COM S’HA DE CONVOCAR ELS GERMANS A CONSELL

De la Regla de sant Benet
Capítol 3

1 Sempre que hi hagi algun afer important al monestir, que l’abat convoqui tota la comunitat i exposi personalment de què es tracta. 2 I, després d’escoltar el consell dels germans, que s’ho pensi i faci el que cregui més convenient. 3 Justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor. 4 I que els germans donin el consell amb una submissió ben humil, i que no gosin defensar amb arrogància el seu propi parer, 5 sinó que tot ha de quedar a la decisió de l’abat, i tots l’obeiran en allò que ell haurà judicat més profitós. 6 Però, així com correspon als deixebles d’obeir el mestre, també pertoca a ell de disposar-ho tot amb seny i amb justícia. 7 Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se’n. 8 Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor, 9 ni s’atreveixi a disputar amb el seu abat descaradament ni fora del monestir. 10 I si s’hi atrevia, que sigui sotmès al procediment regular. 11 Però també l’abat ho ha de fer tot amb temor de Déu i amb observança de la Regla, sabent, sense cap dubte, que haurà de retre compte a Déu, jutge rectíssim, de totes les seves decisions. 12 Si es tracta d’afers de menys importància en els interessos del monestir, que demani el consell només dels ancians, 13 tal com està escrit: «Fes ho tot amb consell, i, un cop fet, no te’n penediràs».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

L’abat necessita consell, en uns afers el de de tota la comunitat i en d’altres el d’alguns germans. D’una banda sant Benet recomana una mesura prudent que implica no prendre les decisions de manera immediata ni precipitada, i de l’altra dona a l’abat l’oportunitat de compartir i en certa manera de descarregar part de la seva consciència en altres germans. Escoltar consell ja ens diu sant Benet que no implica pas que l’abat no faci el que cregui i pensi com a més convenient, tot queda a la decisió de l’abat que te la responsabilitat de judicar què és el més profitós i convenient, amb seny i justícia, amb temor de Déu; evidentment la possibilitat d’errar és sempre present. Si als germans, a tots, els demana sant Benet d’obeir, a l’abat, escoltar el parer d’alguns o de molts d’ells, pot ajudar-lo i molt a entreveure el camí correcte.

Sempre poden sorgir situacions no pas fàcils, en les quals el primer pas és intentar tenir els elements de judici necessaris, donat que si hi ha un monjo implicat sovint no és pas ell qui ho comunica, ans al contrari pot tenir la temptació d’amagar-ho tant com pugui. A qui l’abat demana consell ha de poder conèixer doncs fets concrets i no pas intuïcions, per poder emetre una opinió; majoritàriament l’abat demana l’opinió del seu consell tot i que alguna vegada pot demanar a més l’opinió a algun altre germà. Cal sempre tenir present que tot allò que es diu o es parla en el consell de l’abat no pot ser revelat o comentat pels seus membres a ningú, ja que fora una falta molt greu, com ho és també divulgar tot allò que es parla i decideix en el capítol comunitari. Un es podria preguntar per què no tractar-ho tot en capítol; sovint alguns temes afecten molt directament un membre concret de la comunitat i el seu ampli coneixement podria tenir una important repercussió en la relació comunitària potser no pas útil. Un altre tema seria que una falta concreta s’anés repetint o fos molt greu com ara anar contra la comunitat, fet que implica les mesures ja previstes en les nostres constitucions, doloroses però d’aplicació necessària si és el cas.

En el consell els consellers expressen la seva opinió i això permet a l’abat tenir una idea de les diverses actuacions possibles, sovint s’hi produeix allò que hom anomena una tempesta d’idees de la qual a poc a poc va sortint una reflexió entre tots. El consell de l’abat és de molta ajuda i hem d’anar avançant perquè els capítols comunitaris esdevinguin també un espai d’intercanvi d’opinions que ens permeti reflexionar en comú. El capítol comunitari no ha de funcionar tant com un parlament on es presenten unes proposicions i es voten després d’un debat sinó com un vertader espai de diàleg parlant dels temes concrets del dia a dia certament, però també de temes de fons com per exemple el treball comunitari, les hores de pregària o d’altres.

Les vostres aportacions al Sínode de l’Orde m’han servit alhora per copsar què podem millorar de la nostra vida comunitària: Lectio, treball, silenci, compartir activitats. En certa manera aquesta dinàmica de diàleg i debat, que ha d’existir realment, s’ha perdut i valdria la pena recuperar-la, tot i que no sigui fàcil i ens demani a tots treball i maduresa comunitària i personal. Un dels temes comunitaris importants pendents, del qual haurem de parlar entre tots en els propers mesos, és el del treball, ara que els nostres estudiants estan ja acabant els estudis.

Sant Benet ens mostra ja ben clarament que el límit de l’actuació tolerable en un monjo és no seguir el seu propi voler. Quan caiem en la temptació de no seguir l’horari de la vida comunitària, de no dedicar els temps determinats a la pregària, al contacte amb la paraula i al treball, correm el risc d’anar a parar a una crisi espiritual d’efectes imprevisibles. Un risc tant més elevat com la situació es perllongui en el temps i no tornem al compliment que ens pertoca. Pot succeir fins i tot que en la tasca que ens havien encomanat hàgim anat creant una dinàmica en profit propi que de tant practicada ja ens pugui semblar normal i òbviament ens dolgui perdre.

«Que ningú no segueixi el seu propi voler», ens diu clarament sant Benet i aquesta és la frase central d’aquest capítol. Ni l’abat, ni la resta dels monjos no han de seguir la seva pròpia voluntat. Sovint succeeix que els superiors no fan allò que voldrien fer o els seria més còmode o més tranquil, sinó allò que creuen que cal fer en cada moment per molest, dolorós o fatigós que pugui ser i dirigit sempre al bé de tota la comunitat i no al seu bé o al d’un membre en contra de la resta, i no oblidem en cap moment que la possibilitat d’equivocar-se és sempre present.

Sant Benet preveu el consell en dos tipus de situacions diferents: les qüestions molt importants i les qüestions menys importants. En les primeres tota la comunitat ha d’estar convocada; en les altres, n’hi ha prou a demanar el consell dels ancians. Evidentment la determinació del que és més important i del que ho és menys surt d’un judici subjectiu. És cert també que el Dret Canònic o les Constitucions de l’Orde, sobre la base d’una experiència secular, han determinat un cert nombre de decisions que l’abat no pot pas prendre sense haver sentit el parer de la comunitat o del seu consell, i d’altres que no pot prendre sense haver-ne rebut el consentiment de l’un o de l’altre, segons els casos. A part d’aquests casos, no pas tan freqüents, pot sempre consultar o bé tots els germans o bé alguns en particular segons la naturalesa de les decisions a prendre i les competències de cadascun.

L’abat, d’una banda, ho ha de fer tot amb consell, i de l’altra, sempre amb el temor de Déu, en el respecte de la Regla, sabent que haurà de donar compte a Déu de les seves decisions i que no ha de permetre que ningú faci el seu propi voler, ni pot dissimular els pecats dels qui faltin sinó arrencar-los així que comencin a apuntar i intentar d’extirpar-los de soca-rel. La responsabilitat de l’abat és de la de protegir la comunitat contra les iniciatives personals que pot prendre tal o tal germà seguint tan sols la seva voluntat pròpia fins i tot en contra de la comunitat, perjudicant-la, Déu no ho vulgui.

Podem llegir també en aquest capítol «que ningú no s’atreveixi a disputar contra el seu abat ni dins ni fora del monestir». I és que el mal de la murmuració, sobre el qual tan insisteix sant Benet, és un dels riscos més grans que tenim en la nostra vida. Ens costa sovint molt poc agafar el telèfon i començar a plànyer-nos amb gent de fora del que no ens agrada o explicar allò de la nostra vida comunitària que no hauríem d’explicar mai a ningú. Tot això és el mal de la murmuració del qual no ens desempalleguerem mai i que tan mal fa a la vida comunitària. Darrere d’una murmuració hi ha la gelosia i l’enveja, les murmuracions divideixen la comunitat, destrueixen la comunitat, són les armes del diable, diu el Papa Francesc. Sant Agustí va fer escriure al refetor de la seva comunitat «que ningú no murmuri dels absents; qui ho pensi, que cuiti a aixecar-se de la taula.» Tinguem-ho present aquestes vacances i sempre.