EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA: ELS DIES DE QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 48,14-25

14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 23 febrer 2020

La nostra vida es fonamenta en tres pilars: La pregària, sigui comunitària o bé personal, el treball i la lectura, sigui de la Paraula de Déu o dels pares. D’aquest tercer pilar ens parla avui sant Benet. No l’hem pas de negligir, forma part fonamental de la nostra vida i de la nostra formació permanent; del nostre camí cap a la vida eterna. El coneixement de les lletres i la recerca de Déu són dos aspectes intrínsecament lligats en la mateixa vida de sant Benet. Una de les principals ocupacions del monjo és la Lectio Divina; tant que avui en aquesta part del capítol XLVIII sant Benet pressuposa que cada monestir, ja a la seva època, disposava de suficients volums perquè aquesta lectura fos àmplia i rica en contingut i en extensió. No era pas fàcil aleshores; però ja des dels seus orígens la vida monàstica està estretament lligada a la formació intel·lectual, teològica dels monjos; cadascun en la mesura de les seves possibilitats. Els monjos, en l’època de sant Benet, no adquirien la seva formació de manera acadèmica, sinó en el mateix monestir, mantenint l’equilibri entre les diferents parts de la seva vida. Això ha donat lloc al concepte de teologia monàstica en contrast, que no pas en oposició, a la teologia escolàstica, entesa com la que es tractava en les escoles catedralícies de la època.

És un tema estretament lligat amb la mateixa figura de sant Benet, amb la seva formació molt més experencial que acadèmica en l’aspecte teològic, en algú que venia de la formació jurídica en el baix Imperi Romà. En el mateix text de la Regla aquesta doble vessant, coneixement de les lletres i recerca de Déu, es fa ben present. Certament en l’època de sant Benet no es parla de lectura personal, en el sentit de fer-ho en silenci, sinó que sempre es parla de lectura en la doble vessant de llegir i escoltar, d’aquí que recomani tant directament de fer-ho en silenci durant les hores de descans perquè no es molesti als altres que potser reposen. Així expliquen, que quan Pere el Venerable estava refredat no podia ni expressar-se en públic ni fer la seva Lectio, ja que no estava en disposició de vocalitzar la seva lectura.
Les coses d’abans han passat, en certa manera, ara ja no és un problema llegir en privat, sense articular paraula; en aquest aspecte les coses han canviat però no pas en el de la importància de la lectura en la nostra vida, en la nostra autoformació. Hi dediquem forces hores, una hora al matí i una altre a la tarda al contacte amb la Paraula de Déu o el magisteri dels pares de l’Església o d’altres mestres espirituals. Escoltem la lectura al refetor en dinar i en sopar, que ens pot agradar o hi podem prestar més o menys atenció segons sigui, i també la de la col·lació a més de la que podem escollir en funció de les nostres necessitats si estudiem o hem de preparar quelcom, o dels nostres interessos o preferències. Fet i fet al cap de l’any hi dediquem una part important del nostre temps a la lectura i això ens ha de servir de profit per la nostra vida.

Sant Benet ens convida a no negligir aquesta lectura, fins i tot a vigilar que no la descuidi ningú, i ho fa amb la seva habitual contundència en afegir-hi la frase Déu no ho vulgui, referit a que siguem peresosos, negligents o pedra d’ensopec per als altres, objecte de destorb, de distracció. No és pas un caprici, una predilecció personal de sant Benet, sinó que està en la línia del convenciment de que la nostra vida és un camí, cap a la vida eterna, i per recórrer-lo ens cal l’aliment espiritual i aquest l’aconseguim amb la pregària i amb la lectura, sigui de la Paraula de Déu, fonamental en la nostra vida, sigui amb la lectura de tots aquells que l’han estudiada i reflexionat sobre ella. Parem-hi atenció, imitem per exemple aquells qui ens ha precedit i que amb una constància admirable han recorregut les pàgines de la Sagrada Escriptura, al llarg de la seva vida diverses vegades; descobrint-hi sempre quelcom de nou, deixant-se sorprendre per la Paraula de Déu directament dirigida al nostre cor i a la nostra ment.

Com escriu el Papa Benet XVI en l’Exhortació post sinodal Verbum Domini, sobre la Paraula de Déu en la vida i la missió de l’Església: «Pel que fa a la vida consagrada, el Sínode ha recordat abans de res que «neix de l’escolta de la Paraula de Déu i acull l’Evangeli com la seva norma de vida». En aquest sentit, viure seguint a Crist cast, pobre i obedient, es converteix «en exegesis viva de la Paraula de Déu». L’Esperit Sant, en virtut del qual s’ha escrit la Bíblia, és el mateix que «ha il·luminat amb llum nova la Paraula de Déu als fundadors i fundadores. D’ella ha brollat cada carisma i d’ella vol ser expressió cada regla», donant origen a itineraris de vida cristiana marcats per la radicalitat evangèlica.» (VD, 83)