LA HUMILITAT: L’ONZÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,60-61

60 L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i sense esclats de veu, 61 tal com està escrit: «El savi es fa conèixer per les poques paraules».

Comentari de l'Abat Octavi Vilà

Les paraules, les expressions del cos i del rostre, els silencis són maneres de transmetre una actitud interior. El control sobre la paraula és un reflex de la calma, la seriositat, la densitat de la nostra interioritat; un silenci exterior per facilitar un silenci interior per transformar el cor en discreció, serenitat, dolcesa; aquesta suavitat, humilitat i gravetat de què ens parla sant Benet.

Cal primer reservar i defensar els espais i els moments del dia en què la pregària i el contacte amb la Paraula han d’ocupar tota la nostra atenció. En som conscients que no hem d’anteposar res a l’ofici diví? No cerquem com a excusa la nostra activitat, la que ens toca fer o la que no ens toca fer però ens ve de gust? Si fem quelcom ens donem ja per justificats per aixecar-nos més tard l’endemà, per arribar tard a l’ofici o ni tan sols anar-hi, quan de fet res no ens ho impedeix llevat de nosaltres mateixos? Cadascú de nosaltres pot respondre’s a si mateix. Costa certament abandonar o no recaure en inèrcies que portàvem abans de venir al monestir; però hem vingut per ser monjos, per dedicar la nostra vida a la recerca de Déu, per centrar-nos en Crist i hem vingut per la nostra pròpia voluntat, segurs que Crist ens hi ha cridat. Sols nosaltres i Déu mateix sabem el nostre grau de fidelitat a la pregària.

Quan hi dediquem el temps que cal, és aleshores que les paraules han de deixar lloc a la Paraula, aquella que s’ha encarnat i que és la nostra via privilegiada de comunicació amb qui ens ha cridat al monestir. El nostre no ha de ser un silenci estèril sinó un silenci fecund, apartem les paraules del nostre interior i exterior per fer lloc a la Paraula, perquè la Paraula penetri en nosaltres com una espasa de dos talls, hi arreli perquè donem bons fruits. Però fer silenci és responsabilitat nostra, la tasca de cadascun de nosaltres. Si hem vingut per a ser monjos, aleshores quin sentit té sols fer les coses per evitar que els superiors ens amonestin? Quin sentit té cercar la via per escapolir-nos del que ens cal fer i hem triat voluntàriament de fer? I encara més, quin sentit té afegir-hi el sentiment o difondre’l que faig el que vull perquè no em controlen vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre? Què hem vingut a fer? A cercar la nostra autocomplaença? No, hem vingut per cercar Crist en el clos del monestir, per tant cadascun som responsables de nosaltres mateixos, de mantenir el nostre nivell de vida espiritual i d’augmentar-lo, d’anar caminant dia a dia, nosaltres mateixos en som els primers responsables; si ho descuidem, si ens oblidem del que hem vingut a fer, que és centrar-nos mitjançant una vida de pregària, de contacte amb la Paraula i de treball, en Crist; anem malament, caminem pel límit de l’espadat i fàcilment podrem caure. Sucumbir a qualsevol temptació com la son, les distraccions, la peresa. Per això tenim un camí, un mitjà, un equilibri ja establert per sant Benet, fer a cada hora el que toca, posar a cada moment el seu gest, amb poques paraules i assenyades. Però no, cerquem el contacte amb la gent de fora la comunitat tant si toca com si no toca; ens extralimitem en les nostres funcions, evidentment a grat nostre.

«Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. (...) un temps de callar i un temps de parlar», diu el Cohèlet. Distribuïm-nos els temps d’acord amb el que toca a cada moment, ajudem la comunitat des de la nostra feina, la que ens han encomanat i no cap altra, parlant quan toca a les recreacions i mantenint el silenci quan cal, sobretot de camí a la pregària. Per fer això tenim un mitjà, el dia a dia, servint-nos de la rutina arribarem a poder fer silenci exterior i interior. Restar en silenci vol dir restar davant de Déu; trobar la quietud significa anar vers Déu, com el mateix Jesús ens mostra quan es retira sol a pregar. Fem silenci de Completes a Laudes, el nostre primer crit ha de ser «obriu-me els llavis Senyor», seguim fent silenci pel claustre en anar a la pregària, al refetor; fem silenci per fer camí vers Déu, per omplir-nos de la seva Paraula i obrir els nostres llavis, principalment per lloar-lo. Callar no vol dir no poder parlar, vol dir estar en pau amb un mateix, afavorir la vida interior; callar vol dir peregrinar, deia un pare del desert. El silenci ens disposa per l’encontre amb Déu en l’oració personal i comunitària, en les activitats ordinàries de cada dia, mitjançant la reverència i l’actitud d’escolta. Perquè el silenci ens permet escoltar a aquell que incansablement truca a la porta del nostre cor, tot esperant que li obrin.

Diu el Papa Francesc: «Cadascun de nosaltres sap com actua el Senyor misteriosament en el nostre cor, en la nostra ànima. I quin és el núvol, la potència, quin és l’estil de l’Esperit Sant per cobrir el nostre misteri? Aquest núvol en nosaltres, en la nostra vida es diu silenci: el silenci és precisament el núvol que cobreix el misteri de la nostra relació amb el Senyor, de la nostra santedat i dels nostres pecats, aquest misteri que no podem explicar. Però quan no hi ha silenci en la nostra vida, el misteri es perd, se’n va. Servar el misteri amb el silenci. Aquest és el núvol, aquesta és la potència de Déu per a nosaltres, aquesta és la força de l’Esperit Sant» (Homilia a Santa Marta, 20 desembre 2013).

El silenci, la pregària, com tot en la nostra vida, ha de sortir del fons del cor i així poder tenir espais de lectura privada, abandonar-nos a l’encontre amb Déu i la seva Paraula. Fer silenci per poder escoltar i facilitar l’escolta als germans.