diumenge, 6 d’agost de 2017

ELS QUI SENSE PERMÍS S’AJUNTEN ALS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 26

1 Si algun germà, sense ordre de l’abat, s’atreveix a ajuntar-se, de la manera que sigui, a un germà excomunicat, o a parlar amb ell, o a passar-li algun encàrrec, 2 que el castiguin amb una excomunió semblant.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Els capítols XXIII-XXX de la Regla s’anomenen el codi penal. El paral•lelisme amb la paràbola del fill pròdig és destacat per molts comentaristes. Un Pare bo que no ve a la nostra recerca com a fills perduts sinó que ens espera a l’aguait que ens adonem del nostre error, de la nostra falta i tornem penedits a la casa del Pare. Una falta, la del fill pròdig, que afecta tota la família, com les nostres afecten tota la comunitat, que és com un cos i quan un membre està malalt repercuteix en tots els altres; per sant Benet cal anar a més amb compte que aquest membre malalt no encomani la seva malaltia als altres; perquè com escriu l’abadessa Montserrat Viñas, el pecat té sempre una dimensió social, afecta a tots; d’aquí el consell de sant Benet de no ajuntar-se ni de paraula ni d’obra al germà excomunicat.

L’objectiu de sant Benet és crear una consciència de penediment perquè si ens entestem a mantenir-nos en l’error, si creiem que tot allò irregular que fem ho fem en raó d’una causa justa anem errats, ens allunyen de Déu. El Pare sempre ens espera, però cal que ens adonem del nostre error i que penedits anem al seu encontre. Pertanyem a una comunitat, no podem cercar el consol en relacions personals alienes al monestir, hem triat de viure en comunitat i o bé l’acceptem o bé la deixem. Sant Benet planteja l’excomunió, la separació de la comunitat, com una ocasió per la humilitat i el penediment; perquè si ens separem dels qui estimem és oportunitat de penediment, si en canvi ho fem dels qui no estimem ho és de desesperació i altivesa, tot i que ens pugui semblar ocasió d’alleujament, escriu també l’abadessa Montserrat Viñas.

Per sant Benet en alguna ocasió cal fer-nos patir per adonar-nos-en que hem obrat malament, perquè l’excomunió actuï com un revulsiu que ens porti al penediment, a la conversió. L’excomunió, l’apartament, l’ostracisme és un mal, que es pot produir quan hem culminat la nostra desafecció, certament, però al cap i a la fi ho és també per tota la comunitat que veu com un dels seus membres, que és el que som, no ho oblidem, restem lluny de la casa del Pare sense adonar-nos-en que ens esperen, que sols ens cal aixecar-nos, tornar a casa i trucar a la porta i aleshores ens obriran i rebrem el perdó.

Les faltes que ens excomuniquen i que sant Benet considera les més greus són la desobediència, l’orgull, la murmuració i el menyspreu; totes contràries a la llei evangèlica que ens hem obligat a seguir, totes destructores del sentit de la pròpia comunitat i en totes hi caiem. La Regla insisteix un cop i un altre a posar-nos en alerta per no caure-hi, o almenys quan succeeix adornar-nos-en i posar voluntat per sortir-nos-en. Avui el concepte d’excomunió ens sona estrany, dur, en certa manera desfasat, propi d’altres temps, per tant llegint la Regla hem de posar avui l’accent en tot allò que ens aparta de la comunió. Si ens anem separant de la comunitat, acabarem vivim al marge i aconseguirem que la comunitat també ens tingui al marge, no per càstig, sinó com a conseqüència de la nostra actitud, de la nostra automarginació, de la nostra desafecció, deixant-nos per inútils. Ens cal vigilar per no caure en l’aïllament, creant-nos el nostre espai, el nostre món marginal, fent el que toca i res més, i a vegades fer el que toca ja seria un guany perquè ni això fem. És l’actitud del «ja s’ho faran», del «a mi que m’expliquen a aquestes alçades», del «ja estic desenganyat de tot», del «a mi que em deixin tranquil», del «tots són uns falsos», del «jo sols rebo sempre en aquesta vida i en aquesta casa» i tantes altres frases fetes.

Durant el Sínode de l’Orde va sortir, de fet era un dels punts que es plantejaven, el tema de la visió excessivament pessimista, negativa, destructora de la vida comunitària en què tots podem caure i que acaba rovellant tota la comunitat. Caure si, però no deixar-nos-hi enfangar in aeternum perquè a la fi ja no podrem viure d’altra manera que lamentant-nos a tota hora, de tothom i per tot. Consentir el dol, ens diu Enzo Bianchi, però per tornar a les fonts, per recuperar la il•lusió de la nostra vocació. Escriu Joan Chittister que el que no sabem controlar ho hem de saber refrenar abans no sigui massa tard, que el que hi ha de tort en nosaltres ho hem de saber redreçar nosaltres mateixos. També ens cal no ser com el germà gran de la paràbola, judicant amb lleugeresa, murmurant si a voltes ens sembla que no es castiga o es renya com seria del nostre gust impartint la justícia que volem pels altres, sobretot pels altres està clar. Perquè quan ens toca no ens ve de gust, per exemple que ens treguin una tasca concreta perquè al cap i a la fi s’han adonat que no és que la féssim a desgana sinó que la fèiem malament, al nostre caprici, perjudicant els altres. I això tampoc no és plat de gust per la comunitat en el seu conjunt, perquè significa que l’hem decebut, potser perquè de tant de sentir-nos bé en la crítica hem acabat per no poder abandonar-la, perquè ha esdevingut l’únic sentit de la nostra vida, en som esclaus.

Potser avui he recorregut més que mai als comentaris de dues abadesses perquè en aquest aspecte manifesten una sensibilitat més fina tot i que no defugen la feixuguesa i risc del problema. Excomunicats per qui? Ens podem preguntar, com elles. Per nosaltres mateixos, ni més ni menys i és ben trist, responen en els seus comentaris a aquest capítol. El Pare ens espera a tots amb els braços oberts, surt cada vespre al turó a veure si ja ens hem adonat de la nostra falta, dels nostres mancaments; però sovint ens entestem a restar pasturant porcs i ens queixem perquè no és el Pare qui s’aixeca i ve a demanar-nos perdó a nosaltres, potser per haver-nos donat la meitat de l’herència i haver deixat que ens la malgastem i esperem que vingui i ens ho digui amb les paraules que hem imaginat; i no ve, sols espera i això ens sorprèn.

En un primer moment, tot just fallem en l’observança, com el fill pròdig abandonà la casa paterna, potser durant alguns mesos, tot ens va bé, creiem que és bonic haver aconseguit finalment la nostra vida, ens sentim feliços, fins i tot més llestos que ningú; com el fill pròdig dilapidant la seva meitat de l’herència. Però després, a poc a poc, acabem sentint l’avorriment, com el fill pròdig la gana, perquè al cap i a la fi no som feliços envoltats sempre del mateix buit. I al final ens queda una absència cada vegada més inquietant; percebem cada vegada amb major intensitat que aquesta vida que hem triat allunyant-nos de la que hem de portar, no és pas la vida; més encara, ens adonem que, continuant vivint d’aquesta manera, la vertadera vida s’allunya cada vegada més de nosaltres. Veiem que tot ens resulta buit perquè esdevenim esclaus de fer i pensar les mateixes coses i potser fins i tot, Déu no ho vulgui, sempre en negatiu. També aleshores ens diu sant Benet, tenim l’oportunitat de començar a recapacitar i de preguntar-nos si aquesta és realment la vida que volem portar fins a la fi dels nostres dies, sinó seria potser millor viure de nou, encara que fos d’una minsa manera, pels altres, contribuint a la construcció del món, al creixement de la comunitat humana; i no acabant odiant l’abat, sigui qui sigui, els germans, siguin quins siguin, el món, sigui com sigui, i al cap i a la fi a nosaltres mateixos, considerant-nos ovelles camí de l’escorxador. Sempre hi som a temps, sempre hi ha per a nosaltres un nou camí, un camí interior.

Reflexionant i començant a veure que som molt més lliures contribuint a la construcció de la comunitat, de l’Església, redescobrint el projecte que Déu té per a nosaltres, que no pas romanent en la nostra fosca realitat. Però cal el nostre esforç, la nostra voluntat, cal que reflexionem, que ens aixequem de la nostra postració i ens posem en camí cap al Pare. Comentava el papa Benet sobre la paràbola del fill pròdig: «aquesta paràbola ens ajuda a comprendre qui és l’home: no és una “mònada”, una entitat aïllada que viu només per si mateixa i ha de tenir la vida només per si mateixa. Al contrari, vivim amb els altres, hem estat creats juntament amb els altres, i només estant amb els altres, lliurant-nos als altres, trobem la vida. L’home és una criatura en la qual Déu ha imprès la seva imatge, una criatura que és atreta a l’horitzó de la seva gràcia, però també és una criatura fràgil, exposada al mal; tot i que també és capaç de fer el bé. L’home és una persona lliure. Hem de comprendre el que és la llibertat i el que és només aparença de llibertat. Podríem dir que la llibertat és un trampolí per llançar-nos al mar infinit de la bondat divina, però pot transformar-se també en un pla inclinat pel qual llisquem cap a l’abisme del pecat i del mal, perdent així també la llibertat i la nostra dignitat.» (Homilia 18 de març de 2007 al Centre penitenciari per a menors de Casal del Marmo).

Nosaltres, creats lliures, triem el bé o el mal, la falsa o la vertadera llibertat. A la fi d’aquesta vida, ens diu l’apòstol: «tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat en aquesta vida» (2Co 5,10). Aleshores el Senyor que ens vol per a Ell fent el bé, ens diu, com escriu el Deuteronomi, «et proposo d’escollir entre la vida i la mort, entre la benedicció i la maledicció. Tu escull la vida i viuràs.»

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada