ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA

De la Regla de sant Benet
Capítol 43

1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori, potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots, menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

De tarditate veniendi ad Eccclesiam. Aquesta era la fórmula emprada per acusar-se al capítol de culpes de les faltes relacionades amb arribar tard a l’Ofici Diví, perquè d’això va el capítol que avui ens surt al pas. O sigui que el perill de fer-hi tard no és quelcom estrany a la vida monàstica, això sí és una falta i no pas petita. El perquè ens ho diu aquest capítol que conté una de les frases més emblemàtiques de la Regla: Ergo nihil operi Dei præponatur, que no s’anteposi res a l’Ofici Diví. Sant Benet fa servir aquesta expressió, diguem-ne que forta, també al capítol IV, Nihil amori Christi præponere, no anteposar res a l’amor del Crist; equipara doncs l’Ofici Diví amb l’amor del Crist, ressalta així la presència del Senyor en la pregària comunitària.

Aquesta és la raó de fons, la raó fonamental i vertadera, per la qual no hem de fer tard a l’Ofici, perquè, per expressar-ho d’alguna manera, l’estimat ens hi espera i no convé per a nosaltres fer-lo esperar, ens delim per anar al seu encontre, com ens podríem delir per anar a l’encontre de l’estimada; que potser és un sentiment que alguns hem conegut al llarg de la nostra vida i que expressa l’amor, l’anhel que aquest encontre ens provoca. La pregària, l’Ofici Diví tant com la Lectio i no cal dir l’Eucaristia, no l’hauríem de veure tant com un treball, una obligació, que la tenim certament, sinó més aviat com l’ocasió privilegiada de l’encontre amb el Senyor i és en aquest sentit que anar-hi de gust i a temps no ens ha pas de costar.

Reflexions més o menys poètiques a banda, sant Benet sap molt bé, perquè fruit de la seva experiència sembla que no se n’hi escapi ni una i que quan nosaltres hi anem, ell ja en ve; que podem tenir la temptació, i caure-hi, de fer tard a l’Ofici Diví. Ens proposa diversos remeis; el primer i més eficaç és que tant bon punt escoltem el senyal, la campana que ens hi convoca, ho deixem tot i amb gran rapidesa, però sense caure en facècies, es a dir amb la gravetat que demana a qui anem a trobar i el lloc cap al qual ens dirigim, anar-hi. Això ja ens costa a vegades; una feina a punt d’acabar, una visita que s’allarga un xic i algunes altres coses que hauríem de vigilar a no caure-hi. A vegades ho fem amb la més bona intenció, per no deixar algú amb la paraula a la boca, sigui de manera presencial o sigui per telèfon; però intentem de dir-los-hi que ha sonat la campana i que aquesta ens convoca a l’Ofici Diví, a l’encontre amb el Senyor, de ben segur que no s’ofendrà ningú, ans al contrari els ajudarem a entendre una mica més la nostra vida i quin és el seu centre.

Però malgrat que sant Benet ens exhorti a no fer tard i que ens digui el que hem de fer per no fer tard, sap que tard o d’hora farem tard, aleshores, previsor com és, ja ens diu el que hem de fer, no pas quedar-nos fora de l’oratori, ni encara menys tornar-nos-en al llit, si es tracta de Matines; res d’això, sinó que hem d’anar-hi igualment a l’oratori i donar-ne allò que abans se’n deia satisfacció, és a dir mostrar d’alguna manera públic penediment pel retard; per això sant Benet ens diu de quedar-nos al darrer lloc, fent penitència tot cercant l’esmena, la satisfacció per la falta comesa. La Regla és ben pràctica, ens diu això perquè sant Benet sap de quin peu calcem, sap que si ens quedem a fora acabarem per entretenir-nos amb qualsevol altre cosa i serà pitjor el remei que l’enfermetat i ho perdrem tot, cosa que sant Benet ens anima a evitar de totes, totes.

Aquest capítol encara ens diu una cosa més, perquè ens parla de seure tots plegats a taula, d’estar tots al refetor al moment de beneir la taula, que no és un moment menor; fins al punt de que si hi manquem acabarem per ser exclosos de la taula comuna i se’ns privarà del vi; aquella beguda que sant Benet ja ens diu que és difícil que el monjo hi renunciï, i que tolera tenint en consideració la flaquesa dels febles (RB 40,3). En resum sant Benet ens convida, ens indica, que no hem de fer tard a cap acte comunitari, sigui a l’església, sigui al refetor, sigui on sigui. Val a dir que a vegades ens va d’un minut, fins i tot de segons, que fem tard; raó que ens demostra que ser-hi a temps no pot ser tampoc tant difícil, cosa de deixar el que tenim entre mans un minut o dos abans i anar tot dret cap a l’església, perquè així evitem alhora molèsties i distraccions a la resta de la comunitat que s’ha de moure al cor o bé passar-nos els llibres, si és el cas.

El centre d’aquest capítol no és altre que la presència de Crist en la nostra vida, no una presència puntual o parcial, sinó en cada un dels moments de la nostra jornada; per això sant Benet ja ens diu que «el primer graó de la humilitat és que mantingui sempre davant els ulls el temor de Déu i eviti completament d’oblidar-lo» (RB 7,10). Ens diu sant Elred: «Imaginem ara a algú que, considerant la Regla de Sant Benet com un bon instrument per a desarrelar amb major facilitat els vicis i complir millor els preceptes evangèlics, no arrenca amb ell els vicis ni adquireix les virtuts. No haurem d’afirmar que abusa d’aquest òptim instrument per a la seva utilitat i que, tenint per tant per al seu mal la Regla, no compleix els preceptes de Crist?» (Speculum Caritatis, 93). Per arrencar els vicis, com ho és el de la impuntualitat, i adquirir les virtuts hem de saber usar bé la Regla, aquest òptim instrument, no anteposant res ni al Crist ni a l’Ofici Diví.