AMB QUIN ORDRE S’HAN DE DIR ELS SALMS

De la Regla de sant Benet
Capítol 18

1 En primer lloc es dirà el verset «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me», el glòria i l’himne de cada hora. 2 Després, a l’hora de prima, el diumenge, s’han de dir quatre divisions del salm cent divuit, 3 però a les altres hores, o sigui, a tèrcia, sexta i nona, es diran tres divisions de l’esmentat salm cent divuit. 4 A prima del dilluns s’han de dir tres salms: el primer, el segon i el sisè; 5 i així cada dia, fins al diumenge, es diran a prima tres salms, per ordre, fins al salm dinou, de manera, però, que el salm nou i el disset es parteixin en dos. 6 I així resulta que a les vigílies del diumenge es pot començar sempre pel vintè. 7 A tèrcia, sexta i nona del dilluns es diran les nou divisions restants del salm cent divuit, tres a cada hora. 8 Acabat així el salm cent divuit en dos dies, és a dir, entre el diumenge i el dilluns, 9 que a partir del dimarts, a tèrcia, sexta i nona es recitin tres salms, del cent dinou fins al cent vint-i-set, o sigui nou salms. 10 Aquests Salms s’han de repetir sempre igualment a les mateixes hores fins al diumenge —conservant tanmateix cada dia una disposició uniforme d’himnes, lliçons i versets—, 11 de manera que el diumenge començaran sempre amb el cent divuit. 12 Les vespres es faran cada dia amb el cant de quatre salms. 13 Que aquests Salms comencin pel cent nou fins al cent quaranta-set, 14 fora d’aquells que han estat presos per a d’altres hores, és a saber, del cent disset fins al cent vint-i-set, el cent trenta-tres i el cent quaranta dos. 15 Tots els que queden s’han de dir a vespres. 16 I com que així manquen tres salms, caldrà dividir els que són més llargs d’entre els indicats, o sigui, el cent trenta-vuit, el cent quaranta-tres i el cent quaranta-quatre. 17 En canvi, el cent setze, com que és curt, s’ajuntarà amb el cent quinze. 18 Establert, doncs, l’ordenament dels Salms de vespres, la resta, això és, la lliçó, el responsori, l’himne, el verset i el càntic, que es faci tal com més amunt hem determinat. 19 A completes es repetiran cada dia els mateixos salms, o sigui, el quart, el noranta i el cent trenta-tres. 20 Disposat l’ordenament de la salmòdia diürna, que tots els Salms que queden siguin repartits proporcionalment entre les set vigílies nocturnes, 21 dividint els Salms més llargs d’entre ells i assignant-ne dotze a cada nit. 22 Sobretot advertim que, si per ventura a algú no li agradava aquesta distribució dels salms, ho ordeni, si creia que és millor, d’una altra manera, 23 mentre en tot cas observi això, que cada setmana es reciti el salteri amb tots els cent cinquanta salms, i que a les vigílies del diumenge es reprengui sempre per on s’ha començat. 24 Perquè els monjos que en el curs d’una setmana reciten menys d’un salteri, amb els càntics de costum, mostren una gran deixadesa en el servei a què estan dedicats, 25 quan podem llegir que els nostres sants Pares feien coratjosament en un sol dia el que tant de bo nosaltres, tebis, acomplim en tota una setmana.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Del capítol 18 al 20 estem en una secció de la Regla que tracta de la pregària i de la litúrgia; tot just acabats els capítols que podríem dir dedicats al fonament espiritual de la vida del monjo: la humilitat, el silenci, les bones obres o la obediència; talment com si aquestes fossin una preparació per a la pregària. Sant Benet no deixa la pregària a l’atzar, certament no vol establir un esquema tancat, d’aquí la frase «sobretot advertim que, si per ventura a algú no li agradava aquesta distribució dels salms, ho ordeni, si creia millor, d’una altra manera»; però ens recalca i ho diu ben clar, que «en tot cas observi això, que cada setmana es reciti el salteri amb tots els cent cinquanta salms, i a les vigílies del diumenge es reprengui sempre per on s’ha començat.»

No és pas aquesta una idea nova en el monaquisme perquè per exemple sant Pacomi ja ho proposava o en alguns monestirs d’Egipte ja es resaven 24 Salms diaris, distribuïts 12 al matí i 12 al vespre per tal de poder arribar amb escreix a la xifra de 150 en una setmana. Sant Benet va més enllà i precisa dia per dia i hora per hora un esquema per a les comunitats arribant a filar ben prim amb la seva habitual sensibilitat, repartint els Salms més llargs entre diversos dies o ajuntant els més curts, per tal de que tot quadri.

Val a dir que aquest esquema va ser majoritàriament seguit en els monestirs durant segles, però no va ser que s’abandonés tant sols per una relaxació de costums o per una certa mandra, que també; sinó que hi influïren altres factors com les reformes eclesials de l’Ofici Diví. Per citar-ne tant sols dues dir que a inicis del segle XX a partir de la Constitució Apostòlica Divino Afflatu, sobre el salteri de sant Pius X, es va proposar un nou esquema. Per sant Pius X és un fet demostrat que els Salms, composats per inspiració divina, i la col·lecció dels quals forma part de l’Escriptura, ja des dels orígens de l’Església van servir admirablement per a fomentar la pietat dels fidels, que oferien contínuament a Déu un sacrifici de lloança. Els Salms tenen, a més, una eficàcia especial per a suscitar en les ànimes el desig de totes les virtuts, diu sant Pius X. En aquesta distribució establerta l’any 1911, cada dia ja tenia els seus propis Salms, disposats en un aleshores nou saltiri, comú a tot l’any a excepció d’uns certs dies de festa.

Una nova reforma a partir del Concili Vaticà II s’estableix a partir de la Constitució Apostòlica Laudis Canticum de sant Pau VI que promulga l’Ofici Diví reformat per mandat del Concili Vaticà II, amb un esquema que acabarà per imposar-se en moltes comunitats i també en molts monestirs, en detriment de la mateixa tradició monàstica. El Concili Vaticà II suposà amb tot un impuls considerable per establir l’Ofici Diví com a pregària de tota l’Església, tal com escriu sant Pau VI «l’Ofici és oració de tot el poble de Déu, ha estat disposat i preparat de manera que puguin participar en ell no solament els clergues, sinó també els religiosos i els mateixos laics.» (Laudis Canticum, 1).

Així si «sobretot l’oració dels Salms, que segueix de prop i proclama l’acció de Déu en la història de la salvació, ha de ser presa amb renovat amor pel poble de Déu» (Laudis Canticum, 8), tant més han de ser per als monjos l’instrument privilegiat de pregària perquè ho eren ja per a Crist. Ens caldria preguntar-nos que representen per a cadascun de nosaltres els Salms? Com els resem o els cantem? Ho fem de manera rutinària o bé hi posem els cinc sentits? A vegades sembla que algun salmista llegeixi paraules no ben travades i d’aquí sorgeix algun cop que els qui escolten i potser el mateix salmista, no poden copsar-ne tot el sentit, el profund sentit de la salmodia. Els Salms no són per a nosaltres uns desconeguts, si ens hi fixem una mica alguns versets els emprem en el nostre parlar de cada dia i també en el nostre rumiar interior, perquè la salmodia ens ajuda en la tribulació, en el dubte i també ens omple en la lloança i l’acció de gràcies. Podríem ben bé dir que hi ha un Salm per a cada ocasió o per a cada moment de la nostra vida i això lluny de ser una rutina és una gran riquesa.

L’Ofici Diví no pot esdevenir mai un parlar per parlar, ha de ser sempre un parlar amb Déu i per Déu, amb el mateix vocabulari que emprà el Crist, amb les mateixes paraules amb que ho han fet i ho fan aquells amb qui tenim relacions com amb cap altra religió; aquells qui són els nostres estimats germans i, en certa manera, es podria dir els nostres germans grans, en paraules de sant Joan Pau II (Cf. Discurs a la Sinagoga de Roma, 13 d’abril de 1986); amb les mateixes expressions amb les que l’Església ve pregant des dels seus inicis.

Sempre ens cal aprofundir en els Salms. Ho podem fer a través de diferents camins. El primer podria consistir a estudiar la seva estructura literària, els seus autors, la seva formació, el context en el qual van sorgir; és a dir una visió exegètica. O podem recórrer els Salms considerant els diferents sentiments de l’esperit humà que manifesten: alegria, reconeixement, acció de gràcies, amor, tendresa, entusiasme; així com intens sofriment, recriminació, petició d’ajuda i de justícia, que es converteixen a vegades en ràbia i imprecació.

Els Salms malgrat estar escrits fa molts segles i per a creients jueus, són assumits en l’oració dels deixebles de Crist. Per a això han interessat tant als Pares de l’Església que estaven totalment convençuts de que en els Salms es parla de Crist. Els Pares afegeixen que els Salms es dirigeixen a Crist o fins i tot que és el mateix Crist qui parla en ells. No pensaven només en la persona individual de Jesús, sinó en el Crist total, format per Crist cap i pels seus membres, és a dir l’Església. Hem de llegir i pregar el saltiri a la llum de tot el misteri de Crist, d’aquesta lectura neix la seva dimensió eclesial, que és posada de manifest quan preguem amb els Salms; assumits, des dels primers segles, com l’oració del Poble de Déu. Pregats com Església, pregats en comunitat, veiem com és impossible dirigir-se a Déu que habita en els cels sense una autèntica comunió de vida amb els germans que viuen en la terra; estimant a Déu i als germans. Per això el saltiri continua essent la font i cimal de l’oració cristiana.

En paraules de sant Pau VI «L’oració cristiana és, abans de res, oració de tota la família humana, que en Crist s’associa. En aquesta pregària participa cadascun, però és pròpia de tot el cos; per això expressa la veu de l’estimada Esposa de Crist, els desitjos i vots de tot el poble cristià, les súpliques i peticions per les necessitats de tots els homes.» (Laudis Canticum, 8).

No siguem doncs deixats en aquest servei al que estem dedicats, tebis com som emmirallem-nos en els nostres coratjosos pares.