COM S’HAN DE CELEBRAR LES LAUDES ELS DIES D’ENTRE SETMANA

De la Regla de satnt Benet
Capítol 13

1 Els dies d’entre setmana, en canvi, l’ofici de laudes se celebrarà així: 2 Que es digui el salm seixanta-sis, sense antífona, una mica lent com el diumenge, a fi que tots hi siguin per al cinquanta, que s’ha de dir amb antífona. 3 Després d’aquest, es diran dos altres salms segons costum, això és: 4 el dilluns, el cinquè i el trenta-cinc; 5 el dimarts, el quaranta-dos i el cinquanta-sis; 6 el dimecres, el seixanta-tres i el seixanta-quatre; 7 el dijous, el vuitanta-set i el vuitanta-nou; 8 el divendres, el setanta-cinc i el noranta-u; 9 i el dissabte, el cent quaranta-dos i el càntic del Deuteronomi, dividit en dos glòries. 10 Els altres dies s’ha de dir un càntic tret dels Profetes, cada dia el seu, segons l’ús de l’Església romana. 11 Després d’això, seguiran els Laudate; en acabat, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de recitar de memòria, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i així s’acaba. 12 Que la celebració de les laudes i de les vespres mai no s’acabi sense que al final el superior digui segons costum l’oració dominical, escoltant-la tots, a causa de les espines de les desavinences que solen néixer, 13 a fi que, invitats pel compromís de la mateixa Oració, per la qual diuen: «perdoneu-nos així com nosaltres perdonem», es purifiquin de semblant defecte. 14 A les altres celebracions, en canvi, que es digui només l’última part de l’Oració de manera que tots responguin: «Ans deslliureu-nos del mal».

Comentari de l'Abat Octavi Vilà

El dia comença per a nosaltres pregant a l’albada i acaba pregant a la nit. Al llarg del dia, de cada dia, en la pregària fem memòria de la mort i de la resurrecció del Senyor; Crist nasqué en la tenebra de la nit, a mig matí amb la seva mort el dia esdevingué nit, però de bon matí, el dia de la Pasqua, Crist sortí victoriós del sepulcre i la nit es féu llum. Crist és el sol de justícia i també per a nosaltres a primera hora del matí, torna a brillar la llum, i recordem així, tot lloant-lo, que Crist ens ofereix cada dia la vida nova, vertadera, la vida de salvació. Certament avui la humanitat ja no té tanta basarda de la nit com en els temps de sant Benet però tot i així la joia d’un nou dia esdevé alegria comunitària. Escrivia Dietrich Bonhoeffer que la pregaria del matí no pertany a l’individu sinó a la comunitat cristiana unida per lligams fraternals. La calma del matí és el moment de la lloança d’acció de gràcies i de l’escolta atenta de la Paraula. Abans de reprendre qualsevol tasca que ens pertoqui lloem el Senyor que ens ha regalat un nou dia. El comencem tot incorporant-nos a una vida nova i això implica la misericòrdia, demanar el perdó i perdonar.

Sant Benet ens diu «Que la celebració de les laudes i de les vespres mai no s’acabi sense que al final el superior digui segons costum l’oració dominical, escoltant-la tots, a causa de les espines de les desavinences que solen néixer, a fi que, invitats pel compromís de la mateixa Oració, per la qual diuen: “perdoneu-nos així com nosaltres perdonem”, es purifiquin de semblant defecte.» El Parenostre, les primeres paraules de la Sagrada Escriptura que aprenem des de nens; que s’imprimeixen en la nostra memòria, que ens omplen la vida i ens acompanyen fins al darrer alè. Amb aquesta pregària, que Jesús mateix ens ensenyà, ens adonem que «no som plenament fills de Déu, sinó que hem d’arribar a ser-ho més i més mitjançant la nostra comunió cada vegada més profunda amb Crist. Ser fills equival a seguir Jesús» (Benet XVI, Jesús de Natzaret, Madrid 2007, p. 172). A cercar-lo, i els qui el cerquen el troben, i en trobar-lo el lloen, ens diu sant Agustí a les Confessions.

L’oració dominical, el Parenostre, recull i expressa també les necessitats humanes materials i espirituals: «Doneu-nos el nostre pa de cada dia, i perdoneu els nostres pecats». A causa de les necessitats i de les dificultats de perdonar i de ser perdonats cada dia, a causa de les espines de les desavinences que solen néixer, Jesús ens exhorta amb força: «Jo us dic: demaneu i se us donarà; busqueu i trobareu; crideu i se us obrirà. Perquè tot el qui demana, rep; el qui busca, troba; i al qui crida, se li obrirà» (Lc 11,9-10), com sentim en l’Evangeli d’avui. No es tracta de demanar per satisfer els propis desitjos, sinó més aviat per mantenir desperta l’amistat amb Déu. Com ho van experimentar els antics pares del desert i els contemplatius de tots els temps, cerquem per arribar a ser, amb la pregària, amics de Déu. Cada vegada que resem el Parenostre, la nostra veu s’entrellaça amb la de l’Església, perquè qui prega no està mai sol. Per no estar sols ens cal perdonar i ser perdonats. «No hem de limitar-nos a esperar la seva misericòrdia. Hem de saber amb certesa que potser nosaltres podem arribar a ser misericordiosos com el Pare, perquè aquesta és la plenitud de la vida, de la vida eterna que Jesús ens permet acollir a través de la nostra misèria, deixant-nos guarir i estimar per Ell per aprendre a tenir la seva mirada sobre les misèries del nostre proïsme» (Mauro-Guiseppe Lepori, La misericòrdia en les nostres comunitats).

Sant Benet no ens demana solament ser misericordiosos com el Pare; ens demana en primer lloc ser conscients de la nostra misèria, de l’estat de vida reduïda en el qual ens trobem i ens pregunta si desitgem de debò viure en plenitud, si de debò volem que Crist es faci càrrec de les nostres misèries per guarir-nos i donar-nos la vida. Ser conscients de la nostra misèria, del nostre estat de misèria, i que per això tenim necessitat de ser perdonats i de perdonar, tenim necessitat de Crist i necessitem els uns dels altres, necessitem de la comunitat. Déu és el nostre Pare, el de tots, no sols un pare individual, sinó un pare comunitari.

Ens deia l’Abat General aquests dies en el Capítol de la Congregació de Castella que: «Solem desitjar la compassió de Déu i dels altres, però no els permetem fer-se propers a nosaltres, que prenguin cura de nosaltres i de la nostra misèria. Molts germans i germanes en les nostres comunitats ploren per terra perquè són o se senten víctimes dels altres, però després no accepten que el superior, la superiora, la comunitat, tinguin cura d’ells, que afrontin amb ells els seus malestars. No accepten fer un camí de guarició, de cura, acompanyats dels altres. D’altra banda, uns altres estan “mig morts”, però s’acontenten amb aquesta mitja vida, no desitgen res, no esperen res més. O estan convençuts que la seva “mitja vida” és ja una plenitud. En el fons és un problema d’idolatria, quan trobem monjos i monges que “adoren” el seu treball, el seu càrrec, fins i tot quan ja no el tenen, la seva autonomia, la seva perfecció moral, o les seves amistats particulars, i no desitgen res més, és a dir, no desitgen Déu».

Per viure cal desitjar Déu, cal cercar-lo, cal tenir necessitat de perdonar i de ser perdonats per poder viure no amb mitja vida, no sobrevivint, sinó amb plenitud. Qui s’acontenta amb mitja vida, a sobreviure, a restar al monestir perquè no es veu vivint a fora, no perdona ni vol ser perdonat perquè no reconeix ser feble, no viu amb plenitud, no cerca Crist, no té pau ni dóna pau a la comunitat. Pregària i necessitat de rebre i de donar el perdó ja que com escriu l’abat sant Doroteu: «qui està enfortit per l’oració o la meditació tolerarà fàcilment, sense perdre la calma, a un germà que l’insulta. D’altres vegades suportarà amb paciència al seu germà, perquè es tracta d’algú a qui professa gran afecte. De vegades també per menyspreu, perquè té en res al qui vol pertorbar-ho i no es digna prendre’l en consideració, com si es tractés del més menyspreable dels homes, ni es digna respondre-li paraula, ni esmentar als altres les seves malediccions i injúries. D’aquí prové, com he dit, el que un no es torbi ni s’afligeixi, si menysprea i té en res el que diuen. En canvi, la torbació o aflicció per les paraules d’un germà prové d’una mala disposició momentània o de l’odi cap al germà. També poden adduir-se altres causes. Però, si examinem atentament la qüestió, veurem que la causa de tota pertorbació consisteix que ningú s’acusa a si mateix. D’aquí deriva tota molèstia i aflicció, d’aquí deriva el que mai trobem descans; i això no ha d’estranyar-nos, ja que els sants ens ensenyen que aquesta acusació d’un mateix és l’únic camí que ens pot portar a la pau. Que això és veritat, ho hem comprovat en múltiples ocasions; i nosaltres, amb tot, esperem amb anhel trobar el descans, malgrat la nostra desídia, o pensem caminar pel camí recte, malgrat les nostres repetides impaciències i de la nostra resistència a acusar-nos a nosaltres mateixos» (sant Doroteu, abat, Instrucció 7, sobre la acusació d’un mateix).

Escriu el Papa Francesc en la Constitució Apostòlica Vultum Dei quaerere, sobre la vida contemplativa que «les persones consagrades, els qui per la consagració “segueixen al Senyor de manera especial, de manera profètica”, són cridades a descobrir els signes de la presència de Déu en la vida quotidiana, a ser conscients interlocutors capaços de reconèixer els interrogants que Déu i la humanitat ens plantegen. Per a cada consagrat i consagrada el gran desafiament consisteix en la capacitat de continuar cercant Déu “amb els ulls de la fe en un món que ignora la seva presència”, tornant a proposar a l’home i a la dona d’avui la vida casta, pobre i obedient de Jesús com a signe creïble i fiable, arribant a ser d’aquesta manera, “exegesi viva de la Paraula de Déu”. Descobrir els signes de la presència de Déu en la pregària, en la vida comunitària perdonant i demanant perdó».

Avui l’Evangeli i la Regla ens fan centrar la mirada en l’oració dominical, el Parenostre, que com a mínim preguem sis vegades al dia. Posem-hi els cinc sentits en pregar-la, segurs que qui si el cerquem trobarem Déu, que si truquem Ell ens obrirà, que el que li demanem ens ho concedirà.