PRÒLEG: L’ESCOLA DEL SERVEI DIVÍ

Del pròleg de la Regla de sant Benet (39-50)

39 I doncs, havent preguntat al Senyor, germans, qui habitarà al seu temple, hem sentit les condicions per habitar-hi, sempre que complim, tanmateix, els deures de qui hi habita. 40 Per tant, hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos per militar en la santa obediència dels preceptes. 41 I, per a allò que no pot en nosaltres la natura, preguem al Senyor que vulgui atorgar-nos l’ajut de la seva gràcia. 42 I si, defugint les penes de l’infern, volem arribar a la vida perdurable, 43 mentre encara ens vaga i som en aquest cos i hi cap de complir totes aquestes coses a la llum d’aquesta vida, 44 cal ara córrer i fer allò que ens aprofiti per sempre. 45 Cal que establim, doncs, una escola del servei diví. 46 En instituir-la, no esperem haver d’establir res d’aspre, res de feixuc. 47 Però si mai, seguint el dictat d’una justa raó, calia quelcom una mica més rigorós, per a esmena dels vicis o per a conservació de la caritat, 48 no abandonis de seguida, esfereït de terror, el camí de salvació, que al començament ha de ser forçosament estret. 49 Tanmateix, amb el progrés en la vida monàstica i en la fe, s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor. 50 Així, no decantant-nos mai del seu mestratge i perseverant en la seva doctrina dins el monestir fins a la mort, participarem dels sofriments del Crist amb la paciència, a fi que meresquem de compartir també el seu regne. Amén.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Cal que establim, doncs, una escola del servei diví.» La vida monàstica és entesa com una escola, és a dir, fem camí en el progrés en la vida monàstica i en la fe, són les dues matèries principals de les quals ens haurem d’examinar al final del curs de la nostra vida. Serem objecte d’una avaluació contínua on es tindrà en compte tota la nostra trajectòria, el nostre dia a dia de monjos. Podem triar ser com aquell alumne que comença bé o molt bé, però que a mesura que avança el curs, a mesura que va fent anys com a monjo, pensa que ja s’ho ha guanyat tot i que per a ell ja no són vàlides les prescripcions de la Regla, per a ell han prescrit perquè ja està de tornada de tot; el desencís i la pèrdua d’expectatives fan d’ell el monjo que remuga nit i dia, remuga pel menjar, remuga quan un altre parla o predica, i esdevé jutge implacable de tots sense creure’s subjecte a res ni a ningú; evidentment no progressa adequadament, en definitiva no progressa de cap manera o fins i tot tira enrere i a més enreda els companys i voldria que tots esdevinguessin com ell assentats en un inconformisme autodestructor, és aquell a qui a l’escola convidarien a abandonar els estudis o com a mínim a canviar d’escola.

Que no se’ns pugui dir com escoltàvem avui al beat Guerric: «Fins quan, peresós, has de jeure, quan et llevaràs del teu son? Un xic acluques els ulls, un xic t’adorms, un xic creues els braços estirant-te, i mentre dorms, sense que te n’adonis, Crist ressuscitarà del sepulcre i, quan passi la seva glòria, no mereixeràs ni veure’l d’esquena. Aleshores te’n penediràs, ja massa tard» (Sermó 3 sobre la Resurrecció del Senyor). Podem ser d’aquells alumnes que ara avancen, ara s’estanquen, segons els plagui el que els toca fer o viure o se’ls neguin els capricis, aquests necessiten millorar i deixar de banda els seus propis interessos per no anteposar res a Crist. Podem ser com qui va fent, que potser no ha començat amb una gran empenta però que a la fi va avançant i cada cop li agrada més progressar en la vida monàstica, s’hi va sentint cada cop més bé, pas a pas, sense ensurts i va progressant adequadament. Ens costarà molt de ser dels qui avancen amb fermesa i resolució, que no s’envaneixen de la seva bona observança i glorifiquen el Senyor sabent que és Crist qui actua en ells, fonamentant la seva vida monàstica sobre la roca. Sant Benet ens recorda que el Senyor espera de nosaltres que cada dia responguem amb fets a la nostra vocació, cada dia i amb fets, no ara si i ara no, tampoc abans si i ara no perquè estic decebut de tot i de tots; i amb fets, no amb paraules vanes i grans discursos per aplicar als altres i mai a nosaltres mateixos. Perquè és una escola de servei, de fets, no pas de teories per no aplicar-les mai, sinó per posar-les en pràctica cada dia, en cada germà, a cada moment. Aplicant la caritat, sense rondinar a tothora per tot creient-nos únics amos del destí dels altres. Servir és fer-ho cada dia, aixecar-se quan toca, fer el que cal fer i hem triat voluntàriament de fer, encara que sols sigui perquè és la nostra responsabilitat davant del Senyor i dels germans És en la vida diària on posem en joc la nostra temprança. El més fàcil és fugir d’estudi quan quelcom no ens convé i és el que en un moment o altre tots fem o tenim la temptació de fer. Portar a terme i suportar moments estèrils, improductius a curt termini, que ens aporten poca o cap brillantor, que sovint són anònims o no ens aporten reconeixements ni premis, per què fer-ho, doncs?

La temptació és eliminar les dificultats, defugir-les, fugir de la rutina, de la monotonia i qualsevol altra cosa ens sembla millor, sobretot si és fer la nostra i ens refugiem en el nostre egoisme com en un castell amb fossars ben fondos i espitlleres plenes de fletxes a punt de ser disparades sobre qui gosi torbar la nostra pau; falsa i individual pau. Obrim els fossars de la intolerància i llancem les fletxes de la murmuració amb tanta professionalitat que qualsevol personatge d’una novel·la de Walter Scott envejaria per a ell. Estar per estar tampoc no és la resposta, cal estar allí on ens cal estar, fer allò que ens cal fer amb llibertat, convençuts que és la nostra quotidianitat la que ens fa avançar vers Crist, l’únic objectiu que val la pena. Quotidianitat i rutina, regularitat en la pregària, el treball i la lectio divina; no pas com una finalitat en si mateixes sinó perquè la vida espiritual, la vida monàstica, ha de ser constant i ha d’estar centrada en Crist. La quotidianitat, el quefer de cada dia, eviten que el nostre cor i la nostra ment es dispersin i permeten concentrar-se, alliberen el cor per ocupar-se del que és vertaderament important, Crist. La quotidianitat, a la fi, ens allibera per atendre les coses de Déu, aquell el qual almenys algun cop vàrem creure que ens havia cridat a seguir-lo en aquesta escola. Perquè la nostra escola és una escola del servei diví, la crida ens ha estat feta per seguir el Senyor i és en aquest seguiment que la nostra fidelitat serà posada a prova. Cap vida cristiana ni cap vida monàstica pot fugir de moments de defallença i de temptació; tant més si no hi posem el coll i ens deixem endur pels nostres egoismes i capricis, les nostres falses comoditats i seguretats que no són tals. Els moments difícils sorgeixen ben sovint quan baixem la guàrdia de la nostra fidelitat, és aleshores que som més vulnerables que mai a la tristesa, la torbació, el pessimisme, el tedi i tantes altres coses. Les proves, les crisis són necessàries per créixer, però perquè no se’ns enduguin cal bastir els fonaments el més sòlidament que puguem en la pregària, el treball i la lectio divina; tot i així la nostra vida monàstica pot trontollar, però sense aquets fonaments segur que s’esfondra, podrem seguir potser al monestir però serà sols una aparença, una falsa vida de monjos, sense fonaments a l’envit de qualsevol temptació. Tot esdevindrà més important que la rutina de la nostra vida monàstica, una trucada, una visita, dormir unes hores més, i sucumbirem a tota temptació, fins i tot la cercarem perquè no ens sentirem segurs, ni feliços, ni alegres amb la nostra vida de cada dia; i ens caldrà cercar petits al·licients que ens apartaran cada dia més de la veritable escola, del servei, de Déu. Deia sant Bernat que «Déu escolta i no defrauda l’esperança d’aquells qui es mostren magnànims, pacients i unànimes. Aquestes virtuts són un testimoniatge irrecusable de fe, d’esperança i de caritat. En efecte, és evident que l’esperança genera la paciència i que la caritat origina la unió» (Sermó 5 sobre l’Ascensió del Senyor).

Fa pocs dies el nostre Abat General convidava la Congregació brasilera a respondre a la pregunta «som fidels a la nostra vocació?» Per respondre-la apuntava a revisar la nostra fidelitat al Senyor, a Aquell altre que ens crida a la comunió, i deia «la resposta és tota la Regla i tots els ensenyaments dels nostres pares i mares cistercencs. Tot en la vida de la comunitat monàstica és formació i obrir-se als dons de l’Esperit Sant. L’obediència és per això, l’estabilitat és per això, la fraternitat és per això, la conversió és per això, la humilitat, el silenci, l’escolta de la Paraula de Déu, l’ofici diví, el treball i el servei, tot és per fer del monestir un Cenacle obert a l’Esperit Sant.» Són les matèries que cursem en aquesta escola on el servei és el mitjà i l’objectiu Déu.