Sl S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 29

1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Els monjos, com el comú dels mortals, com tot cristià, fem el bé, fem allò que no està tant bé i també fem allò que està francament malament. És la mateixa naturalesa humana que en haver perdut aquella imatge de Déu que tenia en el seu origen, ens deixa a mercè d’obrar al nostre arbitri, quan no al nostre caprici. No sempre fem el bé, sant Benet ho sap prou bé, i no el fem perquè no deixem que la nostra manera d’obrar es vagi conformant més i més al nostre model que és Crist mateix. Ens hauríem de repetir sovint la frase de Joan Baptista, «Ell ha de créixer, i jo he de minvar.» (Jn 3,30); però ens costa a tots i sovint els que volem créixer som nosaltres, imposant la nostra voluntat als altres quan no a Déu mateix. Per mirar d’adonar-nos de que no anem bé, per intentar de canviar el nostre rumb quan no anem pel bon camí, tenim per ajudar-nos-hi la nostra mateixa vida, el ritme d’aquesta vida, amb el contacte amb la Paraula de Déu, amb la pregària, amb el mateix treball.

Tot plegat està dirigit, ben disposat pel mateix sant Benet, perquè anem poc a poc recuperant els trets fonamentals d’aquella imatge amb la que Déu ens volgué crear. Mai la recuperarem del tot certament, però com escriu sant Agustí «Si dius prou, estàs perdut. Ves sempre endavant, camina sempre, progressa sempre. No et quedis al mateix lloc, no reculis, no et desviïs.» Tenim d’altres recursos, per exemple hem recuperat a Completes un element fonamental d’aquesta hora de l’Ofici Diví, com és l’examen de consciència, de la nostra, principal i fonamentalment, perquè no és pas el moment, si és que n’hi ha algun de propici per això, de fer un memorial de greuges contra els altres germans de comunitat o contra els companys, parents, amics i coneguts, com deia algú. Aquest moment ens hauria d’ajudar a anar en pau al llit, havent fet la feina d’analitzar, ni que sigui per damunt, la nostra jornada mirant allí on hem faltat, que sempre faltem, de ben segur. Altrament l’Església ens ofereix en el sagrament de la penitencia, la possibilitat de reconciliar-nos amb Déu i fer-ho amb propòsit d’esmena. En altres temps hi havia hagut el capítol de culpes, essencialment dedicat a acusar-se, o també a ser acusat en alguns temps passats, de les faltes contra la Regla, i no oblidem que la Regla ens parla de bones obres o de graons de la humilitat, donant-nos un ampli marge d’anàlisis de la nostra vida quotidiana.

Però Déu ens ha fet lliures, no vol pas que fem això o allò altre forçats sinó conscients del que fem, fent-ho de gust, per amor a Déu. Fruit d’aquesta llibertat podem arribar a caure en una culpa contumaç, volguda, recalcitrant. És d’aquesta situació límit de la que ens parla avui en aquest capítol de la Regla sant Benet, quan obrem malament per culpa pròpia, a consciència i això ens empeny a sentir-nos malament al monestir, a abandonar-lo i a incomplir així aquella ofrena de la nostra vida que són els vots monàstics, que escrits en la una cèdula dipositem sobre l’altar el dia de la nostra professó solemne, com a mostra de l’oferiment de la nostra vida.

Per això quan faltem, volgudament, reiterativament, ens hauríem de preguntar que vam oferir al Senyor fa una setmana, cinc, deu, vint o cinquanta anys; era un compromís sub conditione de que no atemptes contra la nostra voluntat, o era realment una promesa d’intentar conformar la nostra vida al Crist, si més no d’intentar-ho. La història de la nostra comunitat, si mirem el llibre de vesticions o els llistats dels que han estat membres en un moment o altre, està repleta d’abandons, de sortides. Qui es menjava el món, per fer servir una expressió col·loquial, ha acabat per deixar-ho, per tornar al món o per cercar una manera de viure alternativa, que evidentment pot ser ben legítima. Per això com diu sant Agustí no ens podem aturar, no podem baixar la guàrdia, no poder relaxar-nos. Res no tenim guanyat per endavant, tot ho tenim per fer en la nostra vida de monjos, sempre tenim camí a fer.

Si ens creiem perfectes, si pensem haver arribat a una certa posició no és sinó la mostra fefaent de que ens queda molt i molt per recórrer. Ara bé sempre hem de tenir present de no desesperar mai de la misericòrdia de Déu; aquella misericòrdia que amb la de l’Orde demanem en vestit l’hàbit o professar. Avui en aquest capítol sant Benet ens l’explicita, però ens la presenta no pas com un xec en blanc, sinó com a part del camí a recórrer. Ens parla d’una culpa pròpia, volguda, fruit de la nostra voluntat, que demana aleshores, una altra voluntat, la de prometre l’esmena total d’allò que ha portat a l’abandó; sinó hi ha esmena no hi ha lloc pel retorn. I com tres cops sant Pere va negar a Crist, aquella nit del dijous al divendres, i també tres cops va tenir l’oportunitat de confirmar-li el seu amor vora el llac de Tiberíades; sant Benet ens ofereix la possibilitat de ser admesos semblantment fins a tres vegades essent però conscients de que exhaurides aquestes se’ns nega ja tota possibilitat de retorn; perquè, com ens diu quan parla de l’admissió dels germans, hem tingut aleshores prou temps per pensar-nos-ho.

Escriu Louis Bouyer, que sempre hem de tenir al davant dels ulls aquella frase que s’atribueix a sant Bernat ad quid venisti? Si no som capaços de donar-hi una resposta des de l’ànima la cosa es comença a complicar perquè estem en fals davant del Senyor a qui cerquem, a qui hem vingut a cercar al clos del monestir. No hem vingut a cercar una vida còmode, ni a conviure amb aquell o aquell altre germà perquè ens cau bé; tot i que no per això hem de fer de la nostra vida i de la dels altres una incomoditat, ni encara menys cercar d’estar malament amb cap germà. Cal cercar l’equilibri; ni fer un posat constant davant d’alguns d’arcàdia feliç, mentre davant d’altres posem sempre la cara de pomes agres o de perdonar la vida; ni tampoc fer-ho de manera alternativa, ara davant de l’un, ara davant de l’altre segons ens sentim o no congraciats. Ni tampoc cercar mortificacions fruit d’èpoques poc centrades en la Regla, en el Crist; és el Crist qui al llarg de la nostra ens presenta les proves, no pas nosaltres els qui les hem de crear o les hem de crear per a provar als altres. El Senyor sempre ens espera, sempre perdona; però ens cal posar quelcom de la nostra part, l’esmena de les faltes i per això ens cal reconèixer-nos pecadors davant d’Ell, no aturant-nos en el camí vers el Crist; perquè ens pugui dur així tots junts a la vida eterna.