EL VESTIT I EL CALÇAT DELS GERMANS

De la Regla de sant Benet
Capítol 55

1 Els vestits s’han de donar als germans segons les condicions i el clima del lloc on viuen, 2 ja que a les regions fredes se’n necessita més i a les càlides menys. 3 L’abat, per tant, ho ha de tenir present. 4 Nosaltres creiem, tanmateix, que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i una túnica per a cada un 5 —la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu—, 6 i un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies. 7 Del color o de la tosquedat de totes aquestes coses, que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin amb les que es poden trobar a la regió on viuen o amb allò que es pot adquirir a més bon preu. 8 Però, que l’abat vetlli per la mida dels vestits, perquè no siguin curts, sinó a la mida dels qui els porten. 9 En rebre els vestits nous, han de retornar sempre al mateix temps els vells, que cal guardar per als pobres al vestuari. 10 Perquè basta a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. 11 El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir. 12 Que retornin també els peücs i totes les coses velles, quan en reben de noves. 13 Els qui surten de viatge, que prenguin femorals del vestuari i els hi retornin, rentats, en tornar. 14 Que hi hagi també cogulles i túniques una mica millors que les que solen portar; en sortir de viatge, que les prenguin del vestuari, i, en tornar, que les hi retornin. 15 Com a parament del llit, n’hi haurà prou amb una estora, un abrigall, una flassada i un capçal. 16 Però que l’abat escorcolli sovint aquests llits, per si s’hi trobava res que s’haguessin apropiat. 17 I si trobaven a algú quelcom que no ha rebut de l’abat, l’han de sotmetre a un càstig gravíssim. 18 I perquè aquest vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel, que l’abat doni totes les coses necessàries, 19 o sigui: cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, per treure qualsevol pretext de necessitat. 20 L’abat, però, que consideri sempre aquella sentència dels Fets dels Apòstols, que «es donava a cadascú segons el que li calia». 21 Per tant, que també consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos. 22 Però en totes les seves decisions ha de pensar en la retribució de Déu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La humanitat de la Regla es desprèn de tot el text fins i tot en recomanacions ben puntuals com aquestes que fan referència al vestit i al calçat. D’una banda sant Benet te presents les circumstàncies dels diversos climes, en un lloc pot fer més fred que en un altre; de l’altra aconsella no fer-ne un tema principal, no fer-ne un problema. Queda ben clar que no ens hem de preocupar obsessivament dels temes materials com aquest, però també hi queda que n’hem de tenir cura, que cal anar millor quan sortim de viatge i que la roba i el calçat no han de ser una excusa per satisfer el nostre afany de possessió mentre les nostres necessitats quedin cobertes.

En concloure el Concili Vaticà II el tema del vestit estigué ben present. En els ordes monàstics que seguim la Regla de sant Benet el punt de partida fou en molts casos el consell de la Regla que no en fem un problema els monjos, sinó que ens acontentem amb el que es pot trobar a la regió on vivim i amb allò que es pot adquirir a més bon preu. A partir d’aquí es va fer la reflexió que avui per avui els nostres hàbits estaven passats de moda i que certament és més fàcil trobar a millor preu una samarreta i uns texans. El Concili Vaticà II afirma que l’hàbit religiós, com a signe que és de la consagració, sigui senzill i modest, pobre i decent al mateix temps, que s’adapti també a les exigències de la salut i a les circumstàncies de temps i lloc i s’acomodi a les necessitats del ministeri. L’hàbit, tant d’homes com de dones, que no s’ajusti a aquestes normes, ha de ser modificat, diu el Decret Perfectae Caritatis. Un text ben en clara sintonia amb la Regla (PC 17).

La descripció que sant Benet dóna dels costums dels monjos del seu monestir mostra que aquest vestit no era diferent del de la gent normal del seu temps. Aquests temes donaren lloc a un cert vaivé; per exemple l’abadessa Joan Chittister explica en el seu llibre Tal com érem: Una història de canvi i de renovació, on analitza l’aplicació del Concili al seu monestir i al seu Orde als Estats Units, que la mateixa necessitat de gastar tant de temps en el tema de les peces de vestir deixava poca energia per a assumptes més importants de la renovació; recull el comentari d’una germana de la seva comunitat que deia que equiparaven en importància peces de vestir i pregària. Així, un any, en arribar les vacances de Nadal, les germanes s’acomiadaren vestides amb l’hàbit negre per reaparèixer a començaments d’any amb bruses, faldilles i pentinats diversos. Colors i estils havien quedat a la discreció de cada germana i aleshores la uniformitat havia desaparegut. Veiem doncs que no és sols una especulació sinó que algunes comunitats ho varen portar a la pràctica.

En definitiva, aquest capítol de la Regla és un altre d’aquells on els detalls concrets estan lligats a un context cultural distant del nostre, però el que és sorprenent és la preocupació fonamental de sant Benet per la pobresa i la simplicitat. La primera cosa en què insisteix és la simplicitat. Per descomptat, que la roba s’ha d’adaptar al clima, ja que el seu objectiu principal és protegir el cos, d’aquí que hagi de ser més gruixuda per a l’hivern i més lleugera per a l’estiu i també seran de mida adequada per a la persona. Però a part d’això, diu sant Benet, que els germans no s’han de preocupar del color o de la tosquedat de la roba; que els cal prendre el que poden comprar a bon preu a la zona on viuen. El segon aspecte important és per evitar l’esperit d’acumulació. Potser sigui un recurs o algun tipus de compensació de coses més importants que trobem a faltar. Bon psicòleg sant Benet recorda a l’abat l’obligació d’assegurar-se que tots tinguin el que necessiten, però evitar sempre l’excusa de precarietat per acumular en previsió d’una suposada falta. La igualtat no vol dir que tots tinguin exactament el mateix, però si que tothom tingui exactament el que necessita.

Per als viatges, sant Benet estableix que un faci servir roba de millor qualitat, es tracta d’una actitud de respecte a les persones que surten. Alguns monjos prefereixen viatjar amb el seu hàbit monàstic; d’altres prefereixen viatjar vestits com tots els altres homes; altres prefereixen una roba lleugerament civil amb un aire monàstic o bé el clergyman. Hi ha raons per a cada postura. Una cosa és certa, que allò important per sant Benet, en aquest com en molts altres casos, és practicar la major senzillesa possible, tenint en compte el clima, així com el context social. De fet tota la Regla ens parla de mesura i la roba i el calçat no en són pas una excepció.