QUINS SÓN ELS INSTRUMENTS DE LES BONES OBRES

De la Regla de sant Benet
Capítol 4

1 Abans de tot, estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. 
2 Després, el proïsme com a si mateix. 
3 Després no matar.
4 No cometre adulteri.
5 No furtar. 
6 No cobejar.
7 No allevar fals testimoni.
8 Honorar tothom.
9 Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre. 
10 Abnegar-se un mateix per seguir el Crist. 
11 Mortificar el cos.
12 No lliurar-se als plaers.
13 Estimar el dejuni. 
14 Reconfortar els pobres.
15 Vestir el despullat.
16 Visitar els malalts. 
17 Enterrar els morts. 
18 Socórrer el qui passa tribulació. 
19 Consolar l’afligit. 
20 Apartar-se de les maneres de fer del món. 
21 No anteposar res a l’amor del Crist. 
22 No satisfer la ira. 
23 No guardar ressentiment. 
24 No tenir engany al cor. 
25 No donar una pau fingida. 
26 No abandonar la caritat. 
27 No jurar, no fos cas que perjurés. 
28 Dir la veritat amb el cor i amb la boca. 
29 No tornar mal per mal. 
30 No fer cap ofensa, sinó més aviat sofrir amb paciència les que ens fan. 
31 Estimar els enemics. 
32 No tornar maledicció per maledicció, sinó més aviat beneir. 
33 Suportar persecució per causa de la justícia. 
34 No ser orgullós. 
35 Ni donat al vi. 
36 Ni golut. 
37 Ni dormidor. 
38 Ni peresós. 
39 Ni murmurador. 
40 Ni criticaire 
41 Posar l’esperança en Déu. 
42 El bé que vegi, en ell, que l’atribueixi a Déu, no a si mateix; 
43 el mal, en canvi, sàpiga que el fa sempre ell, i que se l’imputi. 
44 Témer el dia del judici. 
45 Esglaiar-se de l’infern. 
46 Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual. 
47 Tenir cada dia la mort present davant els ulls. 
48 Vigilar tothora els actes de la pròpia vida. 
49 Tenir per cert que Déu el mira en tot lloc. 
50 Esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que li vénen al cor, i manifestar-los a l’ancià espiritual. 
51 Guardar la boca de paraules dolentes i indecoroses. 
52 No ser amic de parlar molt. 
53 No dir paraules vanes o que facin riure. 
54 No ser amic de riure molt o sorollosament.
55 Escoltar amb gust les lectures santes. 
56 Donar-se sovint a l’oració. 
57 Confessar cada dia a Déu en l’oració, amb llàgrimes i gemecs, les faltes passades, 58 i esmenar-se en endavant d’aquestes faltes. 
59 No satisfer els desigs de la carn. 
60 Avorrir la pròpia voluntat. 
61 Obeir en tot els manaments de l’abat, encara que ell —Déu no ho vulgui— faci altrament, recordant aquell precepte del Senyor: «Feu el que diuen, però no feu el que fan». 
62 No voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat. 
63 Practicar amb fets cada dia els manaments de Déu. 
64 Estimar la castedat. 
65 No odiar ningú. 
66 No tenir gelosia. 
67 No obrar per enveja. 
68 No ser amic de baralles. 
69 Defugir l’altivesa. 
70 Venerar els ancians. 
71 Estimar els més joves. 
72 En l’amor del Crist, pregar pels enemics. 
73 Fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit. 
74 I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu.
75 Vet aquí quins són els instruments del treball espiritual: 76 si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà amb aquell premi que Ell mateix ha promès: 77 «Que cap ull no ha vist, ni orella ha sentit, ni cor d’home ha pressentit allò que Déu té preparat per als qui l’estimen». 78 Però l’obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, són el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.» (Lc 10,27) aquest és el manament primer del Senyor i que sant Benet recull, però estimar Déu amb totes les forces i el proïsme no és quelcom imprecís sinó que la Regla ens ho concreta molt més, ens diu com ha de ser el nostre dia a dia, la pràctica d’aquest manament. La vida en comunitat no es limita a acomplir el que toca i prou, que ja seria una gran cosa, sinó que vol dir lliurar-se del tot a Crist i als germans, fer-ho tot per amor seguint l’exemple de Crist, i de tal manera que sempre estiguem promptes al que els germans i la comunitat necessitin. Sant Benet recull 74 sentències, la major part de les quals son cites de l’Escriptura i dels Pares. Crist hi és present, sempre i en tot moment, com la raó darrera i definitiva en la vida del monjo, el model de l’amor que se’ns demana aplicar. Una primera part recull el decàleg, també recull les obres de misericòrdia i un altre grup té un caràcter més escatològic. Sant Benet, al llarg del capítol i de l’enumeració ben concreta del que se’ns demana que fem, inclou també punts de reflexió que donen un sentit més profund al capítol.

Encara que complíssim aquest llarg llistat, el mèrit no hauríem d’atribuir-nos-el mai a nosaltres mateixos, sinó que sempre hem d’atribuir el bé a Déu mentre que el mal és responsabilitat nostra. La realitat ens porta ben sovint en el dia a dia a fer-ho a l’inrevés, fer els altres responsables de les nostres mancances i sentir-nos ben satisfets del que puguem fer bé. La culpa dels nostres mals sempre la donem als altres, i fins i tot demanem que ens ajudin a atribuir-los-hi, quasi mai cerquem el que hi ha en nosaltres de dolent. «Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre» ens diu sant Benet; no atribuïm doncs totes les causes de les nostres mancances als altres si volem que els altres ens les atribueixin a nosaltres.

L’instrument fonamental per aconseguir fer bones obres és l’amor. Sant Benet no pretén pas definir l’amor, ens mostra què és l’amor amb una guia pràctica, amb el guió de l’escola de l’amor. Qui ho acompleix i s’hi esmerça es fa capaç de Déu, capaç d’entendre el que vol dir que Déu és amor. Tal com Déu estima, així hem d’estimar també nosaltres. Sabem que estimar ho és tot, però ens cal estimar de debò. Sant Benet ens diu concretament el que és l’amor autèntic, les arrels del qual es trobem en l’Evangeli en cadascuna de les prescripcions que podem llegir en paral·lel a les Benaurances. Estimar vol dir lliurar-se pels altres així com Crist es va lliurar a la voluntat del Pare. Sant Benet desitja pels monjos una puresa de cor tan gran, que ho fem tot per amor, que l’amor de Déu commogui de tal manera els nostres cors que estiguem sempre prestos a qualsevol servei, tot i que sovint no ens vingui de gust fer-lo.

Déu ens proposa una elecció: o Ell o el nostre egoisme. Aquesta elecció afecta incondicionalment la nostra naturalesa, perquè aquesta té necessitat d’amor. L’amor ha de ser la característica del monjo i el termòmetre de l’amor a Déu és la caritat fraterna, l’amor com a lliurament a un altre, el servei als altres.

Fixem-nos en les frases curtes que escriu Sant Benet com «estimar als enemics», en totes les quals descobrim el misteri de la vida divina en el nostre interior. En dir-nos sant Benet que estimem els enemics, podríem pensar: és possible que en el monestir n’hi pugui haver? És clar que no, però de tant en tant podria establir-se entre alguns de nosaltres una certa hostilitat, una manca d’atenció i de tacte, una indiferència, una poca promptitud a prestar-nos servei de caritat… futileses que, malgrat tot, poden causar sofriment. Ens cal evitar aquest comportament, i si un dia som nosaltres l’objecte d’aquest tracte, procurem no tenir-ho en compte, no compadir-nos de nosaltres mateixos i no jutjar els altres precipitadament, ja que moltes actituds responen al temperament, a l’educació, a la nostra manera de veure les coses, potser més que a una mala intenció. Però, encara que fos així, que algú conscientment ens apartés, ens menyspreés, preguntem-nos si no hi tenim també nosaltres una part de responsabilitat, i en qualsevol cas, com diu sant Benet, ens cal «fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit», no deixar-ho per la posta del sol del darrer dia de la creació.

Déu pot fer obres admirables amb els instruments més pobres, tan pobres com ho som nosaltres. Viure amb aquesta confiança en una inesgotable font de generositat en el camí de la nostra conversió. No es tracta de mantenir-nos irreprotxables; només necessitem, amb una fidelitat cada dia més gran, intentar correspondre a l’amor de Déu, caminar vers aquest acompliment de l’amor.

Quan l’amor creix, el monjo progressa en totes les virtuts exercitades amb aquell anhel de vida eterna on sant Benet vol conduir-nos en orientar-ho tot cap a l’interior, cap a l’essencial, vers Crist. Per tant, quan estem temptats de vanitat, de mandra, del mal humor o de gelosia, pensem que el camp de batalla no és la nostra superficialitat. El combat s’entaula en el nostre interior.

És com si sant Benet ens preguntés: vols la vida eterna?, vius a la presència de Déu?, t’alimentes de la seva Paraula?, pregues amb freqüència? Tot això són crides a la interiorització. I sabem que el combat interior per la vida eterna es realitza en íntima unió amb Déu aquí i ara; per això se’ns diu que estavellem contra Crist els mals pensaments, ja que en aquest combat ell ja ha vençut. Si ens incorporem a ell, les nostres comunitats seran testimoni d’unitat. Una unitat que comença al nostre interior i que si som fidels serem capaços d’exterioritzar-la, de compartir-la amb els altres. No ens ha de preocupar que ens tinguin per sants abans de ser-ho, més aviat guardem-nos d’emprar expressions dures, massa generalitzades i precipitades, amb les quals exposem el nostre punt de vista com l’únic volgut per Déu, i considerem l’opinió dels altres com de poc interès. Al món dominen l’enveja i la gelosia, fruit de l’orgull i de l’egoisme. Sant Benet ens prevé. Per què tenim gelosia d’un germà? Perquè el nostre cor encara no és lliure. Si l’estiméssim, ens alegraríem del bé que veiem en ell, de l’estima de què és objecte i dels seus èxits, encara que falsament ens creguem nosaltres postergats.

D’entre els instruments de les bones obres en trobem dos que es complementen: «posar l’esperança en Déu» i «no desesperar mai de la seva misericòrdia», una cita que ens resulta ben familiar per cert. L’esperança demana puresa de cor i aquesta no s’adquireix en un dia, és treball de tota una vida. Déu ens vol conduir a la perfecció de l’amor i, poc a poc, ens va canviant tota il·lusió sobre nosaltres mateixos en una total confiança en la seva gràcia. L’esperança és fruit del combat de cada dia i aconseguir la puresa de cor una tasca de tota una vida.

Tots estem amenaçats per la temptació de la desesperació. És la temptació més difícil de superar. Confiem massa en nosaltres mateixos i poc en Déu, i ens desil·lusionem respecte al resultat dels nostres esforços. Per això el capítol acaba com havia començat: amb l’amor, que Déu té preparat pels qui l’estimen. I l’última frase hem de llegir-la amb atenció, és l’on i el com de l’amor: al monestir i amb diligència, sols així el monestir serà el lloc on aprendrem i exercitarem la caritat en tota la seva plenitud.