronta el sacrifici final i total de la seva vida i de la seva voluntat.

A nosaltres Déu no ens demana pas cada dia un sacrifici tan sublim, perquè arribar puntuals, fer a cada moment el que toca, tractar-ho tot com a vasos sagrats, no és un sacrifici cruent o ho és tant sols per a la nostra voluntat que si cada dia es va conformant una mica més a la del Senyor tal volta acabi per morir o al menys per agonitzar, però per a nosaltres això no ens ha de doldre, com escriu sant Pau «perquè per a mi, viure és Crist, i morir m’és un guany» (Fl 1,21).

En paraules de san Pedro de Alcántara, un dels mestres espirituals de Teresa de Jesús: «Cada uno entienda que el fin de todos estos ejercicios y de toda la vida espiritual es la obediencia de los mandamientos de Dios y el cumplimiento de la divina voluntad, para lo cual es necesario que muera la voluntad propia, para que así viva y reine la divina.» (Tratado de la oración y meditación, 11).

diumenge, 3 d’octubre de 2021

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,30-40

30 S’ha de recordar sempre l’abat del que és, s’ha de recordar de com l’anomenen, i ha de saber que, a qui més es confia, més se li exigeix. 31 Que sàpiga també quina cosa tan difícil i tan àrdua no accepta, de governar ànimes i acomodar-se a moltes maneres de ser: a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió; 32 i que, segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom, que no sols no hagi de lamentar cap minva del ramat que té encomanat, sinó que pugui alegrar-se de la creixença del bon ramat. 33 Per damunt de tot, que, desatenent o tenint en poc la salvació de les ànimes que li són encomanades, no posi més afany en les coses transitòries, terrenals i caduques, 34 sinó que pensi sempre que ha acceptat de governar ànimes, de les quals haurà de donar compte. 35 I perquè no invoqui una possible manca de béns, recordi’s que està escrit: «Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això us serà donat d’escreix»; 36 i encara: «Res no falta als qui el temen». 37 Que sàpiga que el qui accepta de governar ànimes s’ha de preparar a donar-ne compte. 38 I tal com sigui el nombre de germans que sap que té sota la seva cura, tingui per cert que de totes aquestes mateixes ànimes haurà de donar compte al Senyor el dia del judici, a més, sens dubte, del de la seva ànima. 39 I així, tement sempre el futur examen del pastor sobre les ovelles que li té encomanades, mentre es preocupa pels comptes d’altri esdevé sol·lícit dels seus, 40 i, mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena als altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Tement sempre el futur examen» ens diu sant Benet, la nostra vida, la vida de l’abat, la vida de cada monjo té una dimensió escatològica que li és fonamental. No som en aquest món per romandre-hi, som en aquest món de pas, el que vertaderament val és preparar-nos per al dia del judici quan haurem de donar compte del mal que hem fet en aquesta vida i se’ns valorarà el bé que hàgim pogut fer, aquest sempre amb l’ajut de Déu. D’acord amb la nostra vida serem jutjats i d’acord també amb la tasca que el Senyor ens hagi confiat.

Al llarg del text de la Regla sant Benet deixa entreveure que quanta més hagi estat la responsabilitat confiada més serà la dificultat en trobar misericòrdia, menys mal que la misericòrdia del Senyor és infinita i no n’hem de desesperar mai, és a dir sempre hi hem de confiar amb esperança. Confiança que no vol dir pas en cap moment relaxació en l’acompliment dels manaments del Senyor i en el nostre cas també en els de la Regla. La misericòrdia del Senyor estarà en relació amb el nostre coneixement dels seus preceptes i cap de nosaltres no podrà pas dir que els ignorava perquè al llarg de la nostra vida és infinit el nombre de vegades que escoltem la Paraula de Déu i la meditem, que escoltem l’Evangeli i el meditem, que escoltem les paraules dels Pares i les meditem, que escoltem la Regla del nostre Pare sant Benet i l’acollim amb orella atenta, o al menys així hauria de ser. Ni l’abat ni cap monjo pot al·legar doncs desconeixement, ans al contrari estem obligats a seguir aquets preceptes amb disciplina, una disciplina escollida amb llibertat per tal de discernir i així poder seguir la voluntat de Déu. El camí que porta cap a la vida eterna és l’obediència i la motxilla amb la que carreguem tot allò que ens cal per al viatge és la disciplina. No, no obeïm cap home per més o menys carismàtic que sigui o pugui ser, per més o menys debilitats que pugui tenir; obeïm al Senyor que ens ha cridat al monestir i que a la fi del camí ens examinarà a cadascú segons el que li ha demanat i li ha concedit.

Escriu Anselm Grün que la disciplina genera benestar perquè ajuda a minimitzar els errors, uns errors que generen sofriment i poden afectar a la salut emocional; mentre que seguint els consells de sant Benet, la disciplina sosté l’espiritualitat, anima una pauta de comportament estructurada i assossegada, és a dir equilibrada i l’equilibri és una cosa tan difícil i ardu que precisa de molt d’esforç per cercar-lo i mantenir-lo. El que vertaderament importa en la nostra vida de monjos, de cristians, és la salvació de la nostra ànima, aquesta és la part essencial de la nostra humanitat que realment preocupa i ocupa a sant Benet.

Som, escriu Aquinata Böckmann, a la conclusió d’aquest capítol i la paraula ànima adquireix aquí un protagonisme central lligat intrínsecament amb la diversitat; sant Benet juga en aquets versets amb la individualitat i amb la comunitat; amb la comunitat com a conjunt d’individualitats unides per un objectiu comú, la vida eterna a la que hi hem d’arribar tots junts. La prioritat absoluta és la salvació de les nostres ànimes; la de l’abat se salva ella mateixa tant sols en relació amb la salvació de la dels germans; perquè al cap i a la fi no hem vingut al monestir a salvar tant sols la nostra d’ànima, hi hem vingut per a salvar-nos tots junts i aquesta és una responsabilitat individual i alhora col·lectiva. Tota la nostra vida és un preparar-nos per a donar compte al Senyor en el dia del judici; un camí durant el qual tots plegats ens hem d’anar esmenant dels nostres defectes i deixant-nos esmenar.

La Regla és una guia, un full de ruta per aquest camí, inspirada en l’Evangeli, però la Regla no és una fi en si mateixa. El propi Sant Benet ve a dir que no és més que «un començ de vida monàstica» (RB 73,1), uns instrument per a encaminar al monjo, per a obrir-li horitzons infinits de doctrina i de virtut; així aquell que la posi en pràctica aconseguirà, amb l’ajuda de Déu, la pàtria celestial cap a la qual es dirigeix, perquè tant sols és aquest el nostre destí. Una de les coses més interessants de la vida comunitària, però també de les més difícils, és l’adaptació als altres i buscar el bé comú, deixant de costat els propis interessos. L’adaptació exterior no sol resultar molt difícil. El treball, l’oració litúrgica, la lectura, l’estudi o la dinàmica d’una comunitat, són coses a les quals un es va adaptant més o menys amb una certa facilitat. Però les relacions fraternes ens posen a prova cada dia i de manera especial perquè toquen el nostre ego, tendeixen a descobrir el que som veritablement i a despullar-nos de nosaltres mateixos. Podem intentar fugir refugiant-nos en les pròpies ocupacions o solitud, però en una vida comunitària mai ens podem amagar del tot. Hi ha una tendència natural a mirar les coses des d’un mateix i fer de la nostra visió el model que els altres han de seguir, és aleshores que ens queixem i impacientem si els altres no s’afanyen a fer el que nosaltres creiem que han de fer i volem que facin. Les relacions fraternes ens posen a prova en això i ens demanen un canvi d’actitud, acollint a l’altre en la seva diversitat i fins i tot en les seves manies, suportant pacientment també les seves febleses.

Si el Senyor és el centre i la fi de les nostres vides, si a ell ens hem consagrat, si és a ell a qui cerquem, si com ell volem viure i és ell qui guia els nostres passos, sabem que és el Senyor, i només el Senyor, qui ens pot portar a la meta. Si en el Pròleg sant Benet ens diu que la Regla és un camí per a tornar a aquell del qual ens havíem allunyat per la desobediència, en el capítol del bon zel reconeix que si el mateix Crist no ens hi porta, mai hi arribarem. Un camí que arriba al seu punt culminant amb la mort, que no és la fi sinó l’inici, el pas a una altra manera de viure, a una vida en plenitud; la vida eterna, tan desitjada per sant Benet, no com una alienació de la realitat present, sinó com una plenitud de vida.

Hi ha qui enyora la vida futura perquè és incapaç de trobar-li un sentit a la present, no ha de ser així per a nosaltres, enyorem la pàtria futura com una plenitud d’allò que ja hem de viure aquí, aquest és el camí del monjo, un camí guiat per l’anhel de la Pasqua. Com ens deia avui a Matines sant Ciril d’Alexandria «lluitem, doncs, davant la presència de Déu, tenint en gran honor la seva llei divina, i dirigim el curs de la nostra vida cap a on li serà més plaent, promptes sempre a servir-lo.» (De les homilies pasquals, 9,6).