QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 70

1 Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se, 2 i així establim que a ningú no li sigui permès d’excomunicar o d’assotar cap dels seus germans, llevat d’aquell a qui l’abat li n’hagi donat l’autorització. 3 «Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin». 4 Els infants, fins a l’edat de quinze anys, que estiguin sota la guarda i la correcció amatent de tots; 5 però també això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació. 6 El qui d’alguna manera s’atreveixi amb els de més edat sense autorització de l’abat o es desfogui sense discreció contra els infants, que sigui sotmès al càstig de regla, 7 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se.» Aquest capítol ens porta a parlar de dos temes, d’una banda la intolerància envers els altres, i també d’una legitimació de la violència, allò que la benedictina Joan Chittister defineix com la usurpació arrogant de l’autoritat. Siguem sincers, hi ha violències físiques, però també n’hi ha de morals i psicològiques i totes fan mal a qui les rep, a qui les practica i a la comunitat. L’espiritualitat monàstica depèn del compromís i de la fidelitat personal i no pas de la intimidació, ni en cap cas de la brutalitat. El bé no pot ser mai justificat pel mal, ho sabem, però no és tan estrany que practiquem el mal amb la remota intenció de voler fer el bé. L’abat Cassià Maria Just unifica aquest capítol amb l’anterior com aquells que ens presenten actituds contràries a la convivència monàstica; segurament fruit d’experiències que sant Benet visqué personalment. En el capítol anterior ha advertit contra el risc d’una amistat malentesa en el si d’una comunitat que pot arribar a ser ocasió d’escàndol; en aquest capítol ens parla d’un zel d’amargor que porta a corregir arbitràriament a un altre, imatge de les pròpies frustracions.

«Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin», ens diu sant Benet. Un tema important, el de com advertir i corregir de les faltes; sovint esperem que els altres s’adonin del que fan malament o del que als nostres ulls és una malifeta, quasi sempre no se n’adonen, aleshores ens desesperem i la nostra reacció corre el risc de ser a deshora, inoportuna i del tot contraproduent, és a dir que porti al qui ha faltat a refermar-se i, com diem habitualment, a tancar-se en banda. Això no vol pas dir que s’hagin de deixar passar les mancances, amb aquell igualitarisme asimètric present en tota la Regla de sant Benet, cal corregir «a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió» (RB 2,31). Certament és difícil també per l’abat corregir oportunament i eficaçment, o bé corre el risc de ser injust o dur, o al menys de ser titllat de ser-ho per qui rep la correcció; o bé el risc que els altres creguin que consent a un determinat membre de la comunitat. Aquí mateix moltes setmanes es diuen coses que fem malament, que molesten al conjunt de la comunitat o que no ajuden a la pacífica i monàstica convivència, i malgrat tot no en fem cas o sempre creiem que van per un altre. No cal cercar el temor, cal cercar el punt de convivència, de mútua estimació, de no cercar fer allò que ens ve de gust, sinó allò que cal fer. Quasi sempre davant d’una disjuntiva sabem què cal fer, però o bé per caprici o bé per comoditat tirem pel dret i fem allò que ens és plaent, sovint sols a nosaltres mateixos i aleshores també sovint ens acabem sentint incòmodes i fent sentir incòmodes els altres, quan de fet no seria tan difícil intentar sentir-nos bé tots plegats, potser amb un petit esforç solament. «Perquè està escrit: “El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú”», com ens diu sant Benet recordant Tobit 4,15. Podríem aplicar-ho de manera àmplia, de pensament, paraula, obra i omissió; no pensar dels altres el que no volem que pensin de nosaltres; no dir dels altres allò que no volem que diguin de nosaltres; no fer als altres allò que no volem que ens facin i fer pels altres allò que voldríem que fessin per nosaltres. Sembla fàcil, però no ho és; sols amb la mirada fita en Crist, no anteposant-li res, podrem intentar-ho de debò; perquè és Ell qui ha dit «El qui s’irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l’insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi acabarà al foc de l’infern.» (Mt 5,22) i també «Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien» (Lc 6,27) perquè el seu manament, el que hauríem de seguir cada dia, a cada moment és «que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat» (Jn 15,12).

Podria preguntar-nos també a nosaltres el Papa Francesc «en aquesta comunitat hi ha litigis entre vosaltres? Baralles per enveja? Hi ha murmuracions? Doncs no esteu en el camí de Jesucrist. Aquesta característica és molt important, perquè el dimoni intenta dividir-nos sempre. És el pare de la divisió.» (Cf. Homilia Santa Marta 29 d’abril 2014). Demanem al Senyor que aparti tothora de nosaltres la temptació de caure en la rancúnia, la murmuració i el menyspreu i que obri els nostres cors al seu amor infinit i ens faci capaços de ser-ne transmissors entre els qui tractem, com sovint demanem a Laudes.