LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7

35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Perseverar i coratge són dues idees centrals d’aquest capítol, que sant Benet reforça amb referències a l’Escriptura. Quan l’obediència resulta difícil, irritant, quan comporta posar-se davant de situacions d’injustícia, fins i tot aleshores l’Escriptura pot ajudar-nos a entendre la situació. «El diàleg comença veritablement quan acollim la Paraula de Déu en Crist present que ens parla, en Crist que camina amb nosaltres per parlar-nos i il•luminar-nos amb l’Escriptura» ens deia aquets dies el P. Abat General sobre la misericòrdia en la comunitat com a lloc de reconciliació, diàleg i de condonació dels deutes. Per qualsevol home o dona és difícil, impossible realment, encertar en tot i d’acord amb el criteri de tots. Això és vàlid per a tothom, òbviament també o potser encara més pels superiors. L’Escriptura és la nostra eina per al combat espiritual, però com escriu un comentarista, l’Escriptura no és un llibre de cuina, no té receptes escrites clarament per cada un dels nostres problemes, sinó que l’Escriptura s’obre a la nostra consideració, ens interpel·la, ens qüestiona per tal que, cercant les nostres pròpies respostes, puguem seguir endavant. L’Escriptura dóna llum a la vida monàstica, en fa una característica essencial, i Crist, la Paraula feta carn, n’és el centre com sant Benet ens recorda constantment.

L’alliberament de la nostra llibertat ve pel camí de l’obediència. Què vol dir obeir? Vol dir fonamentalment escoltar, estar atent al que ens diu Crist a través de la Paraula, per mitjà de l’abat i de la comunitat; però aquest camí de llibertat no és pas fàcil, ans al contrari, se’ns fa difícil, costerut i ben ple de pedres, que sovint identifiquem amb els nostres germans. Quan caiem en l’absoluta insatisfacció en la nostra vida el primer que ens caldria fer és revisar la nostra relació diària amb la Paraula. La nostra no és ni ha de ser una vida que respongui a petits i mundans incentius, no hem de ser com els nens, que si no ens donen el que volem, si no ens tracten millor que als altres en tot moment ens sentim postergats. Vivim en comunitat, avancem tots junts vers la vida eterna però la temptació d’avançar-hi sols i deixar els altres ran del camí ens envaeix amb massa freqüència. Els temps de les obediències mortificadores han passat, no té sentit frustrar-se per l’únic sentit de fer-ho, sense cap altre sentit de servei a Crist i als germans. Però davant un minvat sentit de la paraula obeir, sentim la temptació de fugir, i davant d’això sant Benet ens demana perseverar, no desencoratjar-nos, avançar en aquest camí de llibertat, d’una llibertat que se’ns ha promès i que desitgem amb totes les nostres forces.

L’amargor és un risc que correm, que ens farà sentir-nos exclosos, contra tot i contra tots, superiors a la fi als altres. Davant d’aquestes situacions cal recórrer a la Paraula que ens dóna la força necessària per seguir el nostre camí. Aguantar-ho tot pel Senyor, ens diu sant Benet. Sortosament els temps de les proves i les mortificacions sense cap altre sentit que aquest, sense respondre a cap altre objectiu han passat. Això no vol dir però que no interpretem a voltes algunes coses en aquesta clau i ens sentim ferits, tractats injustament i en situació adversa.

Fer el que diu sant Pau, i que sant Benet també recorda, això és, beneir el qui ens maleeix, certament seria difícil, però tampoc no cal que maleïm qualsevol que ens contradiu, no interpreta adequadament els nostres desitjos, o ens destorba de la nostra acomodatícia i beatífica rutina. A voltes hi ha coses que es diuen per alguna raó però que no cal tampoc entrar en detalls.

Ens recordava aquets dies l’Abat General que «Quan pensem en les nostres comunitats, o visitem les nostres comunitats, veiem que no és estrany que els germans o germanes “tinguin alguna cosa contra” els altres germans o germanes, o contra els superiors, o fins i tot contra si mateixos.”Estar en contra” és allò oposat a “estar amb” o “ser per a” de la comunió cristiana. És veritablement un problema que cal prendre’s seriosament. No es tracta tant de tenir diferents opinions, sinó d’una manca d’amor vers la persona de l’altre que fereix en profunditat a una comunitat i a l’Església sencera. És l’odi que apaga la caritat. A voltes es tracta tant sols de quelcom que el germà ens fa retret, que no li agrada de nosaltres, i del que ens acusa. Fins i tot en aquest cas cal prendre-s’ho seriosament, perquè vol dir que puc ser vertaderament responsable dels sentiments negatius del germà, de llur tristesa, de la minva de la seva pau.»

Cal tenir sempre present la humilitat, la paciència, no defallir, no fer-se enrere, tenir coratge, mantenint sempre l’esperança i la joia.