De la Regla de sant Benet
Capítol 18
1 En primer lloc es dirà el verset «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor,
cuiteu a ajudar-me», el glòria i l’himne de cada hora. 2 Després, a l’hora de
prima, el diumenge, s’han de dir quatre divisions del salm cent divuit, 3 però
a les altres hores, o sigui, a tèrcia, sexta i nona, es diran tres divisions de
l’esmentat salm cent divuit. 4 A prima del dilluns s’han de dir tres salms: el
primer, el segon i el sisè; 5 i així cada dia, fins al diumenge, es diran a
prima tres salms, per ordre, fins al salm dinou, de manera, però, que el salm
nou i el disset es parteixin en dos. 6 I així resulta que a les vigílies del
diumenge es pot començar sempre pel vintè. 7 A tèrcia, sexta i nona del dilluns
es diran les nou divisions restants del salm cent divuit, tres a cada hora. 8
Acabat així el salm cent divuit en dos dies, és a dir, entre el diumenge i el
dilluns, 9 que a partir del dimarts, a tèrcia, sexta i nona es recitin tres
salms, del cent dinou fins al cent vint-i-set, o sigui nou salms. 10 Aquests
Salms s’han de repetir sempre igualment a les mateixes hores fins al diumenge —conservant
tanmateix cada dia una disposició uniforme d’himnes, lliçons i versets—, 11 de
manera que el diumenge començaran sempre amb el cent divuit. 12 Les vespres es
faran cada dia amb el cant de quatre salms. 13 Que aquests Salms comencin pel
cent nou fins al cent quaranta-set, 14 fora d’aquells que han estat presos per
a d’altres hores, és a saber, del cent disset fins al cent vint-i-set, el cent
trenta-tres i el cent quaranta dos. 15 Tots els que queden s’han de dir a
vespres. 16 I com que així manquen tres salms, caldrà dividir els que són més
llargs d’entre els indicats, o sigui, el cent trenta-vuit, el cent
quaranta-tres i el cent quaranta-quatre. 17 En
canvi, el cent setze, com que és curt, s’ajuntarà amb el cent quinze. 18
Establert, doncs, l’ordenament dels Salms de vespres, la resta, això és, la
lliçó, el responsori, l’himne, el verset i el càntic, que es faci tal com més
amunt hem determinat. 19 A completes es repetiran cada dia els mateixos salms,
o sigui, el quart, el noranta i el cent trenta-tres. 20 Disposat l’ordenament
de la salmòdia diürna, que tots els Salms que queden siguin repartits
proporcionalment entre les set vigílies nocturnes, 21 dividint els Salms més
llargs d’entre ells i assignant-ne dotze a cada nit. 22 Sobretot advertim que,
si per ventura a algú no li agradava aquesta distribució dels salms, ho ordeni,
si creia que és millor, d’una altra manera, 23 mentre en tot cas observi això,
que cada setmana es reciti el salteri amb tots els cent cinquanta salms, i que
a les vigílies del diumenge es reprengui sempre per on s’ha començat. 24 Perquè
els monjos que en el curs d’una setmana reciten menys d’un salteri, amb els
càntics de costum, mostren una gran deixadesa en el servei a què estan
dedicats, 25 quan podem llegir que els nostres sants Pares feien coratjosament
en un sol dia el que tant de bo nosaltres, tebis, acomplim en tota una setmana.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Del capítol 18 al 20 estem en una secció de la Regla que tracta de la pregària
i de la litúrgia; tot just acabats els capítols que podríem dir dedicats al
fonament espiritual de la vida del monjo: la humilitat, el silenci, les bones
obres o la obediència; talment com si aquestes fossin una preparació per a la
pregària. Sant Benet no deixa la pregària a l’atzar, certament no vol establir
un esquema tancat, d’aquí la frase «sobretot advertim que, si per ventura a
algú no li agradava aquesta distribució dels salms, ho ordeni, si creia millor,
d’una altra manera»; però ens recalca i ho diu ben clar, que «en tot cas
observi això, que cada setmana es reciti el salteri amb tots els cent cinquanta
salms, i a les vigílies del diumenge es reprengui sempre per on s’ha començat.»
No és pas aquesta una idea nova en el monaquisme perquè per exemple sant Pacomi
ja ho proposava o en alguns monestirs d’Egipte ja es resaven 24 Salms diaris,
distribuïts 12 al matí i 12 al vespre per tal de poder arribar amb escreix a la
xifra de 150 en una setmana. Sant Benet va més enllà i precisa dia per dia i
hora per hora un esquema per a les comunitats arribant a filar ben prim amb la
seva habitual sensibilitat, repartint els Salms més llargs entre diversos dies
o ajuntant els més curts, per tal de que tot quadri.
Val a dir que aquest esquema va ser majoritàriament seguit en els monestirs
durant segles, però no va ser que s’abandonés tant sols per una relaxació de
costums o per una certa mandra, que també; sinó que hi influïren altres factors
com les reformes eclesials de l’Ofici Diví. Per citar-ne tant sols dues dir que
a inicis del segle XX a partir de la Constitució Apostòlica Divino Afflatu,
sobre el salteri de sant Pius X, es va proposar un nou esquema. Per sant Pius X
és un fet demostrat que els Salms, composats per inspiració divina, i la col·lecció
dels quals forma part de l’Escriptura, ja des dels orígens de l’Església van
servir admirablement per a fomentar la pietat dels fidels, que oferien
contínuament a Déu un sacrifici de lloança. Els Salms tenen, a més, una
eficàcia especial per a suscitar en les ànimes el desig de totes les virtuts,
diu sant Pius X. En aquesta distribució establerta l’any 1911, cada dia ja
tenia els seus propis Salms, disposats en un aleshores nou saltiri, comú a tot
l’any a excepció d’uns certs dies de festa.
Una nova reforma a partir del Concili Vaticà II s’estableix a partir de la
Constitució Apostòlica Laudis Canticum de sant Pau VI que promulga l’Ofici Diví
reformat per mandat del Concili Vaticà II, amb un esquema que acabarà per
imposar-se en moltes comunitats i també en molts monestirs, en detriment de la
mateixa tradició monàstica. El Concili Vaticà II suposà amb tot un impuls
considerable per establir l’Ofici Diví com a pregària de tota l’Església, tal
com escriu sant Pau VI «l’Ofici és oració de tot el poble de Déu, ha estat
disposat i preparat de manera que puguin participar en ell no solament els
clergues, sinó també els religiosos i els mateixos laics.» (Laudis Canticum,
1).
Així si «sobretot l’oració dels Salms, que segueix de prop i proclama l’acció
de Déu en la història de la salvació, ha de ser presa amb renovat amor pel
poble de Déu» (Laudis Canticum, 8), tant més han de ser per als monjos l’instrument
privilegiat de pregària perquè ho eren ja per a Crist. Ens caldria
preguntar-nos que representen per a cadascun de nosaltres els Salms? Com els
resem o els cantem? Ho fem de manera rutinària o bé hi posem els cinc sentits?
A vegades sembla que algun salmista llegeixi paraules no ben travades i d’aquí
sorgeix algun cop que els qui escolten i potser el mateix salmista, no poden
copsar-ne tot el sentit, el profund sentit de la salmodia. Els Salms no són per
a nosaltres uns desconeguts, si ens hi fixem una mica alguns versets els emprem
en el nostre parlar de cada dia i també en el nostre rumiar interior, perquè la
salmodia ens ajuda en la tribulació, en el dubte i també ens omple en la lloança
i l’acció de gràcies. Podríem ben bé dir que hi ha un Salm per a cada ocasió o
per a cada moment de la nostra vida i això lluny de ser una rutina és una gran
riquesa.
L’Ofici Diví no pot esdevenir mai un parlar per parlar, ha de ser sempre un
parlar amb Déu i per Déu, amb el mateix vocabulari que emprà el Crist, amb les
mateixes paraules amb que ho han fet i ho fan aquells amb qui tenim relacions
com amb cap altra religió; aquells qui són els nostres estimats germans i, en
certa manera, es podria dir els nostres germans grans, en paraules de sant Joan
Pau II (Cf. Discurs a la Sinagoga de Roma, 13 d’abril de 1986); amb les
mateixes expressions amb les que l’Església ve pregant des dels seus inicis.
Sempre ens cal aprofundir en els Salms. Ho podem fer a través de diferents
camins. El primer podria consistir a estudiar la seva estructura literària, els
seus autors, la seva formació, el context en el qual van sorgir; és a dir una
visió exegètica. O podem recórrer els Salms considerant els diferents sentiments
de l’esperit humà que manifesten: alegria, reconeixement, acció de gràcies,
amor, tendresa, entusiasme; així com intens sofriment, recriminació, petició d’ajuda
i de justícia, que es converteixen a vegades en ràbia i imprecació.
Els Salms malgrat estar escrits fa molts segles i per a creients jueus, són
assumits en l’oració dels deixebles de Crist. Per a això han interessat tant
als Pares de l’Església que estaven totalment convençuts de que en els Salms es
parla de Crist. Els
Pares afegeixen que els Salms es dirigeixen a Crist o fins i tot que és el
mateix Crist qui parla en ells. No pensaven només en la persona individual de
Jesús, sinó en el Crist total, format per Crist cap i pels seus membres, és a
dir l’Església. Hem
de llegir i pregar el saltiri a la llum de tot el misteri de Crist, d’aquesta
lectura neix la seva dimensió eclesial, que és posada de manifest quan preguem
amb els Salms; assumits, des dels primers segles, com l’oració del Poble de
Déu. Pregats com Església, pregats en comunitat, veiem com és impossible
dirigir-se a Déu que habita en els cels sense una autèntica comunió de vida amb
els germans que viuen en la terra; estimant a Déu i als germans. Per
això el saltiri continua essent la font i cimal de l’oració cristiana.
En paraules de sant Pau VI «L’oració cristiana és, abans de res, oració de tota
la família humana, que en Crist s’associa. En aquesta pregària participa
cadascun, però és pròpia de tot el cos; per això expressa la veu de l’estimada
Esposa de Crist, els desitjos i vots de tot el poble cristià, les súpliques i
peticions per les necessitats de tots els homes.» (Laudis Canticum, 8).
No siguem doncs deixats en aquest servei al que estem dedicats, tebis com som
emmirallem-nos en els nostres coratjosos pares.
diumenge, 31 d’octubre del 2021
AMB QUIN ORDRE S’HAN DE DIR ELS SALMS
diumenge, 24 d’octubre del 2021
De la Regla de sant Benet
Capítol 11
1 El diumenge, que es llevin més d’hora per a les vigílies. 2 En aquestes vigílies s’ha d’observar la mateixa norma, o sigui que, cantats com més amunt hem disposat sis salms i el verset, i estant tots asseguts convenientment i per ordre als seients, que es llegeixin al volum, com hem dit més amunt, quatre lliçons amb els seus responsoris, 3 però que només al quart el cantor digui el glòria; i, quan el comença, que a l’instant s’aixequin tots amb reverència. 4 Després d’aquestes lliçons, seguiran per ordre sis salms més amb antífones, com els anteriors, i el verset. 5 Després, es tornaran a llegir quatre lliçons més amb els seus responsoris, de la manera que hem dit. 6 Després d’això, es diran tres càntics del volum dels Profetes, els que estableixi l’abat, que s’han de salmejar amb al·leluia. 7 Un cop dit el verset i donada la benedicció per l’abat, es llegiran quatre lliçons més, del Nou Testament, de la manera que hem dit. 8 I després del quart responsori que l’abat comenci l’himne Te Deum laudamus. 9 Acabat l’himne, que l’abat llegeixi una lliçó del volum dels Evangelis, mentre tots estan a peu dret amb respecte i temor. 10 Un cop llegida, que tots responguin «Amén», i que tot seguit l’abat entoni l’himne Te decet laus, i, després de donar la benedicció, començaran les laudes. 11 Aquest ordenament de les vigílies del diumenge, s’ha de mantenir en tot temps, tant a l’estiu com a l’hivern; 12 fora del cas —Déu no ho vulgui— que es llevessin més tard i s’hagués d’escurçar quelcom de les lliçons o dels responsoris. 13 Però vigilin molt que això no passi; i, si mai succeïa, que el causant de la negligència doni una digna satisfacció a Déu a l’oratori.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 24 octubre 2021
Escriu sant Joan Clímac en el dinovè graó de la seva Escala espiritual «Quan la campana dona el senyal per a la pregària el monjo que estima Déu diu: “Bé, bé” El mandrós, en canvi, sospira “Ai de mi, ai de mi!”».
La campana ens convoca cada dia per celebrar les vigílies quan encara és fosc. «Mediae noctis tempus est» cantem en l’himne de Matines del diumenge de la segona setmana. Aquesta pregària nocturna ha tingut sempre un lloc important en la litúrgia; fonamentalment expressa l’espera del Senyor que va venir, que va morir a la creu, que fou sepultat, que va ressuscitar, que se’n pujà al cel i que esperem, perquè n’estem certs, que tornarà. Aquesta hora litúrgica representa la darrera etapa de la pregària que tenia lloc durant la foscor seguint l’exemple del mateix Jesús que es retirava de nit per pregar com ens diuen els evangelistes sant Lluc «Jesús se n’anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu.» (Lc 6,12) o sant Mateu «Després d’acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar.» (Mt 14,23). No se sap ben bé com aquesta hora litúrgica es va configurar en els primers temps del cristianisme, tampoc coneixem quina freqüència tenia o si era una oració privada o bé comunitària; sí que a l’Edat Mitjana esdevé en el món monàstic un moment molt fort del dia i també a les esglésies de Roma, Jerusalem i Milà. (LÓPEZ MARTÍN, Julián, La oración de las horas, p. 185-199). Poc a poc s’anà situant a l’hora tot just abans de l’albada, en llatí matuta, d’on ve el seu nom de Matines. Les mateixes paraules que han anat definint aquesta pregària ens indiquen una certa diversitat en la seva ubicació horària. Sembla clar que en la tradició benedictina el mot llatí matutinum significa un ofici del matí o de l’albada, mentre que el conjunt de l’Església emprà més el mot vigílies, estretament relacionat amb la vetlla pasqual i les que iniciaven les solemnitats de Nadal o Pentecosta, els aniversaris d’alguns sants celebrats al voltant de les seves tombes, i per extensió a les vigílies celebrades en les catedrals presidides pel bisbe tenint la litúrgia de Jerusalem com a model. Els Pares ens exhorten a la pregària nocturna quotidiana, estructurada a partir dels monestirs ja fos a mitjanit, al final de la nit o al cant del gall. És el que ens diu el Salm 119 «A mitjanit em llevo a lloar-vos, perquè són justos els vostres judicis.» (Salm 119, 62).
La Constitució Sacrosanctum Concilium del Concili Vaticà II ens diu que «l’hora anomenada Matines, encara que al cor conservi el caràcter de lloança nocturna, compongui’s de manera que pugui resar-se a qualsevol hora del dia.» (SC, 89c). L’ideal és doncs mantenir aquesta pregària quan encara és fosc, «són dignes de lloança els que mantenen el caràcter nocturn de l’ofici de lectura», diu l’Església en el Institutio Generalis Liturgiae Horarum. En qualsevol cas l’Església vol que aquesta hora conservi la seva importància espiritual amb perllongades lectures i fins i tot el mateix Concili Vaticà II demana que «tingui menys salms i lectures més llargues.» (SC 89,c). Aquesta hora ja havia estat objecte de molts canvis en les diferents reformes de l’Ofici Diví i en el Concili Vaticà II davant d’aquells que demanaven fins i tot la desaparició d’aquesta hora o la seva conversió en una lectura lliure de l’Escriptura, acabà per imposar-se el manteniment del seu caràcter de pregària eclesial pública, és a dir oficial. Durant el Sínode dels bisbes de l’any 1967 un grup de bisbes insistí encara en la seva reconversió eliminant els Salms i alliberant les lectures deixant d’estar condicionades per un leccionari oficial. Segurament ve d’aquí l’ús de la denominació més general d’Ofici de Lectura, ofici en tant que vertadera celebració o acció litúrgica, i de lectura en tant que penetració reflexiva i orant de la Paraula de Déu. Ens ho diu així la mateixa Institutio Generalis Liturgiae Horarum «La pregària ha d’acompanyar “la lectura bíblica, perquè sigui un veritable col·loqui entre Déu i l’home, ja que “quan preguem, parlem amb Déu, i l’escoltem, quan llegim les paraules inspirades” (DV, 25)» (Institutio Generalis Liturgiae Horarum, 56). Aquest ofici de lectura alternant un himne, Salms, oracions i lectures cerca de ser, no pas un estudi intel·lectual, sinó una meditació orant de l’Escriptura o del magisteri dels Pares, com en el cas de la Lectio Divina, i en aquesta hora de l’albada se’ns proposa una lectura de l’Escriptura, segons un cicle bianual per fer un recorregut encara més ampli de la mateixa, i una segona lectura o comentari presa de la tradició per aportar-nos o bé un comentari de la lectura escripturística que hem escoltat abans o bé una meditació apropiada al temps o al misteri del dia, en el cas de la celebració dels sants.
Escriu sant Joan Clímac en el dinovè graó de la seva Escala espiritual «El mal monjo està sempre despert per a una conversa; però quan arriba l’hora de la pregària, llavors se li tanquen els ulls. El monjo relaxat sobresurt en enraonies; però quan és l’hora de la lectura no pot tenir els ulls oberts.»
Sant Benet ens parla avui de la importància de les Matines i com aquesta importància augmenta, si això pot ser, en celebrar-les en diumenge. Ens cal estar ben desperts doncs per començar el dia del Senyor, que hem encetat en les primeres Vespres; amb el cor disposat i l’orella ben atenta. «Primo dierum omnium», cantem en l’himne de Matines de la primera setmana. Aquell dia que en la tradició jueva era el primer de la setmana però que amb la resurrecció de Crist esdevé, com escriu el llibre de l’Apocalipsi, «el dia del Senyor.» (Ap 1,10). En aquest dia a part de la celebració de l’Eucaristia, l’ofici més antic és la vigília, per això sant Benet, per això el mateix leccionari, ens proposa un formulari més desenvolupat pels qui desitgen celebrar de manera intensa la festa dominical; que recordem-ho en els primers temps del monaquisme era l’únic dia en que se celebrava l’Eucaristia.
Escriu sant Joan Pau II en la seva Carta Apostòlica Dies Domini que «una aguda intuïció pastoral va suggerir a l’Església cristianitzar, per al diumenge, el contingut del dia del sol, expressió amb la qual els romans denominaven aquest dia i que encara avui apareix en algunes llengües contemporànies, apartant als fidels de la seducció dels cultes que divinitzaven el sol i orientant la celebració d’aquest dia cap a Crist, veritable sol de la humanitat.» (Dies Domini, 27). Quina millor manera de celebrar aquest Dia del Senyor que amb els Salms i les lectures que ens ofereix l’ofici de Matines? Sant Benet ens demana fins de i tot de llevar-nos més d’hora o al menys, Déu no vulgui, que no ens llevem més tard i haguem d’escurçar l’ofici.
Com ens deia sant Eusebi d’Alexandria precisament a Matines diumenge passat: «el sagrat dia del Diumenge és la commemoració del Senyor. Per això és anomenat Diumenge, és com dir el primer dels dies. De fet abans de la passió del Senyor no se’n deia Diumenge, sinó dia primer. Aquest dia primer el Senyor va iniciar la resurrecció, és a dir la creació del món; aquest dia va donar al món les primícies de la resurrecció; i també aquest dia va manà que celebréssim els misteris sagrats. Per tant, aquest dia ens porta el començament de tota gràcia: l’inici de la creació del món, l’inici de la resurrecció, l’inici de la setmana. En comprendre aquest dia tres començaments, ens mostra a un mateix temps el primat de la santíssima Trinitat.» (Dels Sermons de sant Eusebi d’Alexandria, bisbe; 6,1-3).
diumenge, 17 d’octubre del 2021
LA HUMILITAT: EL NOVÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,56-58
56 El novè graó de la humilitat és quan el monjo reprimeix la llengua de
parlar i, guardant silenci, no parla fins que és preguntat, 57 ja que l’Escriptura
ensenya que «qui parla molt, no evita el pecat», 58 i que «l’home enraonador no
encertarà el camí sobre la terra».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Vigilaré els meus passos per no pecar amb la llengua» ens diu el Salm 39.
Pecat i llengua són dues paraules molt ben relacionades ja en l’Escriptura. No
és d’estranyar per tant que en aquest novè graó de la humilitat ens en parli
sant Benet. Fixem-nos però en un mot concret que apareix en el text llatí, un
mot clau en la Regla: taciturnitatem, traduït aquí per guardar el
silenci. Taciturnitat la defineix el Diccionari del Institut d’Estudis Catalans
com la qualitat de taciturn i aquest mot es definit com la persona habitualment
silenciosa i que defuig conversar i el Diccionari de la Reial Acadèmia de la
Llengua Espanyola diu del taciturn que és aquell callat, silenciós, que li
molesta parlar o que és trist, melancòlic i afeixugat. El seu sentit originari
llatí va estretament lligat al verb taceo, callar i el sentit també amb
la idea de conservar la calma i fer silenci.
Sant Benet demana al monjo de studere silentium, ho fa en el capítol 42,
on ens ve a dir que el silenci cal que sigui conreat, cuida’t, mimat, creat,
construït. La finalitat d’aquest silenci és doble ja que per un cantó ens obre
a l’escolta meditativa de la Paraula de Déu i per l’altre ens facilita la
caritat envers els germans. La llengua cal doncs, segons sant Benet, controlar-la,
saber-la emprar tant en el moment com en el contingut de les paraules per
evitar així el pecat. Ens ho deixa ben clar sant Benet, un mal us de la llengua
ens pot portar a pecar de paraula; perquè com diu el llibre dels Proverbis
«Mort i vida estan en mans de la llengua» (Pr 18, 21). El silenci entès en el
sentit de taciturnitat és la renúncia a emprar el poder de la paraula en
benefici propi. El nostre Abat General fa servir en la definició una expressió
més forta i escriu que és un desarmar-se davant dels altres de manera que les
paraules entre nosaltres no siguin com armes de destrucció massiva que cerquen
sempre duels en els quals inevitablement cal un vencedor i un vençut, dinàmica
que provoca la revenja i l’eternització del conflicte, o l’enquistament si
volem emprar un mot del llenguatge de la política internacional avui en ús.
Sant Benet sap molt bé que a vegades pot ser millor callar que no pas passar a
l’ofensiva amb una arma del gruixut calibre com pot esdevenir la nostra
llengua. El problema és que rarament som amos de la qualitat de la nostra
paraula i del seu efecte en els altres, massa sovint escapa al nostre control.
Per aconseguir aquest control sobre la nostra llengua, per refrenar-la en el
moment en que carrega paraules pecaminoses, ens cal una conversió del cor que
talli el poder pervers de la nostra paraula, la seva capacitat possessiva i
ofensiva, i la converteixi cada vegada més en transmissió de la Paraula de Déu
que amb la força de la Paraula creà cada cosa i la creà bona (cf. Gn 1). Per
afavorir aquest desarmament unilateral, sant Benet ens proposa essencialment
dues coses: callar i escoltar; ens proposa un silenci no pas estèril sinó un
silenci constructiu, un silenci atent a l’escolta de la Paraula de Déu perquè
sigui aquesta qui transformi els nostres cors i de resultes d’aquesta conversió
faci sortir de la nostra boca tant sols paraules assenyades i justes, sempre en
el moment oportú. Callant i escoltant aprenem a concebre la paraula no ja com
una arma en mans de la nostra llengua, sinó com un do per transmetre el bé;
però per arribar a aquest punt ens cal fonamentar-nos del tot en la Paraula que
rebem; en la Paraula de Déu que tant sols podem escoltar en el silenci. Per
sant Benet sense escolta no hi ha silenci i sense silenci no hi pot haver
escolta. El silenci benedictí i monàstic en general no és mai autista, no és
mai un tancar-se en nosaltres mateixos, perquè això té per resultat
habitualment escoltar tant sols la nostra pròpia veu; sinó que el silenci atent
és un acte de relació, una taciturnitas; és a dir, un renunciar al propi torn
de paraula per escoltar a l’altre, per escoltar essencialment a Déu. Per tant
el silenci ha de néixer de la humilitat de reconèixer que la paraula de l’altre
pot ser més important que la nostra o al menys tant important com la nostra.
Però a això només hi arribem si cultivem l’escolta de Déu, l’escolta de la
Paraula de Déu.
El silenci per sí mateix és res, en si mateix és pur buit. Però és un buit que
fa relació a alguna cosa, la qual cosa vol dir que és un buit capaç d’alguna
cosa. Hi ha buits tancats i buits capaços de ser omplerts. Nosaltres som
capaços de Déu però per poder percebre i acollir la seva presència ens cal
voler acollir-la, i aleshores per més separats i allunyats que estiguem d’Ell
ho aconseguirem sempre que el silenci interior i exterior ens hi predisposin.
Perquè no s’hi val tant sols a tancar la boca, cal fer un silenci interior que
apagui la remor dels nostres mals pensaments que descontrolats acaben per
sortir per la nostra boca en forma de paraules pecadores. El pitjor enemic de
la vida comunitària, ho repeteix sant Benet al llarg de tota la Regla, és la
murmuració i el pitjor enemic de la murmuració, la millor arma contra ella és
la taciturnitat. Com escriu el nostre Abat General, sant Benet ens demana,
sobretot, treballar contra el soroll interior i aquest soroll no és altre que
la murmuració. Quan ens neguem a fer una mica d’espai, quan no volem desprendre’ns
de cap dels nostres sorolls, de les nostres idees, de les nostres veritats,
defugint d’acceptar qüestionar-nos i ser qüestionats, llavors no deixem lloc ni
per a Déu ni per als altres. Quan construïm una defensa agressiva dels nostres
punts de vista, no deixem lloc per a aprendre i correm un greu risc, el d’estar
sobreïxin de nosaltres mateixos amb un ego desmesurat que com un volcà en
erupció no és capaç de contenir-se envaint els espais d’altres i tancant la
porta a Déu. El Papa Francesc també ha parlat moltes vegades de la murmuració
com d’un dels grans mals de l’Església. En paraules seves «Moltes vegades, ho
sabem, és més fàcil o més còmode percebre i condemnar els defectes i els pecats
dels altres, sense adonar-nos-en dels nostres amb la mateixa claredat. Sempre
amaguem els nostres defectes, també a nosaltres mateixos; en canvi, és fàcil
veure i manifestar els defectes dels altres. La temptació és ser indulgent amb
un mateix i dur amb els altres. (...) Tots tenim defectes: tots. Hem de ser
conscients d’això i, abans de condemnar als altres, mirar dins de nosaltres mateixos.
Així, podem actuar de manera creïble, amb humilitat, donant testimoniatge de la
caritat. (...) Qui és bo treu del seu cor i de la seva boca el bé i qui és
dolent en treu el mal, practicant l’exercici més nociu entre nosaltres, que és
la murmuració, el xafardeig, parlar malament dels altres. Això destrueix;
destrueix la família, destrueix l’escola, destrueix el lloc de treball,
destrueix el veïnat. Per la llengua comencen les guerres.» (Àngelus 3 de març
de 2019).
diumenge, 10 d’octubre del 2021
LA HUMILITAT: EL SEGON GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,31-33
31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat, l’home
no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els fets a
aquella paraula del Senyor que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó
la d’Aquell qui m’ha enviat». 33 També diu l’Escriptura: «La voluntat porta a
la pena, mentre que l’obligació engendra la corona».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La voluntat guia les nostres accions, la nostra vida; sense voluntat tot el que
puguem fer deixa de tenir sentit perquè els homes no som unes màquines, uns
autòmats programats per fer sense pensar, Déu ens ha donat el lliure albir per
a decidir. Potència i acció són dos axiomes que regeixen la conducta de l’ésser
humà i precisament per això és tant important ser guiats per una recta
voluntat. Certament, ens ho ha dit sant Benet, no hi ha millor exemple, millor
model que el mateix Crist. Però fer la voluntat del Pare, com Ell la va fer
fins a l’extrem, no és pas fàcil i implica una lluita interior i si creiem d’altra
manera, si ens creiem fer sempre la voluntat de Déu, com per naturalitat, ens
enganyem a nosaltres mateixos perquè estem cobrint el nostre propi voler
supostament amb el mantell del voler de Déu i això és enganyar-nos.
La voluntat pot ser conjugada en les tres persones del singular. Habitualment
la conjuguem en la primera persona «jo vull» i aquesta expressió es converteix
en llei per a la nostra vida i en un destorb per a fer la voluntat del Senyor.
Escriu Benoît Standaert, monjo de Sant Andreu a Bèlgica, que aquest segon graó
toca la voluntat pròpia en una doble clau: positiva i negativa. La negativa
enllaça directament amb el primer graó de la humilitat quan sant Benet ens diu
de no estimar la pròpia voluntat, el propi desig, el propi voler; no
deixant-nos dominar pels desitjos, no anant darrere les nostres cobejances i
demanant al mateix Déu amb la pregària que es faci en nosaltres la seva
voluntat. Una voluntat, la de Déu, que a vegades no és el camí que ens sembla
més recte o planer, sinó aquell altre que se’ns presenta costerut i pedregós.
Escrivia santa Teresa de Jesús «Decir que dejaremos nuestra voluntad en otra
parece muy fácil, hasta que probándose se entiende que es la cosa más recia que
se puede hacer, si se cumple como se ha de cumplir» (Camino de perfección,
32). La clau positiva, no en podia ser d’altre, és imitar al Senyor, havent
escoltat el que Ell ens diu en l’Escriptura i posant-ho en pràctica.
La cita de Joan 6,38 «no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la
voluntat del qui m’ha enviat», ja l’ha emprat sant Benet al capítol V quan ens
ha parlat de l’obediència, és per tant una cita molt estimada per sant Benet i
els llocs on la fa servir ens mostren l’estret lligam entre fer la voluntat del
Senyor i l’obediència i evidencien un cop més la clau cristològica de tot el
text de la Regla. Perquè normalment és la nostra voluntat la pitjor enemiga per
a fer la voluntat del Senyor i no cal recórrer a grans desafiaments; a vegades
els petits, els de cada dia, són els que ens costen més de superar. Per exemple
tenim encomanada una determinada tasca i resulta que ens ve de gust fer quelcom
que hem de fer però quan no toca fer-ho i aquí tractem d’imposar de totes,
totes la nostra voluntat i fins i tot ho argumentem amb mil i un raonaments. En
la nostra jornada diària la voluntat del Senyor ve determinada per l’horari
establert en la comunitat, en fer cada cosa quan toca i on toca, i aquest
horari s’expressa d’una manera molt concreta, té diguem una veu clara i potent,
que és la campana. Quan l’escoltem sabem que hem de deixar el que estem fent
per acudir a la pregària, per començar o deixar el treball o per aixecar-nos
del llit; però aquí sempre hi ha l’ocasió sinó per al dimoni si per a un petit
dimoniet que ens diu a cau d’orella «va que tens temps» i aleshores correm el
risc de fer tard i fent tard per exemple a l’Ofici Diví, a la col·lació o al
treball tal volta destorbem a tota la comunitat. És un aspecte petit potser en
el conjunt de la nostra vida però molt habitual i que mostra ben bé aquesta
lluita constant entre fer la voluntat del Senyor o fer la nostra. No cal dir
també que la primera persona del singular «jo vull», ens pot portar molt més
enllà i creient-nos uns nous sant Benet voler fer un monestir al nostre
caprici, a la nostra mida o a la dels nostres maldestrament dits amics.
Perquè la segona persona del singular «tu vols», també pot acabar essent un
destorb, un enemic per a fer la voluntat del Pare, sinó és un Tu amb
majúscules, és a dir el Senyor. Les amistats massa particulars, els grupets
massa tancats porten sovint a l’exclusivisme és a dir a excloure als altres
germans i a dependre afectivament d’un o d’uns germans amb la voluntat
conscient o inconscient d’agradar-los només a ells; i hem vingut a fer la
voluntat del Senyor, no pas a satisfer l’ego de cap germà nostre per més que
aquest es pugui creure superior als altres; no sigui que s’acompleixi allò que
escriu sant Pau a Titus: «a aquests cal tapar-los la boca; perverteixen
famílies senceres, ensenyant per un guany mesquí allò que no convé.» (Tt 1,11).
Escriu santa Teresa de Jesús a Camino de perfección que «de aquí viene el no
amarse tanto todas, el sentir el agravio que se hace a la amiga, el desear
tenerla para regalarla, el buscar tiempo para hablarla, y muchas veces más para
decirle lo que la quiere y otras cosas impertinentes. Porque estas amistades
grandes pocas veces van ordenadas a ayudar a amar más a Dios, antes creo las
hace comenzar el demonio para comenzar bandos en las religiones; que cuando es
para servir a Su Majestad, luego se parece que no va la voluntad con pasión,
sino procurando ayuda para vencer otras pasiones.» (Camino de perfección,
4).
L’única que val és la tercera persona del singular «Ell vol», sempre que aquest
Ell vagi amb majúscules perquè no pot ser altre que el Senyor. Com saber el que
Ell vol de nosaltres? Doncs tenim certs elements de judici com ara l’Escriptura,
la mateixa Regla de sant Benet o els textos dels Pares, també el que el Senyor
ens diu en la pregària personal i comunitària. En cap d’ells trobarem
justificació per imposar la nostra voluntat o per satisfer la voluntat
capritxosa d’un altre germà; en tots trobarem el mateix que ens diu avui sant
Benet; el realment important és fer la voluntat del Pare, tal com Jesús vingué
a fer-la. Tampoc per a Ell fou sempre fàcil, home com era, la basarda, el
neguit i l’angoixa l’assaltaren més d’un cop i queda això molt evident a
Getsemaní, moment culminant en que Jesús afronta el sacrifici final i total de
la seva vida i de la seva voluntat.
A nosaltres Déu no ens demana pas cada dia un sacrifici tan sublim, perquè
arribar puntuals, fer a cada moment el que toca, tractar-ho tot com a vasos
sagrats, no és un sacrifici cruent o ho és tant sols per a la nostra voluntat
que si cada dia es va conformant una mica més a la del Senyor tal volta acabi
per morir o al menys per agonitzar, però per a nosaltres això no ens ha de
doldre, com escriu sant Pau «perquè per a mi, viure és Crist, i morir m’és un
guany» (Fl 1,21).
En paraules de san Pedro de Alcántara, un dels mestres espirituals de Teresa de
Jesús: «Cada uno entienda que el fin de todos estos ejercicios y de toda la
vida espiritual es la obediencia de los mandamientos de Dios y el cumplimiento
de la divina voluntad, para lo cual es necesario que muera la voluntad propia,
para que así viva y reine la divina.» (Tratado de la oración y meditación,
11).
diumenge, 3 d’octubre del 2021
COM HA DE SER L’ABAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 2,30-40
30 S’ha de recordar sempre l’abat del que és, s’ha de recordar de com l’anomenen,
i ha de saber que, a qui més es confia, més se li exigeix. 31 Que sàpiga també
quina cosa tan difícil i tan àrdua no accepta, de governar ànimes i acomodar-se
a moltes maneres de ser: a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb
amenaces, a un altre amb la persuasió; 32 i que, segons el temperament i la
intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom, que no
sols no hagi de lamentar cap minva del ramat que té encomanat, sinó que pugui
alegrar-se de la creixença del bon ramat. 33 Per damunt de tot, que, desatenent
o tenint en poc la salvació de les ànimes que li són encomanades, no posi més
afany en les coses transitòries, terrenals i caduques, 34 sinó que pensi sempre
que ha acceptat de governar ànimes, de les quals haurà de donar compte. 35 I
perquè no invoqui una possible manca de béns, recordi’s que està escrit: «Busqueu
primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això us serà donat d’escreix»;
36 i encara: «Res no falta als qui el temen». 37 Que sàpiga que el qui accepta
de governar ànimes s’ha de preparar a donar-ne compte. 38 I tal com sigui el
nombre de germans que sap que té sota la seva cura, tingui per cert que de
totes aquestes mateixes ànimes haurà de donar compte al Senyor el dia del
judici, a més, sens dubte, del de la seva ànima. 39 I així, tement sempre el
futur examen del pastor sobre les ovelles que li té encomanades, mentre es preocupa
pels comptes d’altri esdevé sol·lícit dels seus, 40 i, mentre amb les seves
admonicions facilita l’esmena als altres, ell mateix es va esmenant dels seus
defectes.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Tement sempre el futur examen» ens diu sant Benet, la nostra vida, la vida de
l’abat, la vida de cada monjo té una dimensió escatològica que li és
fonamental. No som en aquest món per romandre-hi, som en aquest món de pas, el
que vertaderament val és preparar-nos per al dia del judici quan haurem de
donar compte del mal que hem fet en aquesta vida i se’ns valorarà el bé que
hàgim pogut fer, aquest sempre amb l’ajut de Déu. D’acord amb la nostra vida
serem jutjats i d’acord també amb la tasca que el Senyor ens hagi confiat.
Al llarg del text de la Regla sant Benet deixa entreveure que quanta més hagi
estat la responsabilitat confiada més serà la dificultat en trobar
misericòrdia, menys mal que la misericòrdia del Senyor és infinita i no n’hem
de desesperar mai, és a dir sempre hi hem de confiar amb esperança. Confiança
que no vol dir pas en cap moment relaxació en l’acompliment dels manaments del
Senyor i en el nostre cas també en els de la Regla. La misericòrdia del Senyor
estarà en relació amb el nostre coneixement dels seus preceptes i cap de
nosaltres no podrà pas dir que els ignorava perquè al llarg de la nostra vida
és infinit el nombre de vegades que escoltem la Paraula de Déu i la meditem,
que escoltem l’Evangeli i el meditem, que escoltem les paraules dels Pares i
les meditem, que escoltem la Regla del nostre Pare sant Benet i l’acollim amb
orella atenta, o al menys així hauria de ser. Ni l’abat ni cap monjo pot al·legar
doncs desconeixement, ans al contrari estem obligats a seguir aquets preceptes
amb disciplina, una disciplina escollida amb llibertat per tal de discernir i
així poder seguir la voluntat de Déu. El camí que porta cap a la vida eterna és
l’obediència i la motxilla amb la que carreguem tot allò que ens cal per al
viatge és la disciplina. No, no obeïm cap home per més o menys carismàtic que
sigui o pugui ser, per més o menys debilitats que pugui tenir; obeïm al Senyor
que ens ha cridat al monestir i que a la fi del camí ens examinarà a cadascú
segons el que li ha demanat i li ha concedit.
Escriu Anselm Grün que la disciplina genera benestar perquè ajuda a minimitzar
els errors, uns errors que generen sofriment i poden afectar a la salut
emocional; mentre que seguint els consells de sant Benet, la disciplina sosté l’espiritualitat,
anima una pauta de comportament estructurada i assossegada, és a dir
equilibrada i l’equilibri és una cosa tan difícil i ardu que precisa de molt d’esforç
per cercar-lo i mantenir-lo. El que vertaderament importa en la nostra vida de
monjos, de cristians, és la salvació de la nostra ànima, aquesta és la part
essencial de la nostra humanitat que realment preocupa i ocupa a sant Benet.
Som, escriu Aquinata Böckmann, a la conclusió d’aquest capítol i la paraula
ànima adquireix aquí un protagonisme central lligat intrínsecament amb la
diversitat; sant Benet juga en aquets versets amb la individualitat i amb la
comunitat; amb la comunitat com a conjunt d’individualitats unides per un
objectiu comú, la vida eterna a la que hi hem d’arribar tots junts. La
prioritat absoluta és la salvació de les nostres ànimes; la de l’abat se salva
ella mateixa tant sols en relació amb la salvació de la dels germans; perquè al
cap i a la fi no hem vingut al monestir a salvar tant sols la nostra d’ànima,
hi hem vingut per a salvar-nos tots junts i aquesta és una responsabilitat
individual i alhora col·lectiva. Tota la nostra vida és un preparar-nos per a
donar compte al Senyor en el dia del judici; un camí durant el qual tots
plegats ens hem d’anar esmenant dels nostres defectes i deixant-nos esmenar.
La Regla és una guia, un full de ruta per aquest camí, inspirada en l’Evangeli,
però la Regla no és una fi en si mateixa. El propi Sant Benet ve a dir que no
és més que «un començ de vida monàstica» (RB 73,1), uns instrument per a
encaminar al monjo, per a obrir-li horitzons infinits de doctrina i de virtut;
així aquell que la posi en pràctica aconseguirà, amb l’ajuda de Déu, la pàtria
celestial cap a la qual es dirigeix, perquè tant sols és aquest el nostre
destí. Una de les coses més interessants de la vida comunitària, però també de
les més difícils, és l’adaptació als altres i buscar el bé comú, deixant de
costat els propis interessos. L’adaptació exterior no sol resultar molt
difícil. El treball, l’oració litúrgica, la lectura, l’estudi o la dinàmica d’una
comunitat, són coses a les quals un es va adaptant més o menys amb una certa
facilitat. Però les relacions fraternes ens posen a prova cada dia i de manera
especial perquè toquen el nostre ego, tendeixen a descobrir el que som
veritablement i a despullar-nos de nosaltres mateixos. Podem intentar fugir
refugiant-nos en les pròpies ocupacions o solitud, però en una vida comunitària
mai ens podem amagar del tot. Hi ha una tendència natural a mirar les coses des
d’un mateix i fer de la nostra visió el model que els altres han de seguir, és
aleshores que ens queixem i impacientem si els altres no s’afanyen a fer el que
nosaltres creiem que han de fer i volem que facin. Les relacions fraternes ens
posen a prova en això i ens demanen un canvi d’actitud, acollint a l’altre en
la seva diversitat i fins i tot en les seves manies, suportant pacientment
també les seves febleses.
Si el Senyor és el centre i la fi de les nostres vides, si a ell ens hem
consagrat, si és a ell a qui cerquem, si com ell volem viure i és ell qui guia
els nostres passos, sabem que és el Senyor, i només el Senyor, qui ens pot
portar a la meta. Si en el Pròleg sant Benet ens diu que la Regla és un camí
per a tornar a aquell del qual ens havíem allunyat per la desobediència, en el
capítol del bon zel reconeix que si el mateix Crist no ens hi porta, mai hi
arribarem. Un camí que arriba al seu punt culminant amb la mort, que no és la
fi sinó l’inici, el pas a una altra manera de viure, a una vida en plenitud; la
vida eterna, tan desitjada per sant Benet, no com una alienació de la realitat
present, sinó com una plenitud de vida.
Hi ha qui enyora la vida futura perquè és incapaç de trobar-li un sentit a la
present, no ha de ser així per a nosaltres, enyorem la pàtria futura com una
plenitud d’allò que ja hem de viure aquí, aquest és el camí del monjo, un camí
guiat per l’anhel de la Pasqua. Com ens deia avui a Matines sant Ciril d’Alexandria
«lluitem, doncs, davant la presència de Déu, tenint en gran honor la seva llei
divina, i dirigim el curs de la nostra vida cap a on li serà més plaent,
promptes sempre a servir-lo.» (De les homilies pasquals, 9,6).