diumenge, 23 de febrer del 2020

EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA: ELS DIES DE QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 48,14-25

14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 23 febrer 2020

La nostra vida es fonamenta en tres pilars: La pregària, sigui comunitària o bé personal, el treball i la lectura, sigui de la Paraula de Déu o dels pares. D’aquest tercer pilar ens parla avui sant Benet. No l’hem pas de negligir, forma part fonamental de la nostra vida i de la nostra formació permanent; del nostre camí cap a la vida eterna. El coneixement de les lletres i la recerca de Déu són dos aspectes intrínsecament lligats en la mateixa vida de sant Benet. Una de les principals ocupacions del monjo és la Lectio Divina; tant que avui en aquesta part del capítol XLVIII sant Benet pressuposa que cada monestir, ja a la seva època, disposava de suficients volums perquè aquesta lectura fos àmplia i rica en contingut i en extensió. No era pas fàcil aleshores; però ja des dels seus orígens la vida monàstica està estretament lligada a la formació intel·lectual, teològica dels monjos; cadascun en la mesura de les seves possibilitats. Els monjos, en l’època de sant Benet, no adquirien la seva formació de manera acadèmica, sinó en el mateix monestir, mantenint l’equilibri entre les diferents parts de la seva vida. Això ha donat lloc al concepte de teologia monàstica en contrast, que no pas en oposició, a la teologia escolàstica, entesa com la que es tractava en les escoles catedralícies de la època.

És un tema estretament lligat amb la mateixa figura de sant Benet, amb la seva formació molt més experencial que acadèmica en l’aspecte teològic, en algú que venia de la formació jurídica en el baix Imperi Romà. En el mateix text de la Regla aquesta doble vessant, coneixement de les lletres i recerca de Déu, es fa ben present. Certament en l’època de sant Benet no es parla de lectura personal, en el sentit de fer-ho en silenci, sinó que sempre es parla de lectura en la doble vessant de llegir i escoltar, d’aquí que recomani tant directament de fer-ho en silenci durant les hores de descans perquè no es molesti als altres que potser reposen. Així expliquen, que quan Pere el Venerable estava refredat no podia ni expressar-se en públic ni fer la seva Lectio, ja que no estava en disposició de vocalitzar la seva lectura.
Les coses d’abans han passat, en certa manera, ara ja no és un problema llegir en privat, sense articular paraula; en aquest aspecte les coses han canviat però no pas en el de la importància de la lectura en la nostra vida, en la nostra autoformació. Hi dediquem forces hores, una hora al matí i una altre a la tarda al contacte amb la Paraula de Déu o el magisteri dels pares de l’Església o d’altres mestres espirituals. Escoltem la lectura al refetor en dinar i en sopar, que ens pot agradar o hi podem prestar més o menys atenció segons sigui, i també la de la col·lació a més de la que podem escollir en funció de les nostres necessitats si estudiem o hem de preparar quelcom, o dels nostres interessos o preferències. Fet i fet al cap de l’any hi dediquem una part important del nostre temps a la lectura i això ens ha de servir de profit per la nostra vida.

Sant Benet ens convida a no negligir aquesta lectura, fins i tot a vigilar que no la descuidi ningú, i ho fa amb la seva habitual contundència en afegir-hi la frase Déu no ho vulgui, referit a que siguem peresosos, negligents o pedra d’ensopec per als altres, objecte de destorb, de distracció. No és pas un caprici, una predilecció personal de sant Benet, sinó que està en la línia del convenciment de que la nostra vida és un camí, cap a la vida eterna, i per recórrer-lo ens cal l’aliment espiritual i aquest l’aconseguim amb la pregària i amb la lectura, sigui de la Paraula de Déu, fonamental en la nostra vida, sigui amb la lectura de tots aquells que l’han estudiada i reflexionat sobre ella. Parem-hi atenció, imitem per exemple aquells qui ens ha precedit i que amb una constància admirable han recorregut les pàgines de la Sagrada Escriptura, al llarg de la seva vida diverses vegades; descobrint-hi sempre quelcom de nou, deixant-se sorprendre per la Paraula de Déu directament dirigida al nostre cor i a la nostra ment.

Com escriu el Papa Benet XVI en l’Exhortació post sinodal Verbum Domini, sobre la Paraula de Déu en la vida i la missió de l’Església: «Pel que fa a la vida consagrada, el Sínode ha recordat abans de res que «neix de l’escolta de la Paraula de Déu i acull l’Evangeli com la seva norma de vida». En aquest sentit, viure seguint a Crist cast, pobre i obedient, es converteix «en exegesis viva de la Paraula de Déu». L’Esperit Sant, en virtut del qual s’ha escrit la Bíblia, és el mateix que «ha il·luminat amb llum nova la Paraula de Déu als fundadors i fundadores. D’ella ha brollat cada carisma i d’ella vol ser expressió cada regla», donant origen a itineraris de vida cristiana marcats per la radicalitat evangèlica.» (VD, 83)

diumenge, 16 de febrer del 2020

ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA

De la Regla de sant Benet
Capítol 43

1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori, potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots, menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

De tarditate veniendi ad Eccclesiam. Aquesta era la fórmula emprada per acusar-se al capítol de culpes de les faltes relacionades amb arribar tard a l’Ofici Diví, perquè d’això va el capítol que avui ens surt al pas. O sigui que el perill de fer-hi tard no és quelcom estrany a la vida monàstica, això sí és una falta i no pas petita. El perquè ens ho diu aquest capítol que conté una de les frases més emblemàtiques de la Regla: Ergo nihil operi Dei præponatur, que no s’anteposi res a l’Ofici Diví. Sant Benet fa servir aquesta expressió, diguem-ne que forta, també al capítol IV, Nihil amori Christi præponere, no anteposar res a l’amor del Crist; equipara doncs l’Ofici Diví amb l’amor del Crist, ressalta així la presència del Senyor en la pregària comunitària.

Aquesta és la raó de fons, la raó fonamental i vertadera, per la qual no hem de fer tard a l’Ofici, perquè, per expressar-ho d’alguna manera, l’estimat ens hi espera i no convé per a nosaltres fer-lo esperar, ens delim per anar al seu encontre, com ens podríem delir per anar a l’encontre de l’estimada; que potser és un sentiment que alguns hem conegut al llarg de la nostra vida i que expressa l’amor, l’anhel que aquest encontre ens provoca. La pregària, l’Ofici Diví tant com la Lectio i no cal dir l’Eucaristia, no l’hauríem de veure tant com un treball, una obligació, que la tenim certament, sinó més aviat com l’ocasió privilegiada de l’encontre amb el Senyor i és en aquest sentit que anar-hi de gust i a temps no ens ha pas de costar.

Reflexions més o menys poètiques a banda, sant Benet sap molt bé, perquè fruit de la seva experiència sembla que no se n’hi escapi ni una i que quan nosaltres hi anem, ell ja en ve; que podem tenir la temptació, i caure-hi, de fer tard a l’Ofici Diví. Ens proposa diversos remeis; el primer i més eficaç és que tant bon punt escoltem el senyal, la campana que ens hi convoca, ho deixem tot i amb gran rapidesa, però sense caure en facècies, es a dir amb la gravetat que demana a qui anem a trobar i el lloc cap al qual ens dirigim, anar-hi. Això ja ens costa a vegades; una feina a punt d’acabar, una visita que s’allarga un xic i algunes altres coses que hauríem de vigilar a no caure-hi. A vegades ho fem amb la més bona intenció, per no deixar algú amb la paraula a la boca, sigui de manera presencial o sigui per telèfon; però intentem de dir-los-hi que ha sonat la campana i que aquesta ens convoca a l’Ofici Diví, a l’encontre amb el Senyor, de ben segur que no s’ofendrà ningú, ans al contrari els ajudarem a entendre una mica més la nostra vida i quin és el seu centre.

Però malgrat que sant Benet ens exhorti a no fer tard i que ens digui el que hem de fer per no fer tard, sap que tard o d’hora farem tard, aleshores, previsor com és, ja ens diu el que hem de fer, no pas quedar-nos fora de l’oratori, ni encara menys tornar-nos-en al llit, si es tracta de Matines; res d’això, sinó que hem d’anar-hi igualment a l’oratori i donar-ne allò que abans se’n deia satisfacció, és a dir mostrar d’alguna manera públic penediment pel retard; per això sant Benet ens diu de quedar-nos al darrer lloc, fent penitència tot cercant l’esmena, la satisfacció per la falta comesa. La Regla és ben pràctica, ens diu això perquè sant Benet sap de quin peu calcem, sap que si ens quedem a fora acabarem per entretenir-nos amb qualsevol altre cosa i serà pitjor el remei que l’enfermetat i ho perdrem tot, cosa que sant Benet ens anima a evitar de totes, totes.

Aquest capítol encara ens diu una cosa més, perquè ens parla de seure tots plegats a taula, d’estar tots al refetor al moment de beneir la taula, que no és un moment menor; fins al punt de que si hi manquem acabarem per ser exclosos de la taula comuna i se’ns privarà del vi; aquella beguda que sant Benet ja ens diu que és difícil que el monjo hi renunciï, i que tolera tenint en consideració la flaquesa dels febles (RB 40,3). En resum sant Benet ens convida, ens indica, que no hem de fer tard a cap acte comunitari, sigui a l’església, sigui al refetor, sigui on sigui. Val a dir que a vegades ens va d’un minut, fins i tot de segons, que fem tard; raó que ens demostra que ser-hi a temps no pot ser tampoc tant difícil, cosa de deixar el que tenim entre mans un minut o dos abans i anar tot dret cap a l’església, perquè així evitem alhora molèsties i distraccions a la resta de la comunitat que s’ha de moure al cor o bé passar-nos els llibres, si és el cas.

El centre d’aquest capítol no és altre que la presència de Crist en la nostra vida, no una presència puntual o parcial, sinó en cada un dels moments de la nostra jornada; per això sant Benet ja ens diu que «el primer graó de la humilitat és que mantingui sempre davant els ulls el temor de Déu i eviti completament d’oblidar-lo» (RB 7,10). Ens diu sant Elred: «Imaginem ara a algú que, considerant la Regla de Sant Benet com un bon instrument per a desarrelar amb major facilitat els vicis i complir millor els preceptes evangèlics, no arrenca amb ell els vicis ni adquireix les virtuts. No haurem d’afirmar que abusa d’aquest òptim instrument per a la seva utilitat i que, tenint per tant per al seu mal la Regla, no compleix els preceptes de Crist?» (Speculum Caritatis, 93). Per arrencar els vicis, com ho és el de la impuntualitat, i adquirir les virtuts hem de saber usar bé la Regla, aquest òptim instrument, no anteposant res ni al Crist ni a l’Ofici Diví.

diumenge, 9 de febrer del 2020

ELS GERMANS MALALTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 36

1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d’aquests meus tan petits, a mi m’ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l’honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s’han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l’abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l’ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se’ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s’abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l’abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La salut i la malaltia, la joventut i la vellesa, la vida i la mort no són conceptes antitètics com ens pot semblar a primer cop d’ull, sinó que tots plegats conformen la nostra existència. La societat actual que tant valora les idees d’èxit, de bellesa, de poder i tantes altres similars en el seu caràcter fugisser, té la tendència a amagar o a obviar tot allò que pot enterbolir una imatge pensada com a idíl·lica de la nostra vida, quan de fet no ho és perquè és irreal i incompleta. El jove d’avui és el vell de demà, el malalt de demà és el sa d’avui i res hi tant cert com que si naixem, hem de morir.

Això serveix per a tota la humanitat, per molt que ho vulgui obviar, però pel que fa a nosaltres cristians, monjos, ho hem de viure d’una manera determinada perquè Crist, aquell qui morint i ressuscitant vencé la mort, és el centre de la nostra vida, el nostre model i referent i això s’ha de notar, cal tenir-ho pressent en totes les etapes, en tots els moments de la nostra vida; en els que podem qualificar de bons i en els que adjectivem com a dolents. Mentre la societat que ens envolta s’entesta en amagar certes realitats que no li agraden, nosaltres convivim amb els nostres ancians i quan ens arriba la mort no l’amaguem, ans al contrari, la tenim com allò que és per a qualsevol creient, el pas de la vida terrena a la vida plena i vertadera, aquella que ens ofereix el mateix Crist.

Davant de la malaltia, davant de la vellesa o de la mort hi hem vist a molts germans nostres, també segurament a molts familiars o a alguns amics; hi ha actituds diferents, com diverses són les nostres vides. La serenor confiada d’uns ens serveix de model; l’angoixa no dissimulada d’altres ha de ser per a nosaltres causa de compassió i de comunió fraterna amb aquell que sofreix. Al llarg de la nostra vida podem triar entre certes coses, però davant la malaltia, la vellesa o la mateixa mort, és Déu qui disposa, nosaltres no podem escollir ni com ni quan emmalaltir o morir.

Aquesta setmana la premsa recollia la celebració del dia mundial contra el càncer, una de les malalties més esteses de la nostra societat; alguns dels articles i testimonis parlaven de les preguntes que sorgeixen davant la notificació d’aquesta malaltia, quan el pacient escolta de boca del metge el diagnòstic i l’anunci del procés mèdic subsegüent; és un moment clau, que marca un abans i un després en la vida del protagonista. I aquest és tant sols un exemple, perquè el mateix pot servir per a qualsevol circumstància similar, sigui quina sigui la malaltia o la degeneració que ens porti la vellesa.

No és fàcil controlar les reaccions ni els sentiments, però no hauríem d’oblidar mai que en la nostra vida el centre és Crist i això d’una banda ens ha de mostrar sempre confiats, que no vol pas dir resignats, i sobretot ens ha de fer esperançats. Sembla que sant Benet ja ho tenia present tot això, perquè en aquest capítol ens parla dels malalts i dels germans que els envolten, tota la comunitat, però molt especialment els qui en tenen una cura especial. Recomana servir-los com al mateix Crist, com si fossin realment Crist, fer-ho amb paciència i als malalts els demana també de ser pacients, com no, si això mateix ens ho diu al llarg de tota la Regla, els prega de no ser exigents, de mirar de no contristar i això serveix tant per les malaltís físiques com les de l’ànima, que ens empenyen a voler ser pedra d’ensopec per als altres.

Sant Benet ens posa al lloc dels malalts i dels qui en tenen cura, directa o indirecta; perquè sap molt bé que els papers són intercanviables i podem passar de l’un a l’altre sense masses anuncis previs. La malaltia viscuda des de la fe, viscuda en comunitat, hauria de ser un referent, un toc d’atenció a com viu la resta de la societat aquestes situacions; molts cops amb familiars i amics bolcats en l’atenció i el suport; però també moltes altres vegades deixant al malalt o a l’ancià en un volgut o inconscient abandó i en la solitud.

En la nostra mateixa comunitat veiem aquell qui s’esforça per superar les limitacions físiques pròpies de l’edat o de la malaltia per no abandonar la vida comunitària, en la mesura de les seves possibilitats. Tots tenim presents germans nostres, avui mateix o fa ben pocs anys, assistint a la totalitat de l’Ofici Diví, fins i tot essent els primers a arribar-hi, treballant tant com permeten les seves forces i esdevenint així un exemple per a tots nosaltres. Perquè temptats tant sovint de negligir un aspecte o altre de la nostra vida diària en raó d’una malaltia, que potser té una part de psicosomàtica, la temptació malda per amputar-nos part de la nostra rutina, de la nostra vida en plenitud. Cadascú s’ho sap, si es força massa o si pot fer quelcom de més, cadascú i Déu mateix; però sempre és enriquidor veure com per exemple assistir a Matines per alguns germans nostres ja grans, és com anar a la font d’on brolla l’energia que els permet sostenir la seva vida espiritual a bon ritme.

La malaltia, la vellesa, la pèrdua de les forces, per l’edat o per un altre motiu, esdevenen així part de la riquesa de la vida monàstica i en aquest capítol veiem com sant Benet ja en parlava; per tant que tot plegat no ens ve de nou. Aquí si que el pas de la teòrica a la pràctica és ben fàcil; servir o acompanyar als germans malalts, als nostres mateixos familiars, que també ens succeeix, ho tenim a l’abast i ser servits i acompanyats nosaltres mateixos, Déu ens ho té reservat per un moment o altre de la nostra vida, perquè en aquest tema si que no hi ha antiguitats, qualsevol de nosaltres pot precisar de ser atès o d’atendre; de ser qui està al llit d’un hospital tant com de ser qui li dona la mà bora el llit estant.

En qualsevol situació mirem al Crist, perquè ell, servent sofrent, sabé estar al costat dels malalts, amb paciència, amb compassió i sobretot amb amor. Cal sempre donar les gràcies als nostres germans que tenen cura dels malalts, amb eficàcia i paciència, dirigents, sol·lícits i temorosos de Déu i també de donar-les als nostres germans que enmig de limitacions i xacres pròpies de l’edat o de la malaltia, són capaços de no contristar-nos, de seguir essent per a tots nosaltres, peresosos, com diria sant Benet, un model i un estímul per a superar qualsevol temptació que mal fonamentada en la malaltia ens pogués assaltar, Déu no ho vulgui. Com ens deia avui sant Climent primer de Roma a Matines, tallant de soca-rel tot ressentiment i tota enveja, recordem sempre, sans o malalts: «la necessitat d’agradar a Déu omnipotent, vivint pietosament en la justícia, en la veritat, en la generositat, mantenint la concòrdia amb el perdó de les ofenses, la caritat, la pau i una equitat assídua (...) amb esperit d’humilitat envers Déu, Pare i Creador, i envers tots els homes.» (Carta als cristians de Corint).

diumenge, 2 de febrer del 2020

Sl S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 29

1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Els monjos, com el comú dels mortals, com tot cristià, fem el bé, fem allò que no està tant bé i també fem allò que està francament malament. És la mateixa naturalesa humana que en haver perdut aquella imatge de Déu que tenia en el seu origen, ens deixa a mercè d’obrar al nostre arbitri, quan no al nostre caprici. No sempre fem el bé, sant Benet ho sap prou bé, i no el fem perquè no deixem que la nostra manera d’obrar es vagi conformant més i més al nostre model que és Crist mateix. Ens hauríem de repetir sovint la frase de Joan Baptista, «Ell ha de créixer, i jo he de minvar.» (Jn 3,30); però ens costa a tots i sovint els que volem créixer som nosaltres, imposant la nostra voluntat als altres quan no a Déu mateix. Per mirar d’adonar-nos de que no anem bé, per intentar de canviar el nostre rumb quan no anem pel bon camí, tenim per ajudar-nos-hi la nostra mateixa vida, el ritme d’aquesta vida, amb el contacte amb la Paraula de Déu, amb la pregària, amb el mateix treball.

Tot plegat està dirigit, ben disposat pel mateix sant Benet, perquè anem poc a poc recuperant els trets fonamentals d’aquella imatge amb la que Déu ens volgué crear. Mai la recuperarem del tot certament, però com escriu sant Agustí «Si dius prou, estàs perdut. Ves sempre endavant, camina sempre, progressa sempre. No et quedis al mateix lloc, no reculis, no et desviïs.» Tenim d’altres recursos, per exemple hem recuperat a Completes un element fonamental d’aquesta hora de l’Ofici Diví, com és l’examen de consciència, de la nostra, principal i fonamentalment, perquè no és pas el moment, si és que n’hi ha algun de propici per això, de fer un memorial de greuges contra els altres germans de comunitat o contra els companys, parents, amics i coneguts, com deia algú. Aquest moment ens hauria d’ajudar a anar en pau al llit, havent fet la feina d’analitzar, ni que sigui per damunt, la nostra jornada mirant allí on hem faltat, que sempre faltem, de ben segur. Altrament l’Església ens ofereix en el sagrament de la penitencia, la possibilitat de reconciliar-nos amb Déu i fer-ho amb propòsit d’esmena. En altres temps hi havia hagut el capítol de culpes, essencialment dedicat a acusar-se, o també a ser acusat en alguns temps passats, de les faltes contra la Regla, i no oblidem que la Regla ens parla de bones obres o de graons de la humilitat, donant-nos un ampli marge d’anàlisis de la nostra vida quotidiana.

Però Déu ens ha fet lliures, no vol pas que fem això o allò altre forçats sinó conscients del que fem, fent-ho de gust, per amor a Déu. Fruit d’aquesta llibertat podem arribar a caure en una culpa contumaç, volguda, recalcitrant. És d’aquesta situació límit de la que ens parla avui en aquest capítol de la Regla sant Benet, quan obrem malament per culpa pròpia, a consciència i això ens empeny a sentir-nos malament al monestir, a abandonar-lo i a incomplir així aquella ofrena de la nostra vida que són els vots monàstics, que escrits en la una cèdula dipositem sobre l’altar el dia de la nostra professó solemne, com a mostra de l’oferiment de la nostra vida.

Per això quan faltem, volgudament, reiterativament, ens hauríem de preguntar que vam oferir al Senyor fa una setmana, cinc, deu, vint o cinquanta anys; era un compromís sub conditione de que no atemptes contra la nostra voluntat, o era realment una promesa d’intentar conformar la nostra vida al Crist, si més no d’intentar-ho. La història de la nostra comunitat, si mirem el llibre de vesticions o els llistats dels que han estat membres en un moment o altre, està repleta d’abandons, de sortides. Qui es menjava el món, per fer servir una expressió col·loquial, ha acabat per deixar-ho, per tornar al món o per cercar una manera de viure alternativa, que evidentment pot ser ben legítima. Per això com diu sant Agustí no ens podem aturar, no podem baixar la guàrdia, no poder relaxar-nos. Res no tenim guanyat per endavant, tot ho tenim per fer en la nostra vida de monjos, sempre tenim camí a fer.

Si ens creiem perfectes, si pensem haver arribat a una certa posició no és sinó la mostra fefaent de que ens queda molt i molt per recórrer. Ara bé sempre hem de tenir present de no desesperar mai de la misericòrdia de Déu; aquella misericòrdia que amb la de l’Orde demanem en vestit l’hàbit o professar. Avui en aquest capítol sant Benet ens l’explicita, però ens la presenta no pas com un xec en blanc, sinó com a part del camí a recórrer. Ens parla d’una culpa pròpia, volguda, fruit de la nostra voluntat, que demana aleshores, una altra voluntat, la de prometre l’esmena total d’allò que ha portat a l’abandó; sinó hi ha esmena no hi ha lloc pel retorn. I com tres cops sant Pere va negar a Crist, aquella nit del dijous al divendres, i també tres cops va tenir l’oportunitat de confirmar-li el seu amor vora el llac de Tiberíades; sant Benet ens ofereix la possibilitat de ser admesos semblantment fins a tres vegades essent però conscients de que exhaurides aquestes se’ns nega ja tota possibilitat de retorn; perquè, com ens diu quan parla de l’admissió dels germans, hem tingut aleshores prou temps per pensar-nos-ho.

Escriu Louis Bouyer, que sempre hem de tenir al davant dels ulls aquella frase que s’atribueix a sant Bernat ad quid venisti? Si no som capaços de donar-hi una resposta des de l’ànima la cosa es comença a complicar perquè estem en fals davant del Senyor a qui cerquem, a qui hem vingut a cercar al clos del monestir. No hem vingut a cercar una vida còmode, ni a conviure amb aquell o aquell altre germà perquè ens cau bé; tot i que no per això hem de fer de la nostra vida i de la dels altres una incomoditat, ni encara menys cercar d’estar malament amb cap germà. Cal cercar l’equilibri; ni fer un posat constant davant d’alguns d’arcàdia feliç, mentre davant d’altres posem sempre la cara de pomes agres o de perdonar la vida; ni tampoc fer-ho de manera alternativa, ara davant de l’un, ara davant de l’altre segons ens sentim o no congraciats. Ni tampoc cercar mortificacions fruit d’èpoques poc centrades en la Regla, en el Crist; és el Crist qui al llarg de la nostra ens presenta les proves, no pas nosaltres els qui les hem de crear o les hem de crear per a provar als altres. El Senyor sempre ens espera, sempre perdona; però ens cal posar quelcom de la nostra part, l’esmena de les faltes i per això ens cal reconèixer-nos pecadors davant d’Ell, no aturant-nos en el camí vers el Crist; perquè ens pugui dur així tots junts a la vida eterna.