LA MESURA DE LA BEGUDA

De la Regla de sant Benet
Capítol 40

1 «Cadascú té un do particular de Déu, l’un d’una manera, l’altre d’una altra». 2 Per això ens fa un cert escrúpol d’establir la mesura de l’aliment dels altres. 3 Amb tot, tenint en consideració la flaquesa dels febles, creiem que és suficient per a cadascú una hèmina de vi al dia. 4 Aquells, tanmateix, a qui Déu dóna de poder-se’n estar, sàpiguen que tindran una recompensa especial. 5 Però, si les condicions del lloc, o el treball, o la calor de l’estiu, fan que en calgui més, que estigui al judici del superior, mentre vigili que mai no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa. 6 Encara que llegim que el vi no és gens propi de monjos, amb tot, com que als nostres temps això no se’ls pot fer entendre, almenys convinguem a no beure fins a la sacietat, sinó amb moderació, 7 perquè «el vi fa claudicar fins i tot els savis». 8 Però, si les condicions del lloc fan que no es pugui trobar ni la quantitat esmentada, sinó molt menys, o no gens que beneeixin Déu els qui viuen allà, i que no murmurin. 9 Sobretot advertim això: que evitin les murmuracions.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En quatre capítols sant Benet deixa establert les línies generals de com han de ser els àpats; a quina hora i que s’hi ha d’escoltar i que no s’ha de sentir, és a dir que cal fer-los sempre en silenci i atents a la lectura. Pel que fa a les quantitats tot i que reconeix que aquesta és una faceta particular de cadascú i en certa manera privada, com que no deixa de ser un acte comunitari i no pas menor, estableix certes mesures, estableix un marc com podríem dir avui. En primer lloc tant en el capítol anterior, dedicat al menjar, com en aquest, dedicat a la beguda, la Regla ens diu de defugir dels excessos, fugir de l’enfit i de l’embriaguesa. Estableix doncs un mínim per a tots, no caure en l’excés, i també un màxim, per exemple estar-se de beure vi. Entre un límit i l’altre hi ha tot un ampli ventall de possibilitats que han de dependre sempre no pas del caprici dels monjos sinó de la consideració de la flaquesa dels febles o de les condicions del lloc o de la feixuguesa del treball.

Quan sant Benet ens parla de beure es refereix al vi, per l’època no se li pot acudir de parlar d’altres begudes alcohòliques ben poc corrents i encara menys a l’abast dels monjos. El vi en si mateix, tot i no ser propi de monjos, no és quelcom pecaminós. La mateixa Escriptura parla del fruit de la vinya com a un do de Déu, un símbol de salut escatològica i de comunió amb el Senyor. Aquesta idea arriba en l’Evangeli a un punt culminant en dos episodis ben concrets: les noces Canà i el darrer sopar. Ara bé que el vi, com qualsevol altra cosa que creï dependència, és perillós sant Benet ho té ben clar.

La concupiscència, de la que àmpliament parlava sant Joan Pau II en les catequesis del inici del seu pontificat, esgarria i fa claudicar fins i tot als savis. Quan un membre d’una comunitat té un problema amb la beguda o té qualsevol altre greu dependència física o afectiva, aquesta en un moment o altre acaba afectant a tota la comunitat i crea un greu problema de convivència i de salut corporal i espiritual a l’afectat i al conjunt de la comunitat. Qualsevol dependència és perillosa i això sant Benet ens ho deixa ben clar en aquests dos capítols, l’anterior dedicat al menjar, i el que avui escoltem dedicat a la beguda i per evitar caure en excessos el millor és la moderació. Aquesta norma, la de cercar en la nostra vida la moderació, és vàlida en aspectes més materials com aquests i també en d’altres com ara les ambicions, les gelosies, l’afany de posseir i tantes altres coses que ens poden esgarriar el camí cap a la vida eterna.

Sant Benet coneix la naturalesa humana i sap que si bé seria millor poder-se’n estar, perquè el vi no és propi de monjos, com que això és difícil de fer-nos-ho entendre al menys hem de ser conscients de no caure en la sacietat, l’embriaguesa o l’enfit. Per arribar a poder-se’n estar, al menys en alguns moments de l’any litúrgic, en alguns monestirs s’opta per una fórmula ben vàlida que és prescindir del vi durant la Quaresma o l’Advent, contenint aquest consum en els temps forts es prepara el camí cap a la Pasqua i el Nadal, això sempre és una opció que es pot aplicar i segurament alhora també significa una privació important, una mortificació que es deia abans. Pot recordar aquesta mesura allò que disposa sant Agustí a la seva Regla, que es begui vi tant sols dissabtes i diumenges i no pas la resta de dies de la setmana. No és pas que sant Benet no sigui conscient i comprensiu amb les debilitats de la naturalesa humana, amb les condicions diverses de clima o de treball, amb les diverses edats i els malats, sinó que cerca que tot plegat no sigui una justificació per no intentar de portar una vida reglada i sense excessos de cap mena. Sant Bernat escriu al respecte: «Concretant tot dependrà de que els monjos més rigorosos deixin de murmurar i els més relaxats tallin amb allò de superflu. Així cadascun conservaria el do que posseeix , sense jutjar al qui no el te; si el que ja ha optat per ser bo no enveja als qui són millors i el qui creu obrar millor no menysprea la bondat de l’altra; si els que poden viure més rigorosament no vilipendien als qui no poden fer-ho i aquests admiren als primers, però sense pretendre d’imitar-los temeràriament. Als qui ja professen una vida més rigorosa no els està permès davallar a una altra menys exigent sense caure en l’apostasia. El que no vol dir que s’hagi d’arribar a la conclusió de que tots haurien de passar d’observances menors a d’altres de majors per tal de que no caiguin en la rutina.» (Apologia a l’abat Guillem, XII, 30)

Cert és també que en una vida regular i ben regulada a vegades tenim la temptació de caure en determinats vicis cercant conscientment o inconscientment un cert alleugeriment del ritme habitual, una certa compensació o consolació com deien alguns monjos de fa unes dècades. També és cert que si poc a poc o més de sobte anem perdent la profunditat espiritual de la nostra vida i ens anem centrant exclusivament en temes materials, que un menjar o una beguda siguin o no del nostre grat pot influir i molt en el nostre estat d’ànim. Ens caldria a vegades si caiem en aquest excés de carnalitat o de banalització del nostre dia a dia, analitzar de seguida l’estat de la nostra vocació abans de córrer el perill de caure en un desencís que ens porti a una crisi més greu. Si ho mirem més fredament és bastant ridícul que un menjar plaent o no, que una beguda més o menys fresca per exemple a l’estiu influeixi en el nostre estat d’ànim espiritual, però a vegades pot ser així i tots correm el risc de caure-hi. Això enllaça amb la darrera idea que expressa sant Benet en aquest capítol i que no és altra que la de no caure en la murmuració. Un concepte aquest que sant Benet empra tretze cops al llarg de la Regla, un nombre no pas menor que ens dona idea de la importància que li dona sant Benet als efectes devastadors d’aquest vici, mare de tots els vicis. Així doncs també pel que fa a la beguda si ens en podem estar sense gens de vi o amb menys quantitat no hem de murmurar sinó beneir Déu. Avui solemnitat de sant Bernat es bo de recordar que per ell la murmuració és espasa de tres talls que d’un sol cop causa tres ferides: Es fereix qui murmura, perquè comet pecat, fereix al difamat, perquè li lleva l’honra i fereix també al qui escolta la murmuració, perquè sentint-la demostra complaença malsana, i això també és pecar (cf. Sermó 24). Motiu de més per mirar sempre de no caure-hi en la murmuració i d’evitar en aquesta matèria un enfit o una embriaguesa, practicant sempre respecte a la murmuració la tolerància zero, com es diu avui en la nostra societat.