EL SENYAL QUE S’HA DE FER PER A L’HORA DE L’OFICI DIVÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 47

1 Que estigui a càrrec de l’abat, tant de dia com de nit, de fer el senyal per a l ‘hora de l’ofici diví, de fer-lo ell mateix o que encomani aquesta missió a un germà prou zelós perquè tot es faci a les hores corresponents. 2 Els salms i les antífones, que els recitin després de l’abat, per ordre aquells que en tinguin l’encàrrec. 3 Però a cantar i a llegir, que no s’hi atreveixi sinó aquell que pot complir aquest ofici de manera que s’edifiquin els oients. 4 I s’ha de fer amb humilitat, amb gravetat i amb respecte, i aquell a qui ho encarregui l’abat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquinata Böckmann escriu respecte a aquest capítol que forma part de la darrera secció de la Regla. Sant Benet després de tractar de la litúrgia en els capítols 8 al 20, torna aquí a parlar del senyal que cal fer per començar l’Ofici Diví, com abans ha parlat de no fer-hi tard o de com satisfer quan ens hi equivoquem. Té aquest capítol dues parts ben definides, la primera fa referència directament al senyal que cal fer per començar l’Ofici, la segona part parla de com recitar els Salms, cantar-los o llegir les lliçons.

Ens pot semblar curiós que sant Benet presti una atenció concreta al senyal que cal fer per començar l’Ofici Diví, encarregant aquesta tasca al mateix Abat o a aquell a qui ell ho mani, que ha de ser un germà prou zelós per tal de que tot es faci a les hores corresponents. Dit d’una altra manera aquells qui fan tard a l’Ofici Diví, que ja són advertits per sant Benet al capítol XLIII, evidentment no semblen els més indicats per rebre aquest encàrrec, ja que sempre suposaria un destorb no començar a l’hora corresponent. L’al·lusió de sant Benet de que estigui a càrrec de l’abat tant de dia com de nit fer el senyal, avui ens pot semblar qui sap si supèrflua per una raó ben senzilla, en la nostra època el rellotge té en certa manera un poder sobre nosaltres molt superior al que podia tenir en època de sant Benet l’exactitud de les hores. Així Sor Michaela Puzicha parla al respecte de l’exactitud de l’hora, com d’un tema vertaderament important en l’antiguitat al que avui ja no veiem com a tal, acostumats com estem a que el rellotge i el campanar marquin el ritme de la nostra jornada, ens manin com a representants de la veu de Déu. La mateixa Escriptura, assenyala aquesta comentarista de la Regla, ens parla de com en l’antiguitat, es feia un senyal per anunciar i convidar a la lloança. La crida no es feia tant sols amb la veu, s’empraven diferents instruments com ara la trompa, les trompetes o els corns. En tenim referències ben concretes per exemple als Salms on per citar-ne tant sols un exemple el Salm 81 ens diu «Toqueu els corns per la lluna nova i per la lluna plena, anunciant la diada de gran festa.» (Salm 81,1).

Per anunciar i començar la pregària en el monaquisme antic, com avui, es donava un senyal. Era molt important saber en quin moment calia donar-lo aquest senyal, tenint present que en els inicis del monaquisme els rellotges d’aigua o els de sol eren limitats en la seva precisió i òbviament no aptes per a totes les hores del dia. D’aquí que es cregui que els grans rellotges de pesos i rodes van ser inventats a occident cap a finals del segle X pel monjo benedictí Gerbert, que esdevindria el primer Papa francès de la història amb el nom de Silvestre II, tot i que es coneixien rellotges mecànics amb anterioritat a l’Imperi bizantí. D’aquest monjo esdevingut Papa s’escriu que va viatjar a la cort del comte de Barcelona, Borrell II, on va romandre tres anys residint al monestir de Santa María de Ripoll, sembla doncs que sabia de la necessitat de donar l’hora amb certa exactitud. En època de Pacomi un monjo era l’encarregat de donar el senyal per aixecar-se amb una trompeta o una tuba; en temps de Basili era un germà qui anava recorrent els llits despertant als monjos, Cassià parla de trucar a les portes de les cel·les; sempre tots ells orientats tant sols per la posició dels estels. Al cap i a la fi la paraula Vigílies ve de l’acció de vigilar, de vetllar donat que algun monjo tenia que restar atent a l’hora i apercebir-se de que el moment de desvetllar-se i d’anar a l’Ofici arribava.

Serveixin aquestes anècdotes per destacar la importància i alhora la dificultat de precisar les hores en temps de sant Benet i dels esforços per intentar determinar-les amb una certa exactitud amb la necessitat de que un cop establerta el inici del Ofici Diví respongués a un únic senyal fet pel superior. Avui tot això ens és bastant més fàcil, un rellotge sincronitzat amb un altra d’exacte, unes campanes que sonen, per no parlar dels rellotges de polsera o dels despertadors que cadascun pugui tenir a la cel·la, però malgrat tot això a vegades tenim la temptació de fer orelles sordes i seguir dormint o retardar el fet d’anar a l’oratori amb el risc de fer-hi tard i destorbar als germans.

Hi ha una segona part del capítol que és dedicada al recitat de Salms i antífones. Sant Benet ja ha parlat quan tracta de la lectura al refetor de que no tothom s’atreveixi a llegir, sinó aquells qui edifiquin als oients. Ara aquí ens diu també que cal llegir per ordre, ho han de fer els qui tinguin l’encàrrec, no s’hi ha d’atrevir el qui no pot complir amb aquest ofici de manera edificant i evidentment, com no podria ser d’altra manera, qui llegeix no ha d’abandonar la humilitat, la gravetat i el respecte. Edificar al qui escolta, aquest és l’objectiu i el lector no n’és sinó un instrument, una eina, d’aquí que enorgullir-se de la seva tasca estigui fora de lloc. Correm sovint la temptació de trencar la igualtat, la simetria de la comunitat; a vegades ho fem per voluntat pròpia, a vegades empesos per comentaris d’altres persones alienes al monestir, que ves a saber quin grau de sinceritat i quin grau d’adulació interessada o de llagot, de “lisonja” que diuen a Castella, tenen les seves paraules. Escriu Nicet de Reims: «salmegem amb els sentits ben atents i amb la intel·ligència ben desperta (...) de manera que el salm ha de ser cantat no tant sols amb “l’esperit”, és a dir, amb el so de la veu, sinó també amb la “ment”, meditant interiorment quan salmegem, perquè no succeeixi que, dominada la ment per pensaments estranys, maldi infructuosament. Tot s’ha de celebrar com qui se sap en presència de Déu i no amb el desig de plaure als homes o a si mateix.» (Sobre el bé de la salmòdia).

Avui sant Benet ens centra en l’objectiu de la lectura o del cant que no és ni ha de ser altre que el d’edificar als oients i això també implica que els presents han de ser oients atents, no pas passius, sinó ben actius. A uns lectors edificadors han de correspondre uns oients delerosos de ser edificats, tant més quan el que escoltem és la Paraula de Déu o la dels Pares de l’Església, és a dir els dos pilars de la nostra fe: Escriptura i tradició. Recordem aquell germà nostre, ja a la casa del pare, que llegia amb una determinada cantarella, molt emprada en l’època en que ell entrà al monestir; quan se li comentava ens deia “oi que s’entén? Doncs això és el que interessa”, ell tenia molt clar que la seva funció era edificar, arribar als monjos que l’escoltaven, era per tant d’aquells qui complia l’ofici de lector de la manera que lloa sant Benet. No cal repetir cantarelles que avui ens podrien sonar un tant fora de lloc, però si sempre tenir cura de com llegim o cantem i de quina és la finalitat de la nostra tasca. Per això al cor, al presbiteri, a la sala capitular o al refetor cal ser-hi puntuals, evitant les precipitacions i així asserenats ésser ben conscients de la importància del que anem a fer i fer-ho amb responsabilitat.

Escrivia en la seva obra Nocions de la vida religiosa i monàstica l’abat Dom Pròsper Guéranguer: «Els germans no estimaran res per sobre del servei de diví i el veuran com el més noble i útil treball del dia. Comprendran que després d’haver abandonat tot per Déu, la seva primera cura ha de ser de vagar a Déu. El zel que posaran en el servei diví donarà la mesura de la seva fidelitat a la seva vocació.» (Capítol I,2). És per això que sant Benet recalca la importància de l’Ofici Diví, al que no hem d’anteposar res, al que hem d’arribar-hi puntuals, durant el qual hem d’estar-hi atents per tal de que ens sigui de profit a nosaltres, als germans de comunitat i també als qui ens escoltin ja sigui presencialment o ara també pels mitjans telemàtics.

LA MESURA DE LA BEGUDA

De la Regla de sant Benet
Capítol 40

1 «Cadascú té un do particular de Déu, l’un d’una manera, l’altre d’una altra». 2 Per això ens fa un cert escrúpol d’establir la mesura de l’aliment dels altres. 3 Amb tot, tenint en consideració la flaquesa dels febles, creiem que és suficient per a cadascú una hèmina de vi al dia. 4 Aquells, tanmateix, a qui Déu dóna de poder-se’n estar, sàpiguen que tindran una recompensa especial. 5 Però, si les condicions del lloc, o el treball, o la calor de l’estiu, fan que en calgui més, que estigui al judici del superior, mentre vigili que mai no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa. 6 Encara que llegim que el vi no és gens propi de monjos, amb tot, com que als nostres temps això no se’ls pot fer entendre, almenys convinguem a no beure fins a la sacietat, sinó amb moderació, 7 perquè «el vi fa claudicar fins i tot els savis». 8 Però, si les condicions del lloc fan que no es pugui trobar ni la quantitat esmentada, sinó molt menys, o no gens que beneeixin Déu els qui viuen allà, i que no murmurin. 9 Sobretot advertim això: que evitin les murmuracions.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En quatre capítols sant Benet deixa establert les línies generals de com han de ser els àpats; a quina hora i que s’hi ha d’escoltar i que no s’ha de sentir, és a dir que cal fer-los sempre en silenci i atents a la lectura. Pel que fa a les quantitats tot i que reconeix que aquesta és una faceta particular de cadascú i en certa manera privada, com que no deixa de ser un acte comunitari i no pas menor, estableix certes mesures, estableix un marc com podríem dir avui. En primer lloc tant en el capítol anterior, dedicat al menjar, com en aquest, dedicat a la beguda, la Regla ens diu de defugir dels excessos, fugir de l’enfit i de l’embriaguesa. Estableix doncs un mínim per a tots, no caure en l’excés, i també un màxim, per exemple estar-se de beure vi. Entre un límit i l’altre hi ha tot un ampli ventall de possibilitats que han de dependre sempre no pas del caprici dels monjos sinó de la consideració de la flaquesa dels febles o de les condicions del lloc o de la feixuguesa del treball.

Quan sant Benet ens parla de beure es refereix al vi, per l’època no se li pot acudir de parlar d’altres begudes alcohòliques ben poc corrents i encara menys a l’abast dels monjos. El vi en si mateix, tot i no ser propi de monjos, no és quelcom pecaminós. La mateixa Escriptura parla del fruit de la vinya com a un do de Déu, un símbol de salut escatològica i de comunió amb el Senyor. Aquesta idea arriba en l’Evangeli a un punt culminant en dos episodis ben concrets: les noces Canà i el darrer sopar. Ara bé que el vi, com qualsevol altra cosa que creï dependència, és perillós sant Benet ho té ben clar.

La concupiscència, de la que àmpliament parlava sant Joan Pau II en les catequesis del inici del seu pontificat, esgarria i fa claudicar fins i tot als savis. Quan un membre d’una comunitat té un problema amb la beguda o té qualsevol altre greu dependència física o afectiva, aquesta en un moment o altre acaba afectant a tota la comunitat i crea un greu problema de convivència i de salut corporal i espiritual a l’afectat i al conjunt de la comunitat. Qualsevol dependència és perillosa i això sant Benet ens ho deixa ben clar en aquests dos capítols, l’anterior dedicat al menjar, i el que avui escoltem dedicat a la beguda i per evitar caure en excessos el millor és la moderació. Aquesta norma, la de cercar en la nostra vida la moderació, és vàlida en aspectes més materials com aquests i també en d’altres com ara les ambicions, les gelosies, l’afany de posseir i tantes altres coses que ens poden esgarriar el camí cap a la vida eterna.

Sant Benet coneix la naturalesa humana i sap que si bé seria millor poder-se’n estar, perquè el vi no és propi de monjos, com que això és difícil de fer-nos-ho entendre al menys hem de ser conscients de no caure en la sacietat, l’embriaguesa o l’enfit. Per arribar a poder-se’n estar, al menys en alguns moments de l’any litúrgic, en alguns monestirs s’opta per una fórmula ben vàlida que és prescindir del vi durant la Quaresma o l’Advent, contenint aquest consum en els temps forts es prepara el camí cap a la Pasqua i el Nadal, això sempre és una opció que es pot aplicar i segurament alhora també significa una privació important, una mortificació que es deia abans. Pot recordar aquesta mesura allò que disposa sant Agustí a la seva Regla, que es begui vi tant sols dissabtes i diumenges i no pas la resta de dies de la setmana. No és pas que sant Benet no sigui conscient i comprensiu amb les debilitats de la naturalesa humana, amb les condicions diverses de clima o de treball, amb les diverses edats i els malats, sinó que cerca que tot plegat no sigui una justificació per no intentar de portar una vida reglada i sense excessos de cap mena. Sant Bernat escriu al respecte: «Concretant tot dependrà de que els monjos més rigorosos deixin de murmurar i els més relaxats tallin amb allò de superflu. Així cadascun conservaria el do que posseeix , sense jutjar al qui no el te; si el que ja ha optat per ser bo no enveja als qui són millors i el qui creu obrar millor no menysprea la bondat de l’altra; si els que poden viure més rigorosament no vilipendien als qui no poden fer-ho i aquests admiren als primers, però sense pretendre d’imitar-los temeràriament. Als qui ja professen una vida més rigorosa no els està permès davallar a una altra menys exigent sense caure en l’apostasia. El que no vol dir que s’hagi d’arribar a la conclusió de que tots haurien de passar d’observances menors a d’altres de majors per tal de que no caiguin en la rutina.» (Apologia a l’abat Guillem, XII, 30)

Cert és també que en una vida regular i ben regulada a vegades tenim la temptació de caure en determinats vicis cercant conscientment o inconscientment un cert alleugeriment del ritme habitual, una certa compensació o consolació com deien alguns monjos de fa unes dècades. També és cert que si poc a poc o més de sobte anem perdent la profunditat espiritual de la nostra vida i ens anem centrant exclusivament en temes materials, que un menjar o una beguda siguin o no del nostre grat pot influir i molt en el nostre estat d’ànim. Ens caldria a vegades si caiem en aquest excés de carnalitat o de banalització del nostre dia a dia, analitzar de seguida l’estat de la nostra vocació abans de córrer el perill de caure en un desencís que ens porti a una crisi més greu. Si ho mirem més fredament és bastant ridícul que un menjar plaent o no, que una beguda més o menys fresca per exemple a l’estiu influeixi en el nostre estat d’ànim espiritual, però a vegades pot ser així i tots correm el risc de caure-hi. Això enllaça amb la darrera idea que expressa sant Benet en aquest capítol i que no és altra que la de no caure en la murmuració. Un concepte aquest que sant Benet empra tretze cops al llarg de la Regla, un nombre no pas menor que ens dona idea de la importància que li dona sant Benet als efectes devastadors d’aquest vici, mare de tots els vicis. Així doncs també pel que fa a la beguda si ens en podem estar sense gens de vi o amb menys quantitat no hem de murmurar sinó beneir Déu. Avui solemnitat de sant Bernat es bo de recordar que per ell la murmuració és espasa de tres talls que d’un sol cop causa tres ferides: Es fereix qui murmura, perquè comet pecat, fereix al difamat, perquè li lleva l’honra i fereix també al qui escolta la murmuració, perquè sentint-la demostra complaença malsana, i això també és pecar (cf. Sermó 24). Motiu de més per mirar sempre de no caure-hi en la murmuració i d’evitar en aquesta matèria un enfit o una embriaguesa, practicant sempre respecte a la murmuració la tolerància zero, com es diu avui en la nostra societat.

SI ELS MONJOS HAN DE TENIR RES DE PROPI

De la Regla de sant Benet
Capítol 33

1 Sobretot cal que aquest vici sigui extirpat de soca-rel del monestir: 2 que ningú no gosi donar o rebre res sense permís de l’abat, 3 ni tenir cap cosa com a pròpia, absolutament res, ni un còdex, ni tauletes, ni estil, res absolutament, 4 com uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat, 5 sinó que, totes les coses necessàries, les han d’esperar del pare del monestir; i que no els sigui lícit de tenir res que l’abat no els ho hagi donat o permès. 6 «Que tot sigui comú a tots», tal com està escrit, i que «ningú no digui ni tingui res com a seu».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Els éssers humans tenim una tendència natural, podríem dir que genètica, cap a la possessió, vers a considerar determinades coses com a nostres. Una tendència que apareix ben aviat a la infantesa i que a vegades és estimulada pels mateixos pares o mestres amb la intenció de responsabilitzar-nos de la cura de coses tals com la roba, els estris d’estudi o tantes altres. Aquesta tendència innata sembla no desaparèixer amb el pas dels anys fins i tot quan s’ha portat un tipus de vida, com ara la monàstica, on no s’hauria de tenir o de considerar res com a propi. Ho veiem en les actituds d’alguns germans grans quan els arriba l’edat avançada i la ment ja no pot controlar tant les seves reaccions com abans, com pateixen una vertadera paranoia respecte a allò que consideren seu i que creuen que els han robat, quan de fet han oblidat on ho han posat. Al sentiment de desconfiança que els neguiteja s’uneix un ressorgiment del sentit de la propietat. Una situació poc en consonància amb el que ens diu sant Benet sobre els monjos que defineix «com uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat.» Evidentment quan un monjo es fa gran, molt gran, i va perdent facultats no se l’hi han d’exigir coses per damunt de les seves possibilitats, però no deixa de ser curiós que qui ha portat una vida on la norma és no tenir cap cosa com a pròpia pateixi i a vegades molt, pel destí i la sort del que considera única i exclusivament seu. Deu ser que aquest vici de la propietat, com el denomina sant Benet, és bastant més difícil d’erradicar del que sembla a primera vista i que sovint no desapareix mai.

Posseir no és tant sols un vici, és essencialment una temptació en la que tots caiem o correm el risc de caure. Recorrent a familiars, a algun filoteu o a alguna filotea, a amics, companys o coneguts, com deia fra Marc, que poden ser objecte de la nostra demanda explícita o indirecte per satisfer sols en part els nostres desitjos de posseir, ja que aquest vici veritablement no es satisfà mai perquè creix sempre exponencialment. En aquest cas no és el més important el què o la quantitat, que si és quelcom forassenyat si que esdevé també un problema, sinó la mateixa naturalesa d’un fet puntual o habitual que troba ben aviat un bon acolliment en satisfer aquesta tendència nostre ben humana a posseir.

Però aquest vici, com el defineix sant Benet, pot presentar múltiples imatges. Ens podem apropiar d’una responsabilitat, sempre confiada per la comunitat i sempre, sempre temporal, per fer-ne una mena de fortí des d’on satisfer la nostra ambició de posseir, en aquest cas no tant sols coses materials, que també, sinó sobretot posseir influència o capacitat de decisió sobre d’altres. El cas emblemàtic o el més evident és el del majordom que tot i que sant Benet deixa molt clar quin ha de ser el seu paper i la seva funció, massa sovint esdevé pedra d’ensopec per l’abat i per tota la comunitat. Aquesta situació acaba per tenir un final no feliç i algun cas, que ens és ben proper en el temps, no n’és sinó una mostra i tinguem ben present que la nostra comunitat en aquest terreny no ha estat pas una excepció sinó que en d’altres comunitats s’han viscut o es viuen situacions similars. Però el que pot passar al cellerer o majordom li pot passar a qualsevol altra amb una responsabilitat, sigui la que sigui: cuina, hostatgeria, biblioteca, bugaderia, hort, porteria o correu, perquè som humans i on hi ha la temptació i alhora l’ocasió, pot acabar per haver-hi, Déu no ho vulgui, la falta. Hi pot haver fins i tot una manera més profunda de possessió i és la pretensió d’influenciar sobre d’altres germans en profit dels nostres propis interessos, sempre particulars, creant llaços afectius fora de lloc en un monestir o establint d’altres fórmules esbiaixades, perquè a vegades podem fer servir la nostra parcel·la de poder, que de fet és de responsabilitat i de servei i no pas de poder, per dirigir la voluntat d’altres en profit propi intentant apropiar-nos-les.

Com vèncer-la doncs aquesta temptació? En primer lloc és un treball personal tant espiritual com d’establir hàbits diaris. Si portem la nostra vida interior i la vida comunitària amb un sà equilibri entre ofici diví, pregària personal, treball, descans i contacte amb la Paraula de Déu, no ens estalviarem del tot el risc però serà més fàcil vèncer la temptació. Si pel contrari anem rondant físicament i espiritualment d’un lloc a un altre, sempre disconformes amb el que vivim, el perill de caure serà molt més alt. Però a resistir la temptació ens hi poden també ajudar els germans. En primer lloc amb el seu exemple de fidelitat a la Regla i això inclou que al que li pertoca cal que doni tot allò necessari, no pas allò superflu o fruit del caprici, al que li demana per evitar que la temptació de cercar-ho en un altre lloc ens assalti. Exemples senzills i quotidians ens poden venir a tots al cap i tant falta qui ambiciona alguna cosa per caprici com qui no dona el que és vertaderament necessari, especialment si actua mogut per interessos personals. En paraules de sant Agustí: «La meva voluntat perversa es va fer passió, la qual, servida, es va fer costum, i el costum no contrariat es va fer necessitat.» (Confessions VIII, 5). No estem pas exempts de les ambicions humanes, a vegades fins i tot la vida monàstica, la vida en clausura, en el millor sentit del terme, pot actuar de caixa de ressonància o fer que tenint petits capricis, que creant-nos necessitats que no són tals, intentem, ni que sigui inconscientment, de compensar una part o la totalitat del que hem renunciat per seguir al Crist. Escriu Joan Cassià a les Col·lacions: «Sapiguem, amb tot, que si ens retirem al desert o a qualsevol lloc solitari, abans d’haver curat els nostres vicis, frenem solament els efectes, però la passió queda intacta. Roman amagada en el nostre cor l’arrel dels pecats, puix que no l’hem extirpat. Més encara: aquesta arrel progressa pas a pas. (...) Els següents indicis ens faran reconèixer que viu encara en nosaltres. (...) [Un germà] ens demana un manuscrit per a llegir, o fer ús d’algun objecte que ens pertany. La seva demanda ens entristeix o la hi neguem: no hi ha dubte que estem presos en els llaços de l’avarícia. (...) [O] Comparem la nostra austeritat amb la relaxació d’un altre, i apunta en la nostra ànima un pensament d’altivesa: és segur que som encara víctimes de la plaga de la supèrbia.» (XIX,XII).

Certament hem renunciat a formar una família, hem renunciat a disposar d’un més gran o més petit poder econòmic que ens doni una certa independència i hem renunciat a posseir res com a propi, acceptant de tenir-ho tot en comú, de compartir-ho tot per tal de que cadascú tingui quan li calgui allò que necessita. També però ho podríem mirar en positiu, tenim el que ens cal, hi ha d’altres germans que es preocupen perquè així sigui i no estem lligats per la dinàmica de la societat de consum o al menys no hauria de ser així. Una vida monàstica sincera, fidel, espiritualment sana i equilibrada implica renúncies, certament, però hi ha molt més a guanyar que a perdre, perquè a qui hem vingut a servir no li plany mai de recompensar als qui el serveixen amb alegria.

Perquè el que vertaderament val és el balanç al final de la jornada, al final del camí i aleshores no se’ns pesarà pel que hàgim acumulat de coses materials, sinó si hem seguit o no fidelment al Crist segons el camí establert per sant Benet a la seva Regla, o al menys si ens hem esmerçat en intentar-ho. Quan un germà nostre és cridat pel Pare el seu llegat no és el que pugui deixar a la seva cel·la, sinó la petjada que ha deixat en cadascun de nosaltres, que al cap i a la fi és reflex del que presentarà com a balanç de la seva vida davant del Pare.