ELS GERMANS MALALTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 36

1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d’aquests meus tan petits, a mi m’ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l’honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s’han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l’abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l’ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se’ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s’abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l’abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La salut i la malaltia, la joventut i la vellesa, la vida i la mort no són conceptes antitètics com ens pot semblar a primer cop d’ull, sinó que tots plegats conformen la nostra existència. La societat actual que tant valora les idees d’èxit, de bellesa, de poder i tantes altres similars en el seu caràcter fugisser, té la tendència a amagar o a obviar tot allò que pot enterbolir una imatge pensada com a idíl·lica de la nostra vida, quan de fet no ho és perquè és irreal i incompleta. El jove d’avui és el vell de demà, el malalt de demà és el sa d’avui i res hi tant cert com que si naixem, hem de morir.

Això serveix per a tota la humanitat, per molt que ho vulgui obviar, però pel que fa a nosaltres cristians, monjos, ho hem de viure d’una manera determinada perquè Crist, aquell qui morint i ressuscitant vencé la mort, és el centre de la nostra vida, el nostre model i referent i això s’ha de notar, cal tenir-ho pressent en totes les etapes, en tots els moments de la nostra vida; en els que podem qualificar de bons i en els que adjectivem com a dolents. Mentre la societat que ens envolta s’entesta en amagar certes realitats que no li agraden, nosaltres convivim amb els nostres ancians i quan ens arriba la mort no l’amaguem, ans al contrari, la tenim com allò que és per a qualsevol creient, el pas de la vida terrena a la vida plena i vertadera, aquella que ens ofereix el mateix Crist.

Davant de la malaltia, davant de la vellesa o de la mort hi hem vist a molts germans nostres, també segurament a molts familiars o a alguns amics; hi ha actituds diferents, com diverses són les nostres vides. La serenor confiada d’uns ens serveix de model; l’angoixa no dissimulada d’altres ha de ser per a nosaltres causa de compassió i de comunió fraterna amb aquell que sofreix. Al llarg de la nostra vida podem triar entre certes coses, però davant la malaltia, la vellesa o la mateixa mort, és Déu qui disposa, nosaltres no podem escollir ni com ni quan emmalaltir o morir.

Aquesta setmana la premsa recollia la celebració del dia mundial contra el càncer, una de les malalties més esteses de la nostra societat; alguns dels articles i testimonis parlaven de les preguntes que sorgeixen davant la notificació d’aquesta malaltia, quan el pacient escolta de boca del metge el diagnòstic i l’anunci del procés mèdic subsegüent; és un moment clau, que marca un abans i un després en la vida del protagonista. I aquest és tant sols un exemple, perquè el mateix pot servir per a qualsevol circumstància similar, sigui quina sigui la malaltia o la degeneració que ens porti la vellesa.

No és fàcil controlar les reaccions ni els sentiments, però no hauríem d’oblidar mai que en la nostra vida el centre és Crist i això d’una banda ens ha de mostrar sempre confiats, que no vol pas dir resignats, i sobretot ens ha de fer esperançats. Sembla que sant Benet ja ho tenia present tot això, perquè en aquest capítol ens parla dels malalts i dels germans que els envolten, tota la comunitat, però molt especialment els qui en tenen una cura especial. Recomana servir-los com al mateix Crist, com si fossin realment Crist, fer-ho amb paciència i als malalts els demana també de ser pacients, com no, si això mateix ens ho diu al llarg de tota la Regla, els prega de no ser exigents, de mirar de no contristar i això serveix tant per les malaltís físiques com les de l’ànima, que ens empenyen a voler ser pedra d’ensopec per als altres.

Sant Benet ens posa al lloc dels malalts i dels qui en tenen cura, directa o indirecta; perquè sap molt bé que els papers són intercanviables i podem passar de l’un a l’altre sense masses anuncis previs. La malaltia viscuda des de la fe, viscuda en comunitat, hauria de ser un referent, un toc d’atenció a com viu la resta de la societat aquestes situacions; molts cops amb familiars i amics bolcats en l’atenció i el suport; però també moltes altres vegades deixant al malalt o a l’ancià en un volgut o inconscient abandó i en la solitud.

En la nostra mateixa comunitat veiem aquell qui s’esforça per superar les limitacions físiques pròpies de l’edat o de la malaltia per no abandonar la vida comunitària, en la mesura de les seves possibilitats. Tots tenim presents germans nostres, avui mateix o fa ben pocs anys, assistint a la totalitat de l’Ofici Diví, fins i tot essent els primers a arribar-hi, treballant tant com permeten les seves forces i esdevenint així un exemple per a tots nosaltres. Perquè temptats tant sovint de negligir un aspecte o altre de la nostra vida diària en raó d’una malaltia, que potser té una part de psicosomàtica, la temptació malda per amputar-nos part de la nostra rutina, de la nostra vida en plenitud. Cadascú s’ho sap, si es força massa o si pot fer quelcom de més, cadascú i Déu mateix; però sempre és enriquidor veure com per exemple assistir a Matines per alguns germans nostres ja grans, és com anar a la font d’on brolla l’energia que els permet sostenir la seva vida espiritual a bon ritme.

La malaltia, la vellesa, la pèrdua de les forces, per l’edat o per un altre motiu, esdevenen així part de la riquesa de la vida monàstica i en aquest capítol veiem com sant Benet ja en parlava; per tant que tot plegat no ens ve de nou. Aquí si que el pas de la teòrica a la pràctica és ben fàcil; servir o acompanyar als germans malalts, als nostres mateixos familiars, que també ens succeeix, ho tenim a l’abast i ser servits i acompanyats nosaltres mateixos, Déu ens ho té reservat per un moment o altre de la nostra vida, perquè en aquest tema si que no hi ha antiguitats, qualsevol de nosaltres pot precisar de ser atès o d’atendre; de ser qui està al llit d’un hospital tant com de ser qui li dona la mà bora el llit estant.

En qualsevol situació mirem al Crist, perquè ell, servent sofrent, sabé estar al costat dels malalts, amb paciència, amb compassió i sobretot amb amor. Cal sempre donar les gràcies als nostres germans que tenen cura dels malalts, amb eficàcia i paciència, dirigents, sol·lícits i temorosos de Déu i també de donar-les als nostres germans que enmig de limitacions i xacres pròpies de l’edat o de la malaltia, són capaços de no contristar-nos, de seguir essent per a tots nosaltres, peresosos, com diria sant Benet, un model i un estímul per a superar qualsevol temptació que mal fonamentada en la malaltia ens pogués assaltar, Déu no ho vulgui. Com ens deia avui sant Climent primer de Roma a Matines, tallant de soca-rel tot ressentiment i tota enveja, recordem sempre, sans o malalts: «la necessitat d’agradar a Déu omnipotent, vivint pietosament en la justícia, en la veritat, en la generositat, mantenint la concòrdia amb el perdó de les ofenses, la caritat, la pau i una equitat assídua (...) amb esperit d’humilitat envers Déu, Pare i Creador, i envers tots els homes.» (Carta als cristians de Corint).