L’ACTITUD EN LA SALMÒDIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 19

1 Creiem que Déu és present a tot arreu i que «els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents»; 2 però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví. 3 Per tant, recordem-nos sempre d’allò que diu el profeta: «Serviu el Senyor amb temor»; 4 i encara: «Salmegeu amb gust»; 5 i: «En presència dels àngels us cantaré salms». 6 Així, doncs, considerem com cal estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels, 7 i mantinguem-nos de tal manera a la salmòdia, que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 30 juliol 2017

Viure sota la mirada de Déu, creure’s sempre sota l’esguard de Déu. Ja ens ho ha dit sant Benet en el capítol 7, hem de sentir-nos sempre en presència de Déu: «el primer graó de la humilitat és que mantingui sempre davant els ulls el temor de Déu i eviti completament d’oblidar-lo; que recordi sempre tot el que Déu té manat, (...) I, guardant-se tothora de pecats i de vicis, això és, dels pensaments, de la llengua, de les mans, dels peus, i de la voluntat pròpia, com també els desigs de la carn, l’home ha de comptar que Déu l’observa tothora des del cel i que en tot lloc les seves accions són presents a la mirada de la divinitat i reportades en tot moment pels àngels.»

Pregar, treballar, menjar i dormir davant de Déu. Potser alguns recordem una escena de la pel·lícula «Camino», un dels personatges és una dona que s’ha quedat vídua, quan li diuen si se sent sola contesta que mai estem sols, sempre hi ha Jesús al nostre costat. No per sentir-nos vigilats o controlats, sinó per sentir la presència amorosa del Senyor a qui cerquem, a qui hem vingut a dedicar tota la nostra vida.

Tan sovint fem coses d’amagat perquè no les vegin els nostres germans i no ens adonem que Déu sempre ens veu. Tenir Déu sempre present és tenir present el sentit últim de la nostra vida, el sentit fontal, essencial, vital. Però encara ens diu més sant Benet, si sempre ens hem de creure en presència del Senyor tant més quan preguem en comunitat, quan salmegem. Si hi manquem, si per peresa, per son o tan sovint per anteposar-hi altres coses, que tots hi caiem en un moment o altre, manquem a la cita, manquem al Senyor. Seria prou fàcil aquí fer el símil de la relació amb l’enamorada per a qui l’enamorat ho deixa tot per tal de sentir-la prop seu, sentir la seva presència fins i tot en el silenci o en la foscor.

Sant Benet comença per afirmar una veritat de fe; que Déu és present a tot arreu. És present quan fem el bé i quan fem el mal; hi és present, el veiem i ens mira. Si això és cert en tot moment i en tot lloc, ho és d’una manera especial quan anem a l’Ofici Diví. Assistere en llatí té un sentit fort, significa una presència activa, participativa, conscient. Per tant, l’Ofici Diví és sobretot una acció, una acció conjunta, comunitària, una obra, on Déu és fa present per a nosaltres i en nosaltres, per la nostra comunitat i enmig de la nostra comunitat, on el tractem de manera personal, tot i que de fet ho fem durant tot el dia, però de manera molt concreta això és així en la pregària comunitària. Sant Benet recolza aquesta afirmació amb tres cites de l’Escriptura.

Ens diu: «serviu el Senyor amb temor», de la cita del Salm 2,11 que la BCI tradueix dient «Respecteu el Senyor, sotmeteu-vos-hi, veniu tremolosos a fer-li homenatge.» La vida monàstica és una escola del servei diví i l’ofici és una de les seves expressions, segurament la més important. Hem d’anar-hi amb temor, és a dir amb una actitud de profund respecte, davant la presència intensa de Déu. La segona cita és «Salmegeu amb gust, d’una manera sàvia, que significa pregar amb una actitud de comprensió mútua, Déu és present enmig nostre, li parlem i ens parla. La tercera cita és: «En presència dels àngels us cantaré salms»; en la traducció de la BCI «T’enalteixo amb tot el cor, Senyor, et vull cantar a la presència dels àngels». Insisteix sant Benet en la idea de la presència, una presència que és una mirada, una contemplació.

D’aquí la idea de que la nostra pregària a la terra ens uneix a la litúrgia celestial; una idea que ha estat desenvolupada pels primers abats de Cluny, especialment per sant Odiló. Sant Benet arriba a la conclusió que tot això s’ha d’expressar en una pregària de gran fortalesa, on cada paraula ha de ser acuradament recitada, cantada, analitzada, assaborida; sentint-nos sempre davant dels ulls de Déu i dels seus àngels.

Si avui dia, la tendència és la recerca de paraules i fórmules que expressen clarament el que sentim o volem dir a Déu; l’actitud de sant Benet és més una actitud; viure a la presència de Déu, viure sota la seva mirada és la finalitat de la vida del monjo segons els primers pares de la vida monàstica. Un ideal bell i auster que pot però esdevenir un pes terrible i angoixant sinó el vivim amb amor. La mirada de què parla sant Benet no és certament aquella que vigilava Caín quan matà el seu germà, aquella era una mirada acusadora.

Per als pares de la vida monàstica la mirada de Déu és la mirada de Jesús com se’ns ha donat a conèixer a través de l’Evangeli; de còlera davant dels fariseus sí, però compassiva i amorosa pel jove ric o per Zaqueu. Una mirada que guareix, que dóna pau, que allibera. Si som conscients i creiem que Déu és present arreu, cal que la nostra vida estigui sempre d’acord amb aquest pensament; que el nostre esperit, el nostre pensament i la nostra veu vagin d’acord; mens nostra concordet voci nostrae. És al cap i a la fi un camí vers la reconstrucció de la integritat de la persona humana; un camí per recuperar la imatge de Déu que portem certament però que enterbolim, que perdem, pels nostres mancaments, pels nostres pecats. Una tasca de tota una vida, una tasca per fer en gran part ajudats en comunitat i la litúrgia, l’Ofici Diví, ens hi apropa, són moments privilegiats al llarg del dia per harmonitzar cos i esperit, penetrant a poc a poc, assaborint, el sentit dels salms, descobrint les nostres ferides, les fractures interiors de les nostres ànimes: la impietat, la gelosia, la luxúria, la murmuració i tantes altres.

Viure a la presència de Déu és cercar de retrobar la unitat interior i en aquesta reconstrucció espiritual la pregària amb els salms hi juga un paper essencial. Pregar, salmodiar a la presència de Déu, demana un paper actiu, ésser-hi presents abans que res, sí, però ser-hi amb els cinc sentits.

Sant Benet conclou aquets capítols dedicats a l’ofici diví amb aquest on destaca la percepció de la presència de Déu, que és el primer fruit de la nostra fe, la presència de Déu precedeix la nostra resposta creient al Senyor, sentint aquesta presència sempre, a la cel·la, enmig dels altres, en tot lloc. El Senyor és present arreu; creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’Ofici Diví. Presència rebuda amb fe i acció. Ens deia avui a Matines sant Bernat «On hi ha Déu, hi ha el goig; on hi ha Déu, hi ha la tranquil·litat; on hi ha Déu, hi ha la felicitat.»