De la Regla de sant Benet
Capítol 19
1 Creiem que Déu és present a tot arreu i que «els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents»; 2 però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví. 3 Per tant, recordem-nos sempre d’allò que diu el profeta: «Serviu el Senyor amb temor»; 4 i encara: «Salmegeu amb gust»; 5 i: «En presència dels àngels us cantaré salms». 6 Així, doncs, considerem com cal estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels, 7 i mantinguem-nos de tal manera a la salmòdia, que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 30 juliol 2017
Viure sota la mirada de Déu, creure’s sempre sota l’esguard de Déu. Ja ens ho ha dit sant Benet en el capítol 7, hem de sentir-nos sempre en presència de Déu: «el primer graó de la humilitat és que mantingui sempre davant els ulls el temor de Déu i eviti completament d’oblidar-lo; que recordi sempre tot el que Déu té manat, (...) I, guardant-se tothora de pecats i de vicis, això és, dels pensaments, de la llengua, de les mans, dels peus, i de la voluntat pròpia, com també els desigs de la carn, l’home ha de comptar que Déu l’observa tothora des del cel i que en tot lloc les seves accions són presents a la mirada de la divinitat i reportades en tot moment pels àngels.»
Pregar, treballar, menjar i dormir davant de Déu. Potser alguns recordem una escena de la pel·lícula «Camino», un dels personatges és una dona que s’ha quedat vídua, quan li diuen si se sent sola contesta que mai estem sols, sempre hi ha Jesús al nostre costat. No per sentir-nos vigilats o controlats, sinó per sentir la presència amorosa del Senyor a qui cerquem, a qui hem vingut a dedicar tota la nostra vida.
Tan sovint fem coses d’amagat perquè no les vegin els nostres germans i no ens adonem que Déu sempre ens veu. Tenir Déu sempre present és tenir present el sentit últim de la nostra vida, el sentit fontal, essencial, vital. Però encara ens diu més sant Benet, si sempre ens hem de creure en presència del Senyor tant més quan preguem en comunitat, quan salmegem. Si hi manquem, si per peresa, per son o tan sovint per anteposar-hi altres coses, que tots hi caiem en un moment o altre, manquem a la cita, manquem al Senyor. Seria prou fàcil aquí fer el símil de la relació amb l’enamorada per a qui l’enamorat ho deixa tot per tal de sentir-la prop seu, sentir la seva presència fins i tot en el silenci o en la foscor.
Sant Benet comença per afirmar una veritat de fe; que Déu és present a tot arreu. És present quan fem el bé i quan fem el mal; hi és present, el veiem i ens mira. Si això és cert en tot moment i en tot lloc, ho és d’una manera especial quan anem a l’Ofici Diví. Assistere en llatí té un sentit fort, significa una presència activa, participativa, conscient. Per tant, l’Ofici Diví és sobretot una acció, una acció conjunta, comunitària, una obra, on Déu és fa present per a nosaltres i en nosaltres, per la nostra comunitat i enmig de la nostra comunitat, on el tractem de manera personal, tot i que de fet ho fem durant tot el dia, però de manera molt concreta això és així en la pregària comunitària. Sant Benet recolza aquesta afirmació amb tres cites de l’Escriptura.
Ens diu: «serviu el Senyor amb temor», de la cita del Salm 2,11 que la BCI tradueix dient «Respecteu el Senyor, sotmeteu-vos-hi, veniu tremolosos a fer-li homenatge.» La vida monàstica és una escola del servei diví i l’ofici és una de les seves expressions, segurament la més important. Hem d’anar-hi amb temor, és a dir amb una actitud de profund respecte, davant la presència intensa de Déu. La segona cita és «Salmegeu amb gust, d’una manera sàvia, que significa pregar amb una actitud de comprensió mútua, Déu és present enmig nostre, li parlem i ens parla. La tercera cita és: «En presència dels àngels us cantaré salms»; en la traducció de la BCI «T’enalteixo amb tot el cor, Senyor, et vull cantar a la presència dels àngels». Insisteix sant Benet en la idea de la presència, una presència que és una mirada, una contemplació.
D’aquí la idea de que la nostra pregària a la terra ens uneix a la litúrgia celestial; una idea que ha estat desenvolupada pels primers abats de Cluny, especialment per sant Odiló. Sant Benet arriba a la conclusió que tot això s’ha d’expressar en una pregària de gran fortalesa, on cada paraula ha de ser acuradament recitada, cantada, analitzada, assaborida; sentint-nos sempre davant dels ulls de Déu i dels seus àngels.
Si avui dia, la tendència és la recerca de paraules i fórmules que expressen clarament el que sentim o volem dir a Déu; l’actitud de sant Benet és més una actitud; viure a la presència de Déu, viure sota la seva mirada és la finalitat de la vida del monjo segons els primers pares de la vida monàstica. Un ideal bell i auster que pot però esdevenir un pes terrible i angoixant sinó el vivim amb amor. La mirada de què parla sant Benet no és certament aquella que vigilava Caín quan matà el seu germà, aquella era una mirada acusadora.
Per als pares de la vida monàstica la mirada de Déu és la mirada de Jesús com se’ns ha donat a conèixer a través de l’Evangeli; de còlera davant dels fariseus sí, però compassiva i amorosa pel jove ric o per Zaqueu. Una mirada que guareix, que dóna pau, que allibera. Si som conscients i creiem que Déu és present arreu, cal que la nostra vida estigui sempre d’acord amb aquest pensament; que el nostre esperit, el nostre pensament i la nostra veu vagin d’acord; mens nostra concordet voci nostrae. És al cap i a la fi un camí vers la reconstrucció de la integritat de la persona humana; un camí per recuperar la imatge de Déu que portem certament però que enterbolim, que perdem, pels nostres mancaments, pels nostres pecats. Una tasca de tota una vida, una tasca per fer en gran part ajudats en comunitat i la litúrgia, l’Ofici Diví, ens hi apropa, són moments privilegiats al llarg del dia per harmonitzar cos i esperit, penetrant a poc a poc, assaborint, el sentit dels salms, descobrint les nostres ferides, les fractures interiors de les nostres ànimes: la impietat, la gelosia, la luxúria, la murmuració i tantes altres.
Viure a la presència de Déu és cercar de retrobar la unitat interior i en aquesta reconstrucció espiritual la pregària amb els salms hi juga un paper essencial. Pregar, salmodiar a la presència de Déu, demana un paper actiu, ésser-hi presents abans que res, sí, però ser-hi amb els cinc sentits.
Sant Benet conclou aquets capítols dedicats a l’ofici diví amb aquest on destaca la percepció de la presència de Déu, que és el primer fruit de la nostra fe, la presència de Déu precedeix la nostra resposta creient al Senyor, sentint aquesta presència sempre, a la cel·la, enmig dels altres, en tot lloc. El Senyor és present arreu; creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’Ofici Diví. Presència rebuda amb fe i acció. Ens deia avui a Matines sant Bernat «On hi ha Déu, hi ha el goig; on hi ha Déu, hi ha la tranquil·litat; on hi ha Déu, hi ha la felicitat.»
diumenge, 30 de juliol del 2017
diumenge, 16 de juliol del 2017
LA HUMILITAT: EL DESÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,59
59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida, perquè està escrit: «El neci, quan riu, aixeca la veu».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Escriu Cohelet que «Hi ha un temps de plorar i un temps de riure, un temps de plànyer-se i un temps de dansar» (Coh 3,4). Sant Benet és un home auster a qui no plau la trivialitat i que veu en el riure fàcil un risc de relaxació espiritual. La Regla és un text literari que no cau en l’humorisme, però certament no renuncia a la ironia quan cal. La repetició de la frase «Déu no ho vulgui» no deixa de tenir el seu sentit irònic davant d’actituds que denuncia però que espera del nostre bon seny que no es produeixin. La joia no està pas absent en la idea que sant Benet té del monjo. En parla en el capítol 7 en el quart graó de la humilitat quan diu que els monjos segurs en l’esperança divina segueixen joiosos el seu camí; en el capítol 49 quan diu que el monjo afronti amb goig de l’Esperit Sant l’observança quaresmal o al capítol 5 sobre l’obediència quan cita l’apòstol dient que «Déu estima al qui dóna amb alegria». Per sant Benet el monjo ha d’afrontar amb joia la seva vida fins i tot en l’obediència, l’observança quaresmal o la humilitat, perquè està joiós de ser monjo.
Ens cal il·lusió per viure la vida monàstica, la il·lusió sempre ha de ser progressiva, des de postulant per ser novici a passar a profés simple i després solemne, i mantenir-se en els anys de forma positiva en el ressorgir del dia a dia. Un cop s’ha fet la professió solemne no podem caure en l’avorriment, en la passivitat, en el no estar enlloc, en la nostra pròpia vida allunyada de la comunitat i de Crist, a la fi en una vida regressiva. La vida monàstica no pot esdevenir una cursa amb fites fins que un és profés solemne, la gran meta de ser profés solemne i de tenir la cel·la, tenir la teva pròpia vida pensant que ja ets autèntic monjo, facis el que facis o deixis de fer. Hem de tenir il·lusió per seguir vivint en Crist, viure en el Senyor, tenir joia en allò que vivim. La pròpia comunitat és la que ens hi ha d’ajudar en cas de mancança, deteriorament o pèrdua de vocació amb el suport necessari i amb els mitjans que ens ofereixen la Regla de sant Benet i la pròpia comunitat. Hi ha diversitat d’elements per ajudar-nos a la vocació, el que cal és tenir plena confiança i predisposició a ser ajudat i guiat per a superar-ho. Ens hem de deixar ajudar pels germans de comunitat en el seu guiatge fratern i d’acolliment. Participant de l’activitat de la comunitat amb plena conversió i connexió a la vida monàstica, confrontant la vida que és pròpia de l’Evangeli i la Regla i la vida real que estem portant a terme, que vivim. Viure en comunitat significa viure per a la comunitat, per Crist, compartint tots els aspectes de la vida d’un sense tenir cap vida alternativa al projecte del Senyor.
Sant Benet ens diu que hi ha moments en què el riure no és la millor de les actituds. En l’ofici diví ens cal mantenir l’atenció en allò que estem fent, lloant Déu. Ens hi ajuda l’actitud interior i també, en certa manera l’actitud exterior, el posat, fer els gestos amb la deguda reverència, aquestes coses no són pas el centre de l’ofici diví, sinó instruments per destacar-ne el seu centre que no es altre que la lloança de Déu. Sant Benet no vol que la tristesa sigui l’actitud predominant en els monestirs, la seva visió de la vida del monjo és equilibrada, humana. Una joia, però, profunda, nascuda de l’esperança de la Pasqua que ens permeti portar amb lleugeresa les dificultats pròpies de tota vida. Sant Benet coneix per experiència les febleses humanes, les nostres vulnerabilitats, fragilitats, sovint la nostra tendència a la peresa i a deixar-ho córrer per no afrontar els problemes. Una visió realista que no implica pas ni rigidesa, ni menyspreu, ni animositat. Certament sant Benet és un mestre exigent però no es podria dir mai que sigui un purità ple del zel amarg. Sant Benet, dur amb si mateix, esdevé aquell qui odia els vicis però estima els homes. La visió realista de l’home que amara tota l’experiència personal de sant Benet i que inspira la Regla, és una invitació a avançar pel camí estret però segur de la vida monàstica, conscients sí de les nostres febleses però també de la certesa que amb l’ajut de Déu i de la comunitat, de tots dos, podem seguir avançant dia rere dia i a la fi del camí haver-nos mantingut fidels.
L’observança en tot moment de la vida i en tota acció és un mitjà per mantenir una atenció total en Crist. Significa fer sense retard, sense excitació, sense murmurar, sense replicar, sense tebiesa o peresa, amb zel, la tasca confiada a cadascú de la millor manera possible, acomplint-la amb els simples deures de cada dia. Sempre presents, conservant en cada instant el control de les pròpies accions, dels propis actes, dels propis gestos, del propi pensament. La distracció, el retard, l’oblit, el lapsus, l’error, la negligència; és tot allò que sant Benet inclou en aquesta lleugeresa pel riure. De fet no diu que el monjo no rigui, sinó que no ho faci fàcilment, banalment, sense sentit. Una de les trames argumentals, no pas la menor, de la famosa novel·la d’Umberto Eco «El nom de la rosa», se centrava precisament en aquest tema del riure, si Jesús va riure o no va riure, quina idea tenien del riure els filòsofs clàssics. «Què té de dolent el riure?» preguntava el protagonista i un monjo ancià li responia «El riure acaba amb la por. Sense por no hi ha fe. Perquè sense por al dimoni, no hi ha necessitat de Déu.» No ha de ser la por el nostre sentiment davant de Déu, sinó l’amor i la disponibilitat. No tinguem por a Crist, obrim-li de bat a bat les portes dels nostres cors (cf. Homilia de sant Joan Pau II, 22 octubre 1978).
«La disponibilitat per la continua conversió, la disponibilitat per seguir un camí de conversió de vida, depèn de la nostra joia. Si un comença a escalar una muntanya, estarà en camí fins al cim tan sols si posa la seva joia en el cim. Si la col·loca en una etapa intermèdia, s’aturarà, no avançarà més. Però el problema és que la joia veritable del nostre cor és sempre més gran que els nostres objectius immediats. Crist és el cim de la nostra vida i de la nostra joia que ens és donada en cada etapa del camí, però amb la condició de continuar caminant per seguir-lo fins al final, fins a la plenitud de la joia i de la vida. Sovint ens aturem en el camí de la conversió perquè creiem que n’hi ha prou amb un canvi exterior, superficial. Creiem ser feliços canviant tan sols el que hi ha fora de nosaltres, però això no és el que renova la vida, el que la canvia, el que la fa plena.
«Sant Benet vol guiar-nos en aquest camí de conversió constant fins a la veritable joia en l’amor filial i fratern. Deixem ajudar-nos, deixem-nos guiar per Ell en aquest camí» (Del comentari a la Regla de l’Abat General de l’Orde Cistercenc Mauro-Giuseppe Lepori, Roma 22 d’agost de 2012).
Capítol 7,59
59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida, perquè està escrit: «El neci, quan riu, aixeca la veu».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Escriu Cohelet que «Hi ha un temps de plorar i un temps de riure, un temps de plànyer-se i un temps de dansar» (Coh 3,4). Sant Benet és un home auster a qui no plau la trivialitat i que veu en el riure fàcil un risc de relaxació espiritual. La Regla és un text literari que no cau en l’humorisme, però certament no renuncia a la ironia quan cal. La repetició de la frase «Déu no ho vulgui» no deixa de tenir el seu sentit irònic davant d’actituds que denuncia però que espera del nostre bon seny que no es produeixin. La joia no està pas absent en la idea que sant Benet té del monjo. En parla en el capítol 7 en el quart graó de la humilitat quan diu que els monjos segurs en l’esperança divina segueixen joiosos el seu camí; en el capítol 49 quan diu que el monjo afronti amb goig de l’Esperit Sant l’observança quaresmal o al capítol 5 sobre l’obediència quan cita l’apòstol dient que «Déu estima al qui dóna amb alegria». Per sant Benet el monjo ha d’afrontar amb joia la seva vida fins i tot en l’obediència, l’observança quaresmal o la humilitat, perquè està joiós de ser monjo.
Ens cal il·lusió per viure la vida monàstica, la il·lusió sempre ha de ser progressiva, des de postulant per ser novici a passar a profés simple i després solemne, i mantenir-se en els anys de forma positiva en el ressorgir del dia a dia. Un cop s’ha fet la professió solemne no podem caure en l’avorriment, en la passivitat, en el no estar enlloc, en la nostra pròpia vida allunyada de la comunitat i de Crist, a la fi en una vida regressiva. La vida monàstica no pot esdevenir una cursa amb fites fins que un és profés solemne, la gran meta de ser profés solemne i de tenir la cel·la, tenir la teva pròpia vida pensant que ja ets autèntic monjo, facis el que facis o deixis de fer. Hem de tenir il·lusió per seguir vivint en Crist, viure en el Senyor, tenir joia en allò que vivim. La pròpia comunitat és la que ens hi ha d’ajudar en cas de mancança, deteriorament o pèrdua de vocació amb el suport necessari i amb els mitjans que ens ofereixen la Regla de sant Benet i la pròpia comunitat. Hi ha diversitat d’elements per ajudar-nos a la vocació, el que cal és tenir plena confiança i predisposició a ser ajudat i guiat per a superar-ho. Ens hem de deixar ajudar pels germans de comunitat en el seu guiatge fratern i d’acolliment. Participant de l’activitat de la comunitat amb plena conversió i connexió a la vida monàstica, confrontant la vida que és pròpia de l’Evangeli i la Regla i la vida real que estem portant a terme, que vivim. Viure en comunitat significa viure per a la comunitat, per Crist, compartint tots els aspectes de la vida d’un sense tenir cap vida alternativa al projecte del Senyor.
Sant Benet ens diu que hi ha moments en què el riure no és la millor de les actituds. En l’ofici diví ens cal mantenir l’atenció en allò que estem fent, lloant Déu. Ens hi ajuda l’actitud interior i també, en certa manera l’actitud exterior, el posat, fer els gestos amb la deguda reverència, aquestes coses no són pas el centre de l’ofici diví, sinó instruments per destacar-ne el seu centre que no es altre que la lloança de Déu. Sant Benet no vol que la tristesa sigui l’actitud predominant en els monestirs, la seva visió de la vida del monjo és equilibrada, humana. Una joia, però, profunda, nascuda de l’esperança de la Pasqua que ens permeti portar amb lleugeresa les dificultats pròpies de tota vida. Sant Benet coneix per experiència les febleses humanes, les nostres vulnerabilitats, fragilitats, sovint la nostra tendència a la peresa i a deixar-ho córrer per no afrontar els problemes. Una visió realista que no implica pas ni rigidesa, ni menyspreu, ni animositat. Certament sant Benet és un mestre exigent però no es podria dir mai que sigui un purità ple del zel amarg. Sant Benet, dur amb si mateix, esdevé aquell qui odia els vicis però estima els homes. La visió realista de l’home que amara tota l’experiència personal de sant Benet i que inspira la Regla, és una invitació a avançar pel camí estret però segur de la vida monàstica, conscients sí de les nostres febleses però també de la certesa que amb l’ajut de Déu i de la comunitat, de tots dos, podem seguir avançant dia rere dia i a la fi del camí haver-nos mantingut fidels.
L’observança en tot moment de la vida i en tota acció és un mitjà per mantenir una atenció total en Crist. Significa fer sense retard, sense excitació, sense murmurar, sense replicar, sense tebiesa o peresa, amb zel, la tasca confiada a cadascú de la millor manera possible, acomplint-la amb els simples deures de cada dia. Sempre presents, conservant en cada instant el control de les pròpies accions, dels propis actes, dels propis gestos, del propi pensament. La distracció, el retard, l’oblit, el lapsus, l’error, la negligència; és tot allò que sant Benet inclou en aquesta lleugeresa pel riure. De fet no diu que el monjo no rigui, sinó que no ho faci fàcilment, banalment, sense sentit. Una de les trames argumentals, no pas la menor, de la famosa novel·la d’Umberto Eco «El nom de la rosa», se centrava precisament en aquest tema del riure, si Jesús va riure o no va riure, quina idea tenien del riure els filòsofs clàssics. «Què té de dolent el riure?» preguntava el protagonista i un monjo ancià li responia «El riure acaba amb la por. Sense por no hi ha fe. Perquè sense por al dimoni, no hi ha necessitat de Déu.» No ha de ser la por el nostre sentiment davant de Déu, sinó l’amor i la disponibilitat. No tinguem por a Crist, obrim-li de bat a bat les portes dels nostres cors (cf. Homilia de sant Joan Pau II, 22 octubre 1978).
«La disponibilitat per la continua conversió, la disponibilitat per seguir un camí de conversió de vida, depèn de la nostra joia. Si un comença a escalar una muntanya, estarà en camí fins al cim tan sols si posa la seva joia en el cim. Si la col·loca en una etapa intermèdia, s’aturarà, no avançarà més. Però el problema és que la joia veritable del nostre cor és sempre més gran que els nostres objectius immediats. Crist és el cim de la nostra vida i de la nostra joia que ens és donada en cada etapa del camí, però amb la condició de continuar caminant per seguir-lo fins al final, fins a la plenitud de la joia i de la vida. Sovint ens aturem en el camí de la conversió perquè creiem que n’hi ha prou amb un canvi exterior, superficial. Creiem ser feliços canviant tan sols el que hi ha fora de nosaltres, però això no és el que renova la vida, el que la canvia, el que la fa plena.
«Sant Benet vol guiar-nos en aquest camí de conversió constant fins a la veritable joia en l’amor filial i fratern. Deixem ajudar-nos, deixem-nos guiar per Ell en aquest camí» (Del comentari a la Regla de l’Abat General de l’Orde Cistercenc Mauro-Giuseppe Lepori, Roma 22 d’agost de 2012).
diumenge, 2 de juliol del 2017
COM S’HA DE CONVOCAR ELS GERMANS A CONSELL
De la Regla de sant Benet
Capítol 3
1 Sempre que hi hagi algun afer important al monestir, que l’abat convoqui tota la comunitat i exposi personalment de què es tracta. 2 I, després d’escoltar el consell dels germans, que s’ho pensi i faci el que cregui més convenient. 3 Justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor. 4 I que els germans donin el consell amb una submissió ben humil, i que no gosin defensar amb arrogància el seu propi parer, 5 sinó que tot ha de quedar a la decisió de l’abat, i tots l’obeiran en allò que ell haurà judicat més profitós. 6 Però, així com correspon als deixebles d’obeir el mestre, també pertoca a ell de disposar-ho tot amb seny i amb justícia. 7 Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se’n. 8 Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor, 9 ni s’atreveixi a disputar amb el seu abat descaradament ni fora del monestir. 10 I si s’hi atrevia, que sigui sotmès al procediment regular. 11 Però també l’abat ho ha de fer tot amb temor de Déu i amb observança de la Regla, sabent, sense cap dubte, que haurà de retre compte a Déu, jutge rectíssim, de totes les seves decisions. 12 Si es tracta d’afers de menys importància en els interessos del monestir, que demani el consell només dels ancians, 13 tal com està escrit: «Fes ho tot amb consell, i, un cop fet, no te’n penediràs».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
L’abat necessita consell, en uns afers el de de tota la comunitat i en d’altres el d’alguns germans. D’una banda sant Benet recomana una mesura prudent que implica no prendre les decisions de manera immediata ni precipitada, i de l’altra dona a l’abat l’oportunitat de compartir i en certa manera de descarregar part de la seva consciència en altres germans. Escoltar consell ja ens diu sant Benet que no implica pas que l’abat no faci el que cregui i pensi com a més convenient, tot queda a la decisió de l’abat que te la responsabilitat de judicar què és el més profitós i convenient, amb seny i justícia, amb temor de Déu; evidentment la possibilitat d’errar és sempre present. Si als germans, a tots, els demana sant Benet d’obeir, a l’abat, escoltar el parer d’alguns o de molts d’ells, pot ajudar-lo i molt a entreveure el camí correcte.
Sempre poden sorgir situacions no pas fàcils, en les quals el primer pas és intentar tenir els elements de judici necessaris, donat que si hi ha un monjo implicat sovint no és pas ell qui ho comunica, ans al contrari pot tenir la temptació d’amagar-ho tant com pugui. A qui l’abat demana consell ha de poder conèixer doncs fets concrets i no pas intuïcions, per poder emetre una opinió; majoritàriament l’abat demana l’opinió del seu consell tot i que alguna vegada pot demanar a més l’opinió a algun altre germà. Cal sempre tenir present que tot allò que es diu o es parla en el consell de l’abat no pot ser revelat o comentat pels seus membres a ningú, ja que fora una falta molt greu, com ho és també divulgar tot allò que es parla i decideix en el capítol comunitari. Un es podria preguntar per què no tractar-ho tot en capítol; sovint alguns temes afecten molt directament un membre concret de la comunitat i el seu ampli coneixement podria tenir una important repercussió en la relació comunitària potser no pas útil. Un altre tema seria que una falta concreta s’anés repetint o fos molt greu com ara anar contra la comunitat, fet que implica les mesures ja previstes en les nostres constitucions, doloroses però d’aplicació necessària si és el cas.
En el consell els consellers expressen la seva opinió i això permet a l’abat tenir una idea de les diverses actuacions possibles, sovint s’hi produeix allò que hom anomena una tempesta d’idees de la qual a poc a poc va sortint una reflexió entre tots. El consell de l’abat és de molta ajuda i hem d’anar avançant perquè els capítols comunitaris esdevinguin també un espai d’intercanvi d’opinions que ens permeti reflexionar en comú. El capítol comunitari no ha de funcionar tant com un parlament on es presenten unes proposicions i es voten després d’un debat sinó com un vertader espai de diàleg parlant dels temes concrets del dia a dia certament, però també de temes de fons com per exemple el treball comunitari, les hores de pregària o d’altres.
Les vostres aportacions al Sínode de l’Orde m’han servit alhora per copsar què podem millorar de la nostra vida comunitària: Lectio, treball, silenci, compartir activitats. En certa manera aquesta dinàmica de diàleg i debat, que ha d’existir realment, s’ha perdut i valdria la pena recuperar-la, tot i que no sigui fàcil i ens demani a tots treball i maduresa comunitària i personal. Un dels temes comunitaris importants pendents, del qual haurem de parlar entre tots en els propers mesos, és el del treball, ara que els nostres estudiants estan ja acabant els estudis.
Sant Benet ens mostra ja ben clarament que el límit de l’actuació tolerable en un monjo és no seguir el seu propi voler. Quan caiem en la temptació de no seguir l’horari de la vida comunitària, de no dedicar els temps determinats a la pregària, al contacte amb la paraula i al treball, correm el risc d’anar a parar a una crisi espiritual d’efectes imprevisibles. Un risc tant més elevat com la situació es perllongui en el temps i no tornem al compliment que ens pertoca. Pot succeir fins i tot que en la tasca que ens havien encomanat hàgim anat creant una dinàmica en profit propi que de tant practicada ja ens pugui semblar normal i òbviament ens dolgui perdre.
«Que ningú no segueixi el seu propi voler», ens diu clarament sant Benet i aquesta és la frase central d’aquest capítol. Ni l’abat, ni la resta dels monjos no han de seguir la seva pròpia voluntat. Sovint succeeix que els superiors no fan allò que voldrien fer o els seria més còmode o més tranquil, sinó allò que creuen que cal fer en cada moment per molest, dolorós o fatigós que pugui ser i dirigit sempre al bé de tota la comunitat i no al seu bé o al d’un membre en contra de la resta, i no oblidem en cap moment que la possibilitat d’equivocar-se és sempre present.
Sant Benet preveu el consell en dos tipus de situacions diferents: les qüestions molt importants i les qüestions menys importants. En les primeres tota la comunitat ha d’estar convocada; en les altres, n’hi ha prou a demanar el consell dels ancians. Evidentment la determinació del que és més important i del que ho és menys surt d’un judici subjectiu. És cert també que el Dret Canònic o les Constitucions de l’Orde, sobre la base d’una experiència secular, han determinat un cert nombre de decisions que l’abat no pot pas prendre sense haver sentit el parer de la comunitat o del seu consell, i d’altres que no pot prendre sense haver-ne rebut el consentiment de l’un o de l’altre, segons els casos. A part d’aquests casos, no pas tan freqüents, pot sempre consultar o bé tots els germans o bé alguns en particular segons la naturalesa de les decisions a prendre i les competències de cadascun.
L’abat, d’una banda, ho ha de fer tot amb consell, i de l’altra, sempre amb el temor de Déu, en el respecte de la Regla, sabent que haurà de donar compte a Déu de les seves decisions i que no ha de permetre que ningú faci el seu propi voler, ni pot dissimular els pecats dels qui faltin sinó arrencar-los així que comencin a apuntar i intentar d’extirpar-los de soca-rel. La responsabilitat de l’abat és de la de protegir la comunitat contra les iniciatives personals que pot prendre tal o tal germà seguint tan sols la seva voluntat pròpia fins i tot en contra de la comunitat, perjudicant-la, Déu no ho vulgui.
Podem llegir també en aquest capítol «que ningú no s’atreveixi a disputar contra el seu abat ni dins ni fora del monestir». I és que el mal de la murmuració, sobre el qual tan insisteix sant Benet, és un dels riscos més grans que tenim en la nostra vida. Ens costa sovint molt poc agafar el telèfon i començar a plànyer-nos amb gent de fora del que no ens agrada o explicar allò de la nostra vida comunitària que no hauríem d’explicar mai a ningú. Tot això és el mal de la murmuració del qual no ens desempalleguerem mai i que tan mal fa a la vida comunitària. Darrere d’una murmuració hi ha la gelosia i l’enveja, les murmuracions divideixen la comunitat, destrueixen la comunitat, són les armes del diable, diu el Papa Francesc. Sant Agustí va fer escriure al refetor de la seva comunitat «que ningú no murmuri dels absents; qui ho pensi, que cuiti a aixecar-se de la taula.» Tinguem-ho present aquestes vacances i sempre.
Capítol 3
1 Sempre que hi hagi algun afer important al monestir, que l’abat convoqui tota la comunitat i exposi personalment de què es tracta. 2 I, després d’escoltar el consell dels germans, que s’ho pensi i faci el que cregui més convenient. 3 Justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor. 4 I que els germans donin el consell amb una submissió ben humil, i que no gosin defensar amb arrogància el seu propi parer, 5 sinó que tot ha de quedar a la decisió de l’abat, i tots l’obeiran en allò que ell haurà judicat més profitós. 6 Però, així com correspon als deixebles d’obeir el mestre, també pertoca a ell de disposar-ho tot amb seny i amb justícia. 7 Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se’n. 8 Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor, 9 ni s’atreveixi a disputar amb el seu abat descaradament ni fora del monestir. 10 I si s’hi atrevia, que sigui sotmès al procediment regular. 11 Però també l’abat ho ha de fer tot amb temor de Déu i amb observança de la Regla, sabent, sense cap dubte, que haurà de retre compte a Déu, jutge rectíssim, de totes les seves decisions. 12 Si es tracta d’afers de menys importància en els interessos del monestir, que demani el consell només dels ancians, 13 tal com està escrit: «Fes ho tot amb consell, i, un cop fet, no te’n penediràs».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
L’abat necessita consell, en uns afers el de de tota la comunitat i en d’altres el d’alguns germans. D’una banda sant Benet recomana una mesura prudent que implica no prendre les decisions de manera immediata ni precipitada, i de l’altra dona a l’abat l’oportunitat de compartir i en certa manera de descarregar part de la seva consciència en altres germans. Escoltar consell ja ens diu sant Benet que no implica pas que l’abat no faci el que cregui i pensi com a més convenient, tot queda a la decisió de l’abat que te la responsabilitat de judicar què és el més profitós i convenient, amb seny i justícia, amb temor de Déu; evidentment la possibilitat d’errar és sempre present. Si als germans, a tots, els demana sant Benet d’obeir, a l’abat, escoltar el parer d’alguns o de molts d’ells, pot ajudar-lo i molt a entreveure el camí correcte.
Sempre poden sorgir situacions no pas fàcils, en les quals el primer pas és intentar tenir els elements de judici necessaris, donat que si hi ha un monjo implicat sovint no és pas ell qui ho comunica, ans al contrari pot tenir la temptació d’amagar-ho tant com pugui. A qui l’abat demana consell ha de poder conèixer doncs fets concrets i no pas intuïcions, per poder emetre una opinió; majoritàriament l’abat demana l’opinió del seu consell tot i que alguna vegada pot demanar a més l’opinió a algun altre germà. Cal sempre tenir present que tot allò que es diu o es parla en el consell de l’abat no pot ser revelat o comentat pels seus membres a ningú, ja que fora una falta molt greu, com ho és també divulgar tot allò que es parla i decideix en el capítol comunitari. Un es podria preguntar per què no tractar-ho tot en capítol; sovint alguns temes afecten molt directament un membre concret de la comunitat i el seu ampli coneixement podria tenir una important repercussió en la relació comunitària potser no pas útil. Un altre tema seria que una falta concreta s’anés repetint o fos molt greu com ara anar contra la comunitat, fet que implica les mesures ja previstes en les nostres constitucions, doloroses però d’aplicació necessària si és el cas.
En el consell els consellers expressen la seva opinió i això permet a l’abat tenir una idea de les diverses actuacions possibles, sovint s’hi produeix allò que hom anomena una tempesta d’idees de la qual a poc a poc va sortint una reflexió entre tots. El consell de l’abat és de molta ajuda i hem d’anar avançant perquè els capítols comunitaris esdevinguin també un espai d’intercanvi d’opinions que ens permeti reflexionar en comú. El capítol comunitari no ha de funcionar tant com un parlament on es presenten unes proposicions i es voten després d’un debat sinó com un vertader espai de diàleg parlant dels temes concrets del dia a dia certament, però també de temes de fons com per exemple el treball comunitari, les hores de pregària o d’altres.
Les vostres aportacions al Sínode de l’Orde m’han servit alhora per copsar què podem millorar de la nostra vida comunitària: Lectio, treball, silenci, compartir activitats. En certa manera aquesta dinàmica de diàleg i debat, que ha d’existir realment, s’ha perdut i valdria la pena recuperar-la, tot i que no sigui fàcil i ens demani a tots treball i maduresa comunitària i personal. Un dels temes comunitaris importants pendents, del qual haurem de parlar entre tots en els propers mesos, és el del treball, ara que els nostres estudiants estan ja acabant els estudis.
Sant Benet ens mostra ja ben clarament que el límit de l’actuació tolerable en un monjo és no seguir el seu propi voler. Quan caiem en la temptació de no seguir l’horari de la vida comunitària, de no dedicar els temps determinats a la pregària, al contacte amb la paraula i al treball, correm el risc d’anar a parar a una crisi espiritual d’efectes imprevisibles. Un risc tant més elevat com la situació es perllongui en el temps i no tornem al compliment que ens pertoca. Pot succeir fins i tot que en la tasca que ens havien encomanat hàgim anat creant una dinàmica en profit propi que de tant practicada ja ens pugui semblar normal i òbviament ens dolgui perdre.
«Que ningú no segueixi el seu propi voler», ens diu clarament sant Benet i aquesta és la frase central d’aquest capítol. Ni l’abat, ni la resta dels monjos no han de seguir la seva pròpia voluntat. Sovint succeeix que els superiors no fan allò que voldrien fer o els seria més còmode o més tranquil, sinó allò que creuen que cal fer en cada moment per molest, dolorós o fatigós que pugui ser i dirigit sempre al bé de tota la comunitat i no al seu bé o al d’un membre en contra de la resta, i no oblidem en cap moment que la possibilitat d’equivocar-se és sempre present.
Sant Benet preveu el consell en dos tipus de situacions diferents: les qüestions molt importants i les qüestions menys importants. En les primeres tota la comunitat ha d’estar convocada; en les altres, n’hi ha prou a demanar el consell dels ancians. Evidentment la determinació del que és més important i del que ho és menys surt d’un judici subjectiu. És cert també que el Dret Canònic o les Constitucions de l’Orde, sobre la base d’una experiència secular, han determinat un cert nombre de decisions que l’abat no pot pas prendre sense haver sentit el parer de la comunitat o del seu consell, i d’altres que no pot prendre sense haver-ne rebut el consentiment de l’un o de l’altre, segons els casos. A part d’aquests casos, no pas tan freqüents, pot sempre consultar o bé tots els germans o bé alguns en particular segons la naturalesa de les decisions a prendre i les competències de cadascun.
L’abat, d’una banda, ho ha de fer tot amb consell, i de l’altra, sempre amb el temor de Déu, en el respecte de la Regla, sabent que haurà de donar compte a Déu de les seves decisions i que no ha de permetre que ningú faci el seu propi voler, ni pot dissimular els pecats dels qui faltin sinó arrencar-los així que comencin a apuntar i intentar d’extirpar-los de soca-rel. La responsabilitat de l’abat és de la de protegir la comunitat contra les iniciatives personals que pot prendre tal o tal germà seguint tan sols la seva voluntat pròpia fins i tot en contra de la comunitat, perjudicant-la, Déu no ho vulgui.
Podem llegir també en aquest capítol «que ningú no s’atreveixi a disputar contra el seu abat ni dins ni fora del monestir». I és que el mal de la murmuració, sobre el qual tan insisteix sant Benet, és un dels riscos més grans que tenim en la nostra vida. Ens costa sovint molt poc agafar el telèfon i començar a plànyer-nos amb gent de fora del que no ens agrada o explicar allò de la nostra vida comunitària que no hauríem d’explicar mai a ningú. Tot això és el mal de la murmuració del qual no ens desempalleguerem mai i que tan mal fa a la vida comunitària. Darrere d’una murmuració hi ha la gelosia i l’enveja, les murmuracions divideixen la comunitat, destrueixen la comunitat, són les armes del diable, diu el Papa Francesc. Sant Agustí va fer escriure al refetor de la seva comunitat «que ningú no murmuri dels absents; qui ho pensi, que cuiti a aixecar-se de la taula.» Tinguem-ho present aquestes vacances i sempre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)