diumenge, 25 de juny del 2017

PRÒLEG: SEGUINT EL GUIATGE DE L’EVANGELI

Regla de sant Benet
Pròleg 21-38

21 Cenyits, doncs, els nostres lloms amb la fe i amb l’observança de les bones obres, fem els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, per tal que meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne. 22 Si volem habitar en el temple d’aquest regne, mirem que no s’hi arriba si no és corrent-hi amb les bones obres. 23 Però, preguntem al Senyor amb el profeta: «Senyor, ¿qui podrà habitar al vostre temple, o qui reposarà a la vostra muntanya santa?» 24 Després d’aquesta pregunta, germans, escoltem el Senyor que ens contesta i ens mostra el camí d’aquest temple, 25 dient: «Aquell que camina sense culpa i practica la justícia, 26 que diu la veritat al fons del cor i no enganya amb la llengua, 27 que no fa mal al proïsme ni admet cap ultratge contra ell». 28 Aquell que, rebutjant del cor el maligne, el diable, que li suggeria alguna cosa, juntament amb la seva suggestió, el reduí a no res i prengué els seus pensaments, tot just nascuts, i els esclafà contra el Crist. 29 Els qui amb el temor del Senyor no s’envaneixen de la seva bona observança, ans, considerant que no poden fer ells sols el bé que hi ha en ells mateixos, sinó que el fa el Senyor, glorifiquen el Senyor 30 que actua en ells, tot dient amb el profeta: «No ens doneu la glòria a nosaltres, Senyor; no a nosaltres, sinó al vostre nom». 31 Igual com l’apòstol Pau tampoc no s’atribuí res de la seva predicació, quan deia: «Per la gràcia de Déu sóc el que sóc». 32 I torna a dir ell mateix: «El qui es gloria, que es gloriï en el Senyor". 33 Per on, també el Senyor diu a l’Evangeli: «El qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, el compararé a un home assenyat que edifica la seva casa sobre pedra; 34 vingueren riuades, bufaren els vents i envestiren la casa, i no caigué perquè estava fonamentada sobre pedra». 35 En acabar de dir totes aquestes coses, el Senyor espera de nosaltres que cada dia respondrem amb fets a aquestes seves santes exhortacions. 36 Per això ens són oferts de treva els dies d’aquesta vida, per a esmena de les nostres maleses, 37 tal com diu l’Apòstol: «Que no saps que la paciència de Déu t’empeny al penediment?» 38 De fet, el Senyor, sempre bo, diu: «No vull la mort del pecador, sinó que es converteixi, i que visqui».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet entén la vida del monjo com un constant procés de conversió, una treva per esmena de les nostres maleses. En el camí de la nostra vida monàstica el diable i la suggestió ens surten a l’encontre, però Déu és pacient, ni que un cop i un altre cometem malifetes, Ell segueix esperant la nostra conversió de cor, Ell sempre és bo perquè és la bondat, sols vol la nostra conversió i que visquem; la seva infinita paciència ens empeny o ens hauria d’empènyer al penediment; i tenim la sort, com diu el Papa Francesc, que Déu no es cansa mai de perdonar. Val a dir que potser nosaltres tampoc no ens cansem de fer malifetes. La nostra vida de monjos ha de ser un retorn constant al pròleg de la Regla, a la guia de l’Evangeli, una invitació constant a caminar sense culpa, a practicar la justícia, a dir la veritat des del fons del cor i a no enganyar amb la llengua. No hem d’oblidar mai que el nostre objectiu és habitar en el temple d’aquest regne, el del Senyor, i sols podrem entrar-hi per les bones obres. Quines són les bones obres ens ho aclareix sant Benet al capítol IV i aquí al pròleg ja ens parla que abans que res els nostres lloms han d’estar cenyits amb la fe. L’obrador de totes les bones obres, el lloc on les hem de practicar amb diligència, és el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat.

Sant Benet veu Déu com un pare, no com un jutge, un pare amorós que ens vol omplir de béns, un pare que cal estimar i obeir; hem triat una vida d’obediència al seu Fill únic i no pas cap altra cosa. Com deia l’Abat General en l’homilia de la benedicció de la Mare Eugenia, abadessa de Talavera, «Tot està fet perquè visquem desitjant i contemplant el rostre de Crist. Tot és per obeir el desig de Crist d’entrar i manifestar-se en la nostra vida». És important no tornar a la desobediència. La conversió no és una cosa que podem deixar sempre per demà. Cal posar-s’hi avui, cada dia, intentar-ho sempre sense defallir. Buscant la vida i el Senyor que ens mostra el camí. El propòsit de la nostra cursa és el regne; guiats per l’Evangeli, hem d’estar cenyits amb la fe i les bones obres. Vet aquí una vegada més com, per sant Benet, la vida monàstica no és un estat, o un esperar que passi alguna cosa, sinó que és acció, la nostra vida no és passiva sinó activa. Sant Benet sent la necessitat de cridar els seus deixebles, nosaltres, a la humilitat. Els monjos sabem que tot el que fem és deu a la gràcia de Déu, que ho podem fer i ben poca cosa és mèrit nostre. La diferència entre el qui creu fer per ell mateix i atribueix a la seva pròpia glòria tot el que fa, i aquell que ho atribueix tot a la glòria a Déu, és la diferència que hi ha entre un que construeix sobre la sorra i el qui construeix sobre la roca. Quan la tempesta vingui un dia, i certament vindrà, només la casa construïda sobre la roca resistirà.

Si fonamentem la nostra vocació en la comoditat, si anteposem qualsevol amistat externa a la nostra comunitat, és que no vivim realment en comunitat, podem menjar i dormir al monestir, però ens hem autoexclòs potser de fa temps perquè vàrem fonamentar la nostra vocació sobre la sorra inestable del nostre propi voler i aquella roca sobre la que s’assentava la nostra vocació l’hem esmicolat a cops de defalliments fins a convertir-la en sorra. Déu però no es cansa mai d’esperar-nos, sempre som a temps de retornar a la casa del Pare com el fill pròdig, però ens cal aixecar-nos i posar-nos en camí, prendre consciència que hem pecat contra el Pare i contra els germans, sols aleshores el Pare ens podrà veure arribar pel camí de l’Evangeli cap casa seva, que és la nostra, cap al Regne. És normal que en la vida del monjo hi hagi moments de debilitat i de desencís, que donem passos en fals i que caiguem, que l’aspror del camí, la feixuguesa de la càrrega i el cansament ens facin embadalir davant d’allò que veiem a dreta i esquerra del camí i que ens sentim temptats a aturar-nos. Res de tot això acabarà amb la nostra fidelitat si el nostre cor resta lliure vers el Senyor.

La temptació més freqüent per a aquells que estem obligats a caminar sense aturar-nos és la d’estabilitzar-nos, instal•lar-nos en la comoditat; és un perill espiritual, psíquic i moral. Quan un porta anys caminant, la temptació d’asseure’s, d’aturar-se no desapareix, pot ser que fins i tot augmenti, perquè no és sinó la temptació de la facilitat, de la comoditat, de la mandra, del pessimisme integral i aleshores correm el risc de caure en la deslleialtat, no sols vers la comunitat sinó vers la nostra pròpia vocació, la que ens ha portat al monestir, per la qual hi restem, i sobretot vers Crist a qui no hem d’anteposar res. Si la nostra vocació no la treballem per fonamentar-la cada dia més sobre la roca de la fe i de l’Evangeli acabarem per sucumbir, potser per la covardia de no afrontar-ho i de buscar un altre camí.

Tota vocació cristiana, la del monjo en particular, implica tres moviments: sortir de les nostres posicions personals, aventurar-nos en la incertesa del camí monàstic i, per damunt de tot, seguir Crist. Si la vitalitat de la fe i la caritat minven la nostra tendència personal ens porta a rebutjar allò de feixuc i a cercar refugi en allò fàcil, qui sap si en afectes personals i materials caducs i perillosament humans. Tot plegat ens pot portar a la crisi més trista i demolidora, al cansament de Déu, en expressió de l’abat Brasó. El monjo que cau en la laxitud, de fet, renuncia a la recerca de Déu i es refugia en la mediocritat i en una falsa resignació, en un desmesurat pessimisme i és aleshores que cerca succedanis; un monjo el cor del qual es deixa guanyar per altres afectes cau en la regressió espiritual. En la vida monàstica tota defecció comporta el principi de la infidelitat, de la degradació de l’amor per Déu caient en una vida mediocre, desenganyada, insatisfeta, sense energia espiritual, buida i perillosament negativa per la resta de la comunitat. Déu no es cansa mai de perdonar, sempre ens espera però vol que nosaltres ens n’adonem, que iniciem el camí de retorn a casa per sortir-nos a l’encontre i abraçar-nos; sols l’abraçada de Déu val, tot altre afecte humà no és sinó una pedra d’ensopec en el nostre camí.

Pensem-hi perquè la nostra vida és finita, no sigui que en arribar a la fi ens trobi encara en la regió llunyana dels nostres egoismes, amb la torxa apagada com les verges desassenyades. La fe, feta confiança, no elimina les dificultats però dona la força i la seguretat per superar-les. Com diu sant Benet al mateix pròleg: «Aixequem nos, doncs, d’una vegada, que l’Escriptura ens desvetlla dient: “Ja és hora de despertar-nos”. I, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama: “Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors”; i encara: “Qui té orelles per escoltar, que escolti què diu l’Esperit a les Esglésies”.  I doncs, què diu? “Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor. Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin les tenebres de la mort”. » (RB Pròleg 8-13).

diumenge, 18 de juny del 2017

QUE AL MONESTIR NINGÚ NO ES PRENGUI LA LLIBERTAT DE DEFENSAR-NE UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 69

1 Cal evitar que per cap motiu no es prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a protegir-lo, 2 encara que els uneixi qualsevol lligam de parentiu. 3 Que de cap manera no es prenguin els monjos aquesta llibertat, perquè es podria convertir en una ocasió d’escàndols molt greus. 4 Si algú transgredia aquesta prohibició, que sigui castigat ben asprament.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquest capítol i el següent de la Regla s’atribueixen en exclusiva a sant Benet. Formen part d’una secció que comença amb el capítol sobre el lloc en la comunitat i acaba amb els dos bells capítols sobre l’obediència mútua i el bon zel.

Hem de veure-hi, per tant, una advertència contra dues possibles desviacions per defecte o per excés de la caritat i l’amistat, i no pas un rebuig. El monjo no deixa pas de ser un home com qualsevol altre, la vida comunitària ens porta a viure la nostra afectivitat d’una manera poc convencional i correm el risc de caure en certes desviacions.

Els tractats sobre els aspectes psicològics de la vida en comú ens alerten que hi ha maneres de viure les nostres relacions interpersonals que no són sanes. La necessitat d’afectivitat ens pot portar a cercar constantment o de forma més o menys habitual el reconeixement d’altri. Ens pot succeir que quan fem quelcom cerquem de manera més o menys conscient complicitats que afalaguin el nostre jo. Les relacions entre nosaltres han de ser sempre lliures, no basar-se en la prepotència d’una part i la submissió d’una altra, ha de ser una relació entre iguals però no orientada a satisfer el nostre egoisme sinó a enriquir-nos mútuament.

En un moment o altre tots correm el risc de caure en aquesta dependència, ja sigui per compartir tasques, ser semblants en un punt de vista de la vida comunitària, o fins i tot pot ser que l’únic que ens uneixi, Déu no ho vulgui, sigui un pessimisme apocalíptic que estem necessitats de predicar.

Escriu Alessandro Manenti que si necessitem constantment el somriure de la mare per tirar endavant no ens serà pas fàcil acceptar el missatge de la creu. Destaca tres punts en la vertadera amistat: En primer lloc la finalitat que ha de ser estimular la major comunió amb Déu; en segon lloc el mitjà que és la renúncia a la gratificació d’aquelles coses que entorpeixen el camí vers Déu; en tercer lloc el discerniment entre fi i mitjans, saber si els mitjans ens apropen o allunyen del nostre fi, cercar Déu en el clos del monestir.

Al llarg de la seva Regla sant Benet ens mostra que la comunitat s’ha de basar en vincles de comunió, en l’amor i l’afecte entre germans i entre ells i l’abat. Algú podria tenir més fidelitat als compromisos personals que no pas als que ha assumit lliurement i per tant això afectaria a la qualitat de vida de la comunitat. Pot succeir que un germà tingui un afecte excessiu o mal orientat vers un altre que el porti a defensar-lo per sobre de la comunitat. Si una amistat és madura i les persones adultes que en participen segueixen essent independents i saben mirar objectivament les situacions en les que l’altra persona és veu immersa, aleshores si l’altre necessita una correcció, estarem afligits pel que aquesta situació comporta, però ens alegrarem, al mateix temps, perquè se li dóna una oportunitat per al seu creixement humà i espiritual.

Quan una amistat no és realment adulta, condueix a una mena de fusió emocional més que a una relació entre dos individus autònoms. Aleshores hi ha més distància crítica i tot el que succeeix de dolorós a l’amic es percep com un atac personal. Llavors la persona, en sentir-se amenaçada pel que passa a l’altre pot portar-lo a defensar-lo en contra de la comunitat. Si aquests llaços emocionals no tenen la suficient maduresa i s’uneixen a un grup de germans, sorgeixen grups de pressió que poden acabar amb una comunitat, destruir la vida comunitària. Sant Benet sembla haver experimentat aquest tipus de situacions i per això ens adverteix contra aquesta desviació de l’amistat.

Es refereix també als lligams familiars perquè tots pertanyem a famílies. Primer hi ha el cercle familiar on vam néixer, compost de la nostra mare, el nostre pare, i, possiblement, els nostres germans i germanes. Després hi ha la família extensa, composta de tots els nostres parents propers. El grup social, ètnic o nacional al qual pertanyem que són també grans famílies. Una comunitat monàstica no és de fet una família ni la comunitat de les comunitats, que és un orde monàstic, és un tipus diferent de família; tot i que avui parlem de la gran família cistercenca, franciscana, carmelita o cartoixana, que comprèn diversos ordes legalment separats. Fins i tot, Pau VI va anomenar gran «família de nacions» la comunitat humana.

El missatge de l’Evangeli és que la intensitat de la comunió dins d’una comunitat està en estreta proporció a la seva capacitat d’obrir-se als altres. Cada vegada que un grup humà, ja sigui una parella, una família, una comunitat o una nació, es tanca sobre si mateixa de forma egoista, els conflictes interns es tornen ingovernables i poden conduir a la desintegració del grup. Per contra, cada vegada que un grup humà està obert a la comunió amb Crist i amb altres grups i el compromís amb ells és un projecte comú, fàcilment es poden administrar els seus conflictes interns. La comunitat monàstica no es basa en lligams familiars, ni d’amistat, ni de pertinença social o ètnica. Es fonamenta sobre la pertinença a Crist que supera tota frontera humana i tot egoisme personal.

Oblidar això pot provocar greus dificultats a una comunitat; esdevé quan rebutgem de reconèixer la nostra precarietat, la nostra indigència moral i humana, una de les formes de replegament pot ésser formar parelles o grups d’amics, un clan dins d’una comunitat. Cap de nosaltres no està exempt d’aquest risc, som humans i tenim afinitats més amb uns que amb d’altres. Hi ha qui, per exemple, es mira la llista de serveis o de vacances més amb el recel de amb qui li tocarà que amb una voluntat de servei o de convivència.

La unitat de la comunitat és fràgil i fer-la trontollar sempre és perillós, ho hem vist en aquesta casa al llarg dels anys i no cal concretar més, tot plegat potser perquè en algun moment certes persones han posat per sobre les amistats i afinitats personals a la mateixa comunitat, i succeeix que a la fi abandonen la vida monàstica regular per fer-se una comunitat a mida.

Aquest punt com tots està a les nostres mans, ens cal esforç i treball per tots junts construir i mantenir dia a dia la vida comunitària. «Suportant-nos amb gran paciència les febleses, tan físiques com morals, no cercant allò que ens sembli útil per a nosaltres sinó el que ho sigui per als altres, practicant desinteressadament la caritat fraterna, tement Déu amb amor, no anteposant res absolutament al Crist» (cf. RB 72,5-11).

diumenge, 11 de juny del 2017

ELS SACERDOTS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 62

1 Si un abat desitja que li ordenin un prevere o un diaca, que esculli entre els seus monjos qui sigui digne d’exercir el sacerdoci. 2 L’ordenat, però, que eviti la vanaglòria i l’orgull, 3 i que no s’atreveixi a fer res, llevat d’allò que li mana l’abat, sabent que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular. 4 Ni oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i l’observança, sinó que avanci més i més cap a Déu. 5 Que ocupi sempre el lloc que li toca per la seva entrada al monestir, 6 llevat del ministeri de l’altar i del cas que l’elecció de la comunitat i el voler de l’abat volguessin assignar-li un lloc més alt pel mèrit de la seva vida. 7 Ha de saber, amb tot, que li cal observar la norma establerta per als degans i els priors. 8 Si gosava fer altrament, que sigui jutjat no com a sacerdot, sinó com a rebel. 9 I si, amonestat sovint, no es corregia, que es recorri també al bisbe com a testimoni. 10 I si ni així no s’esmenava i les seves faltes esdevenien manifestes, que l’expulsin del monestir; 11 sempre, però, que la seva contumàcia sigui tal que no es vulgui sotmetre i obeir la Regla.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La qüestió de la presència i el paper dels sacerdots en una comunitat monàstica és tan antiga com el mateix monacat cristià. El monaquisme i el sacerdoci pertanyen a dos ordres diversos de la realitat eclesial, de manera que la vocació a la vida monàstica i la vocació al sacerdoci són dues vocacions diferents que poden però coexistir en una mateixa persona. L’experiència dels segles, així com la de cada sacerdot monjo, mostra que aquestes dues vocacions poden enriquir-se mútuament, però també alguns cops entrar en conflicte entre si.

La vida monàstica és una manera concreta de viure la vida cristiana, de viure el sacerdoci comú. Qualsevol cristià és lliure, seguint una crida, d’adoptar un determinat tipus de vida i entrar en una comunitat monàstica, que l’accepta, per militar sota una regla comuna aprovada per l’Església. Pel que fa al sacerdoci la seva vocació és a més un ministeri al qual hom hi és cridat per l’autoritat competent, és a dir pel bisbe. El monjo viu en una comunitat sota una regla i un abat; el sacerdot per la seva part és l’ajudant del bisbe, que està revestit de la plenitud del Sagrament de l’Orde (Cf. LG, 26), per això el prevere exerceix el seu ministeri sota l’autoritat d’aquest últim. Certament la consagració episcopal confereix la plenitud del Sagrament de l’Orde, que, en la comunitat eclesial, és posat al servei del sacerdoci comú dels fidels, del seu creixement espiritual i de la seva santedat. El sacerdoci ministerial, de fet, té l’objectiu i la missió de fer viure el seu sacerdoci comú o universal als fidels, que, en virtut del Baptisme, participen a la seva manera en l’únic sacerdoci de Crist, com afirma la constitució conciliar Lumen Gentium quan diu: «El sacerdoci comú dels fidels i el sacerdoci ministerial o jeràrquic, estan ordenats l’un a l’altre; tots dos, en efecte, participen cadascun a la seva manera, de l’únic sacerdoci de Crist. La seva diferència, malgrat això, és essencial i no només de grau» (LG 10).

Del sacerdoci baptismal en participa qualsevol cristià, òbviament també els monjos, i el monjo, que té per centre de llur vida Crist, que vingué a servir i no a ser servit, quan és cridat al sacerdoci ministerial, esdevé encara més un servidor de la comunitat en tant que posa el seu ministeri al servei dels seus germans. Escriu Dom Leclercq que el sacerdoci dins del monacat es pot presentar també com una ofrena, como el cimal de l’oferiment de la pròpia vida en el qual la pregària i l’ascesi de la vida del monjo adquireixen una eficàcia eclesial.

Consideracions teològiques a banda la Regla preveu tan sols el sacerdoci en dos casos: el del sacerdot que ve al monestir per a ser monjo i el del monjo ordenat de prevere per tal d’assegurar el servei sagramental del monestir. Per tant el ministeri sacerdotal del monjo queda inscrit dins del que podríem anomenar com l’església particular que forma una comunitat monàstica, si més no en la majoria dels casos fora del cas que el monestir hagués assumit compromisos pastorals. Sant Benet insisteix que el ministeri no implica pas una posició superior a la resta de la comunitat, i ni tan sols altera el lloc i posició del monjo prevere dins d’ella.

Com serveix un monjo prevere la seva comunitat? Amb les facultats pròpies del seu ministeri, com també ho fa el diaca. En l’administració dels sagraments, i en particular la celebració de l’Eucaristia centre litúrgic de la nostra jornada diària. Dins de la celebració eucarística cal destacar l’homilia, molt especialment la dominical. Recordo que el nostre P. Robert comentava sovint, amb el seu peculiar estil, que les homilies de la Missa conventual van dirigides primordialment a la comunitat. Cadascú té un estil propi, hi ha qui destaca amb èmfasi una frase perquè ens arribi i ens interrogui o hi ha qui situa les lectures dins del context de l’any litúrgic, cosa molt bona perquè tot l’any litúrgic forma un conjunt i les lectures triades ens proposen un itinerari personal.

Ens convindria rellegir de tant en tant el segon punt del capítol tercer de l’Exhortació apostòlica del Papa Francesc Evangelii gaudium. Ens hi recorda per exemple que l’homilia no pot ser pas un espectacle entretingut (cf. EG 138) i que cal preparar-la, dedicar-hi un temps perllongat d’estudi, de pregària, de reflexió i aportar-hi creativitat personal; perquè aquell qui predica i no es prepara no és espiritual; i alhora és deshonest i irresponsable amb els dons que ha rebut (cf. EG 145). Homilies no massa llargues, clares i ben estructurades, aconsella el Papa. Un aspecte fonamental és la relació directa, estreta i fontal del que es predica amb la Paraula de Déu, és a dir amb les lectures que l’assemblea acaba d’escoltar. A aprofundir-hi ens hi pot ajudar relacionar-les amb el magisteri i la tradició de l’Església, per exemple per a nosaltres, els Pares de l’Església, que són un bon recurs perquè l’Esperit ens inspiri, i a més tenim un temps privilegiat per fer-ho en la nostra trobada personal amb la Paraula dos cops cada dia.

El sacerdoci en comunitat és servei als germans i a l’Església. El nostre arquebisbe Jaume deia en la meva ordenació com a prevere: «Tot cristià, pel fet d’haver rebut en el baptisme el sacerdoci comú, i també en virtut de la comunió dels sants, ha de sentir el pes de portar la humanitat sencera a Déu i de viure el gran manament de l’amor al proïsme. Però qui a més queda ungit amb el Sagrament de l’Orde, adquireix una nova responsabilitat, derivada de la seva nova configuració amb Crist, que no és només més intensa, sinó essencialment diferent de la dels altres fidels. Està cridat a ser un servidor fidel dels seus germans de comunitat en primer lloc i servidor també de tots els homes» (1 de maig 2015).

diumenge, 4 de juny del 2017

EL VESTIT I EL CALÇAT DELS GERMANS

De la Regla de sant Benet
Capítol 55

1 Els vestits s’han de donar als germans segons les condicions i el clima del lloc on viuen, 2 ja que a les regions fredes se’n necessita més i a les càlides menys. 3 L’abat, per tant, ho ha de tenir present. 4 Nosaltres creiem, tanmateix, que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i una túnica per a cada un 5 —la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu—, 6 i un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies. 7 Del color o de la tosquedat de totes aquestes coses, que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin amb les que es poden trobar a la regió on viuen o amb allò que es pot adquirir a més bon preu. 8 Però, que l’abat vetlli per la mida dels vestits, perquè no siguin curts, sinó a la mida dels qui els porten. 9 En rebre els vestits nous, han de retornar sempre al mateix temps els vells, que cal guardar per als pobres al vestuari. 10 Perquè basta a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. 11 El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir. 12 Que retornin també els peücs i totes les coses velles, quan en reben de noves. 13 Els qui surten de viatge, que prenguin femorals del vestuari i els hi retornin, rentats, en tornar. 14 Que hi hagi també cogulles i túniques una mica millors que les que solen portar; en sortir de viatge, que les prenguin del vestuari, i, en tornar, que les hi retornin. 15 Com a parament del llit, n’hi haurà prou amb una estora, un abrigall, una flassada i un capçal. 16 Però que l’abat escorcolli sovint aquests llits, per si s’hi trobava res que s’haguessin apropiat. 17 I si trobaven a algú quelcom que no ha rebut de l’abat, l’han de sotmetre a un càstig gravíssim. 18 I perquè aquest vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel, que l’abat doni totes les coses necessàries, 19 o sigui: cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, per treure qualsevol pretext de necessitat. 20 L’abat, però, que consideri sempre aquella sentència dels Fets dels Apòstols, que «es donava a cadascú segons el que li calia». 21 Per tant, que també consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos. 22 Però en totes les seves decisions ha de pensar en la retribució de Déu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La humanitat de la Regla es desprèn de tot el text fins i tot en recomanacions ben puntuals com aquestes que fan referència al vestit i al calçat. D’una banda sant Benet te presents les circumstàncies dels diversos climes, en un lloc pot fer més fred que en un altre; de l’altra aconsella no fer-ne un tema principal, no fer-ne un problema. Queda ben clar que no ens hem de preocupar obsessivament dels temes materials com aquest, però també hi queda que n’hem de tenir cura, que cal anar millor quan sortim de viatge i que la roba i el calçat no han de ser una excusa per satisfer el nostre afany de possessió mentre les nostres necessitats quedin cobertes.

En concloure el Concili Vaticà II el tema del vestit estigué ben present. En els ordes monàstics que seguim la Regla de sant Benet el punt de partida fou en molts casos el consell de la Regla que no en fem un problema els monjos, sinó que ens acontentem amb el que es pot trobar a la regió on vivim i amb allò que es pot adquirir a més bon preu. A partir d’aquí es va fer la reflexió que avui per avui els nostres hàbits estaven passats de moda i que certament és més fàcil trobar a millor preu una samarreta i uns texans. El Concili Vaticà II afirma que l’hàbit religiós, com a signe que és de la consagració, sigui senzill i modest, pobre i decent al mateix temps, que s’adapti també a les exigències de la salut i a les circumstàncies de temps i lloc i s’acomodi a les necessitats del ministeri. L’hàbit, tant d’homes com de dones, que no s’ajusti a aquestes normes, ha de ser modificat, diu el Decret Perfectae Caritatis. Un text ben en clara sintonia amb la Regla (PC 17).

La descripció que sant Benet dóna dels costums dels monjos del seu monestir mostra que aquest vestit no era diferent del de la gent normal del seu temps. Aquests temes donaren lloc a un cert vaivé; per exemple l’abadessa Joan Chittister explica en el seu llibre Tal com érem: Una història de canvi i de renovació, on analitza l’aplicació del Concili al seu monestir i al seu Orde als Estats Units, que la mateixa necessitat de gastar tant de temps en el tema de les peces de vestir deixava poca energia per a assumptes més importants de la renovació; recull el comentari d’una germana de la seva comunitat que deia que equiparaven en importància peces de vestir i pregària. Així, un any, en arribar les vacances de Nadal, les germanes s’acomiadaren vestides amb l’hàbit negre per reaparèixer a començaments d’any amb bruses, faldilles i pentinats diversos. Colors i estils havien quedat a la discreció de cada germana i aleshores la uniformitat havia desaparegut. Veiem doncs que no és sols una especulació sinó que algunes comunitats ho varen portar a la pràctica.

En definitiva, aquest capítol de la Regla és un altre d’aquells on els detalls concrets estan lligats a un context cultural distant del nostre, però el que és sorprenent és la preocupació fonamental de sant Benet per la pobresa i la simplicitat. La primera cosa en què insisteix és la simplicitat. Per descomptat, que la roba s’ha d’adaptar al clima, ja que el seu objectiu principal és protegir el cos, d’aquí que hagi de ser més gruixuda per a l’hivern i més lleugera per a l’estiu i també seran de mida adequada per a la persona. Però a part d’això, diu sant Benet, que els germans no s’han de preocupar del color o de la tosquedat de la roba; que els cal prendre el que poden comprar a bon preu a la zona on viuen. El segon aspecte important és per evitar l’esperit d’acumulació. Potser sigui un recurs o algun tipus de compensació de coses més importants que trobem a faltar. Bon psicòleg sant Benet recorda a l’abat l’obligació d’assegurar-se que tots tinguin el que necessiten, però evitar sempre l’excusa de precarietat per acumular en previsió d’una suposada falta. La igualtat no vol dir que tots tinguin exactament el mateix, però si que tothom tingui exactament el que necessita.

Per als viatges, sant Benet estableix que un faci servir roba de millor qualitat, es tracta d’una actitud de respecte a les persones que surten. Alguns monjos prefereixen viatjar amb el seu hàbit monàstic; d’altres prefereixen viatjar vestits com tots els altres homes; altres prefereixen una roba lleugerament civil amb un aire monàstic o bé el clergyman. Hi ha raons per a cada postura. Una cosa és certa, que allò important per sant Benet, en aquest com en molts altres casos, és practicar la major senzillesa possible, tenint en compte el clima, així com el context social. De fet tota la Regla ens parla de mesura i la roba i el calçat no en són pas una excepció.