COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,30-40

30 S’ha de recordar sempre l’abat del que és, s’ha de recordar de com l’anomenen, i ha de saber que, a qui més es confia, més se li exigeix. 31 Que sàpiga també quina cosa tan difícil i tan àrdua no accepta, de governar ànimes i acomodar-se a moltes maneres de ser: a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió; 32 i que, segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom, que no sols no hagi de lamentar cap minva del ramat que té encomanat, sinó que pugui alegrar-se de la creixença del bon ramat. 33 Per damunt de tot, que, desatenent o tenint en poc la salvació de les ànimes que li són encomanades, no posi més afany en les coses transitòries, terrenals i caduques, 34 sinó que pensi sempre que ha acceptat de governar ànimes, de les quals haurà de donar compte. 35 I perquè no invoqui una possible manca de béns, recordi’s que està escrit: «Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això us serà donat d’escreix»; 36 i encara: «Res no falta als qui el temen». 37 Que sàpiga que el qui accepta de governar ànimes s’ha de preparar a donar-ne compte. 38 I tal com sigui el nombre de germans que sap que té sota la seva cura, tingui per cert que de totes aquestes mateixes ànimes haurà de donar compte al Senyor el dia del judici, a més, sens dubte, del de la seva ànima. 39 I així, tement sempre el futur examen del pastor sobre les ovelles que li té encomanades, mentre es preocupa pels comptes d’altri esdevé sol·lícit dels seus, 40 i, mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena als altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Tement sempre el futur examen» ens diu sant Benet, la nostra vida, la vida de l’abat, la vida de cada monjo té una dimensió escatològica que li és fonamental. No som en aquest món per romandre-hi, som en aquest món de pas, el que vertaderament val és preparar-nos per al dia del judici quan haurem de donar compte del mal que hem fet en aquesta vida i se’ns valorarà el bé que hàgim pogut fer, aquest sempre amb l’ajut de Déu. D’acord amb la nostra vida serem jutjats i d’acord també amb la tasca que el Senyor ens hagi confiat.

Al llarg del text de la Regla sant Benet deixa entreveure que quanta més hagi estat la responsabilitat confiada més serà la dificultat en trobar misericòrdia, menys mal que la misericòrdia del Senyor és infinita i no n’hem de desesperar mai, és a dir sempre hi hem de confiar amb esperança. Confiança que no vol dir pas en cap moment relaxació en l’acompliment dels manaments del Senyor i en el nostre cas també en els de la Regla. La misericòrdia del Senyor estarà en relació amb el nostre coneixement dels seus preceptes i cap de nosaltres no podrà pas dir que els ignorava perquè al llarg de la nostra vida és infinit el nombre de vegades que escoltem la Paraula de Déu i la meditem, que escoltem l’Evangeli i el meditem, que escoltem les paraules dels Pares i les meditem, que escoltem la Regla del nostre Pare sant Benet i l’acollim amb orella atenta, o al menys així hauria de ser. Ni l’abat ni cap monjo pot al·legar doncs desconeixement, ans al contrari estem obligats a seguir aquets preceptes amb disciplina, una disciplina escollida amb llibertat per tal de discernir i així poder seguir la voluntat de Déu. El camí que porta cap a la vida eterna és l’obediència i la motxilla amb la que carreguem tot allò que ens cal per al viatge és la disciplina. No, no obeïm cap home per més o menys carismàtic que sigui o pugui ser, per més o menys debilitats que pugui tenir; obeïm al Senyor que ens ha cridat al monestir i que a la fi del camí ens examinarà a cadascú segons el que li ha demanat i li ha concedit.

Escriu Anselm Grün que la disciplina genera benestar perquè ajuda a minimitzar els errors, uns errors que generen sofriment i poden afectar a la salut emocional; mentre que seguint els consells de sant Benet, la disciplina sosté l’espiritualitat, anima una pauta de comportament estructurada i assossegada, és a dir equilibrada i l’equilibri és una cosa tan difícil i ardu que precisa de molt d’esforç per cercar-lo i mantenir-lo. El que vertaderament importa en la nostra vida de monjos, de cristians, és la salvació de la nostra ànima, aquesta és la part essencial de la nostra humanitat que realment preocupa i ocupa a sant Benet.

Som, escriu Aquinata Böckmann, a la conclusió d’aquest capítol i la paraula ànima adquireix aquí un protagonisme central lligat intrínsecament amb la diversitat; sant Benet juga en aquets versets amb la individualitat i amb la comunitat; amb la comunitat com a conjunt d’individualitats unides per un objectiu comú, la vida eterna a la que hi hem d’arribar tots junts. La prioritat absoluta és la salvació de les nostres ànimes; la de l’abat se salva ella mateixa tant sols en relació amb la salvació de la dels germans; perquè al cap i a la fi no hem vingut al monestir a salvar tant sols la nostra d’ànima, hi hem vingut per a salvar-nos tots junts i aquesta és una responsabilitat individual i alhora col·lectiva. Tota la nostra vida és un preparar-nos per a donar compte al Senyor en el dia del judici; un camí durant el qual tots plegats ens hem d’anar esmenant dels nostres defectes i deixant-nos esmenar.

La Regla és una guia, un full de ruta per aquest camí, inspirada en l’Evangeli, però la Regla no és una fi en si mateixa. El propi Sant Benet ve a dir que no és més que «un començ de vida monàstica» (RB 73,1), uns instrument per a encaminar al monjo, per a obrir-li horitzons infinits de doctrina i de virtut; així aquell que la posi en pràctica aconseguirà, amb l’ajuda de Déu, la pàtria celestial cap a la qual es dirigeix, perquè tant sols és aquest el nostre destí. Una de les coses més interessants de la vida comunitària, però també de les més difícils, és l’adaptació als altres i buscar el bé comú, deixant de costat els propis interessos. L’adaptació exterior no sol resultar molt difícil. El treball, l’oració litúrgica, la lectura, l’estudi o la dinàmica d’una comunitat, són coses a les quals un es va adaptant més o menys amb una certa facilitat. Però les relacions fraternes ens posen a prova cada dia i de manera especial perquè toquen el nostre ego, tendeixen a descobrir el que som veritablement i a despullar-nos de nosaltres mateixos. Podem intentar fugir refugiant-nos en les pròpies ocupacions o solitud, però en una vida comunitària mai ens podem amagar del tot. Hi ha una tendència natural a mirar les coses des d’un mateix i fer de la nostra visió el model que els altres han de seguir, és aleshores que ens queixem i impacientem si els altres no s’afanyen a fer el que nosaltres creiem que han de fer i volem que facin. Les relacions fraternes ens posen a prova en això i ens demanen un canvi d’actitud, acollint a l’altre en la seva diversitat i fins i tot en les seves manies, suportant pacientment també les seves febleses.

Si el Senyor és el centre i la fi de les nostres vides, si a ell ens hem consagrat, si és a ell a qui cerquem, si com ell volem viure i és ell qui guia els nostres passos, sabem que és el Senyor, i només el Senyor, qui ens pot portar a la meta. Si en el Pròleg sant Benet ens diu que la Regla és un camí per a tornar a aquell del qual ens havíem allunyat per la desobediència, en el capítol del bon zel reconeix que si el mateix Crist no ens hi porta, mai hi arribarem. Un camí que arriba al seu punt culminant amb la mort, que no és la fi sinó l’inici, el pas a una altra manera de viure, a una vida en plenitud; la vida eterna, tan desitjada per sant Benet, no com una alienació de la realitat present, sinó com una plenitud de vida.

Hi ha qui enyora la vida futura perquè és incapaç de trobar-li un sentit a la present, no ha de ser així per a nosaltres, enyorem la pàtria futura com una plenitud d’allò que ja hem de viure aquí, aquest és el camí del monjo, un camí guiat per l’anhel de la Pasqua. Com ens deia avui a Matines sant Ciril d’Alexandria «lluitem, doncs, davant la presència de Déu, tenint en gran honor la seva llei divina, i dirigim el curs de la nostra vida cap a on li serà més plaent, promptes sempre a servir-lo.» (De les homilies pasquals, 9,6).