AMB QUIN ORDRE S’HAN DE DIR ELS SALMS

De la Regla de sant Benet
Capítol 18

1 En primer lloc es dirà el verset «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me», el glòria i l’himne de cada hora. 2 Després, a l’hora de prima, el diumenge, s’han de dir quatre divisions del salm cent divuit, 3 però a les altres hores, o sigui, a tèrcia, sexta i nona, es diran tres divisions de l’esmentat salm cent divuit. 4 A prima del dilluns s’han de dir tres salms: el primer, el segon i el sisè; 5 i així cada dia, fins al diumenge, es diran a prima tres salms, per ordre, fins al salm dinou, de manera, però, que el salm nou i el disset es parteixin en dos. 6 I així resulta que a les vigílies del diumenge es pot començar sempre pel vintè. 7 A tèrcia, sexta i nona del dilluns es diran les nou divisions restants del salm cent divuit, tres a cada hora. 8 Acabat així el salm cent divuit en dos dies, és a dir, entre el diumenge i el dilluns, 9 que a partir del dimarts, a tèrcia, sexta i nona es recitin tres salms, del cent dinou fins al cent vint-i-set, o sigui nou salms. 10 Aquests Salms s’han de repetir sempre igualment a les mateixes hores fins al diumenge —conservant tanmateix cada dia una disposició uniforme d’himnes, lliçons i versets—, 11 de manera que el diumenge començaran sempre amb el cent divuit. 12 Les vespres es faran cada dia amb el cant de quatre salms. 13 Que aquests Salms comencin pel cent nou fins al cent quaranta-set, 14 fora d’aquells que han estat presos per a d’altres hores, és a saber, del cent disset fins al cent vint-i-set, el cent trenta-tres i el cent quaranta dos. 15 Tots els que queden s’han de dir a vespres. 16 I com que així manquen tres salms, caldrà dividir els que són més llargs d’entre els indicats, o sigui, el cent trenta-vuit, el cent quaranta-tres i el cent quaranta-quatre. 17 En canvi, el cent setze, com que és curt, s’ajuntarà amb el cent quinze. 18 Establert, doncs, l’ordenament dels Salms de vespres, la resta, això és, la lliçó, el responsori, l’himne, el verset i el càntic, que es faci tal com més amunt hem determinat. 19 A completes es repetiran cada dia els mateixos salms, o sigui, el quart, el noranta i el cent trenta-tres. 20 Disposat l’ordenament de la salmòdia diürna, que tots els Salms que queden siguin repartits proporcionalment entre les set vigílies nocturnes, 21 dividint els Salms més llargs d’entre ells i assignant-ne dotze a cada nit. 22 Sobretot advertim que, si per ventura a algú no li agradava aquesta distribució dels salms, ho ordeni, si creia que és millor, d’una altra manera, 23 mentre en tot cas observi això, que cada setmana es reciti el salteri amb tots els cent cinquanta salms, i que a les vigílies del diumenge es reprengui sempre per on s’ha començat. 24 Perquè els monjos que en el curs d’una setmana reciten menys d’un salteri, amb els càntics de costum, mostren una gran deixadesa en el servei a què estan dedicats, 25 quan podem llegir que els nostres sants Pares feien coratjosament en un sol dia el que tant de bo nosaltres, tebis, acomplim en tota una setmana.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Del capítol 18 al 20 estem en una secció de la Regla que tracta de la pregària i de la litúrgia; tot just acabats els capítols que podríem dir dedicats al fonament espiritual de la vida del monjo: la humilitat, el silenci, les bones obres o la obediència; talment com si aquestes fossin una preparació per a la pregària. Sant Benet no deixa la pregària a l’atzar, certament no vol establir un esquema tancat, d’aquí la frase «sobretot advertim que, si per ventura a algú no li agradava aquesta distribució dels salms, ho ordeni, si creia millor, d’una altra manera»; però ens recalca i ho diu ben clar, que «en tot cas observi això, que cada setmana es reciti el salteri amb tots els cent cinquanta salms, i a les vigílies del diumenge es reprengui sempre per on s’ha començat.»

No és pas aquesta una idea nova en el monaquisme perquè per exemple sant Pacomi ja ho proposava o en alguns monestirs d’Egipte ja es resaven 24 Salms diaris, distribuïts 12 al matí i 12 al vespre per tal de poder arribar amb escreix a la xifra de 150 en una setmana. Sant Benet va més enllà i precisa dia per dia i hora per hora un esquema per a les comunitats arribant a filar ben prim amb la seva habitual sensibilitat, repartint els Salms més llargs entre diversos dies o ajuntant els més curts, per tal de que tot quadri.

Val a dir que aquest esquema va ser majoritàriament seguit en els monestirs durant segles, però no va ser que s’abandonés tant sols per una relaxació de costums o per una certa mandra, que també; sinó que hi influïren altres factors com les reformes eclesials de l’Ofici Diví. Per citar-ne tant sols dues dir que a inicis del segle XX a partir de la Constitució Apostòlica Divino Afflatu, sobre el salteri de sant Pius X, es va proposar un nou esquema. Per sant Pius X és un fet demostrat que els Salms, composats per inspiració divina, i la col·lecció dels quals forma part de l’Escriptura, ja des dels orígens de l’Església van servir admirablement per a fomentar la pietat dels fidels, que oferien contínuament a Déu un sacrifici de lloança. Els Salms tenen, a més, una eficàcia especial per a suscitar en les ànimes el desig de totes les virtuts, diu sant Pius X. En aquesta distribució establerta l’any 1911, cada dia ja tenia els seus propis Salms, disposats en un aleshores nou saltiri, comú a tot l’any a excepció d’uns certs dies de festa.

Una nova reforma a partir del Concili Vaticà II s’estableix a partir de la Constitució Apostòlica Laudis Canticum de sant Pau VI que promulga l’Ofici Diví reformat per mandat del Concili Vaticà II, amb un esquema que acabarà per imposar-se en moltes comunitats i també en molts monestirs, en detriment de la mateixa tradició monàstica. El Concili Vaticà II suposà amb tot un impuls considerable per establir l’Ofici Diví com a pregària de tota l’Església, tal com escriu sant Pau VI «l’Ofici és oració de tot el poble de Déu, ha estat disposat i preparat de manera que puguin participar en ell no solament els clergues, sinó també els religiosos i els mateixos laics.» (Laudis Canticum, 1).

Així si «sobretot l’oració dels Salms, que segueix de prop i proclama l’acció de Déu en la història de la salvació, ha de ser presa amb renovat amor pel poble de Déu» (Laudis Canticum, 8), tant més han de ser per als monjos l’instrument privilegiat de pregària perquè ho eren ja per a Crist. Ens caldria preguntar-nos que representen per a cadascun de nosaltres els Salms? Com els resem o els cantem? Ho fem de manera rutinària o bé hi posem els cinc sentits? A vegades sembla que algun salmista llegeixi paraules no ben travades i d’aquí sorgeix algun cop que els qui escolten i potser el mateix salmista, no poden copsar-ne tot el sentit, el profund sentit de la salmodia. Els Salms no són per a nosaltres uns desconeguts, si ens hi fixem una mica alguns versets els emprem en el nostre parlar de cada dia i també en el nostre rumiar interior, perquè la salmodia ens ajuda en la tribulació, en el dubte i també ens omple en la lloança i l’acció de gràcies. Podríem ben bé dir que hi ha un Salm per a cada ocasió o per a cada moment de la nostra vida i això lluny de ser una rutina és una gran riquesa.

L’Ofici Diví no pot esdevenir mai un parlar per parlar, ha de ser sempre un parlar amb Déu i per Déu, amb el mateix vocabulari que emprà el Crist, amb les mateixes paraules amb que ho han fet i ho fan aquells amb qui tenim relacions com amb cap altra religió; aquells qui són els nostres estimats germans i, en certa manera, es podria dir els nostres germans grans, en paraules de sant Joan Pau II (Cf. Discurs a la Sinagoga de Roma, 13 d’abril de 1986); amb les mateixes expressions amb les que l’Església ve pregant des dels seus inicis.

Sempre ens cal aprofundir en els Salms. Ho podem fer a través de diferents camins. El primer podria consistir a estudiar la seva estructura literària, els seus autors, la seva formació, el context en el qual van sorgir; és a dir una visió exegètica. O podem recórrer els Salms considerant els diferents sentiments de l’esperit humà que manifesten: alegria, reconeixement, acció de gràcies, amor, tendresa, entusiasme; així com intens sofriment, recriminació, petició d’ajuda i de justícia, que es converteixen a vegades en ràbia i imprecació.

Els Salms malgrat estar escrits fa molts segles i per a creients jueus, són assumits en l’oració dels deixebles de Crist. Per a això han interessat tant als Pares de l’Església que estaven totalment convençuts de que en els Salms es parla de Crist. Els Pares afegeixen que els Salms es dirigeixen a Crist o fins i tot que és el mateix Crist qui parla en ells. No pensaven només en la persona individual de Jesús, sinó en el Crist total, format per Crist cap i pels seus membres, és a dir l’Església. Hem de llegir i pregar el saltiri a la llum de tot el misteri de Crist, d’aquesta lectura neix la seva dimensió eclesial, que és posada de manifest quan preguem amb els Salms; assumits, des dels primers segles, com l’oració del Poble de Déu. Pregats com Església, pregats en comunitat, veiem com és impossible dirigir-se a Déu que habita en els cels sense una autèntica comunió de vida amb els germans que viuen en la terra; estimant a Déu i als germans. Per això el saltiri continua essent la font i cimal de l’oració cristiana.

En paraules de sant Pau VI «L’oració cristiana és, abans de res, oració de tota la família humana, que en Crist s’associa. En aquesta pregària participa cadascun, però és pròpia de tot el cos; per això expressa la veu de l’estimada Esposa de Crist, els desitjos i vots de tot el poble cristià, les súpliques i peticions per les necessitats de tots els homes.» (Laudis Canticum, 8).

No siguem doncs deixats en aquest servei al que estem dedicats, tebis com som emmirallem-nos en els nostres coratjosos pares.

 COM S’HAN DE CELEBRAR LES VIGÍLIES ELS DIUMENGES

De la Regla de sant Benet
Capítol 11

1 El diumenge, que es llevin més d’hora per a les vigílies. 2 En aquestes vigílies s’ha d’observar la mateixa norma, o sigui que, cantats com més amunt hem disposat sis salms i el verset, i estant tots asseguts convenientment i per ordre als seients, que es llegeixin al volum, com hem dit més amunt, quatre lliçons amb els seus responsoris, 3 però que només al quart el cantor digui el glòria; i, quan el comença, que a l’instant s’aixequin tots amb reverència. 4 Després d’aquestes lliçons, seguiran per ordre sis salms més amb antífones, com els anteriors, i el verset. 5 Després, es tornaran a llegir quatre lliçons més amb els seus responsoris, de la manera que hem dit. 6 Després d’això, es diran tres càntics del volum dels Profetes, els que estableixi l’abat, que s’han de salmejar amb al·leluia. 7 Un cop dit el verset i donada la benedicció per l’abat, es llegiran quatre lliçons més, del Nou Testament, de la manera que hem dit. 8 I després del quart responsori que l’abat comenci l’himne Te Deum laudamus. 9 Acabat l’himne, que l’abat llegeixi una lliçó del volum dels Evangelis, mentre tots estan a peu dret amb respecte i temor. 10 Un cop llegida, que tots responguin «Amén», i que tot seguit l’abat entoni l’himne Te decet laus, i, després de donar la benedicció, començaran les laudes. 11 Aquest ordenament de les vigílies del diumenge, s’ha de mantenir en tot temps, tant a l’estiu com a l’hivern; 12 fora del cas —Déu no ho vulgui— que es llevessin més tard i s’hagués d’escurçar quelcom de les lliçons o dels responsoris. 13 Però vigilin molt que això no passi; i, si mai succeïa, que el causant de la negligència doni una digna satisfacció a Déu a l’oratori.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 24 octubre 2021

Escriu sant Joan Clímac en el dinovè graó de la seva Escala espiritual «Quan la campana dona el senyal per a la pregària el monjo que estima Déu diu: “Bé, bé” El mandrós, en canvi, sospira “Ai de mi, ai de mi!”».

La campana ens convoca cada dia per celebrar les vigílies quan encara és fosc. «Mediae noctis tempus est» cantem en l’himne de Matines del diumenge de la segona setmana. Aquesta pregària nocturna ha tingut sempre un lloc important en la litúrgia; fonamentalment expressa l’espera del Senyor que va venir, que va morir a la creu, que fou sepultat, que va ressuscitar, que se’n pujà al cel i que esperem, perquè n’estem certs, que tornarà. Aquesta hora litúrgica representa la darrera etapa de la pregària que tenia lloc durant la foscor seguint l’exemple del mateix Jesús que es retirava de nit per pregar com ens diuen els evangelistes sant Lluc «Jesús se n’anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu.» (Lc 6,12) o sant Mateu «Després d’acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar.» (Mt 14,23). No se sap ben bé com aquesta hora litúrgica es va configurar en els primers temps del cristianisme, tampoc coneixem quina freqüència tenia o si era una oració privada o bé comunitària; sí que a l’Edat Mitjana esdevé en el món monàstic un moment molt fort del dia i també a les esglésies de Roma, Jerusalem i Milà. (LÓPEZ MARTÍN, Julián, La oración de las horas, p. 185-199). Poc a poc s’anà situant a l’hora tot just abans de l’albada, en llatí matuta, d’on ve el seu nom de Matines. Les mateixes paraules que han anat definint aquesta pregària ens indiquen una certa diversitat en la seva ubicació horària. Sembla clar que en la tradició benedictina el mot llatí matutinum significa un ofici del matí o de l’albada, mentre que el conjunt de l’Església emprà més el mot vigílies, estretament relacionat amb la vetlla pasqual i les que iniciaven les solemnitats de Nadal o Pentecosta, els aniversaris d’alguns sants celebrats al voltant de les seves tombes, i per extensió a les vigílies celebrades en les catedrals presidides pel bisbe tenint la litúrgia de Jerusalem com a model. Els Pares ens exhorten a la pregària nocturna quotidiana, estructurada a partir dels monestirs ja fos a mitjanit, al final de la nit o al cant del gall. És el que ens diu el Salm 119 «A mitjanit em llevo a lloar-vos, perquè són justos els vostres judicis.» (Salm 119, 62).

La Constitució Sacrosanctum Concilium del Concili Vaticà II ens diu que «l’hora anomenada Matines, encara que al cor conservi el caràcter de lloança nocturna, compongui’s de manera que pugui resar-se a qualsevol hora del dia.» (SC, 89c). L’ideal és doncs mantenir aquesta pregària quan encara és fosc, «són dignes de lloança els que mantenen el caràcter nocturn de l’ofici de lectura», diu l’Església en el Institutio Generalis Liturgiae Horarum. En qualsevol cas l’Església vol que aquesta hora conservi la seva importància espiritual amb perllongades lectures i fins i tot el mateix Concili Vaticà II demana que «tingui menys salms i lectures més llargues.» (SC 89,c). Aquesta hora ja havia estat objecte de molts canvis en les diferents reformes de l’Ofici Diví i en el Concili Vaticà II davant d’aquells que demanaven fins i tot la desaparició d’aquesta hora o la seva conversió en una lectura lliure de l’Escriptura, acabà per imposar-se el manteniment del seu caràcter de pregària eclesial pública, és a dir oficial. Durant el Sínode dels bisbes de l’any 1967 un grup de bisbes insistí encara en la seva reconversió eliminant els Salms i alliberant les lectures deixant d’estar condicionades per un leccionari oficial. Segurament ve d’aquí l’ús de la denominació més general d’Ofici de Lectura, ofici en tant que vertadera celebració o acció litúrgica, i de lectura en tant que penetració reflexiva i orant de la Paraula de Déu. Ens ho diu així la mateixa Institutio Generalis Liturgiae Horarum «La pregària ha d’acompanyar “la lectura bíblica, perquè sigui un veritable col·loqui entre Déu i l’home, ja que “quan preguem, parlem amb Déu, i l’escoltem, quan llegim les paraules inspirades” (DV, 25)» (Institutio Generalis Liturgiae Horarum, 56). Aquest ofici de lectura alternant un himne, Salms, oracions i lectures cerca de ser, no pas un estudi intel·lectual, sinó una meditació orant de l’Escriptura o del magisteri dels Pares, com en el cas de la Lectio Divina, i en aquesta hora de l’albada se’ns proposa una lectura de l’Escriptura, segons un cicle bianual per fer un recorregut encara més ampli de la mateixa, i una segona lectura o comentari presa de la tradició per aportar-nos o bé un comentari de la lectura escripturística que hem escoltat abans o bé una meditació apropiada al temps o al misteri del dia, en el cas de la celebració dels sants.

Escriu sant Joan Clímac en el dinovè graó de la seva Escala espiritual «El mal monjo està sempre despert per a una conversa; però quan arriba l’hora de la pregària, llavors se li tanquen els ulls. El monjo relaxat sobresurt en enraonies; però quan és l’hora de la lectura no pot tenir els ulls oberts.»

Sant Benet ens parla avui de la importància de les Matines i com aquesta importància augmenta, si això pot ser, en celebrar-les en diumenge. Ens cal estar ben desperts doncs per començar el dia del Senyor, que hem encetat en les primeres Vespres; amb el cor disposat i l’orella ben atenta. «Primo dierum omnium», cantem en l’himne de Matines de la primera setmana. Aquell dia que en la tradició jueva era el primer de la setmana però que amb la resurrecció de Crist esdevé, com escriu el llibre de l’Apocalipsi, «el dia del Senyor.» (Ap 1,10). En aquest dia a part de la celebració de l’Eucaristia, l’ofici més antic és la vigília, per això sant Benet, per això el mateix leccionari, ens proposa un formulari més desenvolupat pels qui desitgen celebrar de manera intensa la festa dominical; que recordem-ho en els primers temps del monaquisme era l’únic dia en que se celebrava l’Eucaristia.

Escriu sant Joan Pau II en la seva Carta Apostòlica Dies Domini que «una aguda intuïció pastoral va suggerir a l’Església cristianitzar, per al diumenge, el contingut del dia del sol, expressió amb la qual els romans denominaven aquest dia i que encara avui apareix en algunes llengües contemporànies, apartant als fidels de la seducció dels cultes que divinitzaven el sol i orientant la celebració d’aquest dia cap a Crist, veritable sol de la humanitat.» (Dies Domini, 27). Quina millor manera de celebrar aquest Dia del Senyor que amb els Salms i les lectures que ens ofereix l’ofici de Matines? Sant Benet ens demana fins de i tot de llevar-nos més d’hora o al menys, Déu no vulgui, que no ens llevem més tard i haguem d’escurçar l’ofici.

Com ens deia sant Eusebi d’Alexandria precisament a Matines diumenge passat: «el sagrat dia del Diumenge és la commemoració del Senyor. Per això és anomenat Diumenge, és com dir el primer dels dies. De fet abans de la passió del Senyor no se’n deia Diumenge, sinó dia primer. Aquest dia primer el Senyor va iniciar la resurrecció, és a dir la creació del món; aquest dia va donar al món les primícies de la resurrecció; i també aquest dia va manà que celebréssim els misteris sagrats. Per tant, aquest dia ens porta el començament de tota gràcia: l’inici de la creació del món, l’inici de la resurrecció, l’inici de la setmana. En comprendre aquest dia tres començaments, ens mostra a un mateix temps el primat de la santíssima Trinitat.» (Dels Sermons de sant Eusebi d’Alexandria, bisbe; 6,1-3).

LA HUMILITAT: EL NOVÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,56-58

56 El novè graó de la humilitat és quan el monjo reprimeix la llengua de parlar i, guardant silenci, no parla fins que és preguntat, 57 ja que l’Escriptura ensenya que «qui parla molt, no evita el pecat», 58 i que «l’home enraonador no encertarà el camí sobre la terra».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Vigilaré els meus passos per no pecar amb la llengua» ens diu el Salm 39. Pecat i llengua són dues paraules molt ben relacionades ja en l’Escriptura. No és d’estranyar per tant que en aquest novè graó de la humilitat ens en parli sant Benet. Fixem-nos però en un mot concret que apareix en el text llatí, un mot clau en la Regla: taciturnitatem, traduït aquí per guardar el silenci. Taciturnitat la defineix el Diccionari del Institut d’Estudis Catalans com la qualitat de taciturn i aquest mot es definit com la persona habitualment silenciosa i que defuig conversar i el Diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola diu del taciturn que és aquell callat, silenciós, que li molesta parlar o que és trist, melancòlic i afeixugat. El seu sentit originari llatí va estretament lligat al verb taceo, callar i el sentit també amb la idea de conservar la calma i fer silenci.

Sant Benet demana al monjo de studere silentium, ho fa en el capítol 42, on ens ve a dir que el silenci cal que sigui conreat, cuida’t, mimat, creat, construït. La finalitat d’aquest silenci és doble ja que per un cantó ens obre a l’escolta meditativa de la Paraula de Déu i per l’altre ens facilita la caritat envers els germans. La llengua cal doncs, segons sant Benet, controlar-la, saber-la emprar tant en el moment com en el contingut de les paraules per evitar així el pecat. Ens ho deixa ben clar sant Benet, un mal us de la llengua ens pot portar a pecar de paraula; perquè com diu el llibre dels Proverbis «Mort i vida estan en mans de la llengua» (Pr 18, 21). El silenci entès en el sentit de taciturnitat és la renúncia a emprar el poder de la paraula en benefici propi. El nostre Abat General fa servir en la definició una expressió més forta i escriu que és un desarmar-se davant dels altres de manera que les paraules entre nosaltres no siguin com armes de destrucció massiva que cerquen sempre duels en els quals inevitablement cal un vencedor i un vençut, dinàmica que provoca la revenja i l’eternització del conflicte, o l’enquistament si volem emprar un mot del llenguatge de la política internacional avui en ús.

Sant Benet sap molt bé que a vegades pot ser millor callar que no pas passar a l’ofensiva amb una arma del gruixut calibre com pot esdevenir la nostra llengua. El problema és que rarament som amos de la qualitat de la nostra paraula i del seu efecte en els altres, massa sovint escapa al nostre control. Per aconseguir aquest control sobre la nostra llengua, per refrenar-la en el moment en que carrega paraules pecaminoses, ens cal una conversió del cor que talli el poder pervers de la nostra paraula, la seva capacitat possessiva i ofensiva, i la converteixi cada vegada més en transmissió de la Paraula de Déu que amb la força de la Paraula creà cada cosa i la creà bona (cf. Gn 1). Per afavorir aquest desarmament unilateral, sant Benet ens proposa essencialment dues coses: callar i escoltar; ens proposa un silenci no pas estèril sinó un silenci constructiu, un silenci atent a l’escolta de la Paraula de Déu perquè sigui aquesta qui transformi els nostres cors i de resultes d’aquesta conversió faci sortir de la nostra boca tant sols paraules assenyades i justes, sempre en el moment oportú. Callant i escoltant aprenem a concebre la paraula no ja com una arma en mans de la nostra llengua, sinó com un do per transmetre el bé; però per arribar a aquest punt ens cal fonamentar-nos del tot en la Paraula que rebem; en la Paraula de Déu que tant sols podem escoltar en el silenci. Per sant Benet sense escolta no hi ha silenci i sense silenci no hi pot haver escolta. El silenci benedictí i monàstic en general no és mai autista, no és mai un tancar-se en nosaltres mateixos, perquè això té per resultat habitualment escoltar tant sols la nostra pròpia veu; sinó que el silenci atent és un acte de relació, una taciturnitas; és a dir, un renunciar al propi torn de paraula per escoltar a l’altre, per escoltar essencialment a Déu. Per tant el silenci ha de néixer de la humilitat de reconèixer que la paraula de l’altre pot ser més important que la nostra o al menys tant important com la nostra. Però a això només hi arribem si cultivem l’escolta de Déu, l’escolta de la Paraula de Déu.

El silenci per sí mateix és res, en si mateix és pur buit. Però és un buit que fa relació a alguna cosa, la qual cosa vol dir que és un buit capaç d’alguna cosa. Hi ha buits tancats i buits capaços de ser omplerts. Nosaltres som capaços de Déu però per poder percebre i acollir la seva presència ens cal voler acollir-la, i aleshores per més separats i allunyats que estiguem d’Ell ho aconseguirem sempre que el silenci interior i exterior ens hi predisposin. Perquè no s’hi val tant sols a tancar la boca, cal fer un silenci interior que apagui la remor dels nostres mals pensaments que descontrolats acaben per sortir per la nostra boca en forma de paraules pecadores. El pitjor enemic de la vida comunitària, ho repeteix sant Benet al llarg de tota la Regla, és la murmuració i el pitjor enemic de la murmuració, la millor arma contra ella és la taciturnitat. Com escriu el nostre Abat General, sant Benet ens demana, sobretot, treballar contra el soroll interior i aquest soroll no és altre que la murmuració. Quan ens neguem a fer una mica d’espai, quan no volem desprendre’ns de cap dels nostres sorolls, de les nostres idees, de les nostres veritats, defugint d’acceptar qüestionar-nos i ser qüestionats, llavors no deixem lloc ni per a Déu ni per als altres. Quan construïm una defensa agressiva dels nostres punts de vista, no deixem lloc per a aprendre i correm un greu risc, el d’estar sobreïxin de nosaltres mateixos amb un ego desmesurat que com un volcà en erupció no és capaç de contenir-se envaint els espais d’altres i tancant la porta a Déu. El Papa Francesc també ha parlat moltes vegades de la murmuració com d’un dels grans mals de l’Església. En paraules seves «Moltes vegades, ho sabem, és més fàcil o més còmode percebre i condemnar els defectes i els pecats dels altres, sense adonar-nos-en dels nostres amb la mateixa claredat. Sempre amaguem els nostres defectes, també a nosaltres mateixos; en canvi, és fàcil veure i manifestar els defectes dels altres. La temptació és ser indulgent amb un mateix i dur amb els altres. (...) Tots tenim defectes: tots. Hem de ser conscients d’això i, abans de condemnar als altres, mirar dins de nosaltres mateixos. Així, podem actuar de manera creïble, amb humilitat, donant testimoniatge de la caritat. (...) Qui és bo treu del seu cor i de la seva boca el bé i qui és dolent en treu el mal, practicant l’exercici més nociu entre nosaltres, que és la murmuració, el xafardeig, parlar malament dels altres. Això destrueix; destrueix la família, destrueix l’escola, destrueix el lloc de treball, destrueix el veïnat. Per la llengua comencen les guerres.» (Àngelus 3 de març de 2019).

LA HUMILITAT: EL SEGON GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,31-33

31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat, l’home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els fets a aquella paraula del Senyor que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 33 També diu l’Escriptura: «La voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La voluntat guia les nostres accions, la nostra vida; sense voluntat tot el que puguem fer deixa de tenir sentit perquè els homes no som unes màquines, uns autòmats programats per fer sense pensar, Déu ens ha donat el lliure albir per a decidir. Potència i acció són dos axiomes que regeixen la conducta de l’ésser humà i precisament per això és tant important ser guiats per una recta voluntat. Certament, ens ho ha dit sant Benet, no hi ha millor exemple, millor model que el mateix Crist. Però fer la voluntat del Pare, com Ell la va fer fins a l’extrem, no és pas fàcil i implica una lluita interior i si creiem d’altra manera, si ens creiem fer sempre la voluntat de Déu, com per naturalitat, ens enganyem a nosaltres mateixos perquè estem cobrint el nostre propi voler supostament amb el mantell del voler de Déu i això és enganyar-nos.

La voluntat pot ser conjugada en les tres persones del singular. Habitualment la conjuguem en la primera persona «jo vull» i aquesta expressió es converteix en llei per a la nostra vida i en un destorb per a fer la voluntat del Senyor. Escriu Benoît Standaert, monjo de Sant Andreu a Bèlgica, que aquest segon graó toca la voluntat pròpia en una doble clau: positiva i negativa. La negativa enllaça directament amb el primer graó de la humilitat quan sant Benet ens diu de no estimar la pròpia voluntat, el propi desig, el propi voler; no deixant-nos dominar pels desitjos, no anant darrere les nostres cobejances i demanant al mateix Déu amb la pregària que es faci en nosaltres la seva voluntat. Una voluntat, la de Déu, que a vegades no és el camí que ens sembla més recte o planer, sinó aquell altre que se’ns presenta costerut i pedregós. Escrivia santa Teresa de Jesús «Decir que dejaremos nuestra voluntad en otra parece muy fácil, hasta que probándose se entiende que es la cosa más recia que se puede hacer, si se cumple como se ha de cumplir» (Camino de perfección, 32). La clau positiva, no en podia ser d’altre, és imitar al Senyor, havent escoltat el que Ell ens diu en l’Escriptura i posant-ho en pràctica.

La cita de Joan 6,38 «no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat», ja l’ha emprat sant Benet al capítol V quan ens ha parlat de l’obediència, és per tant una cita molt estimada per sant Benet i els llocs on la fa servir ens mostren l’estret lligam entre fer la voluntat del Senyor i l’obediència i evidencien un cop més la clau cristològica de tot el text de la Regla. Perquè normalment és la nostra voluntat la pitjor enemiga per a fer la voluntat del Senyor i no cal recórrer a grans desafiaments; a vegades els petits, els de cada dia, són els que ens costen més de superar. Per exemple tenim encomanada una determinada tasca i resulta que ens ve de gust fer quelcom que hem de fer però quan no toca fer-ho i aquí tractem d’imposar de totes, totes la nostra voluntat i fins i tot ho argumentem amb mil i un raonaments. En la nostra jornada diària la voluntat del Senyor ve determinada per l’horari establert en la comunitat, en fer cada cosa quan toca i on toca, i aquest horari s’expressa d’una manera molt concreta, té diguem una veu clara i potent, que és la campana. Quan l’escoltem sabem que hem de deixar el que estem fent per acudir a la pregària, per començar o deixar el treball o per aixecar-nos del llit; però aquí sempre hi ha l’ocasió sinó per al dimoni si per a un petit dimoniet que ens diu a cau d’orella «va que tens temps» i aleshores correm el risc de fer tard i fent tard per exemple a l’Ofici Diví, a la col·lació o al treball tal volta destorbem a tota la comunitat. És un aspecte petit potser en el conjunt de la nostra vida però molt habitual i que mostra ben bé aquesta lluita constant entre fer la voluntat del Senyor o fer la nostra. No cal dir també que la primera persona del singular «jo vull», ens pot portar molt més enllà i creient-nos uns nous sant Benet voler fer un monestir al nostre caprici, a la nostra mida o a la dels nostres maldestrament dits amics.

Perquè la segona persona del singular «tu vols», també pot acabar essent un destorb, un enemic per a fer la voluntat del Pare, sinó és un Tu amb majúscules, és a dir el Senyor. Les amistats massa particulars, els grupets massa tancats porten sovint a l’exclusivisme és a dir a excloure als altres germans i a dependre afectivament d’un o d’uns germans amb la voluntat conscient o inconscient d’agradar-los només a ells; i hem vingut a fer la voluntat del Senyor, no pas a satisfer l’ego de cap germà nostre per més que aquest es pugui creure superior als altres; no sigui que s’acompleixi allò que escriu sant Pau a Titus: «a aquests cal tapar-los la boca; perverteixen famílies senceres, ensenyant per un guany mesquí allò que no convé.» (Tt 1,11). Escriu santa Teresa de Jesús a Camino de perfección que «de aquí viene el no amarse tanto todas, el sentir el agravio que se hace a la amiga, el desear tenerla para regalarla, el buscar tiempo para hablarla, y muchas veces más para decirle lo que la quiere y otras cosas impertinentes. Porque estas amistades grandes pocas veces van ordenadas a ayudar a amar más a Dios, antes creo las hace comenzar el demonio para comenzar bandos en las religiones; que cuando es para servir a Su Majestad, luego se parece que no va la voluntad con pasión, sino procurando ayuda para vencer otras pasiones.» (Camino de perfección, 4).

L’única que val és la tercera persona del singular «Ell vol», sempre que aquest Ell vagi amb majúscules perquè no pot ser altre que el Senyor. Com saber el que Ell vol de nosaltres? Doncs tenim certs elements de judici com ara l’Escriptura, la mateixa Regla de sant Benet o els textos dels Pares, també el que el Senyor ens diu en la pregària personal i comunitària. En cap d’ells trobarem justificació per imposar la nostra voluntat o per satisfer la voluntat capritxosa d’un altre germà; en tots trobarem el mateix que ens diu avui sant Benet; el realment important és fer la voluntat del Pare, tal com Jesús vingué a fer-la. Tampoc per a Ell fou sempre fàcil, home com era, la basarda, el neguit i l’angoixa l’assaltaren més d’un cop i queda això molt evident a Getsemaní, moment culminant en que Jesús afronta el sacrifici final i total de la seva vida i de la seva voluntat.

A nosaltres Déu no ens demana pas cada dia un sacrifici tan sublim, perquè arribar puntuals, fer a cada moment el que toca, tractar-ho tot com a vasos sagrats, no és un sacrifici cruent o ho és tant sols per a la nostra voluntat que si cada dia es va conformant una mica més a la del Senyor tal volta acabi per morir o al menys per agonitzar, però per a nosaltres això no ens ha de doldre, com escriu sant Pau «perquè per a mi, viure és Crist, i morir m’és un guany» (Fl 1,21).

En paraules de san Pedro de Alcántara, un dels mestres espirituals de Teresa de Jesús: «Cada uno entienda que el fin de todos estos ejercicios y de toda la vida espiritual es la obediencia de los mandamientos de Dios y el cumplimiento de la divina voluntad, para lo cual es necesario que muera la voluntad propia, para que así viva y reine la divina.» (Tratado de la oración y meditación, 11).