LA REVERÈNCIA EN LA PREGÀRIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 20

1 Si quan volem sol·licitar alguna cosa als poderosos, no ens hi atrevim sinó amb humilitat i amb reverència, 2 com més no caldrà pregar el Senyor, Déu de totes les coses, amb tota humilitat i amb una donació ben pura. 3 I sapiguem que serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció. 4 Per això la pregària ha de ser breu i pura, fora del cas que s’allargués per una efusió inspirada per la gràcia divina. 5 Però, que la pregària feta en comú sigui ben curta, i, quan el superior faci el senyal, que s’alcin tots alhora.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Hem sentit dir al papa Francesc aquests dies en la lectura al refetor de la Constitució Apostòlica Vultum Dei Quaerere que «La pregària litúrgica i personal és una exigència fonamental per alimentar la vostra contemplació: Si, «la pregària és el moll de l’os» de la vida consagrada, més encara ho és de la vida contemplativa. Avui dia moltes persones no saben pregar. I molts són els que senzillament no senten la necessitat de pregar o redueixen la seva relació amb Déu a una súplica en els moments de prova, quan no saben a qui dirigir-se. D’altres redueixen la seva pregària a una simple lloança en els moments de felicitat. En recitar i cantar les lloances del Senyor mitjançant la Litúrgia de les Hores, vosaltres us convertiu en la veu d’aquestes persones i, com els profetes, intercediu per la salvació de tots. La pregària personal us ajudarà a romandre unides al Senyor, com les sarments al cep, així la vostra vida donarà fruit en abundància (cf. Jn 15,1-15). Recordeu, però, que la vida de pregària i la vida contemplativa no es poden viure com un tancament en vosaltres, sinó que cal que eixamplin el cor per abraçar tota la humanitat, i molt especialment la que pateix» (VDQ 16).

Per pregar cal predisposar-s’hi amb humilitat, que per sant Benet és la condició de la pregària, de la pregària que arriba a tocar el cor de Déu. Una humilitat lligada a una justa consciència de la nostra condició, i arribar-hi depèn de nosaltres mateixos i per arribar-hi ens cal abandonar de manera radical l’arrogància i l’orgull que ens fan incapaços de veure la realitat amb lucidesa perquè, posant-nos com a centre de tot, ens fan veure les coses sols a través de nosaltres mateixos. La humiliat és la presa de consciència de la grandesa de l’altre, del misteri de l’altre; una experiència espiritual que ens porta al silenci i com ens diu sant Benet «serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció.» L’orgull fa molt soroll exteriorment i interiorment, sobretot dins nostre, mentre que la humilitat aprofundeix en el silenci interior i ens ajuda a trobar el nostre lloc. I si la humilitat és la presa de consciència de la grandesa de l’altre ho ha de ser molt més davant d’aquell que és tot altre, davant del qual hem de reconèixer que Ell és el creador, Déu, i nosaltres les seves creatures. Parlar amb Déu, pregar, ens ho ha dit el Papa Francesc, no és fer una llista de demandes sinó acostar-se a la pregària de Jesús, l’humil de cor; perquè humilitat vol dir també plena consciència de la nostra identitat, de la nostra dignitat de fills de Déu en el Fill.

Hi ha dues maneres de pregar. La primera és en comunitat, durant l’ofici diví, al qual no hem d’anteposar mai res, com ens diu Sant Benet (RB 43,3). Però hi ha també la pregària personal i si una té un temps concret establert, l’altra depèn de nosaltres i de la nostra disponibilitat. L’ofici diví té el seu moment quan tota la comunitat està reunida, uns al costat dels altres al mateix temps i en el mateix espai que és l’església o l’oratori. La pregària personal en canvi es fa quan l’Esperit ens toca el cor i és fa on un se sent més còmode, davant del sagrari, al claustre, a la cel·la. Si una és més formal, l’altra és més espiritual potser, i si una sembla reglada, l’altra brolla lliure del desig interior. Quan preguem junts preguem com a assemblea, com a Església; quan preguem en privat ens preparem per la pregària comunitària. En la pregària personal, més que un mètode o un sistema, el que importa és l’actitud, l’obertura, la reverència, l’expectació, la confiança i el goig de pregar. Però també ens podem trobar amb obstacles que ens impedeixin pregar, tals com la inèrcia espiritual, la confusió interior, la fredor o la manca de confiança en la seva eficàcia. Tancant-nos en nosaltres mateixos en l’autocomplaença dels propis pensaments no deixem espai al Senyor. Sovint el que fem amb el nostres talents per pregar és soterrar-los evitant el contacte amb l’aire, l’aigua i el sol, impedint que el contacte amb el món i les seves necessitats ens ajudin a fer-lo fructificar. Molts monjos bons, profunds, idealistes, volent fer de la seva pròpia vida un arquetip remodelant-se i cercant de respondre a una determinada imatge, acaben meditant i contemplant-se a si mateixos (Thomas Merton, La oración contemplativa). També ens podem deixar caure en el desànim, convençuts que amb la pregària res no obtindrem i davant d’això el remei és l’esperança i la confiança en el Senyor, la seguretat que ens escolta fins i tot abans de badar boca. Podem ser víctimes de la confusió, presoners del subjectivisme, de nosaltres mateixos, sentint-nos paralitzats, i aleshores la solució és obrir-se a l’Esperit. No hem de perdre mai de vista que la pregària monàstica, la salmòdia, la meditació, la lectio no són els objectius en si mateixos; tan sols preparen el camí perquè l’acció de Déu es faci realitat i ens il·lumini interiorment per mitjà de la fe. Per això en aquest capítol sant Benet ens convida a pregar, ens anima a la pregària personal. Perquè en expressió de sant Bernat, en la vida monàstica hem de simultanejar tres vocacions: la de Llàtzer, la de Marta i la de Maria; les vocacions del penitent, la del treballador, i la del contemplatiu. Pregar és a la fi cercar, la recerca de l’home que només troba la seva plena realització en el Déu que li surt a l’encontre, que es revela. La pregària és obertura i elevació del cor a Déu, una relació del tot personal amb Ell. Tot i que l’home es pugui oblidar del seu Creador, el Déu viu i veritable no deixa mai de prendre la iniciativa cridant l’home al seu encontre en la pregària. Ens diu el Catecisme de l’Església Catòlica que: «Aquesta iniciativa d’amor del Déu fidel és sempre el primer pas en la pregària; la iniciativa de l’home és sempre sols una resposta. A mesura que Déu es revela, i revela a l’home a si mateix, la pregària apareix com una crida recíproca, un profund esdeveniment d’aliança. A través de paraules i d’accions, té lloc un tràngol que compromet el cor humà. Aquest es revela a través de tota la història de la salvació» (CEC 2567).

Ell surt al nostre encontre, anem també nosaltres a trobar-lo i aleshores, pregant, envigorirem la nostra pregària i la nostra vida comunitària, la nostra vida de monjos.

Deia ahir mateix el Papa Francesc: «Aquesta crida és també per a nosaltres. Com no sentir aquí el ressò de la gran exhortació de sant Joan Pau II: “Obriu les portes!”? Malgrat això, en la nostra vida com a sacerdots i persones consagrades, es pot tenir amb freqüència la temptació de quedar-se una mica tancats, per por o per comoditat, en nosaltres mateixos i en els nostres àmbits. Però el camí que Jesús ens mostra és de sentit únic: sortir de nosaltres mateixos. És un viatge sense bitllet de tornada. Es tracta d’emprendre un èxode del nostre jo, de perdre la vida per ell (cf. Mc 8,35), seguint el camí del lliurament d’un mateix. D’altra banda, a Jesús no li agraden els recorreguts a mitges, les portes entreobertes, les vides de doble carril. Demana posar-se en camí lleugers, sortir renunciant a les pròpies seguretats, ancorats únicament en ell. En altres paraules, la vida dels seus deixebles més propers, com estem cridats a ser, està feta d’amor concret, és a dir, de servei i disponibilitat; és una vida en la qual no hi ha espais tancats ni propietat privada per a les nostres pròpies comoditats: almenys no n’hi hauria d’haver. Qui ha optat per configurar tota la seva existència amb Jesús ja no tria on estar, sinó que va allà on se l’envia, disposat a respondre a qui el crida; tampoc disposa del seu propi temps. La casa en la qual resideix no li pertany, perquè l’Església i el món són els espais oberts de la seva missió. El seu tresor és posar el Senyor enmig de la seva vida, sense buscar cap altra cosa que Ell. (...) Content amb el Senyor, no es conforma amb una vida mediocre, sinó que té un desig ardent de ser testimoni i d’arribar als altres; li agrada el risc i surt, no forçat per camins ja traçats, sinó obert i fidel a les rutes indicades per l’Esperit».

Obrim-nos doncs a l’Esperit tot pregant el Senyor, posant Crist al centre de les nostres vides, no anteposant-li mai res.