QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 70

1 Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se, 2 i així establim que a ningú no li sigui permès d’excomunicar o d’assotar cap dels seus germans, llevat d’aquell a qui l’abat li n’hagi donat l’autorització. 3 «Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin». 4 Els infants, fins a l’edat de quinze anys, que estiguin sota la guarda i la correcció amatent de tots; 5 però també això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació. 6 El qui d’alguna manera s’atreveixi amb els de més edat sense autorització de l’abat o es desfogui sense discreció contra els infants, que sigui sotmès al càstig de regla, 7 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari del P. Abat Rafel Barruè
Poblet, 21 de setembre de 2025

“El qui no vulguis per a tu, no ho facis a ningú”.

Crec que és un bon resum de la manera en que hem de viure. Crec que hem d’adonar-nos que no podem permetre’ns d’excedir-nos ni de paraula, amb paraules que poden ofendre, ni amb accions que poden fer mal a un altre. De fet, la comunitat, si és un cos, el mal d’un monjo és el mal de la comunitat sencera. Tal vegada ens falta entendre-ho.

Evidentment que de vegades cal una correcció, però hem d’aprendre a saber dir les coses amb mesura i ponderació, no perquè siguem infants, sinó perquè hem de saber respectar l’altre. L’altre és el teu germà, que no encerta a fer les coses bé, que s’oblida de tot, que s’equivoca sempre en la mateixa cosa. Hem de viure la paciència i saber dir les coses amb pau, pacificats.

Segur que ningú de nosaltres ens agrada que ens tractin amb menys preu. Tot i que el camí de la humiliació, és un camí segur per configurar-nos al Crist. Quan sofrim un menys preu, quan ens criden pel que sigui, cal respondre sempre des de l’amor, des de la proximitat a Crist, això és difícil, però no és impossible.

L’escola del Servei Diví és precisament aquest aprenentatge de viure tant pacificat que res pot alterar la pau. I la pau crea pau.

Com volem que ens tractin? Com tractem als altres germans? Com tractem al Crist?

“Els qui es mantinguin en pecat, reprèn-los davant de tothom, perquè també els altres en tinguin un escarment”.

El pecat no potser mai bo, s’ha d’erradicar, tota la nostra vida va dirigida a la virtut, per això el pecat s’ha d’extirpar. Però, la misericòrdia s’ha de fer present vers el pecador.

Ara bé, la reprensió pot ajudar als altres a adonar-se del mal de la falta a escarrassar-se per no caure en la mateixa falta. La vida és molt mestra, ens ensenya cada dia alguna petita cosa que no ens havíem adonat abans.

Sempre hem d’aprendre dels errors, de les faltes, dels pecats, per convertir-nos cap a Déu, per viure com a monjo en el camí de la recerca de la virtut que ens atansa al Crist que tant ens estima.

Així doncs, sempre ens convé tenir present la Regla d’or de l’evangeli de sant Mateu: “Tot allò, doncs, que voleu que els altres us facin a vosaltres, feu-ho també vosaltres a ells; que en això consisteixen la Llei i els Profetes”.

QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 70

1 Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se, 2 i així establim que a ningú no li sigui permès d’excomunicar o d’assotar cap dels seus germans, llevat d’aquell a qui l’abat li n’hagi donat l’autorització. 3 «Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin». 4 Els infants, fins a l’edat de quinze anys, que estiguin sota la guarda i la correcció amatent de tots; 5 però també això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació. 6 El qui d’alguna manera s’atreveixi amb els de més edat sense autorització de l’abat o es desfogui sense discreció contra els infants, que sigui sotmès al càstig de regla, 7 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Cal mesura en tot. Davant del vici d’excedir-se, la virtut de la moderació. «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú». La qüestió és tractar a l’altre com a tu t’agradaria que et tractessin.

¿Qui té permís per pegar a un altre? Sembla que això d’excedir-se no s’ha ve amb la comunitat monàstica, on l’únic objectiu és l’AMOR a Déu i als germans.

Però, alguna cosa va veure sant Benet que el va portar a regular aquest aspecte de la vida comunitària. Nosaltres podem pensar que això actualment és impossible que passes. En quin cap cap que un monjo pegui arbitràriament a un altre? No som tots fills del mateix Pare?

Però, ha passat, passa i passarà. Perquè la ràbia ves a saber perquè, pot saltar com una llebre sobre el germà que tens al davant. Cosa absurda i nècia, que com foc devorador crema i arrasa tot el que hi ha al davant.

Cal misericòrdia, cal misericòrdia, perquè ens hem de fer testimonis del Crist.

Som a l’hospital, de vegades a la UCI, a nivell espiritual. I tal vegada les reaccions, jo diria que sempre van lligades al cor, a la noblesa i a la bellesa del cor amatent.

Si el cor perd l’amor, si perdem la bellesa de la nostra intrínseca relació amorosa amb Déu, que és Pare, Fill, Jesucrist i Esperit Sant defensor, si perdem la connexió amb la Santíssima Trinitat, les influències del pecat floriran a flor de pell, sigui amb renecs, amb insults, amb les mans, amb els peus, perquè l’ego propi de cadascú, no pot suportar l’altre.

Estem vivint la Quaresma, un temps preciós per reconèixer les faltes, afanyeu-vos a perdonar, afanyem-nos tots perquè encara tenim aquests dies de treva.

QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 70

1 Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se, 2 i així establim que a ningú no li sigui permès d’excomunicar o d’assotar cap dels seus germans, llevat d’aquell a qui l’abat li n’hagi donat l’autorització. 3 «Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin». 4 Els infants, fins a l’edat de quinze anys, que estiguin sota la guarda i la correcció amatent de tots; 5 però també això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació. 6 El qui d’alguna manera s’atreveixi amb els de més edat sense autorització de l’abat o es desfogui sense discreció contra els infants, que sigui sotmès al càstig de regla, 7 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Ni defensar, ni pegar, ni oposar-se amb orgull o resistència al que es considera impossible de fer i superior a les nostres forces, obeir-se els uns als altres. Aquests són alguns dels darrers consells de sant Benet en el que els comentaristes consideren com una addenda a la Regla. Com si de cop s’hagués adonat que, Déu no vulgui, hi pot haver algun germà capaç de pegar-ne un altre, o de defensar-lo, o de negar-se a complir un deure o a defugir l’obediència mútua; en tots els casos allunyant-se d’aquell bon zel que ha de guiar la nostra vida. Són situacions que sant Benet sembla haver viscut, com escriu Aquinata Böckmann, i sobre les que ens vol prevenir per tal sempre d’evitar-les i d’evitar-nos així els problemes que comporten per a una comunitat.

Com a víctimes d’aquesta agressió sant Benet posa en primer pla als ancians i als infants, als de més edat i als de menor edat, que poden ser ocasió de desfogament, ens diu la Regla. Són aquests dos col·lectius sempre vulnerables, no tant sols en l’àmbit monàstic, sinó en tota la nostra societat. Sovint les noticies dels mitjans de comunicació reflecteixen maltractaments a la gent gran en algun centre, per part d’algun familiar o cuidador, essent també víctimes d’estafes o de qualsevol tipus d’abús.

En el cas dels infants ja no cal ni dir-ho, perquè aquest tema és focus permanent d’atenció; un tema dolorós, complicat i que no s’acaba d’abordar mai amb prou valentia i rigor. El document de la Conferència Episcopal Espanyola Para dar luz escriu: «La primera reprobación de estos comportamientos sexuales se encuentra en la Didaché -también conocida como Enseñanza de los doce apóstoles o Enseñanza del Señor a las naciones por medio de los doce apóstoles, un texto compilado en la segunda mitad del siglo I pocas décadas después de la muerte de Jesucristo, en el que aparece ya la prohibición de corromper sexualmente a los jóvenes; aunque fue un siglo más tarde, cuando San Justino, en su Primera Apología, denunciara expresa y formalmente los encuentros carnales de adultos con niños.» (2.1.1) Antics precedents com també el del Concili d’Elvira que disposava: «Els que abusen sexualment de nens no poden rebre la comunió ni en perill de mort.» (Cànon, 71).

Com veiem sant Benet plantejava ja prevenir, evitar situacions que puguin ser objecte de desfogament, d’actuacions sense discreció i preveia per als infractors el càstig de Regla. Casi bé, en llenguatge actual, es podria dir que sant Benet va contemplar en el text que va escriure per regular i guiar la nostra vida monàstica, un protocol per evitar abusos entre germans, sobretot respecte als germans ancians i també respecte als infants, que no ho oblidem en aquella època podien formar part d’una comunitat, com així es reflexa en diversos capítols.

L’abús ve de fet quan perdem la mesura i la ponderació, quan perdem la discreció. D’aquí que sigui tant important mantenir un ritme de vida equilibrat, centrat i sincer; una vida monàstica viscuda de cor, com un vertader regal que ens fa el Senyor i no pas com una càrrega o una imposició que precisa d’un desfogament. Pegar a un altre germà, que és un fet greu i que no és tant sinó infreqüent no pas tant impossible com en principi poguéssim pensar, és un desfogament punible amb càstig de Regla; però podem caure en la temptació d’altres desfogaments que considerem menors, però que creen el clima per caure en desviacions molt més grans. L’assistència i la puntualitat en l’Ofici Diví sempre corre el risc de ser negligida; un dia em trobo malament, a l’altre em reservo per si de cas i vaig caient en el pou de la indolència, de l’accídia i d’un pou és sempre molt difícil sortir-se’n. Les relacions amb l’exterior també si les portem d’una manera relaxada i esbiaixada poden ser pedra d’ensopec i causa de caure en un afalac per part d’altres que més d’hora que tard ens poden passar factura personal i comunitària. Cal tenir sempre ben present que on hi ha l’actuació puntual d’un monjo, hi ha la imatge de tota la comunitat; és més de tota l’Església. Per això el Dicasteri de la Doctrina de la Fe alerta sobre els: «comportaments escandalosos o conductes que pertorben l’ordre.» (Vademècum, 15). Per veure quina visió en pot tenir la societat un exemple concret, el Defensor del Poble escriu en el seu informe sobre els abusos sexuals a l’Església: «Los abusos sexuales en la Iglesia católica constituyen un grave problema social y de salud pública, que ha causado muchos daños. La gravedad del fenómeno deriva de la intensidad del daño que han sufrido las víctimas, de la cantidad de personas afectadas y de la defraudación de la confianza depositada por ellas y por una parte muy importante de la sociedad en una institución que ha tenido un poder innegable en España y una autoridad moral en la sociedad.»

No és pas que sant Benet no contempli la possibilitat de sancions o de càstigs, ben bé que parla d’assots per exemple, i per l’època no és un llenguatge pas estrany i a més sovint parla també de càstigs públics. El que sant Benet no vol en definitiva són arbitrarietats, excessos, desfogaments personals, que acabin per afectar a d’altres que res o poc tenen a veure amb la causa de la irritació del monjo. D’aquí que contempli la possibilitat de que aquesta ira es descarregui damunt dels més indefensos: infants i ancians i cerqui la manera d’evitar-ho i si es produeix de sancionar-ho amb l’objectiu d’evitar-ne la repetició. Del grau de compliment de les nostres obligacions com a monjos depèn sempre la nostra salut espiritual i d’aquesta la nostra conducta. Si hi ha incompliments, si hi ha mancances el risc de caure en aquests excessos, el risc de perdre la mesura i la ponderació, augmenta exponencialment. Una bona salut espiritual facilita una conducta de vida saludable i equilibrada, però tots correm riscos. Caldria concloure com escriu sant Bernat dient: «Considera les meves raons: no he pogut ensenyar una cosa diferent del que vaig aprendre. No m’ha semblat convenient descriure les pujades, perquè tinc més experiència de les baixades. Que Sant Benet t’exposi els graons d’humilitat, graons que ell va disposar, primer, en el seu cor. En quant a mi, només puc proposar-te l’ordre que he seguit en la meva baixada. Si reflexiones seriosament sobre això, tal vegada trobes aquí el teu propi camí de pujada.» (Els graons de la humilitat i de la supèrbia, 57,2).

QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 70

1 Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se, 2 i així establim que a ningú no li sigui permès d’excomunicar o d’assotar cap dels seus germans, llevat d’aquell a qui l’abat li n’hagi donat l’autorització. 3 «Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin». 4 Els infants, fins a l’edat de quinze anys, que estiguin sota la guarda i la correcció amatent de tots; 5 però també això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació. 6 El qui d’alguna manera s’atreveixi amb els de més edat sense autorització de l’abat o es desfogui sense discreció contra els infants, que sigui sotmès al càstig de regla, 7 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

No excedir-se en res, no atrevir-se amb els de més edat sense autorització de l’abat, no desfogar-se amb els infants, no defensar-ne un altre; actuar sempre amb mesura. Sentim la Regla ben sovint, cada dia, però segurament ens cal escoltar-la més, parar-hi atentament l’orella, no sigui que ens acabem creient superiors als altres, ens excedim en el que ens toca fer i arribem a creure’ns posseïdors de quelcom que no ens pertoca, perquè pertoca a tots, a tota la comunitat i no sols a nosaltres. No fer als altres el que no volem que ens facin a nosaltres, aquesta és la norma suprema del capítol; no considerar els altres com no volem que ens considerin a nosaltres.

Pegar un germà és una situació límit, però sovint caiem a donar bufetades morals, amb la llengua, amb fets, amb la murmuració. Fa poc Dario Viganò, prefecte de la Secretaria per a la Comunicació de la Santa Seu ha publicat una petita obra sota el títol El murmuri de la murmuració, recollint en gran part tot el que el Papa Francesc ha anat dient sobre aquest pecat. Es fa especial ressò de l’aplicació de les noves tecnologies que serveixen de potent altaveu per difondre murmuracions. Escriu Viganò que el pecat de la murmuració és fruit de l’enveja que posa de manifest la màxima incoherència de la humanitat, perquè l’enveja no desitja tenir el que l’altre té; ans al contrari, l’enveja desitja radicalment que l’altre no tingui el que jo no tinc o he perdut i essent decididament destructora està disposada fins i tot a la violència per tal que l’altre no pugui gaudir d’allò que jo no puc gaudir.

Déu ha donat a uns determinats talents i a uns altres d’altres; però tots són per posar-los al servei de la comunitat amb humilitat no pas amb supèrbia ni menys manipulant, dominant, imposant res a ningú. Ben sovint emprem per a nosaltres una mesura i per als altres una altra, evidentment més favorable, la que ens apliquem a nosaltres mateixos. Si cometem un error, si és nostre, no té pas importància i cerquem i trobem mil excuses per a justificar-nos o fins i tot ens fa gràcia. Per contra, si sorprenem a un germà en una falta, potser la mateixa que nosaltres hem comès, sobretot si és alguna a la qual hi som especialment sensibles perquè potser nosaltres mateixos la cometem sovint, o si ens agafa en un moment dolent, acabem per pensar que el món s’esfondra al nostre voltant, que tot està perdut si tal fet ha estat possible i que ens cal actuar amb contundència. Dues vares de mesurar, la que tenim per a cadascun de nosaltres i la que tenim per amidar els altres.

Veure la palla a l’ull de l’altre i no veure la biga en el nostre propi ull, com diu Jesús, ens succeeix ben sovint. I no és que sant Benet no ens encoratgi a la guarda i a la correcció amatent de tots; però també ens diu que això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació i sols a qui li hagin donat l’encàrrec qui li ha de donar, és a dir l’abat. De fet sant Benet cerca que l’ordre sigui responsabilitat de tots però que ningú, si l’abat no li ho ha concedit, no es prengui una responsabilitat que no li pertoca. Ho hem sentit aquesta setmana també en el capítol sobre els germans que van de viatge quan sant Benet amonestava «el qui s’atreveixi a sortir del clos del monestir i anar a qualsevol lloc o fer qualsevol cosa, per petita que sigui, sense ordre de l’abat» (RB 67,7). No ho diu sant Benet per atorgar a l’abat un poder il·limitat, sinó per contenir les nostres actuacions. Si una cosa l’hem de demanar ens la pensem dos cops abans de fer-la i és aquesta reflexió la que sant Benet ens demana.

Tenim un cuiner, un infermer, un bugader, un hostatger, un mestre de novicis, un cereller, un administrador, un sagristà, un liturgista, un mestre de cor; a cadascun li toca una responsabilitat concreta. Hi ha coses que de per si tots sabem que no ens pertoca de fer i d’altres que sabem segur que de forma directa o subsidiària sí ens corresponen, a vegades ben petites com ara tancar una porta, un llum, arreplegar un paper del terra o prestar un servei desatès. Per mitjà d’uns principis ben simples sant Benet ens mostra una línia de conducta per a cadascun de nosaltres, per a tots, siguem com siguem, tinguem els dons que tinguem, ningú hi està per damunt. Ens cal sempre partir de veure en l’altre un germà, un igual i que a partir d’això ens comportem com a persones responsables, amb respecte a la dignitat personal i als sentiments dels altres.

Hi ha ocasions en que la nostra visió de determinat esdeveniment ens altera i l’evolució de la situació pot arribar a provocar una mena d’explosió temperamental que desemboca en una paraula feridora, un determinat desig de venjança, una murmuració; en fi que la nostra pitjor cara surt a la llum i de vegades de quina manera. Sant Benet ens parla aleshores de determinades barreres de protecció. La primera que s’hagi rebut l’encàrrec exprés de l’abat; per tant és més que evident que si l’abat hi ha coses que no pot fer, cap germà ni pot ni ha de fer-les, tanmateix sense un encàrrec que mai no tindrà i que si ho fa per pròpia iniciativa equival a menystenir els germans i arrogar-se un poder que no té en cap cas, tot i que creguem sovint que si ho fem d’amagat i ningú no se n’adona ens justifica, però ja sabem que Jesús va dir que no hi ha res que tard o d’hora no se sàpiga. El segon consell o barrera que ens dona sant Benet es diferir la resposta, deixar refredar la situació, i ens ho diu quan parla de fer-ho en presència de tots; és a dir trencant amb la immediatesa, amb la sang calenta i això també costa, tots ho sabem. El fet de diferir, de no actuar en calent ens pot ajudar a retrobar la pau però sobretot, com en el cas de demanar permís a l’abat, a avaluar les raons que creiem tenir i descarregar-nos en certa manera del fardell emocional que ens pot encegar en un moment determinat.

És potser aquest un dels aspectes més difícils de la vida fraterna. Tot ho hem de fer, al menys procurar de fer-ho, amb mesura i ponderació; no actuant en calent, pensant en les causes i també en les conseqüències. És a dir posant Crist per davant de qualsevol altra cosa, per davant dels nostres interessos personals, dels nostres desitjos o capricis, del nostre orgull i de la nostra vanitat. Escriu Elvira Rodenas sobre Thomas Merton, en el llibre que escoltem al refetor durant el sopar: «Molts cops no són els altres els que ens impedeixen de ser feliços, som nosaltres que no sabem que volem i en lloc d’admetre-ho, pretenem que l’altre ens està impedint d’exercir la nostra llibertat. Paradoxalment és l’acceptació de Déu la que ens fa lliures i ens allibera de la tirania humana, ja que en servir Déu ja no podem viure en servitud humana» (Rodenas, Elvira. Thomas Merton. El hombre y su vida interior, p. 131).

QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 70

1 Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se, 2 i així establim que a ningú no li sigui permès d’excomunicar o d’assotar cap dels seus germans, llevat d’aquell a qui l’abat li n’hagi donat l’autorització. 3 «Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin». 4 Els infants, fins a l’edat de quinze anys, que estiguin sota la guarda i la correcció amatent de tots; 5 però també això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació. 6 El qui d’alguna manera s’atreveixi amb els de més edat sense autorització de l’abat o es desfogui sense discreció contra els infants, que sigui sotmès al càstig de regla, 7 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se.» Aquest capítol ens porta a parlar de dos temes, d’una banda la intolerància envers els altres, i també d’una legitimació de la violència, allò que la benedictina Joan Chittister defineix com la usurpació arrogant de l’autoritat. Siguem sincers, hi ha violències físiques, però també n’hi ha de morals i psicològiques i totes fan mal a qui les rep, a qui les practica i a la comunitat. L’espiritualitat monàstica depèn del compromís i de la fidelitat personal i no pas de la intimidació, ni en cap cas de la brutalitat. El bé no pot ser mai justificat pel mal, ho sabem, però no és tan estrany que practiquem el mal amb la remota intenció de voler fer el bé. L’abat Cassià Maria Just unifica aquest capítol amb l’anterior com aquells que ens presenten actituds contràries a la convivència monàstica; segurament fruit d’experiències que sant Benet visqué personalment. En el capítol anterior ha advertit contra el risc d’una amistat malentesa en el si d’una comunitat que pot arribar a ser ocasió d’escàndol; en aquest capítol ens parla d’un zel d’amargor que porta a corregir arbitràriament a un altre, imatge de les pròpies frustracions.

«Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin», ens diu sant Benet. Un tema important, el de com advertir i corregir de les faltes; sovint esperem que els altres s’adonin del que fan malament o del que als nostres ulls és una malifeta, quasi sempre no se n’adonen, aleshores ens desesperem i la nostra reacció corre el risc de ser a deshora, inoportuna i del tot contraproduent, és a dir que porti al qui ha faltat a refermar-se i, com diem habitualment, a tancar-se en banda. Això no vol pas dir que s’hagin de deixar passar les mancances, amb aquell igualitarisme asimètric present en tota la Regla de sant Benet, cal corregir «a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió» (RB 2,31). Certament és difícil també per l’abat corregir oportunament i eficaçment, o bé corre el risc de ser injust o dur, o al menys de ser titllat de ser-ho per qui rep la correcció; o bé el risc que els altres creguin que consent a un determinat membre de la comunitat. Aquí mateix moltes setmanes es diuen coses que fem malament, que molesten al conjunt de la comunitat o que no ajuden a la pacífica i monàstica convivència, i malgrat tot no en fem cas o sempre creiem que van per un altre. No cal cercar el temor, cal cercar el punt de convivència, de mútua estimació, de no cercar fer allò que ens ve de gust, sinó allò que cal fer. Quasi sempre davant d’una disjuntiva sabem què cal fer, però o bé per caprici o bé per comoditat tirem pel dret i fem allò que ens és plaent, sovint sols a nosaltres mateixos i aleshores també sovint ens acabem sentint incòmodes i fent sentir incòmodes els altres, quan de fet no seria tan difícil intentar sentir-nos bé tots plegats, potser amb un petit esforç solament. «Perquè està escrit: “El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú”», com ens diu sant Benet recordant Tobit 4,15. Podríem aplicar-ho de manera àmplia, de pensament, paraula, obra i omissió; no pensar dels altres el que no volem que pensin de nosaltres; no dir dels altres allò que no volem que diguin de nosaltres; no fer als altres allò que no volem que ens facin i fer pels altres allò que voldríem que fessin per nosaltres. Sembla fàcil, però no ho és; sols amb la mirada fita en Crist, no anteposant-li res, podrem intentar-ho de debò; perquè és Ell qui ha dit «El qui s’irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l’insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi acabarà al foc de l’infern.» (Mt 5,22) i també «Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien» (Lc 6,27) perquè el seu manament, el que hauríem de seguir cada dia, a cada moment és «que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat» (Jn 15,12).

Podria preguntar-nos també a nosaltres el Papa Francesc «en aquesta comunitat hi ha litigis entre vosaltres? Baralles per enveja? Hi ha murmuracions? Doncs no esteu en el camí de Jesucrist. Aquesta característica és molt important, perquè el dimoni intenta dividir-nos sempre. És el pare de la divisió.» (Cf. Homilia Santa Marta 29 d’abril 2014). Demanem al Senyor que aparti tothora de nosaltres la temptació de caure en la rancúnia, la murmuració i el menyspreu i que obri els nostres cors al seu amor infinit i ens faci capaços de ser-ne transmissors entre els qui tractem, com sovint demanem a Laudes.