QUE AL MONESTIR NINGÚ NO ES PRENGUI LA LLIBERTAT DE DEFENSAR-NE UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 69

1 Cal evitar que per cap motiu no es prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a protegir-lo, 2 encara que els uneixi qualsevol lligam de parentiu. 3 Que de cap manera no es prenguin els monjos aquesta llibertat, perquè es podria convertir en una ocasió d’escàndols molt greus. 4 Si algú transgredia aquesta prohibició, que sigui castigat ben asprament.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquest capítol i el següent de la Regla s’atribueixen en exclusiva a sant Benet. Formen part d’una secció que comença amb el capítol sobre el lloc en la comunitat i acaba amb els dos bells capítols sobre l’obediència mútua i el bon zel.

Hem de veure-hi, per tant, una advertència contra dues possibles desviacions per defecte o per excés de la caritat i l’amistat, i no pas un rebuig. El monjo no deixa pas de ser un home com qualsevol altre, la vida comunitària ens porta a viure la nostra afectivitat d’una manera poc convencional i correm el risc de caure en certes desviacions.

Els tractats sobre els aspectes psicològics de la vida en comú ens alerten que hi ha maneres de viure les nostres relacions interpersonals que no són sanes. La necessitat d’afectivitat ens pot portar a cercar constantment o de forma més o menys habitual el reconeixement d’altri. Ens pot succeir que quan fem quelcom cerquem de manera més o menys conscient complicitats que afalaguin el nostre jo. Les relacions entre nosaltres han de ser sempre lliures, no basar-se en la prepotència d’una part i la submissió d’una altra, ha de ser una relació entre iguals però no orientada a satisfer el nostre egoisme sinó a enriquir-nos mútuament.

En un moment o altre tots correm el risc de caure en aquesta dependència, ja sigui per compartir tasques, ser semblants en un punt de vista de la vida comunitària, o fins i tot pot ser que l’únic que ens uneixi, Déu no ho vulgui, sigui un pessimisme apocalíptic que estem necessitats de predicar.

Escriu Alessandro Manenti que si necessitem constantment el somriure de la mare per tirar endavant no ens serà pas fàcil acceptar el missatge de la creu. Destaca tres punts en la vertadera amistat: En primer lloc la finalitat que ha de ser estimular la major comunió amb Déu; en segon lloc el mitjà que és la renúncia a la gratificació d’aquelles coses que entorpeixen el camí vers Déu; en tercer lloc el discerniment entre fi i mitjans, saber si els mitjans ens apropen o allunyen del nostre fi, cercar Déu en el clos del monestir.

Al llarg de la seva Regla sant Benet ens mostra que la comunitat s’ha de basar en vincles de comunió, en l’amor i l’afecte entre germans i entre ells i l’abat. Algú podria tenir més fidelitat als compromisos personals que no pas als que ha assumit lliurement i per tant això afectaria a la qualitat de vida de la comunitat. Pot succeir que un germà tingui un afecte excessiu o mal orientat vers un altre que el porti a defensar-lo per sobre de la comunitat. Si una amistat és madura i les persones adultes que en participen segueixen essent independents i saben mirar objectivament les situacions en les que l’altra persona és veu immersa, aleshores si l’altre necessita una correcció, estarem afligits pel que aquesta situació comporta, però ens alegrarem, al mateix temps, perquè se li dóna una oportunitat per al seu creixement humà i espiritual.

Quan una amistat no és realment adulta, condueix a una mena de fusió emocional més que a una relació entre dos individus autònoms. Aleshores hi ha més distància crítica i tot el que succeeix de dolorós a l’amic es percep com un atac personal. Llavors la persona, en sentir-se amenaçada pel que passa a l’altre pot portar-lo a defensar-lo en contra de la comunitat. Si aquests llaços emocionals no tenen la suficient maduresa i s’uneixen a un grup de germans, sorgeixen grups de pressió que poden acabar amb una comunitat, destruir la vida comunitària. Sant Benet sembla haver experimentat aquest tipus de situacions i per això ens adverteix contra aquesta desviació de l’amistat.

Es refereix també als lligams familiars perquè tots pertanyem a famílies. Primer hi ha el cercle familiar on vam néixer, compost de la nostra mare, el nostre pare, i, possiblement, els nostres germans i germanes. Després hi ha la família extensa, composta de tots els nostres parents propers. El grup social, ètnic o nacional al qual pertanyem que són també grans famílies. Una comunitat monàstica no és de fet una família ni la comunitat de les comunitats, que és un orde monàstic, és un tipus diferent de família; tot i que avui parlem de la gran família cistercenca, franciscana, carmelita o cartoixana, que comprèn diversos ordes legalment separats. Fins i tot, Pau VI va anomenar gran «família de nacions» la comunitat humana.

El missatge de l’Evangeli és que la intensitat de la comunió dins d’una comunitat està en estreta proporció a la seva capacitat d’obrir-se als altres. Cada vegada que un grup humà, ja sigui una parella, una família, una comunitat o una nació, es tanca sobre si mateixa de forma egoista, els conflictes interns es tornen ingovernables i poden conduir a la desintegració del grup. Per contra, cada vegada que un grup humà està obert a la comunió amb Crist i amb altres grups i el compromís amb ells és un projecte comú, fàcilment es poden administrar els seus conflictes interns. La comunitat monàstica no es basa en lligams familiars, ni d’amistat, ni de pertinença social o ètnica. Es fonamenta sobre la pertinença a Crist que supera tota frontera humana i tot egoisme personal.

Oblidar això pot provocar greus dificultats a una comunitat; esdevé quan rebutgem de reconèixer la nostra precarietat, la nostra indigència moral i humana, una de les formes de replegament pot ésser formar parelles o grups d’amics, un clan dins d’una comunitat. Cap de nosaltres no està exempt d’aquest risc, som humans i tenim afinitats més amb uns que amb d’altres. Hi ha qui, per exemple, es mira la llista de serveis o de vacances més amb el recel de amb qui li tocarà que amb una voluntat de servei o de convivència.

La unitat de la comunitat és fràgil i fer-la trontollar sempre és perillós, ho hem vist en aquesta casa al llarg dels anys i no cal concretar més, tot plegat potser perquè en algun moment certes persones han posat per sobre les amistats i afinitats personals a la mateixa comunitat, i succeeix que a la fi abandonen la vida monàstica regular per fer-se una comunitat a mida.

Aquest punt com tots està a les nostres mans, ens cal esforç i treball per tots junts construir i mantenir dia a dia la vida comunitària. «Suportant-nos amb gran paciència les febleses, tan físiques com morals, no cercant allò que ens sembli útil per a nosaltres sinó el que ho sigui per als altres, practicant desinteressadament la caritat fraterna, tement Déu amb amor, no anteposant res absolutament al Crist» (cf. RB 72,5-11).