diumenge, 10 d’octubre de 2021

LA HUMILITAT: EL SEGON GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,31-33

31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat, l’home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els fets a aquella paraula del Senyor que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 33 També diu l’Escriptura: «La voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La voluntat guia les nostres accions, la nostra vida; sense voluntat tot el que puguem fer deixa de tenir sentit perquè els homes no som unes màquines, uns autòmats programats per fer sense pensar, Déu ens ha donat el lliure albir per a decidir. Potència i acció són dos axiomes que regeixen la conducta de l’ésser humà i precisament per això és tant important ser guiats per una recta voluntat. Certament, ens ho ha dit sant Benet, no hi ha millor exemple, millor model que el mateix Crist. Però fer la voluntat del Pare, com Ell la va fer fins a l’extrem, no és pas fàcil i implica una lluita interior i si creiem d’altra manera, si ens creiem fer sempre la voluntat de Déu, com per naturalitat, ens enganyem a nosaltres mateixos perquè estem cobrint el nostre propi voler supostament amb el mantell del voler de Déu i això és enganyar-nos.

La voluntat pot ser conjugada en les tres persones del singular. Habitualment la conjuguem en la primera persona «jo vull» i aquesta expressió es converteix en llei per a la nostra vida i en un destorb per a fer la voluntat del Senyor. Escriu Benoît Standaert, monjo de Sant Andreu a Bèlgica, que aquest segon graó toca la voluntat pròpia en una doble clau: positiva i negativa. La negativa enllaça directament amb el primer graó de la humilitat quan sant Benet ens diu de no estimar la pròpia voluntat, el propi desig, el propi voler; no deixant-nos dominar pels desitjos, no anant darrere les nostres cobejances i demanant al mateix Déu amb la pregària que es faci en nosaltres la seva voluntat. Una voluntat, la de Déu, que a vegades no és el camí que ens sembla més recte o planer, sinó aquell altre que se’ns presenta costerut i pedregós. Escrivia santa Teresa de Jesús «Decir que dejaremos nuestra voluntad en otra parece muy fácil, hasta que probándose se entiende que es la cosa más recia que se puede hacer, si se cumple como se ha de cumplir» (Camino de perfección, 32). La clau positiva, no en podia ser d’altre, és imitar al Senyor, havent escoltat el que Ell ens diu en l’Escriptura i posant-ho en pràctica.

La cita de Joan 6,38 «no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat», ja l’ha emprat sant Benet al capítol V quan ens ha parlat de l’obediència, és per tant una cita molt estimada per sant Benet i els llocs on la fa servir ens mostren l’estret lligam entre fer la voluntat del Senyor i l’obediència i evidencien un cop més la clau cristològica de tot el text de la Regla. Perquè normalment és la nostra voluntat la pitjor enemiga per a fer la voluntat del Senyor i no cal recórrer a grans desafiaments; a vegades els petits, els de cada dia, són els que ens costen més de superar. Per exemple tenim encomanada una determinada tasca i resulta que ens ve de gust fer quelcom que hem de fer però quan no toca fer-ho i aquí tractem d’imposar de totes, totes la nostra voluntat i fins i tot ho argumentem amb mil i un raonaments. En la nostra jornada diària la voluntat del Senyor ve determinada per l’horari establert en la comunitat, en fer cada cosa quan toca i on toca, i aquest horari s’expressa d’una manera molt concreta, té diguem una veu clara i potent, que és la campana. Quan l’escoltem sabem que hem de deixar el que estem fent per acudir a la pregària, per començar o deixar el treball o per aixecar-nos del llit; però aquí sempre hi ha l’ocasió sinó per al dimoni si per a un petit dimoniet que ens diu a cau d’orella «va que tens temps» i aleshores correm el risc de fer tard i fent tard per exemple a l’Ofici Diví, a la col·lació o al treball tal volta destorbem a tota la comunitat. És un aspecte petit potser en el conjunt de la nostra vida però molt habitual i que mostra ben bé aquesta lluita constant entre fer la voluntat del Senyor o fer la nostra. No cal dir també que la primera persona del singular «jo vull», ens pot portar molt més enllà i creient-nos uns nous sant Benet voler fer un monestir al nostre caprici, a la nostra mida o a la dels nostres maldestrament dits amics.

Perquè la segona persona del singular «tu vols», també pot acabar essent un destorb, un enemic per a fer la voluntat del Pare, sinó és un Tu amb majúscules, és a dir el Senyor. Les amistats massa particulars, els grupets massa tancats porten sovint a l’exclusivisme és a dir a excloure als altres germans i a dependre afectivament d’un o d’uns germans amb la voluntat conscient o inconscient d’agradar-los només a ells; i hem vingut a fer la voluntat del Senyor, no pas a satisfer l’ego de cap germà nostre per més que aquest es pugui creure superior als altres; no sigui que s’acompleixi allò que escriu sant Pau a Titus: «a aquests cal tapar-los la boca; perverteixen famílies senceres, ensenyant per un guany mesquí allò que no convé.» (Tt 1,11). Escriu santa Teresa de Jesús a Camino de perfección que «de aquí viene el no amarse tanto todas, el sentir el agravio que se hace a la amiga, el desear tenerla para regalarla, el buscar tiempo para hablarla, y muchas veces más para decirle lo que la quiere y otras cosas impertinentes. Porque estas amistades grandes pocas veces van ordenadas a ayudar a amar más a Dios, antes creo las hace comenzar el demonio para comenzar bandos en las religiones; que cuando es para servir a Su Majestad, luego se parece que no va la voluntad con pasión, sino procurando ayuda para vencer otras pasiones.» (Camino de perfección, 4).

L’única que val és la tercera persona del singular «Ell vol», sempre que aquest Ell vagi amb majúscules perquè no pot ser altre que el Senyor. Com saber el que Ell vol de nosaltres? Doncs tenim certs elements de judici com ara l’Escriptura, la mateixa Regla de sant Benet o els textos dels Pares, també el que el Senyor ens diu en la pregària personal i comunitària. En cap d’ells trobarem justificació per imposar la nostra voluntat o per satisfer la voluntat capritxosa d’un altre germà; en tots trobarem el mateix que ens diu avui sant Benet; el realment important és fer la voluntat del Pare, tal com Jesús vingué a fer-la. Tampoc per a Ell fou sempre fàcil, home com era, la basarda, el neguit i l’angoixa l’assaltaren més d’un cop i queda això molt evident a Getsemaní, moment culminant en que Jesús afronta el sacrifici final i total de la seva vida i de la seva voluntat.

A nosaltres Déu no ens demana pas cada dia un sacrifici tan sublim, perquè arribar puntuals, fer a cada moment el que toca, tractar-ho tot com a vasos sagrats, no és un sacrifici cruent o ho és tant sols per a la nostra voluntat que si cada dia es va conformant una mica més a la del Senyor tal volta acabi per morir o al menys per agonitzar, però per a nosaltres això no ens ha de doldre, com escriu sant Pau «perquè per a mi, viure és Crist, i morir m’és un guany» (Fl 1,21).

En paraules de san Pedro de Alcántara, un dels mestres espirituals de Teresa de Jesús: «Cada uno entienda que el fin de todos estos ejercicios y de toda la vida espiritual es la obediencia de los mandamientos de Dios y el cumplimiento de la divina voluntad, para lo cual es necesario que muera la voluntad propia, para que así viva y reine la divina.» (Tratado de la oración y meditación, 11).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada